Increïble, però cert... per desgràcia.
   Hi van 2 articles d' El Punt on s'explica com els "demócratas" espanyols deneguen l'adopció de fills per ser catalanoparlants al País valencià.
   Aquesta és la seva democràcia... Qui són els racistes?
   Aquesta gent haurien de ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional.
---------------------

Adopció denegada pel fet d'expressar-se en català.

   E.P./ València

   Aliens a les polèmiques lingüístiques, a Josefa Ibáñez i Rafael Espí, un matrimoni de la petita localitat d'Agullent, a la Vall d'Albaida, mai se'ls va passar pel cap que el fet de ser catalanoparlants podia ser un impediment per poder realitzar el seu somni de ser pares. Però aquesta va ser la causa que va posar fi a la seua esperança d'adoptar una xiqueta de la Xina.

   Quan ja havien sigut sotmesos als preceptius informes psicològic i social, que els va considerar idonis per a l'adopció i després d'haver fet el curs de preparació per a l'adaptabilitat de la seua futura filla, la seua petició va ser denegada per “dificultats en la comprensió verbal, ja que normalment s'expressen en valencià”. Era l'1 de febrer del 2000.

   El matrimoni va recórrer davant del jutjat de primera instància de València contra la resolució de la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana, però el 3 d'octubre del 2002 aquest jutjat emetia una sentència en què donava la raó a l'administració. Aleshores van apel·lar a l' Audiència Provincial de València, i aquesta vegada sí, el veredicte els va ser favorable.
 
   Massa tard. Era el març del 2003, havien superat els 55 anys, l'edat límit marcada per la Xina per poder assumir la pàtria potestat d'una criatura d'aquell país. Ara, amb l'autorització de la conselleria a les mans, van a adoptar una xiqueta d'Ucraïna, que esperen tenir a casa al setembre.

   “Després de vessar moltes llàgrimes, ens hem decidit a fer pública la nostra història i denunciar que l'administració valenciana et considera babau pel fet d'expressar-te millor en la llengua autòctona”, explica Rafel Espí, que recorda que una parella que va fer amb ells el curset també es va trobar en la mateixa situació, encara que després ja no es van veure i no sap si van acudir o no als tribunals.
   
   El matrimoni, però, no té pensat emprendre cap actuació legal més contra l'administració, que ja no és la mateixa d'aleshores. Ni el president de la Generalitat és Zaplana ni el conseller de Benestar Social és Rafael Blasco. La seua història correspon a un període en què el govern valencià no es va destacar, precisament, per prestigiar la llengua pròpia, sinó tot el contrari. El descobriment d'un cas de tanta gravetat com aquest no fa més que reafirmar la negativa valoració que se n'ha fet de l'era Zaplana en política lingüística i que encara perdura amb Francisco Camps.

El Punt; dissabte, 7 d'agost del 2004.

-------------------------

Persecució

Escriptor

els fils d'Ariadna

LLUÍS MUNTADA. .

   A Josefa i Rafael la Generalitat valenciana no els va considerar aptes per adoptar a la Xina perquè «només parlen català». Els tribunals els han donat la raó cinc anys després però ara ja han superat l'edat límit

   Com que la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació no n'ha parlat, caldrà relatar els fets. El març del 1999 Josefa Ibáñez i Rafael Espí, un matrimoni que viu a la localitat valenciana d'Agullent (Vall d'Albaida), va iniciar els tràmits per adoptar una nena xinesa. Per aconseguir el certificat d'idoneïtat que dóna dret a poder adoptar una criatura, van acudir a la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana.

   Malgrat que els informes psicològic i social els consideraven aptes per a l'adopció, Josefa i Rafael van veure avortades les seves esperances quan Rafael Blasco, conseller de Benestar Social en aquell moment, els va denegar la petició d'adopció en virtut d'un informe que especificava que aquell matrimoni no reunia els requisits necessaris per obtenir el certificat d'idoneïtat atès que, entre altres mancances intel·lectuals, manifestava «dificultats en la comprensió verbal, ja que normalment [aquestes dues persones] s'expressen en català».

   Amb l'energia que concedeix la indignació, Josefa i Rafael van recórrer contra aquella resolució de la conselleria davant del jutjat de primera instància de València, que, dos anys després, es va pronunciar a favor de la decisió de la conselleria.

Coratge i desesperança

   Amb l'obscur coratge que concedeix la desesperança, Josefa i Rafael -camina o rebenta- van pujar un esglaó més. I van apel·lar a l'Audiència Provincial de València, que, un any després, va emetre un veredicte que revocava la decisió presa per la Conselleria de Benestar Social. Amb tot, aquests cinc anys de dilació en els judicis han impedit que Josefa i Rafael puguin adoptar una nena xinesa, ja que tots dos han superat els 55 anys, edat límit marcada per la Xina per poder assumir la pàtria potestat d'una criatura d'aquell país.

   Hi ha, després de la coneixença d'aquests fets, un primer instint de solidaritat amb dos ciutadans que, víctimes de l'arbitrarietat autoritària d'uns òrgans governamentals i judicials, veuen conculcats un dels drets més sagrats: el de la paternitat. I, en segon lloc, sense oblidar que el dolor sempre és individual i que allò preferent és la restitució moral de Josefa Ibáñez i Rafael Espí, cal analitzar les conseqüències derivades d'una sentència com la de la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat valenciana, capaç de denegar una adopció escudant-se en el presumpte argument que el matrimoni «només parla català».

Discriminació ètnica

   Cal analitzar també, és clar, la sentència emesa pel jutjat de primera instància de València, que ratifica el veredicte de la conselleria. Aquestes dues actituds que són la mateixa actitud tenen un nom: persecució ètnica. No cal ser lector de Kafka per adonar-se que quan el poder governamental vulnera els drets de l'individu, s'entra obertament en un conflicte civil, perquè ja no hi ha cap autoritat moral ni cap salvaguarda de les llibertats. La discriminació i persecució que ha patit aquest matrimoni, arrelada en la seva pertinença a la comunitat catalanoparlant, s'erigeix en un bon camp de proves per a sociòlegs, analistes, lingüistes i polítics. Els ciutadans que no volem mendicar una Espanya plurinacional com si l'atribut plurinacional fos una concessió generosa (d'una generositat autoritària) de la sempiterna Espanya centralista, ens conformaríem senzillament amb una Espanya democràtica. Sense cap altre adjectiu al darrere. Que si es complís plenament el primer, el de demòcrata, la resta de virtuts ja anirien caient per conseqüència.

   Per què l'abús que ha patit aquest matrimoni no ha estat primera plana dels principals diaris de l'Estat? Per què no ha estat notícia en els informatius de televisió? Per què encara cap autoritat política, civil o judicial no ha demanat una revisió d'aquest procés clarament tèrbol ni una depuració de responsabilitats? Tindrà algun sentit parlar de res més elevat i abstracte, si abans no se solucionen aquests abusos flagrants i indignants ?

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.
 

Bones, companys/es.

   Us vull escriure unes línies sobre el meu viatge a Irlanda. Hem donat una volteta pel centre i nord de l'illa: Dublín, Galway, Clifden, Wesport, Achill Island, Derry i Belfast. Un viatge de 10 dies preciós.

   Geografia: Éire és verd. Imagineu-vos el planeta Mart de color verd. I dic això perquè el que abunden són prats i pujols (no gaires muntanyes) totalment coberts de gespa, amb molts pocs arbres (només arran dels rius i llacs, i a les ciutats). Llacs magnífics i força rius cabdalosos. Moltes ovelles i vaques (jo crec que les regala el govern...) i un sentit molt fort cap a la propietat privada perquè tot està ben vallat i tancat, suposo perquè no s'escapi el bestiar... Les ciutats són precioses, en els últims 15 anys deuen haver pintat totes les cases de colors molt vius i arreglat els rètols dels comerços. Tot és ben pintat i lluent, pel que si voleu muntar un negoci a Irlanda rentable, millor que munteu una tenda de pintures. La temperatura no és gaire calurosa (de 15 a 20 graus) però de 10 dies només ens ha plogut un parell i no tot el dia (i 4 dies de sol). Ens vam banyar a la costa oest (a prop de Roundstone) i l'aigua estava gelada!

   Societat: els irlandesos són força calmats i sociables, no hi ha el mateix soroll i nerviosisme que aquí al mediterrani. Als vespres, quan entres a qualsevol bar la gent està força animada, i a la que et beus unes pintes de Guinness ràpidament pots parlar amb qualsevol irlandès o irlandesa. Tothom és força blanquet, els nois ben rapadets i les noies força pell-roges i a partir dels 18 anys se'ls comença a notar la influència dels esmorçars irlandesos (Irish breakfast) que consisteixen en 3 frankfurts, 2 talls de bacon fregits, un tros d'una espècie de botifarra negra i un ou farrat. Aquesta vegada, sense que serveixi de precedent, les mosses es fixaven més en el meu aspecte celta (tot rapat amb cueta), que en la barba i pell morena del meu company. El meu company va lligar amb tots els rodamóns de Dublín (que el van prendre pel seu líder) i fins i tot amb un àrab que es pensava que era un d'ells. Ja sabeu si sou de pell morena i barba, afaiteu-vos per anar a Éire!!!!

   En un dels molts bars que vam recórrer a Dublin anomenat "The Celt" hi tocaven música celta i la gent hi ballava, mentre vaig conèixer uns nois bastant polititzats sobre la causa irlandesa així com una mare (que havia perdut el seu marit i el seu fill que lluitaven amb l'IRA) i les seves dues filles. Aquell dia jo i el meu company ens vem beure més de 10 (fins a 14 crec recordar) pintes de Guinness des de l'1 del migdia (que vam anar a visitar el Museu de la Guinness) fins les 2 del matí. Vam pensar que en comptes de beure dues pintes de Guinness cada dia millor ho concentràvem tot en un dia, així que vam tornar a casa fent S. Va ser força interessant, antropològicament i alcohòlicament, parlar amb aquesta gent i intercanviar adreces. Els demés 9 dies vam estar de rigurós abstemisme.

   Per cert, també vam visitar els museus de l'Ulster, d'Irlanda (a Dublín), de Wesport i la Biblioteca Nacional, tots força interessants i instructius.

   Política: Aquests dies a Irlanda hem aprofitat per fugir corrents d'allà on hi havia espanyols, per parlar de la nostra lluita -semblant a la seva-, repartir uns 40 tríptics en 6 idiomes sobre la lluita dels catalans, posar a tots els registres que érem catalans...

   A la República d'Irlanda hi ha força consciència política però la gent viu més relaxada que a l'Ulster ocupat pels britànics. Voltant pel Dublín menys comercial vam poder trobar dos locals, en pocs metres, del Sinn Féin i entrar en un d'ells a comprar material i regalar-lis del nostre. A l'Ulster vam estar voltant pel Bogside de Derry i fent unes quantes fotos als murals, així com també a Belfast (pel Falls Road) on hi ha molts murals polítics; també hi ha murals on l'estelada i la bandera irlandesa comparteixen solidaritat.

   A l'Ulster es diferencien clarament els barris irlandesos dels britànics, doncs hi ha banderes a l'entrada de cada carrer, les portes estan pintades en verd (irlandesos) o taronja (britànics) i fins i tot a les voreres es pinten els colors de cada comunitat. A més el barri irlandès més important de Belfast sembla un guetto, una gran torre plena de càmeres controla tots els moviments dels irlandesos.

   La veritat és que a mi m'atrau força el seu país, la seva geografia, societat i política. La propera vegada vull fer el centre-sud de l'illa, però això d'aquí 4 o 5 anys, si puc. Proper objectiu: Escòcia. L'any que ve, si tot va bé.

   Salut i alegria, i consciència!

   (Texto irónico-político sobre la realidad del Estado español, a la vez que parodia de las guías turísticas que generalizan sobre las poblaciones. El autor supone que los españoles, dado su gran sentido del humor que dicen que poseen sabrán reírse de sí mismos... y si no... como dice el refrán castellano "quién se pica, ajos come")

   Hoy describimos rápidamente el Estado español, nos centraremos principalmente en seis aspectos fundamentales: Geografía, Política, Cultura y lenguas, Sociedad, Economía y Deportes.

Geografía: El Estado español está situado al sur de Europa.

Política: Monarquía bananera con Congreso de los Diputados (habitualmente medio vacío) y un Senado que no sirve para nada más que para engordar más a unos/as cuantos/as.
   El gobierno recae fundamentalmente sobre un partido único llamado PP-PSOE (o PPSOE) que al ser único tiene una misma ideología, o sea que es similar consigo mismo.
   La unidad del Estado español se fundamenta en el Ejército español (art. 8) y en la ocupación, contra su voluntad, de Catalunya (Països Catalans) y el País Vasco (Euskal Herria); aunque algunos habitantes de estas “nacionalidades ocupadas –históricas-” sufren el “Síndrome de Estocolmo” y votan al partido único PP-PSOE (como sucede también en Galicia).
   Antiguamente el Estado español poseía territorios en Centro y Sur-América pero los habitantes de estos países fueron más listos que los vascos y catalanes y se independizaron rápidamente a la que recuperaron la inteligencia.
   La justicia, como se dice vulgarmente “es un cachondeo”; todos los torturadores, ladrones y corruptos de corbata salen de la prisión rápidamente y gozan de la protección del Estado y las simpatías de los medios de comunicación.

Cultura y lenguas: En el estado español se hablan fundamentalmente 4 lenguas: castellano, catalán, vasco y gallego. Los castellano-hablantes llevan tres siglos intentando homogeneizar todo el Estado bajo la lengua castellana (o española), siguiendo la ideología centralista borbónica.
    En los últimos 10 años, a los que no hablan ni catalán –o valenciano-, ni vasco, les ha dado por intentar separar el catalán del País Valenciano del resto del catalán (Principat e Islas Baleares) y en prohibir el vasco de Navarra.
   La cultura española se basa en imponer, actualmente de forma más sutil, el flamenco y derivados más modernos, en todo el territorio (principalmente en zonas turísticas) como música-símbolo de la unidad del Estado. Los museos se tienen que pagar (no como en Irlanda, por ejemplo, que son gratuitos).

Sociedad: Los españoles son gente bastante nerviosa, chillona y exaltada; puede observarse esto con detenimiento en las tertulias y programas de la televisión o de la radio, donde tiene razón el que chilla más, dice más insultos y pega más fuerte sobre la mesa. Su aspecto físico, tanto de las hembras como de los machos –“macho ibérico”- acostumbra a ser bajito y regordete, fruto de su adicción a los productos derivados del cerdo (arquetipos físicos de español podrían ser Rodríguez Ibarra, José Bono, Jiménez Losantos o José María García; arquetipos intelectuales de español podrían ser... los mismos).
   Los españoles se caracterizan por seguir la doctrina de su ideólogo Unamuno que dijo un día que estaba en pleno proceso de ebullición intelectual: “¡Que inventen ellos!”. El invento más destacado de los españoles, tecnología punta, es la siesta.

Economía: El Estado español basa su economía en el turismo y un poquito de industria que hay en Madrid, así como en la que hay en Euskadi y Catalunya. Sin la expoliación y robo (“solidaridad” dicen los españoles) de los Països Catalans (Principado de Catalunya, Islas Baleares y País Valenciano) los españoles aún estarían viviendo en los árboles y su siguiente paso evolutivo sería bajar al suelo y comer termitas y hormigas con un palito.
   También es relativamente importante la agricultura que principalmente se centra en la recaudación de fondos europeos que son desviados a terratenientes y demás personajes oscuros y corruptos. Gracias a estos fondos europeos mucha gente vive del cuento sin pegar ni golpe.

Deportes: En el Estado español principalmente hay tres deportes: el Real Madrid, los toros y matar a las mujeres.
   El Real Madrid es el símbolo de España –desde la época de Franco-, y recibe todo tipo de ayudas económicas, pelotazos y decisiones arbitrales que permitan mantener su hegemonía corrupta.
   Los toros es un deporte muy aceptado; se trata de torturar a estos animales –los toros, no los toreros- hasta que están medio muertos y rematarlos y arrancarles las orejas y rabo generalmente cuando aún están medio vivos.
   Matar a las mujeres es otro de los deportes ampliamente aceptados por los machos ibéricos, fruto de una educación basada en creencias religiosas y la poca lectura y cultura que poseen éstos (pues todo el día se lo pasan viendo el Real Madrid o los toros, y cuando tienen un momento apuñalan a las mujeres).

   Bien, esperamos que puedan disfrutar de este Estado, que con un poco de suerte se hundirá en el mar cuando suban las aguas fruto del cambio climático.

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.

                          El mes passat es va complir el primer aniversari de la declaració de victòria a l'Iraq per
                       part del president George W. Bush, quan va anunciar que "la missió havia estat
                       complerta". La invasió va ser una aplicació de la doctrina de Bush, la nova "gran estratègia
                       imperial" --com la va batejar la revista Foreign Affairs-- que proclama que els EUA
                       dominaran el món per un futur indefinit i destruiran qualsevol desafiament a aquesta
                       dominació.

                          Deixant de banda el que està passant a l'Iraq, potser serà útil concentrar-se en com els
                       principis que han conduït a la invasió i ocupació i han fet del món un lloc més perillós, i no
                       només pel terrorisme.

                          El Departament d'Estat nord-americà acaba d'admetre que és totalment fals l'anunci que
                       va fer a l'abril, quan va indicar que el terrorisme havia disminuït a escala mundial --un
                       dels punts centrals de l'actual campanya presidencial de Bush--. L'informe ara revisat
                       admet que "la xifra d'incidents i de víctimes ha augmentat dràsticament".

                          Per als estrategs del Govern, l'objectiu més important no va ser combatre el terrorisme
                       sinó establir bases militars nord-americanes en un Estat satèl.lit situat al centre de les les
                       reserves energètiques mundials més importants, i així avantatjar els seus rivals. Zbigniew
                       Brzezinski ha escrit que "el paper dels EUA en la seguretat de la regió", per dir-ho amb
                       més claredat, el seu domini militar, "li brinda un poder polític indirecte però crucial davant
                       economies europees i asiàtiques que també depenen de les exportacions de petroli de la
                       regió".

                          Tal com sap Brzezinski, el principal problema del domini global dels EUA és que Europa i
                       Àsia (especialment la dinàmica regió del nord-est d'Àsia) tenen els seus propis rumbs.
                       D'aquí ve que el control del golf Pèrsic i de l'Àsia Central resulti encara més important.

                          El suport dels EUA i de la Gran Bretanya a Turkmenistan, Uzbekistan i altres dictadures de
                       l'Àsia Central, i la disputa sobre quin curs seguiran els oleoductes i sota quina supervisió,
                       formen part d'un nou gran joc entre les potències.

                          Mentrestant, els comentaristes occidentals segueixen pensant que l'objectiu de la invasió
                       va ser "la visió presidencial" d'establir una democràcia a l'Iraq. En contrast, segons
                       enquestes fetes per firmes occidentals a Bagdad, una vasta majoria creu allà que el motiu
                       de Washington per a la invasió va ser controlar els recursos iraquians i reorganitzar el
                       Pròxim Orient segons els interessos nord-americans. No és estrany que els que reben la
                       pitjor part tinguin una visió més clara del món en què viuen.

                          Existeixen moltes altres dades que mostren que Washington considera el terrorisme un
                       assumpte menor comparat amb el d'assegurar que el Pròxim Orient es trobi sota les mans
                       adequades. Tot just el mes passat, el Govern de Bush va imposar sancions econòmiques a
                       Síria, amb l'aplicació d'una llei que és pràcticament una declaració de guerra tret que el
                       Govern de Damasc acati les ordres nord-americanes. Síria continua figurant en la llista
                       oficial dels estats que patrocinen el terrorisme, tot i que va proporcionar importants dades
                       a Washington sobre Al-Qaida i altres grups radicals. D'aquí ve que els Estats Units
                       prefereixin privar-se d'aquella font d'informació per assolir un objectiu més important: un
                       règim que accepti les demandes de nord-americans i israelians.

                          Per mencionar només un altre exemple de quines són les prioritats: el Departament del
                       Tresor dels EUA manté una Oficina de Control de Béns Estrangers, destinada a investigar
                       transferències sospitoses de diners, un element crucial en la "guerra contra el terrorisme".
                       Aquest organisme té 120 treballadors. Fa unes setmanes, va informar el Congrés que, a
                       finals de l'any passat, quatre d'aquells treballadors, només quatre, estaven consagrats a
                       seguir la pista a les finances de Bin Laden i Saddam Hussein, mentre que gairebé dues
                       dotzenes van tenir com a tasca aplicar mesures d'embargament contra Cuba. ¿Per què el
                       Departament del Tresor dedica més energies a estrangular Cuba que a la guerra contra el
                       terrorisme?

                          Per arribar a la supremacia, la violència pot triomfar, però a un cost brutal. I pot provocar
                       encara més violència com a resposta. I no només la del terrorisme. Al febrer, Rússia va
                       portar a terme les seves maniobres militars de més envergadura en dues dècades,
                       exhibint noves i més avançades armes de destrucció massiva. Líders polítics i militars de
                       Rússia han assenyalat amb claredat que aquesta resurrecció de la carrera armamentista
                       és una resposta directa a les accions i programes del Govern de Bush, especialment el
                       desenvolupament d'armes nuclears de baixa intensitat, les anomenades rebentabúnquers.
                       Com saben analistes de les dues parts, aquestes armes poden atacar els búnquers, ocults
                       en muntanyes, que controlen l'arsenal nuclear rus.

                          El que pot passar és una expansió d'aquest rearmament nuclear. Els russos i els xinesos
                       reaccionen davant els nord-americans construint armes estratègiques. L'Índia podria
                       respondre a la Xina. El Pakistan, fer el mateix davant l'Índia... Mentrestant, l'Iraq avança
                       cap al que anomenen recuperació de la seva sobirania. Un recent article d'Anton La
                       Guardia, del Daily Telegraph, recordava en l'últim paràgraf que "un alt funcionari britànic
                       ho va indicar de manera delicada: el Govern iraquià serà plenament sobirà, però a la
                       pràctica, no exercirà totes les seves funcions sobiranes". Lord Curzon no ho hauria
                       explicat més bé. 

                          El ferm rebuig dels iraquians a acceptar les tradicionals ficcions constitucionals ha obligat
                       Washington a cedir, pas a pas, amb certa ajuda d'"una segona superpotència", com va
                       definir Patrick E. Tyler, de The New York Times, a l'opinió pública mundial després de les
                       grans manifestacions del febrer del 2003, la primera ocasió en la història en què hi va
                       haver manifestacions en massa contra una guerra abans que comencés oficialment. I això
                       ho canvia tot. 

                          Per exemple, als anys 60, la revolta de Fal.luja hauria estat resolta amb bombardejos
                       d'avions B-52 i assassinats en massa. En l'actualitat, una societat més civilitzada no tolera
                       aquestes mesures i ofereix com a mínim un espai perquè les víctimes actuïn i
                       aconsegueixin una autèntica independència. És fins i tot possible que aquest impuls pugui
                       obligar el Govern de Bush a abandonar les seves ambicions imperials a l'Iraq.

   Ara fa un any, vaig deixar la meva terra per anar a trobar a  l’estranger el que no trobava a casa. Sóc un català que viu als Estats Units (no dic emigrant perquè la meva visa no arriba a tant: sóc un resident-no emigrant). Des de lluny, tot es veu diferent. Potser sí que quelcom s’idealitza, però el que és cert és que el punt de vista canvia i es descobreixen coses que no veies des de casa.

   El cas és que tot plegat m’ha convertit en un ésser encara molt més tossut pel que fa a la nostra cultura i la nostra llengua. Primer, perquè m’he adonat que els més burros de tots som els mateixos catalans, que quan som a l’estranger ens diluïm. A Nova York, com a tot el món, és molt més fàcil dir que ets espanyol i punt. I això és el que fa la gran majoria. Resultat: els catalans no existim. Quan sortim del nostre petit país, passem a ser espanyols.

   Doncs no. Jo no m´hi sento còmode i punt. Sóc tant espanyol com alemany o japonès. Un esforç, companys! Jo sóc català i així ho dic. I us sorprendríeu de la gent que ens coneix. Un nicaraguenc em va dir que a Catalunya teniem els millors poetes de món, una novayorkina es sorprenia perquè jo era el segon català (va dir “tots els catalans ho feu”!) que s’identificava 
com a català, i no espanyol, i un veí, a l’entrar al pis i veure l’estelada, va exclamar: “Oh, the Catalan flag!”.

   És tant difícil? Comencem per aquí: no tinguem por de dir qui som. I molta més gent de la que ens pensem, tot ignorar què és Catalunya, s’interessen per escoltar què vol dir ser català, o simplement ja ho sabíen.

   Segon, l’idioma. Deu ser al no parlar-lo cada dia que m’adono del que és i representa (o potser al veure com aquí el castellà s’expandeix d’una manera espectacular m’`ha fet reflexionar sobre el perill en que es troba la nostra llengua).

   I a casa, ens abaixem els pantalons i ens l’estem deixant perdre d’una manera alarmant. A diferència d’altres països amb els que sovint ens comparem,  els catalans no tenim un gran estat on el català sigui un idioma fort. Si el perdem nosaltres, es perd. I si es perd el català, com quan es perd qualsevol idioma, es perd un món.Per això vull cridar ben fort: prou cedir l’idioma en les converses diàries. 

   Prou passar-se al castellà a la més mínima. Hem creat un vici social tant fort, que jo en ocasions m’he arribat a sentir incòmode i gairebé maleducat per parlar el meu idioma a la meva terra! I comfesso que durant una època vaig cedir. Per comoditat, per socialització més fàcil, em vaig passar al castellà. Però mai més! Això és el que ens està matant.

   On s’és vist situació tant absurda. Si els castellano-parlants pressionen socialment, no hem de baixar del burro. Per què hem de canviar? No és la nostra llengua? Ja ni tant sols parlo de demanar que parlin el català! El que demano és que el parlem nosaltres.

   Una de dues, o fem del català una llengua necessària i normal, o d’aquí tres generacions serem una colla de iaios que parlen aquella llengua que utilitzaven els medievals.

   Companys, feu-me cas. Per la llengua i per una terra lliure i oberta a tothom.

   Salut i independència!

Aidue

-SUMARI.
-ALTRES TEXTOS.