El proppassat diumenge 25 de maig, la policia espanyola va tancar durant dues hores un col.legi electoral perquè el president d´una de les taules havia gosat d´expressar-se públicament en ... amazic!!!.  L´amazic és la llengua materna i col.loquial del 50% per cent de la població en la ciutat colonial espanyola de Melilla. És precisament la dels autòctons, musulmans, no té cap mena de reconeixement jurídic i resta exclosa de l´Estatut d´Autonomia vigent.

    Les entitats culturals i veïnals dels barris majoritàriament musulmans, ètnicament rifenys, reclamen de fa temps la inclusió del seu idioma i el reconeixement mínim de llur existència a nivell del sistema educatiu i mitjans de comunicació locals. Entre la població musulmana amaziga el fracàs escolar és del 70% a Primària, el més elevat de l´Estat espanyol. 

   Els professors -no cal dir-ho- es comporten com a veritables ocupants alienadors en les aules. 
El Virrei (Delegat del govern) i la Ministra Espanyola de "Cultura" ja ho manifestaren en una recent visita aquí: La culpa de la situació és dels pares per no parlar als seus fills només en espanyol. 

   La situació d´aquests 35.000 amazics sota discriminació i opressió colonial ha de ser denunciada des dels nostres mitjans i xarxes de solidaritat. Llur situació d´indefensió (castigats i reprimits com a poble rifeny per Espanya i el Marroc alhora) mereix la nostra solidaritat com a catalans independentistes.

         Avui els fets ja són llunyans, però no ho són gens per a les famílies i per als encausats: el 12
      d'octubre del 1999 hi va haver a Sants una manifestació feixista contestada per grups de joves
      antifeixistes. Des d'aleshores, un llarguíssim procés, i des d'aleshores les mares i pares dels
      detinguts i dels joves acusats s'han organitzat. Doncs bé, ja tenim sentència, clarament
      contrària als joves antifeixistes: sobre els encausats han recaigut penes d'un a quatre anys de
      presó, 30.680 euros de multa i les despeses del judici. He rebut un escrit de Mapafs (Mares i
      Pares del Fets de Sants) en què protesten per una sentència que consideren injusta, amb
      arguments que crec que val la pena d'escoltar: en primer lloc, parlen de la criminalització de la
      premsa, i, com a conseqüència, dels intents polítics d'euskaldunitzar els fets de Sants; en
      segon lloc, parlen de les contradiccions entre les declaracions dels policies, però que al llarg
      del procés van anar assemblant-se fins a esdevenir idèntiques; en tercer lloc, de l'ajuntament
      com a acusació particular, que s'ha mostrat d'una extrema duresa amb els antifeixistes i d'una
      extrema blanesa amb les concentracions feixistes de cada any del 12-O. En resum: les mares i
      pares dels encausats consideren que hi ha hagut prejudicis informatius, socials, polítics,
      judicials i policials, i protesten que algú hagi volgut utilitzar el procés per la seva exemplaritat.
      Jo no sé si recordeu els fets, però el cas és que els diaris anaven plens de joves que trencaven
      coses: mobiliari urbà, aparadors... La reacció va ser d'hostilitat, i vam sentir que gent
      generalment oberta parlava de gamberrisme. En canvi, si ho recordeu, aquesta societat va
      dedicar poquíssima atenció a les provocacions feixistes que havien fet esclatar aquestes
      actituds, i a les persones, algunes buscades per la justícia, i a les paraules racistes, homòfobes
      i anticatalanes que s'hi pronunciaven; també es va parar mínima atenció en la passivitat
      policial. En canvi, si no ho recordo malament, hom sí que va prestar molta atenció a un fet: la
      facilitat d'obtenir permisos quan es tracta de forces de la dreta feixista -en nom de la llibertat-
      i la dificultat d'obtenir-ne quan es tracta d'antifeixisme -en nom de la seguretat-. I aquí rau la
      dicotomia que resta per resoldre. En el cas, esclar, que a algú li doni la gana de voler-la
      resoldre.

   De fet, arran d’aquell dia, ja mai més no vaig sentir aquella fortor d’abans, és a dir, aquell tuf impenitent arrelat en el fons de l’edifici. Recordo que m’hi havia ajagut a sobre tot rellegint les pàgines d’un llibre, i jo, dispers i perdut en les idees, sensacions i sentiments que allí se m’explicaven, romania absent i indiferent a aquelles emanacions que d’aquell lloc sortien.

   Va ser un bon matí, quan els visitants ja mig marejats demanaren explicacions sobre aquell fet inusual dins d’un monument d’aquella importància i magnificència consolidada al centre de comandància, que tot va esclatar. 

   Ja veia jo que ensumaven i estarrufaven nassos amb aire d’indignació! Però home, tampoc calia fer-ne un gra massa... Tant per tant era jo qui estava tot el dia allí tancat! 

   Els cadàvers, quan acompanyen els seus conciutadans ja traspassats en la pòstuma putrefacció, resten incomunicats durant un parell d’anys; i aquelles solemnes tàpies no tornen o ser perforades fins que no veuen arribar el segon hivern de les seves vides. Després, si s’és puntual a la visita, d’aquell lloc fosc i solitari en sortirà un polsim juganer que tot ajudat pel bufar d’un ventet oportú s’estendrà pels crescuts o envellits familiars davant la seva sorpresa, o de la seva més sincera repugnància.

   Doncs bé, si hagués estat per la meva capacitat olfactiva podríem igualment haver esperat un segon any Gaudí per a desvetllar els secrets corromputs d’aquell climatitzador en desús. Però no fou així, l’equip de lampistes expiatoris amb les eines a la mà, van rebentar l’aparell tot buscant l’animal en descomposició.

   Un ratolí - pensàvem -, o potser un ocellet que mai pogué volar... Però malgrat l’exhaustiva revisió, d’allí no en va sortir res de res, és a dir, no en vam treure l’entrellat de l’assumpte. 

   El temps passà i el tuf marxà. Però arran del que havia succeït calia preguntar-se... Què havíem de fer respecte el misteri de l’ésser que allí s’hi amagà? I el meu magí burxant i burxant tot buscant un resposta ensopegà amb la solució de l’enigma quan vaig llegir una manuscrit que arribà a les meves mans i que aquí us escric: 
 

   Era Ell qui vingué per a donar-nos un nou salvador, i errat en els seus càlculs divins, anà a parar en un radiador en sèrie! 

   Deo gracias.

   Cada vegada es pot veure més clarament la postura intransigent i tancada del PP i del PSOE respecte al
conflicte polític que hi ha actualment a Euskal Herria.
   Si a Palestina poden negociar palestins i israelians, si a Irlanda poden negociar irlandesos i
britànics..., per què no poden negociar bascos i espanyols?
   I, si realment hi ha democràcia, per què no podem els catalans fer un referèndum per l'autodeterminació
on lliure i democràticament decidim el nostre futur? O és que hem de crear un grup armat com irlandesos,
palestins, corsos, bascos... per aconseguir la independència?
   Si vivim en democràcia, doncs que s'accepti la voluntat de la societat. Que ens deixin escollir
lliurement.
   L'Estat espanyol s'assembla més a Turquia (on mana l'autoritarisme més absolut) que a un estat democràtic
on les persones decideixen el seu present i futur. A Euskal Herria, ara, 150.000 bascos no poden votar.