La ciutat i el retorn

Antoni Perarnau

                                                                                                   
IV

Laberint. Els carrers humits són pols
de la meva música, matí obert a la llum.
Pèrdua. Per enmig de les cases
petites de fusta i maons se senten els
crits dels barquers del Wang-Su.
A laltra banda de la riba barcasses
construeixen un petit món que sura, una
planúria enigmàtica i expectant
més enllà de les hores plenes
de l'occident. Xangai, el sol es detura
al teu entorn i encén els cristalls
de les teves angoixes. Melodies trencades  
d'aquells que em miren i somriuen
en silenci. Laberint.

Selecció de poemes

                                                                                                               
IX

Com els records que s'esmicolen en el
temps, així ets tu, Xangai, avui. Et reconstrueixes,
i de l'oblit absolut en naixeran
més places i carrers que refaran la roda
vella i majestuosa de la vida. Arreu
del meu cap hi ha escampall d'objectes
punyents, privats, com en un infern,
com en un desert. Xoc de totes les coses,
el costat dolç del pensament resisteix
com a darrer baluard. Hores gentils,
hores creients s'alternen ràpidament;
hi ha el foc encès d'una petita
passió que em mena sempre cap a tu.
Els teus carrers són braços nus.

                                                                                                    
X

La vella Europa d'on vinc em fa
estranger tothora. Sé de vides i jardins
prop del mar-enmig-la-terra, sé de
jardins i selves que m'han dit qui sóc.
Però imagino colors inexistents i
olors desconegudes, carrers bigarrats,
aigües brutes, déus distrets, amors
imposibles, records tendres especialment
falsos, i et trobo a tu, més enllà de
la carena de la ment, prop dels ravals
del desig, enmig dels plors de l'amant
a l'albada, i dic: on ets, que la vida
se'ns escapa, segur que l'essencial
s'esmuny pels discrets passadissos del temps.

XIII

(...)
L'amor de cossos bells i mercenaris,
oberts a la nit, imatges amants i fonedisses,                         
records àcids al matí. I tot per tu,
Xangai, per la manera especial que tens
de fer saber quins són els licors delicats
i quines són les olors precioses.

                                                                                                               
XVI

Em mira calorosament, sembla que ja
m'ha vist alguna vegada. Esbossa un
somriure conegut,
fins i tot familiar. Ull de foc intens
com la nit, foc negre, pell de vellut,
la pell d'un infant, tot més petit, en
els ulls cap record. Em pren la mà i
m'acompanya pels carrers bruts i humits
del raval, prop del port. Orquestra
llunyana, vestit blanc, princeseta bruna.
M'enamoro de tu a cada instant, joc feliç
res a perdre, tret de la xavalla. El seu
cos s'obre a mi amb promeses creixents,
nit d'orient, dimonis ronden per les cantonades.

Premi 9è Certamen Literari <<Sant Jordi>> per a Joves de l'Institut Català de Serveis a la Joventut de la Generalitat de Catalunya. El jurat era format pels senyors: Miquel Alzueta Montalà, Lluís Busquets Grabulosa, Josep Coll Martí, Francesc Sales Coderch, Màrius Serra Roig, Enric Tubert Canada i Olga Xirinacs Díaz.

Perarnau, Antoni, La ciutat i el retorn, Barcelona 1991, Columna Edicions (ISBN:84-7809-257-9).

Pròleg

Qui, què és Xangai? ¿Una ciutat-excusa, certa persona soterrada, artifici, il·lusió, mentida? Desig o record? Doncs ... tant me fa: és poesia. I no vull interrogar el poeta, no vull embrutar la nítida i sintètica topografia dels seus versos, perquè els seus versos basten, no els calen bastides. Això sí, n'explicaré la meva lectura, dellà el fals elogi, dellà la crítica mal entesa, suposadament objectiva, a tocar de les meves arrels. Perquè, és clar, La ciutat i el retorn m'ha sorprès agradablement. Tocat i enfonsat. Altrament no en diria res.

La primera lectura del text han estat unes quantes llegides, les unes atentes, d'altres molt relaxades, i la darrera molt més novella que no ho són les que solc fer d'altres textos, precedits d'anomenada, de classicitat o de la crítica, coses que sempre predisposen una mica, vés a saber cap a on. I he fruït com si hagués tingut a l'abast totes les precedències. Haurien estat confirmades.

D'antuvi he trobat al llibre estada, sojorn interior que no exigia tombar el cap cap enrere, que no calia cloure amb una tornada que, em sembla, és l'element més tècnic de l'obra ... ja ens entenem. Ara que, el retorn íntim, no hi és sobrer. Antoni Perarnau podria haver perllongat el camí, obrir un final que aleshores hauria estat heroic, un final desarrelat com també ho és menys explícitament el poema XX.

Em perdia. He parlat de sojorn, però pensava en un sojorn íntimament dinàmic, itinerant de la sensibilitat, pensava en pinzellades ben travades d'un quadre no pas estàtic, d'una veu més fílmica que no pas escènica. I dic quadre, en singualr, perquè l'autor no ens ofereix quatre postals impecables, bescanviables i inconnexes; Perarnau ens presenta un tros, un tot de món, un món més enllà de la forma gratuïta i de l'ofici forçat. Un univers coherent, filat, tan versemblant com aquell que anomenem real i que tampoc no ens respon totes les preguntes ni ens indica tots els camins. Perarnau no és un poemador, és un mer poeta. Ho dic prou clar.

I el poeta ha sabut trobar una veu tan lírica com mancada d'estridències pròpies de la seva edat, o si més no d'allò que solem llegir d'edats com la seva. Trobo que expressa una tensió mitjanament i bellament oculta amb un lirisme que, em mullaré el cul, no ha inventat a preu fet, que potser ni sospitava. I probablement em confirmarà que tampoc no sospitava un possible parentiu de la seva obra amb un món sovint mal entès. un món que tothom sol considerar diguem-ne poesia pura i que, com el llibre d'Antoni Perarnau, parteix d'un fil narratiu molt sòlid, bastit sobre elements enganyadorament anecdòtics. Sí, lírica i narració. Reeixidament mesclades, que no és cap cosa gaire senzilla.

La referència: Basho. Que és el gran mestre dels haikús, tan desvirtuats, penso, a casa nostra, perquè els haikús millors que he llegit, els haikús de Basho, els he llegits als seus llibres de viatges, viatges íntimament lírics, però viatges en prosa que permeten fruir plenament d'aquestes composicions modernament sis-centesques que amb tan mal criteri han estat massa sovint, gairebé sempre, publicades fora de context. Són postals molt boniques, però tampoc no són bescanviables ni inconnexes. Impecables sí ... però no he pas dit que no ho fossin, d'impecables, els poemes de Perarnau. De fet, no m'agraden, les paraules absolutes ... a mar! A grans trets, ja teniu el parentiu: poesia narrada, viatges amb topònims reals que amaguen viatges interiors igualment autèntics i ... poesia. Insisteixo: poesia.

I torno. Per parlar del retorn final, que em sembla més aviat retrobada. Retrobada una mica tècnica, ja ho deia, però retrobada molt vàlida en el sentit que al primer poema del llibre ja hi és; ja hi ha doncs, segons que diu el títol, retorn.

Em sembla que, en començar el seu llibre, Antoni Perarnau ja sabia aquelles respostes que jo he dit primer que no volia saber. I la poesia de debò, com la vida, no la fem amb tiralínies. Per això felicito el poeta, perquè ha trobat l'eco que li exigien les seves respostes, que probablement han estat, més d'una, sinònimes de dubte.

No tanqueu els ulls, Xangai, potser inexistent, us espera viva.

Pep Julià

Març de 1991

Pròleg de Pep Julià

Selecció de poemes

Laberint. Els carrers humits són pols
Com els records que s'esmicolen
La vella Europa d'on vinc
L'amor de cossos bells i mercenaris
Em mira calorosament

Selecció de poemes del primer llibre publicat, La ciutat i el retorn, premi Sant Jordi per a Joves de l'Institut Català de Serveis a la Joventut de la Generalitat de Catalunya.
Les pluges admirables, recull de poemes inèdit.
Inclou Cant del temps primer i Cantata de la fosca i de la llum.

MP3 :Porteu les vides a l'encontre, deCantata de la fosca i de la llum, música de Baltasar Bibiloni. Entrada, extret de Cant del Temps Primer, música d'Enric Ferrer.