 |
|
|
 |
|
 |
|
|
| |  |
València: A patades.
Amb llàgrimes als ulls es posa un a la boca i entre les dents el
nom de Rafa Benítez per parlar del València, vigent ex-campió
de la Lliga de les Estrelles i fidel representant
del panorama de centre-campisme i empats que, sota bandera
rojigualda, s'imposa al futbol europeu -o sigui, al futbol mundial-.
Semblava difícil gestionar el llegat de Cuper, i jugar pitjor, i
defensar més, però Benítez ha millorat el que semblava perfecte, esdevenint
alumne aventatjat en el sublim art del centre-campisme, amb
honoris causa de faltes tàctiques i màster en esperit
d'auto-empatació.
El club del Túria es va fer amb la lliga 31 anys després, i era de
suposar que aquest fet portaria tranquilitat a les aigues del
club valencià. Però no: segueixen sent una colla d'histèrics
gairebé al nivell de l'Espanyol, i l'any passat van acabar a la zona UEFA i
havent de triar entre Ortí i Fernando Roig. Això, emperò, té la seva
part positiva. No sabem quina, però de ben segur la té.
A la banqueta, Rafa Benítez dirigeix les operacions amb mà
ferma i, sobretot, amb el cul apretat. Després de passar-se
l'estiu passat demanant un lateral dret suplent "per afrontar amb garanties
totes les competicions", el tècnic extremeny va deixar ben
demostrat el caràcter guanyador que el caracteritza. Fidel exponent dels
entrenadors espanyols, un col.lectiu de moda -sobretot a Espanya-,
es caracteritza per una precisió suissa a l'hora de traslladar
al camp la mediocritat que el caracteritza a la sala de premsa.
Pel que fa a la vessant futbolística, els chés són un conjunt
capaç d'emparellar les seves forces i demostrar en qualsevol lloc i
moment que no només no hi ha rival petit, sinó que sumar sempre
és positiu. El València de Rafa Benítez és un equip seriós, que
junta les línies i s'aplica a la pressió amb l'alegria amb què
altres guanyen la loteria. Un cop fet això, perd ràpidament
la pilota per poder lluir-se amb faltes tàctiques i demés. Difícil
de batre, el conjunt ché basa el seu atac en el talent d'Aimar,
un dels pocs futbolistes subversius que amenacen l'ordre establert
del centrecampisme, circumstància que no passa desapercebuda
per un Benítez sempre prest a deixar-lo a la banqueta en
benefici del col.lectiu.
Tot en el València és pura classe excepte, és clar, Aimar.
L'entranyable Cañete aporta el show de la porteria, sota
les quals mostra unes hablitats només equiparables al seu
talent en el camp de les malabars amb cosmètics. En punta,
Benítez s'han quedat en pilota picada, cosa que aprofitarà constantment com a
excusa -el pobre home anava tan desesperat que va sol.licitar el
fitxatge del blaugrana Dani-. La defensa no desmereix: el
mundialista Curro Torres fa llenya de tot el que arriba per
la dreta; al mig, els auto-gols de Pellegrino i els colzes
d'Ayala animen els partits, i la banda esquerra és patrimoni
Carboni, l'insigne italià que s'ha guanyat amb el seu saber fer
el cor de tots els bons afeccionats. El deliri, però, arriba al
centre del camp -snif. El poeta Albelda conjuga com ningú el verb
repartir, i diversos pivots defensius conformen una tupida
tela d'aranya gairebé impossible de penetrar.
Expectatives: L'objectiu del València és millorar
el rendiment de la passada temporada. Els ingenus pensaran que es
tracta d'aconseguir lliga i UEFA,
però la llei de Benítez és la llei de Benítez, i la crisi econòmica és la crisi econòmica. La passada
temporada l'equip estava en rodatge i només va poder quedar segon
en nombre de faltes, però aquest any
ningú els farà ombra i es faran amb el preuat títol. D'altra
banda, quallaran una temporada mediocre, si bé tindran l'alleujament de no haver de suportar un nou
derbi entre Ortí i Roig.
El Millor: No són el Madrid.
El Pitjor: Totes les altres coses, en especial un
Aimar que desordena en excés el joc de l'equip i, com no,
l'afició de Mestalla, amb diploma cum laude per les penyes
(i això que tenen a Benítez).
| | |
|
|
|
|
|
 |
|
 |
|
|
|
|
|
|
