| Clàssics del Rock per Pere Ferrando |
|
|
|
|
|
| JONI MITCHELL "Joni Mitchell", "Cloud" i "Ladies From The Canyon" |
|
Joni Mitchell és la compositora
que més ha influït en el despertar de la dona en el món del rock. No tan coneguda com Joan Baez el seu paper és molt més important ja que, amb un gran sentit de la individualitat, va saber investigar nous camps musicals que transcendiren l'època folk. Des del 1968 fins ara Joni Mitchell ha enregistrat desset elapés que formen una col.lecció esplèndida en la qual trobam àlbums excepcionals; fins i tot els més fluixos són superiors a la majoria dels discos gravats per l'allau de dones folk-pop que inundaren el mercat discogràfic a partir dels noranta (Suzanne Vega, Tracey Chapmann, Eddie Brickell, Michelle Shocked...). Joni Mitchell ens recorda Maria del Mar Bonet; ambdues posseeixen unes llargues carreres musicals riques en matisos, investigacions i troballes, farcides de discos apassionants que es burlen de les modes imperants. Si Maria del Mar Bonet hagués participat a l'escena anglo- saxona (i aquí radica el gran mèrit de la mallorquina, fidel a la seva cultura) ben segur que s'haurien trobat. Roberta Joan Anderson va nèixer el 1943 a Fort McLeod, ciutat d'Alberta (Canadà). De salut molt fràgil aprofità les convalescències per pintar i escriure. Als denou anys es matriculà a l'Alberta College of Art. Aprengué a tocar la guitarra amb l'ajuda d'un manual escrit per Pete Seeger. De seguida es va decidir per la música encara que no ha deixat mai la pintura: quasi totes les portades dels seus elapés són obra seva. En el 64 actuà en el Mariposa Folk Festival d'Ontario. S'instal.là a Toronto on hi havia una interessant escena folk. Conegué un músic americà, Chuck Mitchell, amb qui es casà el 65. La parella treballà com a duet a Toronto, Filadèlfia, Detroit i Nova York. Molts cantants ja consagrats li varen reconèixer el seu talent compositiu interpretant peces seves. Per exemple: el ja oblidat i magnífic Tom Rush (cantant folk de la fornada de Dylan, Ochs i Baez) li enregistrà "Urge For Going", "Tin Angel" i l'excepcional "The Circle Game"; Buffy Saint-Marie adaptà "Ode To A Seagull" i, també, "The Circle Game"; Judy Collins, quan estava en els seus millors moments, gravà "Michael From Mountains" i la fantàstica "Both Sides, Now". També podríem citar la fabulosa banda de folk anglès Fairport Convention que interpretà "Eastern Rain". En el 67, ja divorciada, actuant en el Greenwich Village amb Richie Havens, el caçatalents Elliott Roberts s'hi fixà i se l'emmenà a Los Angeles per gravar en el segell Reprise. Es precisament el període Reprise (1968- 71) el que avui volem comentar. Es tracta de la seva època més folkie; quatre anys en els quals enregistrà quatre discos d'una altíssima qualitat. El 68 es publica l'àlbum "Joni Mitchell", també conegut per "Songs To A Seagull", produït per David Crosby i dedicat al seu professor d'anglès ("qui m'ensenyà a estimar les paraules"). Hi participa Stephen Stills al baix. Ella toca guitarra i piano. Està compost de cançons autobiogràfiques ("I Had A King" sobre el seu divorci) en les quals tracta els seus temes majors: l'amor, la crítica social i l'amor a la natura. Durant el 69 va aparèixer per tots els festivals de folk: Miami, Newport, Schaefer Folk Festival de N.Y (amb la companyia del també injustament oblidat Tim Hardin). També acompanyà Crosby, Stills & Nash. S'establí a Califòrnia i compartí casa amb Graham Nash a Laurel Canyon. A finals del 69 i amb moltes expectatives (100.000 exemplars venuts abans d'editar-se) es publicà "Clouds". Hi trobam grans cançons i una meravella, "Both Sides, Now" (el seu gran estàndard, fins i tot enregistrat per Sinatra). També són destacables "Tin Angel" i "Songs To Aging Children Come" (que es pot escoltar a la pel.lícula "Alice's Restaurant"). El 1970 publicà el que per a nosaltres és el gran disc d'aquesta època, "Ladies Of The Canyon" que , a més, li suposà el triomf mundial. Hi trobam esplèndides peces: la perfecta i radiant "The Circle Game", reflexió sobre el pas del temps; l'himne generacional "Woodstock" que popularitzaren CS&N, ja que la versió original és molt més mesurada i introspectiva ("Woodstock" també fou enregistrada esplèndidament per Matthew's Southern Comfort). També s'hi inclou "Big Yellow Taxi" que després enregistrà Bob Dylan. O "Willy", una peça sobre el seu amant Graham Nash. La instrumentació del disc és ja molt més variada: saxofó, flauta, clarinet, percussions i cors. "Ladies Of The Canyon" és un dels grans diamants de Joni Mitchell i el disc que la convertí en l'estrella del folk americà. Les constants gires, la pressió de l'èxit obtingut i una vida personal agitada (ruptura amb Graham Nash) la feren entrar en un període depressiu. Viatjà per la Mediterrània (Eivissa, Grècia, Creta, amb la companyia de James Taylor). "Blue" (1971) és l'autèntic reflex d'aquest període de crisi. L'acompanyen Stills, James Taylor i Sneaky Pete. Una música despullada i uns textos autobiogràfics converteixen "Blue" en un diari íntim ple de delicada i trista bellesa. Sense ésser tan colorista com l'anterior, és una autèntica joia. El millor, segons Neil Young. Aquí hagués pogut acabar la interessant carrera de Joni Mitchell; hagués quedat com una més de les cantants folk amb èxit durant la segona meitat dels 60. Però no; en el següent període (l'època Asylum) enregistrà albums rock i començà l'acostament al jazz. Una nova etapa tan brillant o més que l'anterior amb gloriosos enregistraments com "Court And Spark", "Mingus" o "Hejira". Però aquesta és una altra història; un altre diumenge us la contarem... |
Artistes A-Z | Àlbums A-Z | Àlbums 1965-90 | Enquesta/Comentaris