Text escrit en ocasió de la 16na Trobada de Poesia de l'Associació de Poetes Terrassencs, i publicat en forma d'opuscle amb una selecció de poemes (desembre de 1991)

Per què escric? És una pregunta que m'he fet a vegades i que continua, punyent, sense resposta clara. Qui sap si per vanitat … — en el fons de l'ànima (!?) dels poetes (!?) sempre hi ha un xic, o un no tant xic, de vanitat. Aquesta, però, no seria la resposta adequada. Aquesta seria com una mena de conseqüència externa, d'exteriorització, del fet d'escriure. Per què escric, doncs? Em sembla que per necessitat de dir, de proclamar la poesia, perquè tota poesia és cant, és proclama — la resta és de més a més. Necessitat de dir o de dir-se a un mateix, de parlar a si mateix, i per extensió, a tota la gent en la mesura que hi hagi possibilitat, proximitat i afinitat de sensibilitats.

Necessitat de dir-se, de comunicar-se, de dir alguna cosa, alguna sensació, alguna experiència o sentiment per petits que siguin.

I per què en forma de poesia? La poesia és el dir concentrat, intens, com una pluja sobtada d'estiu, contraposada a la pluja fina i lenta de la prosa. I també perquè la poesia té a veure directament amb la Bellesa, en majúscules. I deixeu-me posar solemne: la poesia, el poeta té el deure de cercar la bellesa , de cercar-la allà on aparentment no podria parèixer mai, en espais o en temps ínfims, a vegades com una mostra de la lletjor, com a record de la bellesa perduda. No parlo de crear bellesa sinó de trobar la que ja hi ha, de fer una mena de recombinació d'elements, de fer evident la bellesa del món. El poeta no és creador, es limita a cercar, i a fer troballes limitades, car el temps també ho és.

I la bellesa és indefinible, ja no és paraula sinó visió, és entre les paraules — no és ni la música ni el ritme de les paraules. És entre les paraules i apareix tot connectant, de manera inusual, món, autor i lector.

Per acabar aquestes consideracions voldria exposar dues darreres idees mal esbossades: per començar em sembla que la poesia té el poder de saltar per sobre del temps, de fer eterns i plens els moments de bona poesia, de fer contemporanis March i Foix, en un temps com el nostre íntimament mancat de poesia. L'altra cosa que voldria dir té a veure amb l'ofici de poeta. El poeta, a més de fer poesia, es distingeix pel seu domini del llenguatge, pel seu servei del llenguatge, i com en qualsevol ofici es pot ser aprenent, oficial o mestre. Un aprenent com jo confia en la benignitat del temps i les circumstàncies per arribar a ser, algun dia, mestre, i així poder guardar i transmetre les paraules a la gent a venir.