Lluita

 

Història de  l'organització armada catalana TERRA LLIURE.  . History of the Catalan army force TERRA LLIURE. .

Història de  l'organització armada basca  EUSKADI TA ASKATASUNA  (ETA).  .History of the Basque army force EUSKADI TA ASKATASUNA  (ETA).

 
 
 

Història de l'organització armada catalana TERRA LLIURE.      A. M. 1. INTRODUCCIÓ El 25 de juliol de 1980, una nova organització política, independentista, de caràcter paramilitar feia la seva aparició en l´escenari polític català. Nom: Terra Lliure. La intenció, en la realització d´aquesta tasca d´investigació, és aprofitar la ocasió per  donar a conèixer aquesta organització pràcticament desconeguda, oblidada per la majoria de gent, i que en canvi, va donar esperances a aquells que volien per a Catalunya la seva llibertat, i per altres, per contra, una organització radical terrorista que només es dedicava a sembrar el terror i la confusió. Què fa que una persona doni el seu esforç, i si cal la vida, en defensa d´un “poble”, i contra l´ocupació militar i opressió social que ells proclamen i que per altra banda rebutgen. Donar una cronologia exacta de les seves accions més destacades, intentant així retrobar aquells moments de major incertesa, i el tipus de resposta social vers aquestes. També parlar sobre les situacions viscudes per gent afectada directament per Terra Lliure i per últim, també fer una petita referència als antecedents històrics de la pràctica de la lluita armada a Catalunya en l´últim segle amb semblants reivindicacions per poder així entendre una mica més  la creació un cop més d´un grup revolucionari armat i la legitimitat d´aquest. Alhora d´elaborar aquest treball, intentaré donar una visió desmitificada i el més objectiva possible del que va ser Terra Lliure, sortint al pas de totes les tergiversacions i manipulacions informatives que voltaren i volten sobre qualsevol organització dissident amb el sistema. Crec que és important el treball de desmitificació, ja que la propaganda oficial, tendeix desprestigiar, atribuïnt ( en aquest  cas ) certs qualificatius inventats (p.ex. instints assassins o destructius ). Però si en canvi, donant a conèixer les diferents postures que en aquells moments es van donar : a favor i en contra. També les diferents mesures adoptades per els partits i organitzacions més conegudes i que encara avui formen part de la realitat política catalana.  Aquest treball la utilitat principal que hauria de complir, és, bàsicament el de la informació per a aquella gent que sent curiositat per la història  de gairebé dos dècades de lluita armada a Catalunya.  Donar a conèixer les reivindicacions nacionals i socials d´un grup, que fins i tot en alguns casos, militants seus van donar la vida  per la independència i el socialisme del que ells consideraven el seu país. La postura de Terra Lliure davant realitats socials com les drogues, la societat capitalista o perquè es decantaven per la independència i el socialisme...  Observar la possible analogia o similitud amb altres organitzacions paramilitars amb semblants o igual objectius que la que ens ocupa, es a dir, altres nacionalitats on existeix una reivindicació nacional i social important. Observar  i  analitzar les diferents respostes socials dins un mateix estat ( País Basc E.T.A, Catalunya TL ), i per últim esmentar la curiosa actitud demagògica dels governs i organitzacions a nivell mundial desde l´Espanyol fins la OTAN,  per que alguns d´aquests grups són anomenats terroristes i en canvi, d´altres anomenar-los simplement independentistes.    2. ANTECEDENTS HISTÒRICS Els catalans, malgrat el que sempre han intentat fer creure, mai s´han quedat enrera en la lluita per la llibertat, contra l´explotació de l´home per l´home i l´opressió d´uns pobles per uns altres. Segons diversos historiadors catalans “els catalans sempre ens hem distingit pel nostre amor a la terra i a la llibertat...”. La història de Catalunya com a poble és la història d´una lluita contra les agressions exteriors. Neix arrel d´escapar dels poders franc i islàmic alhora. Sempre hi ha hagut catalans disposats a donar-ho tot per reconquerir el terreny perdut, la llista de morts per la llibertat d´aquesta és interminable. Només cal recordar episodis històrics com les guerres de Remences o les guerres de Germanies en una primera etapa. El moviment revolucionari del primer terç d´aquest segle, ha estat marcat per l´hegemonia gairebé absoluta de l´anarco-sindicalisme, amb la presència dels primers grups marxistes, que donarien origen al BOC  ( Bloc Obrer Català) i posteriorment al POUM ( Partit Obrer d´Unificació Marxista ), per un cantó, per l´altre el PSUC ( Partit Socialista Unificat de Catalunya ) sotmès al dictat de l´estalinisme. Els moviments separatistes, però, eren encara minoritaris i dispersos. El 18 de juliol de 1936 sota l´aixecament feixista i posterior guerra ( amb una forta participació de voluntaris catalans ), diversos grups de caire nacionalista s´uneixen per constituir el Front Nacional de Catalunya ( FNC ), aquesta es constitueix com a front armat, per esdevenir més tard partit polític; és el tronc polític d´on arrenca la pràctica totalitat de l´independentisme català contemporani. Cap a l´any 1970 i coincidint amb la celebració del consell de guerra de Burgos contra 16 militants bascos d´ETA, apareix una organització anomenada FAC ( Front d´Alliberament de Catalunya ), formada fonamentalment per joves procedents de les Joventuts Obreres d´Estat Català ( JOEC ) amb uns principis genèrics d´independentisme i socialisme, supeditada en els seus inicis al Consell Nacional Català ( CNC ). Les accions anaven dirigides principalment contra casernes de la guàrdia civil, monuments feixistes, repetidors de TVE, edificis públics, oficines d´hisenda... a l´estiu del 1973 es produeix al FAC una incorporació d´un altre grup anomenat Izquierda Revolucionària ( IR ) i altres militants d´orientació Troskista. El FAC resultant de les noves incorporacions es defineix marxista- leninista. Durant aquesta època es produeixen contactes amb el conegut Movimiento Ibérico de Liberación Nacional ( MIL ) i l´Organització de Lluita Armada ( OLLA ). Al desembre del 1975 arrel de nombroses detencions, pràcticament el FAC deixa de existir. La manca d´una infrastructura política de suport, els va afectar molt directament enfront la repressió  que, els va impedir d´organitzar una mínima xarxa de captació per conducte polític. L´experiència de l´Olla, és encara més lamentable; formada per militants sorgits del PSAN ( Partit Socialista d´Alliberament Nacional ), van constituir un petit nucli ben organitzat i dotat a nivell material; però aleshores es van trobar amb la incapacitat del PSAN per donar un suport a nivell polític a una actuació armada, aquest nucli passà ràpidament a l´òrbita anarquista, on dues caigudes successives els van desarticular totalment. Aquestes serien, històricament parlant, les organitzacions paramilitars, més representatives, englobades dins de l´època en vida del fins ara, cap de l´estat espanyol: El general Franco, després de la mort d´aquest i per tant de l´acabament del règim feixista a Espanya, es produïren noves eleccions on sortí escollit el president Suárez, que forçat per les importants mobilitzacions produïdes al País Basc reclamant l´Amnistia, dàna l´indult als pres@s bascos\ques. Mentrestant,  els presos catalans, mancats del mateix nivell de mobilització popular i de la pressió d´organitzacions armades ( p. ex ETA al país Basc ), surten amb comptagotes de les presons. A partir d´aquí, al mes de maig del 1977, es produeix a Barcelona la mort de l´industrial José M. Bultó, a qui un escamot li col·loca un explosiu al pit, i li exigeix 500 milions de pessetes, a canvi de facilitar-li la combinació per desactivar-lo. Aquest s´havia preparat per explotar al cap de 20 dies o si se l´intentava treure, i això precisament és el que va succeir, sembla. Cap organització no va reivindicar l´acció tot i que es produeixen detencions. Es comença a parlar de l´existència d´una organització militar fins ara desconeguda, i a la que de moment no s´atribueix cap nom.   3. INICIS DE TERRA LLIURE El 26 de gener de 1979, tres catalans preparaven un robatori, assaltant un transport de fons de Banca Catalana, prop de Piera. Cadascun disposava d´una pistola Firebird, 9 mm parabellum, havien robat la nit anterior un cotxe per possibilitar la sortida... però un Land-rover dels grisos, els tapava tota possible sortida, més tard van saber que en aquell indret residia un advocat, que va tenir un paper decisiu en la inculpació de Txiqui ( militant d´ETA assassinat per l´estat espanyol ), en el consell de guerra que li va costar la vida, aquest havia sigut amenaçat de vida diversos cops, de forma anònima o en nom de l´organització basca ETA.  Precisament per això havia demanat protecció policial, i des d´aleshores una dotació policial armada vigilava el seu domicili; això no ho sabia cap dels integrants de l´escamot. En el dubte l´escamot ha passat ja dos cops per davant dels policies amb el cotxe llogat. Al passar per tercer cop, el caporal que ja s´havia fixat, per tal de comprovar si són bascos, els fa un senyal perquè aturin el cotxe, aquests en canvi van accelerar, el caporal monta la metralleta i engega una ràfega de trets contra el cotxe, que aconsegueix escapar. L´interior però és l´infern, al seient de darrera un dels membres està ajagut amb el cap ple de sang. Tres dies més tard sense poder fer-hi res mor. Comencen a sorgir multitud de rumors; si havia estat capturat per membres de l´extrema dreta, si un possible ressorgiment del FAC ( poc més tard aquesta versió és desmentida per antics membres d´aquesta organització ). Segons indica les diverses fonts consultades tot indica que la policia sabia perfectament del que es tractava, però va preferir callar. S´havien trobat amb un mort, un sol indici  però molt evident. El cotxe llogat els porta a identificar-ne el conductor, del qual aviat van saber que militava o havia militat al PSAN-P. Aquest va desaparèixer de casa seva i de moment, no se sabia res, la policia ensuma l´aparició d´un grup independentista armat català, i comencen a vigilar les persones, considerades més perilloses, de tot el ventall independentista. Com anècdota, destacar l´enterrament de Martí Marcó, el militant mort, cobert amb una estelada, es va convertir en un enfrontament entre els militants d´ERC ( Martí Marcó pertanyia a les JERC -Joventuts d´Esquerra Republicana de Catalunya- ), que no volien cap mena de manifestació pública, i altres sectors independentistes, que pressentien l´aparició d´una nova dinàmica capaç de canviar les expectatives polítiques i volien retre homenatge al primer caigut en acció. Mesos més tard, després de produir-se l´incident, l´escamot tornà, aquest cop per un error en el contacte del mecanisme de rellotgeria no fa explosió els dos quilos de goma-2 que havien preparat, ho intentaren al dia següent on, en un altre accident mor un altre militant, en Fèlix Goñi. Es produeixen diverses detencions i rumors sobre l´incident, entre d´altres la nota policial, que aprofita  el fet que les accions programades anaven adreçades a interessos francesos, en solidaritat amb els refugiats bascos, per qualificar els detinguts “d´etarras catalanes" i que els morts juntament amb els detinguts constituïen el “brazo armado del IPC". L´IPC, per la seva banda, desmentí rotundament aquesta falsa afirmació. Si busquem una mica d´informació sobre aquest escamot, trobem que la seva primera acció consistí en aconseguir diners, tres membres d´aquest van robar en una empresa on un d´ells treballava, el motí: cinc-centes mil pessetes. Més tard anaren a Euskadi on van rebre formació sobre qüestions armades i armes a càrrec d´ETA (m). El curset prou complet va durar un parell de dies, al final del qual tornaren cap aquí amb un cert bagatge teòric i quelcom més concret: 2 subfusells Sten, 5 pistoles Firebird, 5 Kg de Goma-2, cordó detonant i metxa lenta. Amb armament complet, un nivell de formació  suficient, i una bona disposició per actuar, l´escamot es preparava per realitzar les primeres accions. Ja coneixem els resultats. Els calia rellançar l´organització pràcticament  de zero, amb una diferència important: ara l´independentisme tenia la certesa que alguna cosa es preparava, i va aparèixer gent amb ganes de participar-hi... la llavor començava a germinar.   4. LLANÇAMENT Durant tretze mesos que van des del juny de 1979 fins al juliol de 1980, no es van produir més accions ni es va sentir a parlar més de l´organització armada catalana, de fet nombrosa gent donava ja per desapareguda la possible organització, això no tenia res de cert. Un altre escamot havia quedat intacte, i les baixes provocades per mort, empresonament o fugida es van cobrir ràpidament amb nous militants. Com primer pas s´imposava la reflexió sobre tots els errors comesos fins ara, per mirar de corregir-los. Després tot un seguit d´accions, tampoc van sortir tal i com s´esperava. Malgrat aquest seguit d´experiències negatives, a poc a poc es van anar complint els objectius previstos. El més de maig de 1980 llogaren un pis amb documentació falsa, al barri de Ribera de Barcelona. Aquest pis s´utilitzarà, a partir d´aquest moment, com a pis franc de l´organització, es van emmagatzemar armes, explosius, es preparaven els artefactes explosius i els comunicats escrits de reivindicació. S´entra en contacte amb Època, i a partir d´aquell moment s´estableix una corrent de col·laboració, també van entrar en contacte amb un petit grup d´independentistes, militants del PSAN, o que hi estan relacionats, que es proposen de crear un grup armat i, eventualment, integrar-se a l´organització militar. Aquests últims estaven en relació amb ETA-pm, que els subministrava entrenament tècnic i armament , a canvi de col·laboració a Catalunya. Continuen actuant així fins el novembre de 1980, en què, participen  en el conegut assalt a la caserna de Berga amb militants d´ETA-pm.  A la meitat de 1980, es comptava ja amb el mínim d´infrastructura  i de formació per poder plantejar-se passar a l´acció un altre cop. Els calia trobar l´ocasió adient, i també un nom per a l´organització militar i poder reivindicar els fets. Respecte al nom trobem que tenien una certa aversió envers les denominacions com ara moviment, exèrcit, organització, etc. Ja que s´havien utilitzat masses vegades d´una forma banal perquè ara inspiressin un mínim de respecte. Es volia recordar, i honorar al mateix temps, els orígens  del moviment de resistència catalana i, dins d´aquesta, el crit de Visca la Terra!! era l´expressió més accentuada. Finalment es decideix que el nom sigui Terra Lliure ( TL ), ja que agrupava segons ells, dos dels valors més importants : La Terra i la Llibertat. Després de vàries accions, reivindicades en nom de Terra lliure ( majoritàriament per recaptar diners i explosionar transformadors de FECSA ), en nombrosos moments  van tenir que aturar la lluita armada per fets aliens a l´organització (assalt a caserna de Berga perpetuat per militants d´ETA-pm i col·laboradors catalans propers al PSAN, el segrest del famós jugador del Barça “Quini”, entre els més destacables ), ja que la policia envaia els carrers catalans i era impossible plantejar-se qualsevol acció. Fins ara l´organització Terra Lliure, reivindicava els fets o bé trucant per telèfon a la premsa o bé mitjançant comunicats escrits, deixats en cabines telefòniques i avisant als diaris per anar a recollir-los ( aquesta pràctica fou la més habitual, sobretot a partir de l´11 d´abril amb la destrucció de l´entrada de les oficines de FECSA a Terrassa, i l´altra, un artefacte explosiu contra un magatzem de Pirelli a Vilanova i la Geltrú, en aquest es va tractar d´un error, ja que la bobina de cable elèctric havia fet pensar a l´escamot que es tractava d´un magatzem de FECSA ). El diari que oferia unes cròniques més extenses sobre les accions portades a terme per Terra Lliure, era el diari de Barcelona, que en aquells moments es trobava en mans dels treballadors i constituïa una interessant experiència d´autogestió. Tot i així, l´atenció que  dedicava a l´organització no era del tot casual.   5.COM ES VA VIURE EL COP D´ESTAT del 23- F El 23 de febrer del 1981, s´havia produït un fet, que modificà profundament la conjuntura política a tot l´estat. Un afer que tots els mitjans de comunicació van qualificar de cop d´estat “mancat”. Segons diverses fonts consultades, tot assenyala a aquest, com una obra de manipulació informativa, per fer creure a tothom la possibilitat de retorn a un règim dictatorial, totalment feixista, i llavors acceptar una sèrie de retalls en les ja de per si minses llibertats assolides fins aquell moment (recordem que encara la mort de Franco, es trobava propera en la ment de tothom -1975- i amb ella l´acabament de més de quaranta anys de feixisme dictatorial ). Per si algú s’ho havia perdut, tant per televisió com per ràdio  va sortir els blindats de Milans del Bosch passejant per València, al mateix temps que el rei quedà com tot un senyor “honorable” recomanant calma i tranquil·litat. Acabat el cop d´estat, les forces polítiques parlamentàries  apressaren a donar el seu suport incondicional a la monarquia, i acceptaren uns certs retalls a les minses conquestes, entre les que podem destacar: - retallada de les autonomies, - pactes favorables al capital - i un consens més gran per reprimir les lluites d´alliberament a les quals es responsabilitzava de ser les causants del malestar dels militars.   6. ACCIÓ CONTRA JIMÉNEZ LOSANTOS Poc després, al diari madrileny Diario 16 publicava un document, signat per 2.300 intel·lectuals castellano-parlants residents a Catalunya, on es denunciava una suposada discriminació, de què eren objecte per raons de llengua. El comitè de redacció format per coneguts ideòlegs de l´espanyolisme, en concret; Amando de Miguel, Federico Jiménez Losantos, Santiago Tarancón, Carlos Sahagún i José Reinoso, van començar a organitzar actes públics en que aquests exposaven el seu “memorial de greuges” contra el català, sobretot a barriades i poblacions amb un percentatge important de població d´origen immigrant. La indignació popular va ser immediata i contundent: cartes al director, als mass-media, a les revistes catalanes, etc. Ràpidament van aparèixer un seguit d´iniciatives que culminaren en un acte central a la Universitat de Barcelona, en que s´aprovà un manifest en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Aquest manifest fou l´origen de la plataforma d´organitzacions,  entitats culturals i polítiques coneguda amb el nom de “Crida a la Solidaritat”. S´inicia la campanya de sensibilització denominada “Som una Nació”, que culminaria en un acte massiu al Camp Nou  de Barcelona, expressió multitudinària de rebuig a l´espanyolisme.  Abans però... 20 de Maig de 1981. Plaça de Mossèn Clapés, al barri de Sant Andreu de Barcelona. A prop de les vuit del vespre, per l’època de l’any en què es troben, encara és de dia. Tres cotxes arriben amb escàs interval de temps a la plaça. Dos cerquen un lloc per aparcar, mentre que el tercer resta amb el motor en marxa. Del primer en baixen en Toni i l’Hug, s’adrecen cap al tercer cotxe i es fiquen a  dins. Del segon cotxe baixà l’Albert i es reuneix amb els companys per tal de repassar per darrer cop les instruccions. Tot seguit s’acomiada i els desitja sort. El cotxe, ocupat ara per cinc persones, arrenca i desapareix aviat al mig del trànsit intens. Enfila cap a Santa Coloma de Gramenet, al altre costat del Besòs. Un cop allà va cap a l’Institut d’Ensenyament Mitjà de la vila. Prop de l’objectiu, s’aturà en un racó discret, i en un moment s’enganxen, damunt de les plaques de la matrícula autèntica, unes de falses, mitjançant  cinta adhesiva pels dos costats. A continuació se situen en un carreró proper a l’Institut, des d’on controlen l’entrada. Poca estona després, arriba a l’indret una furgoneta plena de policies nacionals antiavalots i aparca a uns quinze metres del cotxe de l’escamot .És tracta d’un fet imprevist que pot obligar a modificar el pla d’actuació. L’espera continua, i la tensió va pujant de grau.  De sobte, un soroll metàl·lic glaçà la sang dels ocupants del vehicle. Un d’ells surt fora i confirma les sospites. La placa de matrícula falsa del davant ha caigut a terra. Per sort (s´entén per l´escamot...) comença a fosquejar, i els antiavalots, no s’han adonat de res. Dissimuladament recullen la placa del terra, desenganxen també la del darrera i les guarden totes dues al portaequipatges. No ha passat res, però es podia haver desencadenat una de bona... Són prop de les deu de la nit, i en Toni i l’Hug surten del vehicle i van a passejar pel pati d’entrada de l’Institut. La furgoneta  no s’ha mogut del lloc. Toquen les deu,  de seguida apareixen a la porta de l’Institut en Federico Jiménez  Losantos i una professora que treballa amb ell. Pugen  al Simca 1000 de la noia, i engeguen en direcció cap el nucli urbà de Santa Coloma. Darrera d’ells la furgoneta de la policia fa el mateix recorregut.  Segons sembla, la seva missió era protegir la sortida i el retorn dels darrers nois i noies del l’Institut contra  possibles robatoris i violacions. Darrera la furgoneta, circula el cotxe ocupat per en Toni, l’Hug i els tres integrants de l’escamot de protecció. Arribats a Santa Coloma, el Simca enfila cap a la part alta de Barcelona, seguit pels seus perseguidors. Després de mitja hora de seguiment, baixà per l’avinguda del Príncep d’Astúries i trencà cap a la dreta, pel carrer Guillem Tell, on s’aturà. El cotxe perseguidor ho fa a la mateixa avinguda, una mica més avall, i en baixen en Toni i l’Hug, que van cap al Simca un per cada costat. El carrer està desert. En arribar a l’alçada el vehicle, treuen les pistoles i encanonen la parella, que no es mou. L’Hug passa al darrera amb la noia, i  en  Toni al lloc del conductor. Al costat d’aquest seu en Jiménez. L’escamot de protecció, un cop acabada la seva feina, se’n va cap a la plaça de Mossèn Clapés, on els esperava l’Albert. Informen de com van les coses fins ara, lliuren les seves armes i les plaques falses, i se’n tornen cap a casa. Si van nets, no cal patir pels controls. Mentrestant, en Toni condueix el Simca per la Diagonal, cap a la sortida  de Barcelona. En aquells dies s’estaven realitzant els preparatius per al  “Dia de las Fuerzas Armadas” a Barcelona, i a la Diagonal s’instal·laven els serveis de megafonia, les tarimes i les cadires pertinents. Per aquest motiu, a cada cantonada hi ha una parella de la policia militar i un altra de la policia nacional, armats amb metralletes.  Cada cop que el cotxe s’atura en un semàfor, la tensió creix a l’interior. Un sol crit o intent de fuga per part d’en Jiménez o la noia poden provocar, en el millor dels casos, la detenció dels components del escamot, i en el pitjor... potser la mort d’aquestos. Finalment arriben sense problemes a la sortida de Barcelona, i trenquen,  a l’encreuament de la Ciutat Diagonal. Allà, en un grup d’arbres, prop de les pistes de motocross, aturen el vehicle i en fan baixar els passatgers. Els porten al costat d’un arbre, on els lliguen, fins aquest moment, gairebé no han dit cap paraula a la parella, només per tranquil·litzar-los, sobretot a la noia, pel que fa a les intencions de l´escamot. Ara es demana a l´home si és Federico J. Losantos, que s´adonà tot seguit del motiu de la retenció i negà la seva personalitat. Tanmateix la seva documentació és prou explícita, i llavors ha d´escoltar com se li retreu la manera d´actuar contra el poble treballador català dels Països Catalans, i se l´adverteix que no torni a posar els peus a la nostra nació. Malgrat això, encara pregunta si el mataran, i se li respon que solsament rebrà un escarment. A continuació, en Toni apunta a la cama d´en Jiménez i dispara. No passa res. Havia oblidat de treure el pestell de seguretat. Ho fa i dispara novament. Aquest cop surt el tret, i Jiménez queda allà, lligat a l´arbre i amb la cama sagnant. L´escamot agafa el cotxe i s´adreça ràpidament cap a Barcelona. Tornen a la plaça Mossèn Clapés, abandonen el Simca amb les claus posades i van a reunir-se amb l´Albert, que els esperava a la cantonada. Li tornen les armes, agafen el seu cotxe i se’n van. Pocs minuts més tard el diari Avui rep una trucada, que indica el lloc on es troben Jiménez i la noia, i reivindicà el fet en nom de Terra Lliure. A l´Hospital Clínic de Barcelona, després d´una petita cura envien a Jiménez a casa seva, ja que la ferida no afectà cap òrgan vital.    REACCIONS POLÍTIQUES Les reaccions polítiques no es fan esperar. El mateix Jiménez Losantos, en unes primeres declaracions, acusa les institucions autonòmiques, i el president del parlament català, Heribert Barrera, d´instigar a la realització de fets similars, per la postura que van pendre, arran de la publicació del “Manifiesto”  . La Generalitat, va córrer a salvar la cara, segons militants que van prendre part en aquesta acció, en afirmar en declaracions al diari  Avui, en l´edició del 22 de Maig, que en la trucada que va rebre de reivindicació del fet, també s´amenaçava d´atemptar contra personatges de la Generalitat, extrem aquest totalment fals. El consell executiu de la Generalitat va fer públic un comunicat de condemna per la agressió i instant al Poble Català a que rebutgi tot tipus d´actes d´aquesta classe. Totes les formacions polítiques parlamentàries, entre les que podem destacar: PSC-PSOE  (Partit Socialista de Catalunya), CIU (Convergència i Unió), AP (Alianza Popular), i per últim, l´actualment desparegut PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) van condemnar el fet, però van procurar no donar més voltes al problema, davant l´evident aprovació d´una part important de la població. Al cap de pocs dies, tots els diaris publicaven una nota en la qual es deia que deu dels principals signants del “Manifiesto” marxaven a viure fora de Catalunya. Entre aquests Amando de Miguel, el mateix Jiménez Losantos i Santiago Trancón. No és produí cap acció a part de les esmentades, ni manifestació pública, en senyal de rebuig per aquest fet .   7. CRIDA DE TERRA LLIURE Cap el 24 de juny del 1981, la Crida a la Solidaritat va organitzar un acte al Camp Nou de Barcelona, que va ser un èxit ressonant de participació. Dues nits abans, Terra Lliure havia atemptat contra les oficines de FECSA a Reus, Salou i Girona, i contra un transformador de FECSA a Altafulla. A l´acte al Camp Nou, la presència independentista monopolitza el control del acte. Una immensa pancarta dels CSPC ( Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans ), amb el lema “Llibertat Patriotes Catalans”, recorre el camp enmig dels crits de suport  de la majoria dels assistents, prop de setanta mil. En un moment donat, milers de fulls volants, omplen les grades. És la “Crida” de Terra Lliure, primera declaració escrita de l´organització. En poca estona, no en queda gairebé cap a terra. La reproduïm a continuació: CRIDA DE TERRA LLIURE: TERRA LLIURE, organització revolucionària que lluita per la Independència total dels Països Catalans, crida a tot el poble català a lluitar contra el procés de destrucció sistemàtica a què està sotmesa la nostra nació, i que es concreta en:  - Destrucció política, amb la separació dels Països Catalans en tres “regiones autónomas”, amb llengües i símbols diferents, institucions separades i que s´hauran de comunicar entre si en espanyol.  - Destrucció social, amb l´intent de dividir el poble treballador català en dues comunitats enfrontades.  - Destrucció econòmica, amb plans de reestructuració que eliminen sectors productius tradicionals catalans, com el tèxtil, el calçat, la pell, etc., que generen cada cop més atur i afavoreixen els interessos dels monopolis i les multinacionals.  - Destrucció ecològica, amb extraccions de mineral a cel obert, incendis provocats als nostres boscos amb fins especulatius, inexistència d´una política de depuració d´aigües residuals, que deixa que els nostres rius i costes es converteixen en clavegueres, construcció de pantans en zones aprofitables per al conreus, i tantes altres agressions. Així mateix, s´instal.len cada cop més indústries que destrueixen el nostre entorn i posen en perill les nostres vides, com els complexos petroquímics i les centrals termonuclears.  - Militarització de la societat, amb la instal·lació creixent de presons, casernes, augment de les situacions repressives ( controls, escorcolls, detencions arbitràries, tortures i empresonaments sense judici ).    Per això la nostra lluita es concreta en les següents línies d´acció:  - Defensa de la terra, amb l´atac a instal·lacions d´empreses i  a les persones amb responsabilitats respecte a la destrucció del nostre territori.  - Defensa de la llengua i la sobirania nacional, amb l´atac directe als responsables de les polítiques lerrouxistes  i espanyolistes que pretenen dividir el nostre poble.  - Defensa dels nostres interessos com a treballadors, actuant contra les empreses i patrons que es destaquin en el foment de l´atur, en la imposició de mesures antiobreres i en la descapitalització de la nostra nació.  - Contra la militarització de la societat, fustigament de les forces d´ocupació, atac als aparells de difusió de la ideologia espanyolista i militarista ( TVE, premsa espanyolista, etc. ).   Per avançar amb les línies de treball exposades i aconseguir els nostres objectius, cal que cadascú ocupi el seu lloc en la lluita:   - A nivell polític, amb els partits independentistes.   - A nivell de solidaritat, amb els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.   - A nivell obrer, col·laborant en la construcció d´un sindicat nacional combatiu.   - A nivell militar, aquells que hi estiguin disposats, tenen el seu lloc a TERRA LLIURE.                        VISCA LA TERRA!                 INDEPENDÈNCIA O MORT!           VISCA LA LLUITA ARMADA!       UNA SOLA NACIÓ, PAÏSOS CATALANS!      Països Catalans, 24 de juny de 1981   Aquell mateix any, per l´onze de setembre, els CSPC ( Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans ) convoquen a un acte al Fossar de les Moreres. La matinada del deu exclaten diversos artefactes explosius. Terra Lliure reivindicà tots els atemptats: és la primera vegada que l´acció de l´organització s´estén de forma coordinada, al País Valencià. Aquesta és una demostració de força, que tindrà la seva conseqüència més immediata l’endemà. La concentració del Fossar serà un crit unànime de suport a Terra Lliure. Els crits a favor de l´organització són la tònica general, i per primer cop, es constata a nivell públic un suport tan ampli a una organització de caràcter paramilitar catalana. Això preocupà molt més que el fet intrínsec de les bombes, i la repressió no trigarà a fer-se notar. El mes de novembre d´aquell mateix any, es produeix l´atemptat amb explosius, contra la caserna de la guàrdia civil de Terrassa. Aquest fet destacable, ja que és el primer cop en que trobem que l´organització actuà contra les anomenades “forces d´ocupació” ( que per la gent independentista formarien part la policia espanyola, francesa i exèrcit, -i també però, per la gent més radicalitzada els mossos d´esquadra- representant la ocupació soferta per Catalunya per part dels espanyols i francesos i per part dels mossos per col.laborar amb la policia espanyola i francesa. Aquest fet havia estat motivat en part, per l´actuació brutal de la guàrdia civil contra els treballadors en lluita d´Estampaciones Sabadell, a Polinyà ( Vallès Occidental ). L´acció motivà, fins i tot un comentari a la premsa del president del Foment del Treball, en aquells moments Alfredo Molinas, preocupat pel fet que Terra Lliure s´immiscuís en problemes laborals, alhora que insinuava connexions d´aquesta amb sectors del PSUC. Fet que no és desmentí.   7.1 TERRA LLIURE I EL CAPITALISME Un altre tema d´actualitat i que també va ser objecte de les crítiques fetes per Terra Lliure fou el capitalisme que “patim”, creien aquests, que el capitalisme és un mecanisme de dominació, que les classes dominants necessiten, és un sistema creador de les desigualtats que ens envolta on es va establint un clar procés d´individualització de desarrelament i d´isolament; “l´home col·lectiu” passa a ser “ individu massificat”, a aquest procés s´arriba fomentant un consumisme ( en molts casos innecessari ) però element clau del mercat capitalista, fomenta l´afany de posseir, l´egoisme, la desconnexió i desresponsabiltzació pel que fa als afers públics ( recordem el grau d´abstenció en les eleccions ), fomentant un “passotisme” que a la fi és el que els interessa. S´uniformitza, o s´intenta uniformitzar, negant per altre banda les diversitats, ja que al capital precisament l´interessa la simplificació del mercat i models homogenis dels consumidors i per tant, una concentració de poder. L´aparició dels nous mitjans tècnics ( T.V, mass-media...), ajuden a configurar una determinada escala de valors ( aquestos són p.ex, alguns dels esmentats abans ), a més el capitalisme imposa (de fet ja ha imposat ) un major control policíac, ja que els qui tenen els interessa salvaguardar-ho, i per tant imposan un control total sobre el seu “patrimoni”. Paral·lelament, han sigut creades i fomentades certes zones de marginació, amb la intenció que siguin utilitzades com a vàlvules de seguretat. En aquest sentit cal entendre p.ex l´extensió de les drogues dures i en un altre nivell dins aquest marge, podem citar l´economia subterrània.   7.2 TERRA LLIURE I SOCIALISME Terra Lliure creia en un procés de canvi de les estructures socials, i crear una societat sense classes, sense oprimits i opressors. Terra Lliure, també manifestà que el seu concepte de Revolució socialista és indestriable de la reivindicació de independència, entre d´altres creien que el manteniment de l´ocupació espanyola i francesa respon a una necessitat d´ambdós capitalismes respectius, ja que és innegable l´extracció de benefici de les terres catalanes, per part dels estats espanyol i francès. La via independentista-socialista qüestiona i ataca la soca-rel de les estructures opressores del capitalisme,. assegurant-ne la destrucció absoluta. Així doncs, creien que l´estat socialista és la millor garantia perquè tingui lloc un procés autènticament revolucionari, considerant com hem dit, indestriables l´objectiu d´independència i socialisme dels Països Catalans, i el concepte d´internacionalisme             ( solidaritat internacional ), provocant així una situació ( conjuntament amb altres processos revolucionaris ) internacional favorable a la presa del poder de les classes populars.   7.3 L´OPRESSIÓ, ALS PAÏSOS CATALANS Segons les diverses fonts consultades, i tal com ho indica Terra Lliure en la seva declaració de principis (Annexos ), Catalunya ( s´entén Països Catalans ), pateix una constant, un intent d´anhiliació per part dels estats espanyol i francès que neix arran de l´ocupació d´aquestos de terres catalanes. Per tant parteixen de la base que Catalunya, està patint una ocupació militar per part d´aquests estats, i que té dos aspectes bàsics: - desintegració, es a dir la pèrdua de consciència nacional, i - la substitució d´una cultura nacional per una de forània, i hegemònica de l´estat opressor corresponent.  La desnacionalització i el desmembrament dels PP.CC ( Països Catalans ), primer entre dos estats, i després entre regions quasi enfrontades.  De fet ells creien que aquesta divisió, només pot portar a dos camins clarament oposats: La desaparició com a poble i cultura històrica o bé encetar un veritable procés revolucionari que només l´independentisme pot tirar endavant.   7.4 INDEPENDÈNCIA Ells presentaven la independència com una alternativa a la societat i a la opressió, que es resumeix en els objectius globals de Revolució Socialista  als Països Catalans així com d´aconseguir-ne la independència i la reunificació. Ells entenien, que com a nació, tenien tot el dret del món a disposar  i exercir lliurement  la seva sobirania  col·lectiva amb independència total. Els PP.CC resten dividits en comarques, ( quelcom ja dit anteriorment ), però que totes elles responen a un conjunt de característiques diferenciadores de les veïnes. Qualsevol moviment revolucionari ha de respectar i/o contemplar aquesta realitat, enfront de les divisions provincials imposades pels estats “opressors”, i per tant la independència recull les necessitats del seu poble de sobreviure com a tal, i d´alliberar-s´hi en tots els sentits.    7.5 “...LA DROGA UN INSTRUMENT DE PODER...” Un altre tema, on Terra Lliure s´immiscuí de ple,  fou el relacionat amb la droga, on deixà clara la seva posició totalment i absolutament contrària a aquesta. Ja que ells pensaven que darrera de les més importants xarxes de distribució de droga dura hi ha el propi aparell repressiu d l´estat ( policies...), interessat per una banda, en corrompre el potencial revolucionari, que constitueix el jovent, especialment el de les nacions ocupades com Euskadi o els Països Catalans, i per una altra banda, en afavorir l´existència d´un estat permanent d´inseguretat que justifica als ulls de la població el constant increment de les mesures repressives. Així s´ha assistit a la instauració dels controls d´identitat sistemàtics enmig de les ciutats i l´augment de la presència de la  guàrdia civil en les zones rurals mentre els centres oficiosos de distribució d´heroïna, prossegueixen la seva tasca de destrucció social amb la benedicció habitual de policies i   d´altres membres de les forces d´ocupació. Apareixen campanyes de sensibilització i conscienciació, en les quals apareix la drogaaddicció no com un problema social, sinó com una manca d´esportivitat, o quelcom que “no mola”; una frivolitat que esfereeix. Així mateix, els intents d´eixamplar els serveis existents de desintoxicació es troben en la mateixa línia  d´ignorar les arrels de la qüestió. Terra Lliure, manifestà, que no ha tingut cap necessitat de fer demagògies, però creien que estaven assistint a un aspecte important del genocidi nacional. És per això que feien una crida a tot el poble treballador català, a denunciar tots els casos coneguts de centres o persones distribuïdor de droga dura ( s´enten cocaïna i heroïna bàsicament ), i desde Terra Lliure es van comprometre a actuar en mesura de les seves possibilitats, contra aquests centres i/o persones, i de fet, com veurem més endavant en la cronologia d´accions armades ( veure annexos ), veiem com aquesta amenaça contra aquests centres distribuïdors, es van convertir en realitat.   8. MITJANS D´INFORMACIÓ DE LA BANDA Cap al 1984, TL acordà donada la desinformació que hi existia entre Terra Lliure i la majoria de la població catalana, i també al si de la mateixa organització entre diferents militants, que per raons de seguretat molt d´ells ni es coneixien, ( així podien estar parlant dos militants per casualitat entre ells, i no saber que ambdós formaven part de l´estructura ), per solucionar el primer problema ( que neix arran de la primera onada repressiva, on la direcció de la banda prohibí la doble militància que alguns integrants mantenien ), fet que aïllà la banda, amb tot el que això pot comportar: captació de nous militants, estar en tot moment informats de les noves estratègies preses pels partits...) es publicà a partir de febrer del 1984, el butlletí Alerta ( que més endavant en l´apartat d´annexos podrem contemplar els capítols principals, per poder conèixer, encara més el tarannà de TL ),i per el segon problema, la publicació d´un butlletí de caire estrictament intern anomenat, Llevat.  La informació segons declaracions de Terra Lliure, és considerada una “eina” per la revolució ja que és un dels aspectes més importants de l´activitat de tota organització política, i especialment, de qualsevol organització armada. A l´organització militar, el servei d´informació pren una importància cabdal. Un dels ressorts bàsics, per al gradual desenvolupament de l´organització militar, és l´aparell d´informació, sense això es perdria el caràcter ofensiu, que haurien o bé els agradaria tenir. Ells en diversos Comunicats      ( recordem, la butlleta on es dona a conèixer TL, al 1981 ), clamen al poble a ajudar-los, en mirar de construir una xarxa el més àmplia possible d´informadors anònims, que facin arribar-los, totes aquelles informacions que per raons de la pròpia feina o per el lloc on es resideix es trobin a l´abast i siguin del seu interès. Entre el tipus d´informació que Terra Lliure més interessava, podem destriar tres menes d´informes: personals, territorials i monogràfics.   - Informes personals: poden ser objecte d´informes personals tota mena de membres de les “Forces d´Ocupació”, enteses aquestes en un sentit ampli, es a dir; forces armades, policies nacionals, guàrdies civils, funcionaris espanyolistes, jutges, etc. I també personatges del món financer i comercial, membres de professions liberals i elements mafiosos ( sobretot traficants de droga ). L´Informe personal, hauria d´incloure el màxim d´informació possible, descripció física detallada ( fotografia ha ser possible ), costums, adreces. Perfil polític, laboral, financer,enumeració i descripció dels béns ( vehicles, cases, terrenys, empreses, etc. ). Cercle de relacions personals i professionals.  - Informes territorials:   - Estructura social: Importància dels fenòmens migratoris, identificació de les classes socials, distribució de les edats.   - Estructura econòmica: Principals empreses del territori, descripció de llur activat i relació detallada de personatges claus, amb informes personals ( quan això sigui possible ). Si són de capital estranger cal especificar-ho indicant el país i la proporció.  - Estructura política: Partits i sindicats amb presència al territori en qüestió.  Enumerar-los, quina força tenen, dades personals claus.  - Estructura institucional: Locals d´ajuntaments, diputacions, organismes oficials de l´estat o de les institucions autonòmiques, jutjats, etc.  - Vida associativa: Relació d´associacions esportives, culturals, de joves, etc. amb indicació de la seva importància, les tendències polítiques en presència i les persones claus, adjuntant informes personals.   - Mitjans de comunicació: Premsa, ràdio, tec... Enumeració, descripció de cadascun amb dades sobre les seves instal·lacions i llur emplaçament. Persones clau com sempre.   - Forces Armades d´Ocupació i similars: Policies nacionals, guàrdies civils, municipals, mossos d´esquadra. Localització. Efectius. També els moviments ( patrulles, zones vigilades...) com sempre informes personals a ser possible.  - Informes monogràfics: Sobre un tema concret, sigui una empresa, un partit, un sector econòmic, un ajuntament, el tràfic de drogues en un indret concret, etc... En aquest apartat s´inclou tots aquells informes que haurien de permetre el revitallament en armes, diners i explosius, això vol dir informes sobre pedreres i dipòsits d´explosius, armeries i dipòsits d´armament militars o privats, bancs, caixes d´estalvis, nòmines d´empreses en metàl·lic, transports de diners a  peu o en vehicles, etc...     ENTREVISTA A CARLES SASTRE, (exmilitant de TL) Militant Històric de l´independentisme ens analitza, després d´haver passat repetidament per la presó, el passat el present i el futur del Moviment Català d’Alliberament Nacional. Recentment ha escrit el pròleg del llibre d´edicions “El Jonc” Parla Terra Lliure, Els Documents de l´organització armada. 1. Vas començar a militar en el FNC, i més tard vas entrar a ÈPOCA. Com es va produir aquest canvi de plantejament des del FNC a ÈPOCA? No crec que fos un canvi de posicions, pel que fa a les qüestions de tipus ideològic. No entenc que hi hagi una ruptura que porti a ÈPOCA, sinó que era una conclusió que, amb la mateixa lògica, de desenvolupament del FNC, era inevitable. Una altra història és el problema que planteja el temps. Un plantejament de lluita armada en un període en què hi ha un canvi important a nivell social i de sensibilització, planteja un problema. I aquest no es va resoldre després de la guerra del 36, amb la tradició dels maquis. Per tant ÈPOCA no és una cosa que sobti, vista desde la perspectiva històrica del que era el FNC. 2. Desprès va venir la creació de TERRA LLIURE. A quin escenari polític volia donar respostes TERRA LLIURE? com us hi veu incorporar la gent d´ÈPOCA? Aquí hi ha dues qüestions. Una qüestió referent als ritmes. En aquest procés de formes de lluita, sembla que haguem anat a remolc, una mica fora de temps. Aquest és l´element polític i de context que bloqueja el projecte d´ÈPOCA. El fet que la transició, tal i com es concreta coincideixi amb el procés organitzatiu d´ÈPOCA, produeix un desfasament. La formació de Terra Lliure és diferent. No parteix de la tradició antifranquista sinó de la intenció de donar respostes al model de transició des d´una perspectiva independentista i d´esquerres. L´anàlisi política d´ÈPOCA l´entenc molt vinculada a l´època del franquisme. No dic que fos estrictament antifranquista, però si que no se sap respondre a la nova situació. El cas de Terra Lliure és diferent, el naixement, quan s´articula el nucli més ideològic ja respon més a l´època de la transició. L´altre element es la influència que pugui tenir l´experiència d´ETA al País Basc i la presència d´ETA-pm a Catalunya. Els contactes són diferents, els nuclis inicials de gent són diferents.... però la confluència es produeix pel canvi de context i les necessitats d´un canvi de perspectives i d´anàlisi. No veig que hi hagi unes diferències radicals pel que fa als aspectes polítics, però pel que fa als aspectes organitzatius i militars hi han diferencies notables. 3. Mentre eres a la presó es va produir un trencament a l´independentisme polític que va afectar a l´organització militar. Quina anàlisi en fas d´aquest procés de trencament? Hi ha una primera crisi que seria al voltant de la I Assemblea de Terra Lliure, en la que la crisi passa de Terra Lliure al bloc polític. En canvi, aquesta segona crisi va a l´inrevés. Jo entenc que hi ha un problema de fons que és un mal anàlisi de la funció de l´organització militar. Si s´entén que l´organització armada (OA) ha de cobrir en aquells moments una funció de punt de referència això dona una certa centralitat a l´organització. Si es parteix de la base que l´OA ha de tenir simplement una funció agitatòria, més instrumental, em sembla que hem begut oli. El món polític no va entendre la transcendència que podia tenir una organització d´aquestes característiques. Això ve influït també per la situació de feblesa organitzativa de Terra Lliure. Són dos elements que es van interelacionant, la situació de feblesa és tal en la mesura, que el món polític no acaba d´asumir quina és la funció de l´OA. Si això no s´entén des del món polític, el suport, la col·laboració, l´enfocament de l´OA queda molt afeblida i va reforçant la imatge més instrumental i d´element simbòlic del que era l´organització militar. Hi ha també un excés de com s´entenen  les funcions d´avantguarda dels partits. Aquesta visió d´avantguarda poc referida a la realitat, fa que la relació amb l´organització militar sigui molt depenent i molt instrumental ( perquè avantguarda no és qui s´autoproclama com a tal sinó qui tira del carro . I en aquest país, les posicions d´avantguarda s´han entès de manera més sectària ). Això provoca una crisi i l´evolució posterior reflecteix aquestes visions molt poc socials, molt poc polítiques i molt centrades en mirar-se el melic. 4. Amb la capacitat militar de Terra Lliure molt disminuïda es produeix  l´afer de negociació via Colom i la reinserció d´una part del col·lectiu. Quina anàlisi en fas d´aquest  procés ? Aquí hi ha tres antecedents, Un és al 77, amb la meva primera detenció. Els quatre detinguts sortim una mica de rebot a conseqüència d´una llei d´amnistía promulgada pel govern Suárez, molt pel context i la pressió d´aquell estiu al País Basc. Immediatament s´ens retira l´amnistía i em de passar a la clandestinitat. La lectura que es pot fer, és que la transició implica una sortida de presos però, que finalment els únics que surten son els del País Basc, per tant, no existeix un procés d´amnistia de pres@s polítics. Això deixa un substrat de dir que en el cas que els bascos negociessin, ells acabarien al carrer i tu a dins. La segona qüestió és la liquidació dels Comandos Autónomos Anticapitalistas que vam viure molt directament a Carabanchel. Aquesta liquidació es va portar a terme a partir del que després ha estat la CGT i va ser una sortida que es va produir d´una manera molt suau. L´altre fet a tenir en compte és que pels volts de 1992 els contactes entre ETA i el govern espanyol són pràcticament constants i això es viu de manera molt directa. En aquest context un sector de presos es planteja una sortida negociada ( no hi havia gaire cosa a negociar ), i elements concrets del sector polític ho veuen amb bons ulls. Aquí entra el paper de l´Àngel Colom entroncat amb el posicionament de Pere Bascompte a la Catalunya Nord que serveix de nau insígnia d´aquest procés i porta a un desmembrament total. A nivell militar no estàvem en condicions de fer gran cosa però l´impacte ideològic és molt gran, ja que dona l´impressió que l´únic   punt d´anada de l´independentisme és ERC. Això cal lligar-ho a l´esgotament produït pel deteriorament de Terra Lliure i l´independentisme i per la falta d´ambició política. Per tant el que fan Pere Bascompte i Àngel Colom és certificar l´acte de defunció d´un moviment que ja estava bastant tocat, i impossibilitat de poder respondre res amb un mínim de condicions. 5. Quin creus que ha estat el paper jugat per Terra Lliure en la societat catalana i al si de l´independentisme? En un primer moment a nivell social no hi havia consciència  de que això fos possible. poc a poc es va anar assumint i no es va veure  amb mals ulls. Aquí incidirà l´activitat d´ETA a Barcelona que reproduir un efecte Hipercor, que ens fa bastant de mal, ja que la percepció social de la lluita armada canvia. Sobretot ens fa mal pel poc nivell                  ( d’implantació ) que hi havia. La percepció social es posa bastant difícil, costa molt d´explicar i no hi ha pedagogia. Després passa que si avui estem fent aquesta entrevista, si surt un llibre de documents de Terra Lliure, vol dir que com a punt de referència segueix funcionant, que s´ha produït en certs sectors socials una situació d´orfenat. Així, si bé a nivell social l´influencia és testimonial i episòdica, si que entenc que aquesta sensació d´orfenat signifiqui que hi ha sectors socials que es mouen en altres tipus de fer política, que segueixen existint però que no hi ha uns referents ideològics, polítics i organitzatius prou clars que permetin aglutinar aquests sectors i formular una política amb cara i ulls. Per tant Terra Lliure funciona en aquests àmbits, a nivell més simbolic que real. 6. Quins creus que han estat els principals errors que han fet que Terra Lliure i el bloc polític que li donava suport no hagin estat capaços d´articular un projecte polític de futur? Agafem la transició amb feblesa. No tenim una articulació i una organització prou clara. Sabem jugar la carta del descontent que provoca la transició però això amb la crisi de Terra Lliure i de l´MDT ho acabem esgotant. No sabem veure més enllà del nostre melic. No veiem el que és la societat, l´economia, les relacions, etc i es va produint un tancament que porta a posicionaments sectaris i no polítics. Segurament també hi ha elements de tipus personal, no hi ha hagut prou modèstia per entendre que hi ha una societat al marge de l´independentisme i que és on cal incidir. I no hi ha hagut capacitat d´articular idees i de poder elaborar un discurs polític, ens em quedat molt en la transició i la transició arriba un moment que s´esgota. 7. Quina analisi fas del moment actual de l´independentisme? El veig bastant perdut. Hi ha col.lectius, hi ha voluntat, hi ha intencions, però no s´acaba de trobar l´estructura, el discurs o els mínim comú denominador que serveixi per acumular forces. Cal molta higiene mental. Saber veure més enllà del cercle reduït on ens trobem. Cal superar actituds més del tipus paranoic que de tipus polític i cal veure que si de veritat volem articular un projecte independentista i d´esquerres hem de mirar més a la plaça del poble i menys al melic. 8. Quins creus que són les perspectives de futur per al moviment? A mi em preocupa que segurament en el País Basc a mig termini hi hagi uns canvis importants i aquí ens ho estarem mirant. Em preocupa perquè els procesos històrics són acumulatius però, evolucionen per ruptures, no vas canviant gradualment. Per tant, ens trobem en un context històric interessant i des d´aquí com a molt intentarem pujar-nos al carro, però no serà l´independentisme sinó els organismes més institucionals que en treuran la part per a ells aprofitable. Entenc que aquesta posibilitat històrica, que a mig termini existeix i no ens podem permetre el luxe de deixar passar el carro aquesta vegada. Per tant cal entendre que la història està trucant a la porta i que hem de ser capaços de respondre.   9. EL REPTE DEL’92, LES DETENCIONS Una data que marcà profundament l´estructura de TL i l´independentisme català en general, fou la de la celebració en terres catalanes dels jocs olímpics. A partir d´aquell any Terra Lliure  rebé un cop realment dur en les seves estrucures que ja havién començat a afeblir-se l´any 88 amb l´atemptat d´ETA a Barcelona ( Hipercor, tal i com ens explica Carles Sastre ) amb el resultat de més de vint morts i on la pràctica de la lluita armada va perdre legitimitat a Catalunya, i això repercuteix decisivament en  l´organització catalana i també en la basca ( Herri Batasuna va passar de treure en les urnes de 60.000 vots a Catalunya per les eleccions europees a només sobrepassar els 4.000 vots, en les següents eleccions, després del atemptat ). A partir d´aquesta data TL no va cometre gairebé cap acció d´importància, d´aqui algunes veus que donaven per finalitzada l´organització, acusacions falses i sense fundament ja que TL es desfà formalment més endevant al 95.  L’any 1992, és normalment conegut, com l’any de les olimpiades de Barcelona, però un sector important de la població barcelonesa, i/o de la resta de Catalunya-Espanya no sap o, potser no s´en recorda, que en aquell mateix any, es produiren una sèrie d´incidents, que poc tenen a veure amb l´esport...  Aquell any, l´estat espanyol actuà contundentment contra l´independentisme català, això afectà decisivament, en fets posteriors d´aquesta organització. Els diversos nuclis del univers nacionalista català és van mobilitzar un parell de mesos abans que la torxa olímpica creuès l´estadi de Montjuïc. Van convertir el recorregut de la torxa  per Catalunya, en una constant manifestació de banderes catalanes ( senyeres ), i  de pancartes amb el lema FREEDOM FOR CATALONIA ( llibertat per Catalunya ). Aquella campanya rodaire, que va contar amb el recolzment explícit de Convergència i Unió        ( CIU ) en el parlament autònom, ha seguit una altre, del Govern de la Generalitat a la premsa internacional, per presentar Barcelona com a capital de Catalunya , i un altre de Convergència Democràtica de Catalunya ( CDC ), partit del encara president de la Generalitat, Jordi Pujol, convidant als barcelonesos, a ornar els balcons de la ciutat només amb senyeres. Aquestes campanyes es van acompanyar d´altres destinades exclusivament a influir directament sobre els 12.000 periodistes de tot el món. Pasqual Maragall sortia en defensa del caràcter universal dels JJ.OO i criticà fortament Convergència per intentar marginar la bandera espanyola de la celebració ciutadana dels Jocs. A aquesta situació es va afegir la reacció airada d´un sector del nacionalisme, contra les detencions  practicades per desarticular Terra Lliure. Nombrosos detinguts afirmaren després de ser posats en llibertat, que havien sigut objecte de maltractaments en les dependències de la Guàrdia Civil a Madrid. Dels 29 detinguts, 24 va ser ingressats a presò, acusats pel jutge Baltasar Garzón, d´activitats terroristes i de pertànyer i recolzar TL, les acusacions ràpidament van ser negades pel director de la Guàrdia Civil.( Roldán ) D´aquí derivaren una sèrie de reaccions que tot seguit analitzarem.   9.1 REACCIONS POLÍTIQUES Per una part la reacció primera dels nacionalistes fou criticar l´actuació de jutge Baltasar Garzón, i de presentar la redada a Terra Lliure, com un atac directe al nacionalisme català i un intent de criminalitzar-lo, i fins i tot, a la província de Girona s´hi van afegir sectors socialistes ( PSC ). Aquestes circunstàncies van contribuir a enlairar notablement la tensió preolímpica. Jordi Pujol, president de la generalitat, considerà, que l´operació contra Terra Lliure no va ser totalment indiscriminada, ja que el seu govern ha sigut sempre partidari de l´actuació eficaç contra el terrorisme, aquest també mostrava la seva convicció de que les detencions no tenien que afectar de cap de les maneres a la anomenada “pau olímpica”. Les juventuds del partit de president ( JNC -Joventuds Nacionalistes de Catalunya- ) manifestaren la convicció, de que l´operació contra TL podia crispar els jocs, i fou durament criticada, la crítica també se l´emportà, per part del partit d´Iniciativa per Catalunya ( IC ), que no solzament va qüestionà l´actuació judicial, sinó que arribà a titllar “d´operació maquillatge” que podia crear un clima d´important crispació davant els JJ.OO, Rafel Ribó, president d´IC, va sostenir que les detencions s´enmarquen en una operació de maquillatge davant la perspectiva del JJ.OO, i com una pretensió de criminalitzar l´independentisme, quan aquesta -segons va dir- és una opció legítima, també considerà que l´operació policial és una agresió  a dos forces “polítiques catalanes”, al.ludint, així a les detencions de Carles Bonaventura president d´ERC a Girona, i a la d´Oriol Martí del Partit dels Comunistes ( PCC ). Per part d´ERC ( Esquerra Republicana de Catalunya ), Àngel Colom, secretari general d´aquesta formació, acusava al govern d´intentar trencar la pau olímpica, mentre el seu partit dirigia un escrit al president de Parlament Català en el que s´instava a que es pronunciès sobre les detencions. També recordàren que els medis i les formes com s´havia portat a terme l´operació, recordàven vells temps franquistes. Francesc Ferrer, senador independent per Girona, escollit en les llistes del PSC, es va referir com “un error polític” a les detencions. Aquestes només van ser justificades per el PP ( Partit Popular ), el seu president a Catalunya, Alejo Vidal Quadras, manifestà:  “ Estamos en un estado de derecho y hay que respetar la actuación del juez”. D´entre la multitud de respostes populars de repulsa per les detencions, i manifestacions, és de vital importància, fer esmena i destacar la campanya de tel.legrames, al jutge B. Garzón, en favor dels detinguts en la redada contra contra TL, la assistència a actes de protesta de diversos famosos en contra de l´actuació, convocades per partits, entitats i associacions entre les que van pendre part els directors dels diaris “ El Punt”, “Diari de Girona” i “El Temps” i més d´una veintena de intel.lectuals i famosos. Fer esmena i destacar les diverses manifestacions a favor dels independentistes, a Banyoles ( població  que va rebre directament l´operació Garzón, ja que tres persones del total de detinguts pertànyen a aquesta població ), es van realitzar concentracions unitàries, entre les que van pendre part totes les formacions polítiques inclosa fins i tot,  la del Partit Popular i que aplegaren milers de persones sota el lema “PER UNA AUTÈNTICA DEMOCRÀCIA, LLIBERTAT”, en senyal de protesta pels tres independentistes detinguts, naturals d´aquesta població, i on es demanava també esclarir els procediments emprats mentre durà la incomunicació dels presos i també exigir responsabilitats pel que van considerar una actuació desproporcionada,  - segons ells- les actuacions recordaven procediments que es creien superats per sempre.  Per contra també, potser per coincidència quatre guàrdies civils de paisà van ser apallisats, a la sortida d´una discoteca a Banyoles ( recordem que aquesta població és la segona seu dels JJ.OO ) segons els joves que s´enfrontaren amb els policies, aquests anaven ebris d´alcohol i/o altres substàncies, però aquests fets no van ser els únics enregistrats, gairebé cada cap de setmana es produien fets violents entre joves i policies, desde l´arribada de més de 400 efectius de la GC pels JJ.OO. També, però, cal analitzar activitats i manifestacions en contra, però ni de bon troç aquestes foren tan destacables com les campanyes a favor dels detinguts, entre aquestes la més important fou la crema del despatx d´un advocat que portava a terme la defensa en el judici d´uns independentistes encausats en la “redada Garzón”. Tots aquests esforços i detencions per part de l´estat, però es poden interpretar com una forma d´intentar liquidar tota resistència i pràctica de lluita armada per part del poble català, i poder celebrar els jocs enmig d´una falsa pau, i poder, així quedar “bé” davant  l´opinió mundial , això pren encara més cos s´hi analitzem més profundament i ens fixem com ETA en aquells mesos no realitza cap acció destacable, que poguès fer torontollar la “pau olímpica” per tant, podem compendre aquests fets com un moviment de fitxes de l´estat per acabar amb TL, per por a que aquesta fes algun atemptat ( les notícies d´aquells dies parlen d´un possible atemptat de TL, per mirar d´interrompre les olímpiades i si més no que l´opinió mundial s´assebentés de la “problemàtica catalana” i, per tant, s´englobaria dintre d´un mateix moviment nacionalista   -a nivell polític i militar-  ) i que per altre banda d´alguna forma pactès amb ETA per evitar que aquesta no atemptés de forma directa  els JJ.OO, aquesta deduccíó no ha sigut mai desmentida per l´estat i és la que pren més cos, analitzant l´abans, el moment , i  el després. En el tema referit esplícitament als Jocs... La Crida, organització independentista, titllada de radical per sectors populars i socialistes, negocià amb l´ajuntament ( PSC-Maragall ), suspendre les accions de protesta durant els JJ.OO, si l´ajuntament per contra els i donava més casernes d´informació i permetia la posada d´una pancarta amb el lema “benvinguts a Barcelona, Catalunya” a més de posar l´himne i bandera catalanes en la inaguració dels jocs, l´ajuntament va cedir parcialment i la Crida a més d´altres grups independentistes no parlamentaris van decidir donar per acabades les accions de protesta, en el referit en aquest assumpte, tot i que les referides a les detencions van proseguir. En les jornades on es va assajar la inaguració dels jocs, van transcurrir amb tranquilitat, tot i que la delegació espanyola no va rebre per part del tot el públic tota la obació que s´esperava, i aquesta, tot i ser minoritària, silencià els xiulets d´un sector important, el mateix va passar quan la persona que actuava de rei, llegia el dicurs. D´una altra part,  les úniques delegacions que van rebre obacions clares del públic van ser les de Croacia, Eslovènia, Estonia, Letonia i Lituania, nacions que s´havien independitzat recentment, la delegació de Cuba va ser rebuda en el més absolut silenci, les llengües utilitzades eren per ordre; en català, castellà, anglès i a vegades en francès ( pel servei de megafonia ).  El dia d´inaguració el rei només es va pronunciar en castellà, i el president del COOB       ( Maragall ), del COI ( Samaranch ) es van pronunciar al món en català, només aquest últim es va referir en castellà al finalitzar el seu discurs, quan en aquest convidà al rei a declarar inagurats els JJ.OO. Cap més incident d´importància que resenyar.  Més endavant,  l´any 95, l´Audiencia Nacional dictà sentencia en l´anomenat macrojudici de Terra Lliure, atenent que la banda armada “havia restat dissolta fa temps i que es pot considerar la seva perillositat actualment nula”, el tribunal demanà l´indult  per 18 dels 24 encausats, n´absolt als altres sis i deixà en llibertat a quatre d´ells que estaven a presó provisional des d’ençà.    10 COL.LECTIU DE PRESONERS\ERES DE TERRA LLIURE En les diverses onades repressives, i per tant les nombroses detencions que es van produir, van afectar seriosament els plantejaments de TL, ja que després de cada onada repressiva TL canviava els seus modus operandi i analitzava com, és logic, tot allò que podia haver fallat en les seves accions i/o plantejaments per tal d´evitar-ne posteriors caigudes i detencions de militants, o, si més no posar més dificil les detencions a la  policia. Tot i això, cal destacar que quan TL estava en el seu màxim desenvolupament i en el seu moment de poder desenvolupar un pràctica armada més dura , cal analitzar , per altre cantò a ETA, la banda basca que en la dècada dels 80 practicava fets dels més sanguinaris de tota la seva història, cotxes bomba feien esclatar en locals comercials i grans establiments ( p.ex hipercor a Catalunya l´any 88, i on Terra Lliure no criticà explícitament l´atemptat, però si que s´hi oposà ), i doncs de cara a l´estat i de cara a la policia  repressentava un perill més gran  ETA que no pas TL, i logicament tenien al darrera d´aquesta més efectius que no pas de TL, ETA, per tant, s´emportava molta més repressió al d´amunt. Aquest fet a primera vista pot no semblar quelcom important, però per contra ho és, i TL des del primer moment ho tení present en les seves accions per tal d´evitar  possibles detencions i accions de revenja,  cal afegir, però, altres qüestions de caràcter secundari que també es produïen en les “onades”, per exemple, la proximitat de la repressió, feia que una part important de la militància de l´organització abandonès aquesta, i això repercutia greument en les estructures de l´organització. Un cop s´havia produït les esmentades caigudes, TL  havia de canviar diversos aspectes referits amb anterioritat, ja que havia de contar en que ara la policia coneixiria molt més de les seves estructures, possibiltats i moviments de la banda.   10.1 LA PRESÓ Un cop les detencions es feien efectives un seguit de trets comuns es donaven en la majoria de casos. Per norma general, la majoria de detinguts independentment d´on es produísin les detencions, els traslladaven ràpidament a les dependències de la Brigada Antiterrorista de la Policia Nacional, que hi ha a Via Laietana, aquí segons nombrosos testimonis es produïen continuament episodis de tortura ( física i psicològica ), vexacions i amenaçes. Després d´aplicar-los la llei antiterrorista, els traslladaven a l´Audiencia Nacional, localitzada a Madrid, a declarar davant el jutge, que normalment ordenava l´ingrés preventiu a presó. Aquestes normalment eren : - Carabanchel, - Alcalà - Meco i Lleida1. Normalment estaven un temps a Carabanchel, posem per exemple, per ser traslladats uns dies més tards a Alcalà-Meco, on es concentraven la majoria de presos polítics de Terra Lliure. El tracte a la presó era bastant indigne, els escorcollaven continuament, i continues vexacions per part dels funcionaris de presons, encara que això depenia de l´època que entressis, sovint però, havien d´entrar en diferents mogudes ( vagues de comunicació de fam, desobediència... ).  Entre els anys 1985 i 1990 principalment van ser anys de les famoses comunes polítiques, passadissos sencers dels anomenats pres@s polítics\ques ( pres@s que han actuat en nom d´unes idees polítiques ) on una cel.la doble feia les funcions de menjador de la comuna, presidida aquesta per banderes del GRAPO ( Grupos Revolucionarios Antifascistas Primeros de Octubre ), braç armat del PCE-r ( Partido Comunista Español reconstituido) que a la seva vegada era una escisió del PCE ) o un emblema d´ETA ( Bietan Jarrai ) i l´anagrama d´aquesta organització basca, estelades, o banderes de la CNT.  Entre ells l´ajut i la solidaritat mútua era constant, tothom es mobilitzava per tractar de solucionar els problemes d´altres pres@s polítics. Com podem comprovar la realitat política de les presons per aquells anys era formada ( i encara i és ) per pres@s comuns i pres@s polítics. Sobre les deu s´efectuava el recompte oficial i els tancaven a les cel.les. La vida diària a la presò, segons els seus protagonistes, és una lluita diària contra “ensopiment, la humiliació i l´embrutiment”. Els funcionaris intenten imposar les seves normes, i la “funció” dels pres@s en aquest cas és forçar a abandonar-les. Després d´una temporada de tranquil.litat, els funcionaris anaven ( i encara van ) i escorcollaven les cel.les i les comunes i s´enduien tot allò que segons ells no està autoritzat, el que tracten és d´impedir que arribin a estabilitzar qualsevol mena de situació que pugui ser favorable per al pres.    10.2 COL.LECTIU DE PRES@S\ES DE TERRA LLIURE Terra Lliure com altres organitzacions polítiques i\o armades, i com a conseqüència de les caigudes i repressió, compava amb diverses desenes ( i fins i tot, en algun període de temps no gaire llarg, el col.lectiu de pres@s\es de Terra Lliure, arribà al centenar de pres@s ). Aquests formaven part de l´aparell “conegut” i repressaliat de l´organització armada, però trobem un altre grup encara més nombros: els  anomenats “Refugiats Polítics”, del qual formarien part en aquest grup persones que han vist perillar el seu “físic” i la seva “llibertat”, i que han aconseguit escapar de la “justícia” espanyola ( en el cas que ens ocupa ), i per tant tenen un o diversos assumptes amb l´estat però, han preferit fugir abans d´acabar en les presons. La majoria de refugiats catalans es concentraven a l´altre banda dels pirineus i normalment el seu pas de la frontera hispano-franca, era per muntanya. El número exacte de refugiats i repressalitas per la justícia espanyola no se sap i no se´n va saber mai, el que si podem saber amb total certesa es que a Catalunya Nord, pujaven Guàrdies Civils de paisà, e intentaven cometre detencions ilegals. França va ser molt permisiu en aquest assumpte ( idem P.Basc ) permetia el refugi de repressaliats. En el que podem considerar la tercera i última etapa de TL ( 90-95 ), les relacions d´Espanya i França van assolir un pacte d´ajuda mútua per tal d´acabar amb el terrorisme, i els refugiats van tenir que escollir un altra destinació en la seva fugida.  Des de els col.lectius de recolzament als pres@s com el mateix col.lectiu de pres@s i ex-pres@s polítics de Terra Lliure, s´atacà durament els pres@s i/o activistes reinsertats, es a dir, pres@s que decideixen col.laborar amb l´estat ( policia ) a canvi de condicions més favorables en la condemna. Com és de suposar aquest col.laboracionisme amb l´estat es basava pràcticament amb la delació i traïció a altres militants de TL, una frase famosa de TL referint-se a ex-militants seus reinsertats així com referint-se a ERC ( que va ser important en el procès de reinserció ) i que resumeix tot l´estat de crispació del moment,  és la de “qui la fa la paga”. El col.lectiu de pres@s polítics de TL feia responsables al Sr. Colom ( ex-dirigent en funcions d´ERC en aquell moment ) i als seus col.laboradors més propers, d´embrutar la dignitat de tots aquells que ho van donar tot per la independència de Catalunya, així com tot el que ells auguraren que els passaria: accentuació dels xantatges físics i psicològics damunt tots aquells que continuen fidels a l´organització i compromesos amb aquesta. Malgrat això aquests van presentar la seva plena confiança en el poble que segons ells ja sap qui són els provocadors indesitjables i en l´organització. Recordem que ERC va pendre part decisiva en la reinserció de pres@s, i per tant van ser acusats de col.laboracionistes amb l´estat “opresor” l´estat espanyol. Hem decidit conèixer en primera plana, el que realment passa a les presons espanyoles fent una entrevista a un ex-pres, aprofintant a més que aquest pertanyia a TL   ENTREVISTA  A JAUME PALOU (expres polític català) 1. Ens podries explicar com va tenir lloc la teva detenció? La meva detenció (acompanyat de dos companys més ) es va fer la la matinada del divendres 9-9-88, a les rodalies del “cuartel de suboficiales” de l´Exèrcit de Terra que hi ha a Diagonal/Carles III. Només detenir-nos, ens van repartir en tres grups i ens van portar a dependències  de la Brigada  Antiterrorista de la Policia Nacional que hi ha a Via Laietana. Abans de portar-me a comissaria em van donar un passeig per la muntanya, aquest va consistir en un interrogatori, acompanyat d´amenaces de mort, em llançaven pels barrancs, etc., a més d´uns quants cops de puny a la panxa i als ronyons. Després ( al descobrir, ells, una bossa amb armes i explosius ) em van tornar al lloc de la meva detenció, allà la policia em va obligar a estar, en tot moment , al costat dels artificiers mentre aquests obrien i desactivaven l´explosiu. Durant tot el temps que va durar aquesta operació vaig rebre amenaces, fins i tot un cop de genoll als testicles. En el moment que l´artefacte va ésser desactivat em van ficar en un cotxe de paisà i em van portar a comissaria.   2.Quin tracte vas rebre per part  dels cossos policials ? El tracte va ser molt dolent. Només entrar em van notificar que m´havien aplicat la Llei Antiterrorista.  El primer cop va ser psicològic, ja que et venen al cap tots els casos de tortures que has escoltat, a més saps que tenen de tres dies a cinc per fer-te el que els hi doni la gana, amb total impunitat. Bàsicament el nostre cas a comissaria es va basar més en tortures psíquiques que físiques ( de contacte )-  Ens van tenir tres dies sense dormir, tres dies que constantment ens pujaven dels calabossos a les dependències de la Brigada per interrogar-nos o a la inversa. Tres dies d´amenaces de mort a la familia i a un mateix. De tant en tant se´ls hi escapaven alguns cops de puny o patades. La tortura física anava encaminada a fer-te fer durant hores i hores postures anormals, postures molt doloroses per les articulacions, per trencar-te. La major part de postures que em van obligar a fer, entraven les articulacions de les cames, el motiu era que sabien que les tenia operades i era un bon lloc per on començar-me a atacar. Bàsicament els tres dies que ens van aplicar la Llei Antiterrorista, es va donar aquesta mena de tortura. Després vam ser traslladats a l´Audiencia Nacional per declarar, més tard ens van ingressar a Carabanchel, on vam estar una setmana ( cinc dies ) incomunicats. A l´aixecar-nos la incomunicació ens van traslladar a la presó d´Alcalà-Meco.   3. Durant la teva estada a la presó, quin tracte vas rebre per part dels funcionaris de presons ? I quin tracte vas veure que rebien els presos socials? Quan vaig entrar a la presó el tracte va ser normal, ja que vaig entrar en una època de tranquil.litat. Va ser l´època de les famoses comunes polítiques, en aquesta època en els mòduls només conviviem presos polítics i la relació entre polítics i carcellers era de respecte mutu. De tant en tant haviem d´entrar en mogudes ( vagues de comunicació,  etc ), però en general va ser una època de tranquil.litat. Els veritables problemes van venir a partir del trencament de les negociacions d´Argel. El 99% de la repressió futura se la va emportar ( encara se l´emporta ) el col.lectiu de presos i preses polítics/ques bascos/ques, els altres col.lectius va ser de passada. Arran del trencament es van dispersar i juntar amb presos socials. Aquí vam entrar en una lluita de desobedíència per demanar el nou reagrupament de tots i totes els i les pres@s polítics/ques, i la tornada dels drets que segon les lleis ens pertanyien i que ens havien tret ( visites, vida normal, el pati, etc ). Vam estar tres dies tancants i en cada recompte (de 4 a 5 al dia) entraven els funcionaris i ens colpejaven perquè ens negàvem a posar-nos drets. Tot això va acabar quan vam aconseguir que ens agrupessin ( almenys per nacionalitats ) i ens retornessin els nostres drets. A partir d´aquí fins al nostre trasllat a presons catalanes va transcórrer sense gaires problemes. La tensió i el malestar va seguir, ja que és una linia marcada pel Ministeri de l´Interior per desgastar psicològicament al pres polític i així portar-lo cap a les seves posicions de derrota i reinserció. A nivell de col.lectius el grau de repressió era diferent, pels les bascos/ques va ser, i segueix sent, una repressió molt forta, repressió que comporta pallisses diàries, trasllat de mòdul i de cel.les constantment, així com de presó, etc. A nosaltres la repressió en un grau menys fort, sense arribar a les mans. Només hem rebut quan hem sigut traslladats a aïllament després d´una comunicació especial ( vis a vis ) amb la familia. De tant en tant et feian despullar i fer flexions, això era una mesura per humiliar-te com a persona. Sempre que et venien amb aquestes mesures acabàvem en aïllament, per negar-nos a fer-les. Aquí entre 4 o 5 carcellers et donaven cops i et despullaven violentament. En relació als presos socials, en general rebien un tracte correcte, fora que el fet d´estar en una presó és una repressió diària. Depenent del mòdul et marquen un cert grau de tensió. En els mòduls de vida normal gairebé no hi havien problemes, alguna vegada agafaven algun noi  i li donaven quatre bofetades i el portaven a aïllament. Aquí si que els feien patir, els hi donaven pallisses fortes , etc. En els mòduls de aïllament i primer grau s´han donat veritables barbaritats, fins i tot assassinats encoberts en simples suicidis. En general els dos col.lectius de presos ( polítics i socials ) que componen la població reclusa, han rebut, i reben, diferents graus de repressió. Aquests depenen de les directrius polítiques o personals que en aquell moment marquin les direccions.   4. Ens podries assenyalar les diferències bàsiques de tractament de presos polítics i presos socials ? En teoria segons ells, rebem el mateix tracte, no hi ha diferències, ja que per l´estat espanyol no hi ha presos polítics, tots som presos socials i per tant tots som iguals davant la llei. La realitat es molt diferent. Normalment hi ha una gran diferència de tractament, constant ment reps pressions, intenten humiliar-te com a persona, tens problemes diàris (visites, estudis, assistència sànitaria, etc) tot encaminat a desgastar-te com a polític. Bé, això és el que anomenen tractament personalitzat, per encaminar al pres cap a una veritable reinserció social. En aquest tractament als i a les compnays/es bascos/ques els han afegit constants pallisses. Com he dit abans, tampoc els presos socials se´n salven. Depén qui siguis, on siguis i com et comportis, els hi donen un tractament normal o dur. A mes ells tenen la desventatge que no tenen cap suport social, al carrer, llavors amb ells poden fer el que vulguin. Poden silenciar o legalitzar les barbaritats que fan amb ells. 5. Creus que des del moment de la teva detenció fins ara s´han respectat els drets humans en la teva persona ? No. En cap moment s´han respectat els meus drets humans, ni polítics, que marquen les lleis, tan internes com externes. Quan hi ha un interès de seguretat nacional els drets desapareixen i apareixen les irregularitats legalitzades. Des del moment de la nostra detenció fins ara, tot ha seguit un cúmul d´irregularitats i de vulneració dels nostres drets més elementals, drets com a persones i com a presos polítics ( Llei Antiterrorista, pallisses, humiliacions, etc. ).   6. Quina es la teva situació actual? Creus que ha millorat en aquesta nova situació el tracte que reps com a persona ? La meva situació actual es de normalitat. Clar que des que vaig arribar aquí he passat vàries etapes, podríem dir tres, aquestes serien: a) La primera etapa va començar quan vaig arribar al C.P. Brians, primer em van tenir aïllat, durant tres o quatre mesos, en un mòdul de reingrés, totalment sol. Aquí es va donar un període de moltes pressions i tensions per part dels funcionaris enviats per la direcció del centrre, tot això per derrotar-me políticament i per fer-me entrar a la reinserció.Tot això va venir arran d´una entrevista amb les altes instàncies judicials i penitenciàries, en aquesta em van oferir les mesures de reinserció. Com que no las vaig acceptar, em van aïllar en un mòdul i van anar a desgastar-me psicològicament. b) Segona etapa. Després d´amenaçar-los que em posaria en vaga de fam si no em treien del mòdul i em portaven a un de vida normal, a més que s´acabessin les pressions, em van portar a un nou mòdul. Aquí va millorar la meva situació.Tot i això van aplicar-me una política de sancions que sistematicament mai  em podia rehabilitar amb la conseqüencia d´allargar-me els talls per redempció ( segons el reglament, el pres té dret a un día de redempció per dos dies físics pagats, redempció ordinària, després tens l l’extraordinària, en el meu cas per estudis ).La conseqüencia va ser quasi dos anys més de condemna, en lloc de redempció. c) Tercera etapa. Aquesta ve a partir d´intentar buscar una solució als presos que han quedat penjats a la presó, o sigui als presos que no han entrat a las seves mogudes de reinserció. Aquí ve un canvi polític total, canvi en el qual em deixen tranquil i m´ofereixen les mesures que marca el Reglament Penitenciari, sense haver de fer cap renuncia política. En aquests moments em trobo en el C.P. d´homes de la Model en 3er grau règim obert. Situació que si no hi ha cap contratemps s´allargarà durant uns cinc anys, límit en el qual, en teoría , m´haurien de donar la llibertat condicional.    11. LA LLUITA CONTINUA A partir d´aquesta data si que es comença a donar per dissolta la banda, una part important d´aquesta es reinserta i el sector més dur es manté ferm en la postura de deixar les armes. Tot i mantenir-se com a organització, Terra Lliure no va cometre cap acció armada desde l´any 92, i pràcticament el nom de Terra Lliure només es vist en aquells sectors de l´idependentisme combatiu més radicals en forma d´enganxines , cartells...es a dir TL compleix una funció plenament testimonial i més aviat com una organització armada que comença a passar a la història com una més, com una organització amb ànim de canviar les estructures establertes i de  innovar la societat amb aspiracions independentistes-socialistes, Terra Lliure, però, va marcar l´ideal i les esperances d´un sector important de Catalunya amb aspiracions similars a les que marcava l´organització i que sempre quedarà en el record d´aquells que van lluitar per una Terra Lliure.   12. MANIFEST DE TERRA LLIURE, LA DISSOLUCIÓ L´any 95, formalment, mitjançant un manifest fet públic per la banda armada, aquesta manifesta la decisió d´autodissoldre´s. Aquesta decisió es pren, arrel de la anàlisi de l´independentisme combatiu, ja que creuen que és l´opció més indicada tenin en comte la fase per on passa l´independentisme actual, tot i això exposen una sèrie de raons, decisives, entre les que destaquen, el que ells consideren un error molt greu: la dissolució d´un sector important, potenciada per els dirigents d´ERC, aquest procés es va dur a terme sense tenir en comte tots els nuclis actius ni els responsables directes ( els presos, que en l´any 95 encara restaven encausats, una desena ), també exposa els motius de l´estancament de la lluita armada a partir de l´any 92, i aquesta és que la persistència de la línia d´acció podia tenir repercussions molt negatives per el conjunt del MCAN.  Per altra banda anima a persistir en la lluita  independentista e insta a fer mà de la violència revolucionària quan aquesta es cregui convenient, demanant a la fi de la carta l´amnistia als pres@s de Terra Lliure, l´independència, el socialisme i la reunificació.     Història de l'organització armada basca EUSKADI TA ASKATASUNA (ETA).      Euskal Herria Ta Askatasuna Euskadi Ta Askatasuna (Euskadi y la Libertad). Organización armada vasca de liberación nacional. Nació en diciembre de 1958 con motivo del fracaso de los jóvenes del grupo Ekin por crear una organización juvenil autónoma del PNV. El surgimiento de ETA supuso, en pocos años, una transformación ideológica profunda dentro del nacionalismo vasco. Conceptos como raza o confesionalismo fueron transformados mientras otros como defensa del medio ambiente y liberación social, ausentes hasta entonces de buena parte del nacionalismo anterior a la Guerra Civil, aparecieron por primera vez en escena.  El nacimiento de ETA, o en su defecto de los grupos de estudio y formación denominados Ekin, tuvo su origen en lo que algunos analistas han dado en calificar como largas vacaciones del PNV. Acertada o no la expresión es constatable que el período inmediatamente posterior a la Segunda Guerra mundial fue el del desmoronamiento organizativo e ideológico jelkide. Durante más de cinco años el PNV había estado llenando de documentos, telegramas y mensajes en clave las sedes de los servicios secretos de todo Occidente en la espera de que tal prestación fuese recompensada por los aliados.  Pero todo fue en vano. Desde Washington confiaron más en Franco que en un imprevisible consenso republicano. Juan Ajuriagerra se había entrevistado con Dwight Eisenhower al final del conflicto mundial pero eso no fue óbice para que el general y presidente norteamericano diese el apoyo a Franco, llegando en visita oficial a Madrid el mismo año en que nacía ETA. Obviamente no hubo relación causa-efecto pero sí simbología generacional.  Si ETA en un principio fue reacción frente a la pasividad del PNV, pronto se convertiría en símbolo de «renacimiento» o «primavera» como han gustado en llamar algunos poetas al reflejo de su intervención. ETA intentaba conjugar todas las formas de lucha posible, convirtiéndose en un auténtico movimiento de liberación. Las ikastolas, el euskara, el teatro, la música, el sindicalismo, las escuelas sociales, etc. fueron producto de la sensación dinámica que supo transmitir la organización armada al conjunto de la sociedad vasca.  En los años sesenta la presencia de ETA sirvió para demostrar que el pueblo vasco estaba vivo y que, sobre todo, al margen del franquismo, la recuperación de las señas de identidad nacionales dependía en gran manera de la propia iniciativa popular. Indudablemente ETA era un movimiento político, según ella misma lo apuntaba: «Nuestro problema no consiste solamente en poder conseguir unas estructuras políticas más o menos diferentes de las de los pueblos que nos circundan. Una Euskadi con un poder político propio es una meta imprescindible a alcanzar; sin embargo no bastaría con ello. Si este poder político estuviese al servicio de una lengua y una cultura extraña a nuestro país, podríamos decir con certeza que habríamos fracasado en nuestros esfuerzos. Euskadi no sería Euskalherria sino una región española».  Para ETA, el alejamiento estratégico de la línea marcada por el nacionalismo tradicional, si no tan notorio en esta primera época, si fue más evidente al intensificarse la actividad armada y profundizar en una teoría para la liberación de Euskal Herria. El paso de la Guerra Civil, el lastre de los dirigentes históricos y la misma organización del PNV, única con un mínimo de solidez en los últimos veinte años, eran algunos de los elementos distorsionadores que hacían más precario el alejamiento.  Aunque los primeros años de ETA estuvieron caracterizados por el impulso de jóvenes dedicados a preparar grupos de estudio y a dotarse de una ideología acorde con las nuevas coyunturas políticas, ya a finales de 1959 manifestaron la intención de abrir un frente armado de intervención política. Colocaron así las primera bombas en el Gobierno Civil de Gasteiz, en el diario Alerta de Santander y en la comisaría de Policía en Indautxu. Los comienzos, como todo movimiento sujeto más a la necesidad que a la planificación, fueron desastrosos. No tanto por errores propios sino porque en un breve lapso de tiempo toda la organización sería desmantelada. Ahí tuvieron la oportunidad de comprobar la fortaleza de un enemigo que había salido victorioso de decenas de batallas históricas. La quema en Donostia de dos banderas españolas el 18 de julio de 1961 sirvió para que más de un centenar de militantes y simpatizantes de ETA fuesen detenidos y los que sobrevivieron tuvieran que tomar el camino del exilio. La estructura interna quedó deshecha.  En los años siguientes y durante una buena época la organización vasca llenó las paredes de Euskal Herria de pintadas, colocó ikurriñas en cables de alta tensión, amenazó a chivatos y destrozó centenares de placas franquistas mientras en sus trabajos internos se daban las razones para una guerrilla de montaña. Pero con el inicio de las acciones directas ETA también sufriría sus primeras bajas. El 7 de junio de 1968 Txabi Etxebarrieta caía muerto por la Guardia Civil en Olarrain (Tolosa). Cuatro años después fallecía en Elizondo el segundo militante de ETA muerto por el mismo Cuerpo, Jon Goikoetxea. Desde entonces hasta hoy ciento ochenta militantes de ETA, deportados, presos o exiliados han muerto en enfrentamientos, en acciones del GAL o en circunstancias originadas por el conflicto. Entre ellos también miembros de grupos que, como ETA, optaron por la lucha armada en EGI, Iraultza, Iparretarrak o Comandos Autónomos.  Diez años después de la muerte de Txabi Etxebarrieta, José Miguel Beñaran Argala definía el conflicto con la crudeza de una necesidad: «La lucha armada es desagradable. No nos gusta a nadie, es dura. A consecuencia de ella se va a la cárcel, al exilio, se es torturado; a consecuencia de ella se puede morir, se ve uno obligado a matar, endurece a la persona, le hace daño. Pero la lucha armada es imprescindible para avanzar».  Así se llegó hasta la V Asamblea que marcó de manera estratégica el futuro de ETA. Para ETA, en el plano interno, la consecuencia inmediata de la Asamblea fue la asunción de una estructura frentista, reflejando esa idea, entonces popularizada por el vietnamita Trung Chinh, de que las áreas de enfrentamiento serían varias y diversas y de que la lucha armada era el eje que las unía y llevaba hasta el triunfo: «Las victorias en los campos de batalla de la economía, política y cultura dan la victoria militar a la Resistencia Nacional». La organización armada pretendía huir del reduccionismo de unas siglas para convertirse en un movimiento integral: «No basta una conciencia de clase, no basta una conciencia nacional, es necesaria una conciencia de clase nacional, puesto que sufrimos tanto de las estructuras capitalistas como las imperialistas».  Así de una organización activista se pasó a una organización militar. La primera partida de armas fue comprada a Checoslovaquia, precisamente cuando los tanques rusos entraban en Praga. Mientras desembalaban estas armas, el Comité Ejecutivo de ETA redactaba una dura crítica a la intervención soviética. La reacción no pudo ser más clara: fue la primera y la última vez que ETA recibió ayuda del otro lado del Muro de Berlín. Luego llegó el llamado Proceso de Burgos, donde ETA realizó su primer secuestro en la persona del cónsul alemán en Donostia, Eugen Beihl. El proceso fue, sin duda, el suceso colectivo más importante en Euskal Herria desde el final de la Guerra Civil.  Hasta entonces, además, la solidaridad europea con relación a Euskal Herria no se había manifestado con tanta intensidad, lo que sirvió para que la prepotencia del Gobierno franquista fuese derrotada. Como consecuencia directa, ETA se convirtió en la referencia organizativa contra el franquismo, no sólo en Hegoalde, sino en el conjunto del Estado español. Cuando en diciembre de 1973, ETA mató al presidente del Gobierno español, el almirante Luis Carrero Blanco, demostró que era la única organización dispuesta a atacar al corazón del sistema: había ejecutado el golpe más osado de los años que siguieron al término de la Guerra Civil.  Esta efervescencia supuso, también, una gran actividad interna. De ETA salieron en diez años, varios grupos de distinta tendencia política. En 1966, el grupo llamado de Los Cabras dejaría la organización y a finales del mismo año lo dejarían los autodenomiandos ETA berri, bajo el paraguas del maoísmo. También meses antes se habían ido los de Branka desde planteamientos de socialismo autogestionario. En 1970 los escindidos serían los trotskistas que darían lugar, un par de años más tarde, a la Liga Comunista Revolucionaria. En 1974, parte del Frente Obrero daría origen a un partido marxista leninista, LAIA y ese mismo año, la organización polimili rompería con el Frente Militar, en lo que consideraba una readecuación de la estrategia frentista. También hubo numerosas incorporaciones como la de EGI, las juventudes del PNV, que en 1971 entró masivamente en ETA.  En los años setenta, ETA se fue conformando como un Movimiento de Liberación Nacional, al estilo de los movimientos del llamado Tercer Mundo. Si bien ETA dejó constancia de solidaridad y apoyo hacia respuestas armadas en diversos puntos del planeta (Kurdistán, Vietnam, Uruguay, Argelia, etc.) no sería hasta mayo de 1972 que se presentaría públicamente con otras dos organizaciones, manifestando un acuerdo común con ellas. Ambas serían, como ETA, movimientos de liberación europeos: el Frente de Liberación Bretón y el IRA.  En 1974, en los estertores del franquismo, ETA entendía que llegaba el final de su modelo organizativo y el inicio de un accionar más intenso. Hasta entonces, sólo el presidente del Gobierno español y el comisario Manzanas habían fallecido como consecuencia de operativos de ETA. Durante casi quince años, ETA, a través de un modelo organizativo que presentaba graves problemas para su desarrollo, había pretendido abarcar todas las facetas de la resistencia ante el franquismo, a la vez que marcaba las pautas para el renacimiento nacional. Sobre la organización de la actividad militar se producirían algunas novedades importantes. Para ETA era imprescindible una compartimentación estricta e inmediata entre los aparatos legal e ilegal que hiciese impermeable su estructura general a la represión policial. Las cárceles y el exilio estaban llenas de militantes de ETA que habían trabajado en todos sus frentes. Nacieron así los comandos especiales, un nuevo concepto de célula armada.  Paralelamente, la izquierda abertzale se iba reforzando con organizaciones sectoriales que abarcaban desde la juventud hasta las Gestoras por Amnistía. Surgió también KAS, en verano de 1975. En ese mismo año se produjeron nuevos juicios y el Régimen mandó a los militantes de ETA Txiki y Otaegi, así como a tres militantes del FRAP, ante un pelotón de fusilamiento. Fueron intensas movilizaciones, como cuando el Proceso de Burgos, que se extendieron por Europa. Una prueba más de la vitalidad de los movimientos populares de la época.  El 20 de noviembre de 1975 murió Franco y un año después el nuevo Gobierno de Suárez presentaba el proyecto de Reforma Política, que sería refrendado por las Cortes franquistas con mayoría absoluta. Llegarían las elecciones generales, las primeras desde la segunda República y un nuevo proceso constitucional español. Los grupos abertzales, incluidos ETA y el PNV mantuvieron en Txiberta (Angelu) unos encuentros para abordar la nueva fase constitucional. El proyecto fue una especie de Frente Nacional, con una primera piedra de toque para las elecciones. Pero las conversaciones que el PNV y los polimilis mantenían paralelamente con el Gobierno español provocaron el fracaso. La izquierda abertzale pidió la abstención a esas elecciones, mientras se manifestaba en la calle por la consecución de la amnistía.  Ese junio de 1977, mes electoral, contó con una fuerte y desconocida ofensiva de ETA, la mayor hasta entonces. En once días se sucedieron un total de 34 acciones. Esta actividad militar dejó entrever diversos nuevos métodos de la organización armada así como su capacidad operativa. En Bizkaia, por ejemplo, ETA atentó contra las instalaciones de la central nuclear en construcción, iniciando, de esa manera, una campaña que provocaría en cinco años, más de una decena de muertos entre varios centenares de sabotajes y el cierre definitivo del proyecto de Lemoiz.  Esta fase constituyente contó con la redacción de la Carta Magna, rechazada luego en referéndum en Hegoalde. Mientras, la reorganización de ETA transformó su actividad. Nunca en la historia de la organización armada sus engranajes internos habían funcionado como hasta entonces, a pesar de que desde el Gobierno español, la ofensiva represiva tampoco tenía parangón en relación con otras épocas. Estos logros en el funcionamiento y marcha del conjunto se hicieron bajo mecanismos de democracia interna y participación de la militancia que no correspondían con esa imagen hermética que desde el exterior se ofrecía sobre la organización armada. La participación de la militancia en la marcha de su organización tuvo diversos puntos de inflexión en los Biltzar Nagusi que fueron convocados en varias ocasiones en este período en Iparralde.  El Biltzar Nagusi, entre otras funciones, elegía el Biltzar Ttipia, la dirección de la organización armada. El Ejecutivo de ETA estaba en manos de ocho militantes que representaban otros tantos aparatos, los cuales funcionaban con plena autonomía. Los ocho aparatos eran: Información, Propaganda, Comandos Legales, Comandos Ilegales, Oficina Política, Economía, Relaciones Internacionales y Mugas. La información que llegaba a la organización era clasificada y el propio Biltzar Ttipia, según las circunstancias y escuchando al conjunto de los delegados de los aparatos, decidía actuar en uno u otro sentido.  Los aparatos, por su parte, se estructuraban internamente en la medida de sus necesidades. Así, algunos de ellos contaban con nuevas subdivisiones producto de su propia dinámica. Este era el caso de las Relaciones Internacionales, que incluía un sector estrictamente político-diplomático y otro dedicado a tareas de aprovisionamiento armamentístico y logístico con el que abastecer al resto de estructuras. Cuando la magnitud de cualquiera de los temas que abordaba cada aparato desbordaba a éste, era el Biltzar Ttipia quien decidía sobre su futuro tratamiento.  Después de la reorganización, ETA desplazó un comando permanente a Madrid. La primera acción costó la vida a dos militares españoles del Ejército español. Este salto cualitativo produjo también cambios de espacios. ETA se convertía, peligrosamente para el Gobierno de Madrid, en la única referencia de la opción rupturista, es decir en la denuncia permanente del proyecto reformista auspiciado desde las esferas franquistas. La respuestas represivas fueron, también, contundentes. La muerte de Argala, un mito dentro de ETA, abrió una nueva etapa de la actividad de los grupos parapoliciales en Iparralde. Los atentados contra los refugiados, a los que se sumarán acciones parapoliciales en Hegoalde, fueron parte de una estrategia represiva global que aglutinaba otras áreas como las de las prisiones, las detenciones de exiliados en suelo francés o el hostigamiento a la izquierda abertzale. Fue el ensayo de lo que luego sería el GAL.  Paralelamente a la elaboración y aprobación del Estatuto de Autonomía que separaba territorialmente Hegoalde, ETA ejecutó la mayor ofensiva armada de su historia. En 1978, ETA, los polimilis y los Comandos Autónomos realizaron atentados que costaron la vida a 75 personas. En 1979, 136 acciones produjeron la muerte de 71 personas, de ellas 21 guardias civiles, 16 confidentes, 11 policías y otros tantos miembros del Ejército. La tónica de 1980 fue la misma: 81 muertos.  Al año siguiente, en medio de una nueva ofensiva de ETA llegó el golpe de Estado protagonizado por diversos mandos de la Guardia Civil y del Ejército. El resultado fue la derechización de la Administración española, nuevas legislaciones antiterroristas y la continuidad de un pulso frenético. En marzo de 1982 se dio por concluido el modelo autonómico que configuraba a Hegoalde en dos comunidades autónomas, finalizando de esta forma, el proyecto iniciado a la muerte de Franco. El Amejoramiento navarro quedaba definitivamente sellado, lo que significaba que el Viejo Reyno contaría con una especie de estatuto uniprovincial dentro del marco de la nueva Constitución española.  A estas alturas y con motivo de sus veinticinco años de existencia, ETA hizo un pequeña valoración de su trayectoria: «Hoy en día, después de 25 años de vida activa, de perfeccionamiento y consolidación de la organización, ETA y el resto del MLNV, hemos alcanzado un grado de enfrentamiento que demuestra que no estamos dispuestos a ceder en los puntos mínimos de defensa de los derechos legítimos de nuestro pueblo. Hace ya ocho años que ETA, haciendo gala de madurez y honradez políticas viene ofreciendo reiteradamente y unilateralmente la posibilidad de un alto el fuego en base a la negociación de los cinco puntos de la alternativa KAS. Si la organización ofrece esta posibilidad es porque somos perfectamente conscientes de que la paz es posible aquí y ahora. Pero no cualquier paz, no la paz de los cementerios, ni la Pax Hispana, sino una paz sin vencedores ni vencidos».  A partir de 1982 y de la victoria electoral del PSOE en las elecciones a las Cortes madrileñas, la actividad y análisis de ETA no variaron un ápice. Hasta enero de 1989, fecha del inicio de las conversaciones entre el Gobierno español y ETA en suelo argelino, el enfrentamiento saltó de tragedia en tragedia. Las cárceles españolas albergarían a más de quinientos presos vascos, mientras que en las francesas los encarcelados llegarían al medio centenar. Los muertos de ambos lados también sufrieron un ascenso espectacular, ofreciendo el lado más dramático del contencioso. ETA sufrió reveses de envergadura, de los que supo salir airosa.  Fue precisamente con la asunción del PNV de la dirección del Ejecutivo de Gasteiz y la escisión interna de los jelkides, que el enfrentamiento histórico entre Euskal Herria y el Estado español, pareció variar de coordenadas. ETA apuntaría, ante los ataques del PNV y el inicio de la Ertzaintza en tareas represivas que: «En la actualidad el PNV, después de haber abandonado la oportunidad de defender los derechos del pueblo vasco y defender su soberanía, trata de descalificar la lucha armada utilizando argucias metafísicas para condenar las muertes que ésta produce. Sin embargo a nadie se nos olvida que en el 36 el PNV llevaba al campo de batalla a los gudaris para matar al enemigo y morir por una causa. Hoy, guardando algunas diferencias, las muertes tienen el mismo sentido. Desde entonces a aquí, el valor de la vida no ha sufrido ningún cambio. Entonces, como ahora, el valor de la vida era y es la liberación y soberanía de Euskadi, así lo entendemos los que no nos hemos rendido y seguimos combatiendo. ETA es una realidad histórica que corresponde a las necesidades del pueblo vasco para liberarse de su opresor».  Después de diez años de tiras y aflojas en el terreno de los contactos a través de terceros, ETA y el Gobierno español se sentaron en la llamada Mesa de Argel, entre enero y marzo de 1989. Para ETA, la negociación se situaba en el contexto de la estrategia de guerra prolongada de desgaste. Frente a tesis insurreccionistas de su primera época, habían entendido, ya desde 1978, la inviabilidad de la victoria militar, adoptando la que llamaron «táctica de conquistas irreversibles», mediante la creación de correlaciones de fuerzas favorables para la negociación.  Pero las llamadas Conversaciones de Argel fracasaron y todo volvió a quedar como al principio. En marzo de 1992, la dirección de ETA era detenida en Bidarte, lo que le produjo una nueva restructuración interna, en línea con otras de igual calado histórico. Su actividad decreció en relación a otras fases históricas, mientras que, desde el conjunto de la izquierda abertzale y la sociedad vasca se anunciaba la culminación de una fase política y la apertura de una nueva, en la cual ETA, como anunció en varios comunicados, estaba dispuesta a aportar su intervención, marcada por el apoyo al proyecto de reconstrucción nacional de Euskal Herria.  Las claves que marcó ETA después de su reestructuración interna, a partir de 1994, fueron expuestas por un nivel de actividad más selectivo, centrado en aspectos neurálgicos del propio sistema. Este cambio táctico se produjo también con motivo de la debilidad de los aparatos del Estado y la necesidad de remover la sociedad vasca después del asentamiento en el Estado español de los códigos impuestos por la llamada Reforma Política. Fruto de estos cambios llegaron algunas acciones de envergadura en Madrid (en especial en julio de 1994 contra el teniente general Francisco Veguillas, número tres del ministerio de Defensa). Asimismo, Gregorio Ordoñez, hombre fuerte del PP en Hegoalde, murió en un atentado de ETA en Donostia, ocurrido en enero de 1995 y José María Aznar, presidente del PP, sufrió otro atentado en Madrid el 19 de abril de 1995, del que salió ileso.  A lo largo de su existencia, la actividad de ETA ha estado marcada por grandes convulsiones sociales en Euskal Herria. Las últimas décadas en tensión política permanente ha propiciado experiencias inéditas en la cronología centenaria del conflicto. A pesar de que las bajas mortales en ambos lados han sido menores que en la confrontación anterior y a pesar de que el exilio de la Guerra Civil acogió a más de 150.000 vascos a partir del 36, algunas características (saturación de prisioneros, guerra psicológica, presión internacional...) se configuran como si fueran propias de una guerra abierta. Así, entre diez y quince mil vascos han militado de manera más o menos intensa en ETA. Los casi veinte generales del Ejército español muertos por la organización armada en los últimos veinte años, es el mayor número de bajas de este nivel producida en toda la historia del Estado español, incluidas las guerras de liberación americanas.  Si en un principio la pasividad social tras la derrota de la Guerra Civil llevó a ETA a convertirse en la chispa para prender el bosque, los resultados obtenidos hicieron creer que la fase insurrecional estaba cerca. La última fase, a partir del asentamiento de España en Europa, llevó a modificar la estrategia de ETA para que una negociación política reconociese la fortaleza de ambos contendientes y, con ambición, pusiese fin dignamente al período más cercano.  Sin embargo, la modernización del Estado español llevó pareja la asunción de los factores más retrógrados que los vértices de las sociedades modernas expresan: intransigencia, uniformidad y reacción. En esta onda la disidencia vasca fue el principal problema para la normalización y legitimización, a la vez que su guerra pendiente. De esta forma, la Administración transmitía una imagen externa de fortaleza inequívoca. Por un lado aplicando los códigos bélicos al uso (ejecuciones extrajudiciales, torturas, secuestros, chantaje, leyes especiales, intoxicación, etc.) y por otra, y puesto que el sistema politico lo permitía, acotando perfectamente la insurgencia y la represion consiguientes. Es decir: guerra sí, pero camuflada.  La última fase ha estado caracterizada por diversas presiones. Para el Gobierno español el elemento civil debe permanecer al margen para poder mantener dentro de sus coordenadas su version particular del conflicto, es decir: Estado de derecho contra terrorismo.  Tras esta constatación, la estrategia de ETA a partir de la ruptura de las Conversaciones de Argel ha ido encaminada a romper los dos principales moldes al margen del policial: el internacional y el civil, para de esta forma presentar realmente el origen del conflicto: España versus Euskal Herria.  En cuanto al apartado estadístico, y a lo largo de su historia, ETA ha ejercitado toda suerte de acciones militares, supliendo en muchas ocasiones con imaginacion la falta de recursos. Si la accion  mas trascendental fue la muerte del presidente del Gobierno Español, Luis Carrero Blanco (justo un mes despues del secuestro del embajador español en la CEE, Alberto Ullastres) otro tipo de operativos fueron tambien espectaculares. La colocacion de artefactos por medio de submarinistas, el ataque a la sede central del Ministerio de Defensa, la incursión del centro de coordinacion telefónica del Estado español o el uso de francotiradores para hostigar tanto a miembros de las fuerzas de seguridad españolas como a altos funcionarios del ejercito han sido algunas de las actuaciones más significativas de la organizacion armada vasca.  La actividad de ETA fue, junto a la intensa y permanente respuesta popular, la causa de la paralizacion de las obras de la central nuclear de Lemoiz, así como en la decada de los setenta, de la solución de conflictos laborales enquistados por la intransigencia patronal. Como tambien de parte de las transferencias otorgadas por el Gobierno Español a las autonomías de Gasteiz e Iruñea, a pesar de lo complicado que resulte para sus protagonistas el admitir esta tesis.  Durante los años de su existencia la organizacion armada vasca ha actuado preferentemente y en consonancia con sus objetivos politicos en el sur de Euskal Herria. Pero también lo ha hecho en todas las regiones y nacionalidades peninsulares del Estado Español. Asimismo, la organizacion vasca ha actuado en epocas recientes contra intereses españoles en Alemania, Italia y Holanda, y en otras mas lejanas en Argentina, en donde llegó a asaltar la casa del entonces agregado militar de la embajada hispana, Jaime Milans del Bosch.  El enfrentamiento ha originado casi un millar de muertos, algunos reconocidos en los "partes de guerra" del regimen español y otros, en cambio, no sumados en la estadística. Entre los no declarados se encuentran esos doscientos ciudadanos vascos muertos por la Policia Nacional y la Guardia Civil en Euskal Herria durante los últimos 25 años, a los que habría que añadir los más de 2.000 heridos. La guerra ha tenido tambien otros sucesos sangrientos y desgraciados, unos en mayor medida que otros.  La supervivencia de ETA en un pulso contra el Estado a todas luces desigual, se mueve precisamente en coordenadas sencillas. Así lo explicaba la propia ETA en una de sus recientes entrevistas: «La nuestra es una estrategia transparente y sin secretos, y no entiende de maquiavelismos ni de la demagogia e hipocresía que hacen gala el gobierno del PSOE y los partidos políticos adscritos a los pactos antiabertzales. Nuestra estrategia tiene unos objetivos bien definidos y claros: el reconocimiento por parte del Estado de los derechos políticos y sociales que se le han arrebatado a nuestro pueblo por la violencia y la fuerza de las armas».      Comunicado de ETA a las instituciones y ciudadanos europeos, publicado en GARA el 20 de junio de 2002.  Traducción del original por la RED VASCA ROJA. Comunicado de ETA a las instituciones y ciudadanos europeos: El 1 de junio de 1995 ETA se dirigió por primera vez a la opinión pública europea. En aquella ocasión se daba a conocer la propuesta de paz denominada Alternativa Democrática que había sido publicada meses antes y, al mismo tiempo, se hacía un emplazamiento a todos los agentes europeos para que presionasen al Gobierno español a fin de que éste cambiase su postura de cerrazón. Siete años más tarde, el Gobierno de España ha tenido que asumir la responsabilidad de la Presidencia de una Institución Europea, responsabilidad que expirará en breve en la cumbre de altos mandatarios que se celebrará en Sevilla (Andalucía). El fascismo español, el jacobinismo francés, la construcción europea y la globalización: Euskal Herria en el punto de mira. El conflicto que Euskal Herria tiene con España y Francia sigue en las mismas coordenadas: a pesar de las alternancias políticas en los gobiernos de España y Francia, a pesar de que la construcción de Europa ha conocido avances importantes, no existe ni siquiera el menor indicio de que se vaya a hacer cesar la opresión y colonización que estos dos estados opresores obligan a pagar a Euskal Herria. Al contrario, el Gobierno de España ha instalado el estado de sitio en Euskal Herria: cierre de periódicos, multiplicación de las detenciones arbitrarias, ilegalización de organismos del movimiento popular y partidos políticos, legalización de torturas salvajes. En Europa, al calor de las acciones del 1 de septiembre, ha conseguido la participación de la Instituciones Europeas contra la resistencia vasca. Por último, a escala mundial, España se vale de su poder económico para, al igual que en las épocas más desvergonzadas del imperialismo, acentuar la presión en los países "bajo su influencia". Las características más importantes de la política de España son la reorganización del fascismo y el imperio perdido. El cambio más destacable de siete años a esta parte es la velocidad de la renovada era de la globalización. En este sentido, la construcción de Europa no es más que una pieza del puzzle dentro del proceso de cambios económicos mundiales. Las construcciones del mercado está dando paso al espejo roto de la Europa social. Después de apuntalar las bases económicas en el mercado único de Europa, los se han puesto ahora a construir el espacio que queda para los ciudadanos. Por tanto, la velocidad de la construcción europea viene dada por el capital y las necesidades financieras, dejando de lado, hace mucho, lo que tuvo que ser la Europa de los ciudadanos, la soñada carta social europea, y de paso, la Europa de los Pueblos. Por otra parte, tal y como confiesan las Instituciones Europeas, el divorcio de los ciudadanos hacia ellas es cada vez mayor. Para evitarlo, las instituciones de Europa toman medidas. Por el contrario, en lo que se refiere a Euskal Herria, y especialmente a los sectores populares que luchan por los derechos de Euskal Herria, parece que han previsto otro tipo de medidas. Control policial en el espacio de Schengen, ley Watson y el derecho de veto de España y Francia. Frente a las soluciones políticas, la represión. Esa es la realidad. Así pues, Euskal Herria sigue siendo una comunidad formada por ciudadanos de segunda en la monarquía parlamentaria de España y en la red institucional de la república de Francia. Y nuestros derechos están aún secuestrados. Cuando decimos secuestrados, es porque aún estando en medio de una comunidad y sistema político en los que es libre decir todo, se nos niega la capacidad de decisión. Y es más, en breve, a tenor de las leyes que pretende implantar España, el ciudadano vasco no podrá siquiera manifestar lo que piensa. Euskal Herria no tiene futuro en la actual Europa de los Estados. Muchas frases de cortesía, muchos derechos "democráticos", pero la construcción de Europa de estos últimos años ha mostrado a Euskal Herria que no le corresponde el derecho de pensar y vivir a título de pueblo. Para eso están la grandeza y el falso igualitarismo de la república de Francia, y también lo está el label democrático concedido por Europa a España. Con una sonrisa cínica nos repiten que, dentro de las reservas modernas de indígenas que pretenden construir, nosotros los vascos valemos para ser postal turística o parte de un libro de Historia, pero solamente dentro de los derechos hechos a medida de las reservas. Es el segregacionismo "democrático", hasta la fecha el futuro prometedor que los distintos gobiernos de España y Francia han ofrecido a Euskal Herria. En cambio, la república de Francia y la "democracia" de España han construido el futuro de espaldas a la ciudadanía vasca. ¿Cuántos combatieron a los nazis desde la resistencia vasca contra el fascismo?. ¿Cuántos miles de muertos en la guerra contra los fascistas de España?. La recompensa ha sido la represión. Y el insulto. Son los gobiernos de España y Francia quienes van contra la Historia. ETA reafirma su oferta para trasladar el conflicto a parámetros democráticos: la Alternativa Democrática. ETA ha manifestado en más de una ocasión que hay posibilidades de superar la opresión y el conflicto armado. Es más, ETA a planteado durante estos cuarenta años no sólo posibilidades, sino propuestas concretas: En 1976, antes de que llegase la democracia de los españoles se había propuesto la alternativa KAS. En 1989 de desarrollaron las conversaciones de Argel, hasta que la escasa perspectiva del PSOE, por aquel entonces en el Gobierno, diese la traste con el proceso. En 1995 ETA hizo pública la propuesta concreta denominada Alternativa Democrática (ver anexo). Desde entonces, en 1996 con la iniciativa de una semana o con la iniciativa de 1998, ETA ha mostrado su clara voluntad de trasladar el conflicto armado a parámetros democráticos. Del mismo modo que decimos alto y claro que los objetivos estratégicos de ETA son la independencia y el socialismo, de igual forma hace la propuesta realista para superar el conflicto armado. Los miembros de ETA son ciudadanos vascos perfectamente insertados en la sociedad vasca. Hoy en día ETA practica la lucha armada a favor de los derechos elementales de Euskal Herria. Y en la medida en que esos derechos sean garantizados ETA ha manifestado en infinidad de ocasiones que respetará la decisión popular. Autodeterminación y territorialidad. Y las garantías para el desarrollo del Proceso Democrático que lleve a la práctica dichos conceptos son las condiciones mínimas que pide ETA para la superación del conflicto armado. Podríamos resumir la base de la Alternativa Democrática en la siguiente frase: "dad al pueblo la palabra y respetarla". Ahí está la clave, y no en ningún otro lugar. Tenemos que recordad en cambio que en 1997 la mano represivo-judicial del Gobierno español encarceló a toda la dirección de Herri Batasuna por iniciar una campaña de socialización de la Alternativa Democrática. ¿Qué puede esperar Euskal Herria entonces de la oferta "democrática" de esos dos Estados vecinos?. Es ésa la pregunta que ETA dirige a la instituciones europeas y también a los ciudadanos. En estos momentos en los que la nuevas estructuración jurídico política de Europa está en marcha, las Instituciones de Europa deberían saber que no es posible construir Europa si, previamente, no responde a los conflictos y disputas internas con la valentía que les corresponde. La responsabilidad también es vuestra. ETA quiere reafirmar a las Instituciones, ciudadanos y agentes sociales europeos su voluntad de superar el conflicto armado. Que los ciudadanos vascos, debatan, reflexionen y digan sin ningún tipo de presión que tipo de Euskal Herria quieren, y cuál es el lugar que quieren en Europa. Mientras condenen a muerte a Euskal Herria, ETA seguirá luchando. ETA ofrece en voz alta su oferta para superar el conflicto armado, pero ante la prepotencia y cerrazón de los Estados opresores, hace saber que para ETA el único camino es la lucha. Pues, únicamente la justicia traerá la paz. En la medida en que los derechos que corresponden a Euskal Herria son negados, mientras que el diálogo y la cultura de la negociación sean falsas voluntades, en tanto que el objetivo de dejar fuera de la ley a movimientos y organismos populares, mientras no haya voluntad de castigar la tortura y las salvajadas, en la medida en que la única verdad esté en manos de los medios de comunicación corruptos, es decir, mientras las marcas renovadas del fascismo sean el pan de cada día, ETA, tal y como ha hecho durante estas cuatro décadas, ETA seguirá adelante también con su lucha armada. Pues la defensa no es sino un derecho. Por un mundo plural y una sociedad justa. Cada cual dueño de su futuro. Antes de finalizar quisiéramos enviar nuestro más sincero y firme saludo a quienes luchan contra la injusticia en todo el mundo: El pueblo palestino nos muestra todos los días con ejemplos de dignidad francamente emocionante hasta que punto llega su sed de libertad y la bajeza de los opresores. Nos acordamos de la Txetxenia olvidad por Europa, nos hemos dado cuenta que baratos son lo crímenes y salvajadas. Por otra parte, no podemos olvidar la determinación de los presos en huelga de hambre en Turquía en defensa de los derechos elementales y la dignidad, así como el compromiso de sus familiares. El Kurdistan golpeado desde tantos lugares. Nuestro saludo más sincero a los ciudadanos de Breéis por la solidaridad que siempre han mostrado hacia Euskal Herria. Y por último, a los luchadores de Irlanda, Corsica, Catalunya y Galiza. No une la lucha contra la injusticia, también el sueño de una sociedad futura más justa. A todos ellos, ¡hasta siempre!. A las Instituciones y agentes sociales de Europa. ETA pide a las Instituciones de Europa que presionen a España y Francia para que cambien de postura. En lo que a los agentes sociales se refiere, que vengan a Euskal Herria, que recojan impresiones de todos los agentes sociales del país, que analicen la situación en conjunto y, cada uno de a conocer en su ámbito una visión basada en la realidad. Por desgracia, muchos medios de comunicación de Europa no publican más que las versiones de los medios de comunicación españoles corruptos. Podemos conseguir un paso del escenario donde se encuentra el conflicto armado a un proceso basado en parámetros democráticos. Si todos actuamos con responsabilidad.     Gora Euskal Herria askatuta! Gora Euskal Herria sozialista! Jo ta Ke independentzia lortu arte! Euskal Herria, a 11 de junio del 2002 Euskadi Ta Askatasuna ETA