| Les pluges admirables - Antoni Perarnau |
|
CANTATA DE LA FOSCA I DE LA LLUM Dedicada la Cor Montserrat de Terrassa en el seu XXXè aniversari,al seu director, en Joan Casals i a tots els cantaires que han fet possible tots aquests anys plens de cant. Agraïments també al mestre Baltasar Bibiloni que hi va posar la música. I. Entrada (cor) Deien que la nit era closa, salvatge, que la fosca engolia els teus ulls. Ara, retut, vençut, miro la lluna, i, embriac sóc per ella. I em sento aturat davant d'un cel tan gran que mil móns i estels ignis no omplen ... Tremolen els teus ulls?, que l'alè no s'aturi. Tebis rius de maragda baixen pel llit del sol al teu encontre. II. FORÇA (Cor) Sapigues cantar l'aurora que surt rera la carena. El nou temps ve ja exigent de vida, curull de força. Hereus d'un hivern excessiu ara cal gaudir de la llum. (ària, recit.) Duc l'or a les mans, l'or d'aquests anys joves. Us el dono a vessar, us el faig a mans en el camí d'aquesta lluita nostra. (Cor) Fem del nostre cant una lenta espera però també, acompassada i suau, una remor que mogui les muntanyes, a voltes ferrenyes, del cor humà. (ària.recit.) Et recordo, Nemorós, la tremolor de l'aire. Baixaves al carrer de nit, t'endinsaves en la nit com en un gorg misteriós, i tremolava l'aire, sorgien cercles arran teu a mesura que t'hi capbussaves. Somiaves l'Arcàdia ? (ària, recit.) Tenies por dels rostres sense nom, aquella aigua de la nit et decantava cap a un abisme paorós, i t'hi enfonsaves. No eres cap heroi, sols una persona, (Cor) D'aquell viure insistent, de la força que brollava en les mans i en els ulls en feiem paraula D'aquelles clares derrotes, momentànies, puntuals, sarcàsticament recordades, en feiem desig. Del desig i les paraules, bellement barrejades, l'amor, i a còpia d'anys i més paraules, la pau. D'aquesta pau retrobada, amics, cal ser-ne vigilants. III. FOSCA (Cor) Corre el mar ebri d'amor per amarar la terra estimada. Cent genets a cavall del sol llancen sagetes enverinades. Cau la neu als cims més alts, roman també una escuma densa a les platges. Al mig de la terra hi ha una mar tan antiga com les paraules. (Aria. recit) On és l'Europa que havia de néixer? on, la núvia blanca presta per l'enllaç? Deseu els vestits de festa, acomiadeu els convidats. Munts de sang la colguen prop de l'altra riba del nostre mar. (Aria, recit.) Nit al cantó dorment de les cintes que emparen els teus cabells; jo hi aniria bullent de somnis a la ciutat silent, però fujo rabent pels carrers de la ciutat sonora. Mentre, camino en tenebra per l'orgull de les hores i els dies. (Aria.recit) Cremava l'aire de furia de cendra caminava ja amb passes gegantines, es gronxaven els cossos a l'atzar, com les algues en les ones, en la tenebra del somni dels somnis, Vaig trobar-me Déu? em trobà?. Va saber dur-me per la ma pel llot i el fang d'aquest món, per la matèria i el vent, vers allò pregon, cap al no-res. Va trobar-me, deia, en les afraus que la tardor escombra vehement, en la plana de terra negra i foc. La meva illa es va eenfonsar per sempre, llunyans els dies, com un vaixell rovellat, en el mar del seu somni tan llarg (Cor) Morir seria com capbussar-se enllà dels rellotges enllà dels camins dels miralls, endur-se l'amor a l'altra riba passar el riu amb la barca d'una discreta fe tenaç. Ser un déu menor a les envistes de l'Abisme, crear per mor del tedi de ser encara incomplet. O ser un núvol de rostres diversos besar muntanyes, cobrir valls, navegar pels cels, i dissoldre's en l'aigua de pluja, totalment. IV. LLUM (Cor) El boc ferit abandona l'escena, mil aus negres canten el comiat, comença el temps de les altres bèsties; gaseles, zebres, elefants alcen un crit de festa, a la selva cessa el combat, s'aferma la pau poruga, surt del cau, fins, l'escarbat. Cal esperar les pluges que duen sons de caritat. (aria.recit) Volava com una au increïble en la teva nuesa aèria, oh món, de jugar amb l'aire i amb la matèria, en deia follia, foc, tot temps. Observo ara, després dels anys entusiastes, que tot resulta llarg i mesurable, i que quan visito estances, o abraço els amics sols m'enduc el lleu tast d'un somni, la visió fugaç de la llum. Hi ha la bellesa que encara no comprenc i l'esperança, com una casa oberta, olorosa d'herbes boscanes; el fràgil espill de la pau on guerra, mort i mancança també s'hi emmirallen. (Cor) Porteu les vides a l'encontre, val la pena ser aquí, amb vosaltres per dir els noms dels meus somnis per deixar que l'amistat faci via per l'alta plana dels anys. Conhortem-nos amb les mans i els ulls, acollim-nos amb benvolença. Passes els anys, corren les hores canvien les fesomies i els colors, però si conservem la vida en els ulls trobarem arrels de vida eterna. Versió musicada per Baltasar Bibiloni en format mp.3 V. FINAL (Cor) Segellant fronteres ací i allà, assajant maneres de dir el nom de l'Innominat, arborat sense arbres ni bosc, cremat, a la fi, callà. Cercà l'esperit per ser infant, una nit, al cap dels anys, cantant per dins trobà la veritat. Era la de sempre, nua, silent, constant. |
| Les pluges admirables - Index |