Barça: Més que Un Club

Així les coses, les eleccions de la passada temporada van suposar una absoluta renovació al club, l'enterrament del nuñisme i, de retruc, han marcat un significatiu canvi de tendència on el que abans volia ser el Millor Club del Món vol ser avui, com correspòn a la història del Barça, Més que un Club. Aquest canvi, sens dubte, ens posarà les coses força més difícils als que hem viscut de descollonar-nos de les coses que passaven al Barça en els últims temps. Tanmateix, esperem ajudes en aquest sentit de l'equip que ha deixat fet l'estructura nuñista.

La nova directiva, encapçalada per Joan Laporta, té moltes virtuts i entre elles una de principal: no ha quedat res de l'anterior junta, i no s'assembla en res a l'anterior junta. La recuperació de la catalanitat del Barça, juntament amb la franca millora de les estructures esportives del club, són les dues apostes principals d'una junta que ha sabut tornar molta gent que el nuñisme havia foragitat del barcelonisme, cosa que ens sembla encomiable. Un altre dels fets que cal lloar és la decidida manera com l'actual directiva s'ha enfrontat als Boixos Nois, que sens dubte eren una de les coses que més sobraven al Camp Nou a banda del que hi havia al palc -i no poques coses de les que es veuen al camp-.

En l'apartat negatiu de la nova junta hem de destacar que no ens convenç ni de bon tros la presència d'un dels homes de Nike com Rossell al capdavant de la part esportiva, donats els contactes amb el lamentable femer que és tot el que envolta la selecció brasileira de futbol -i els seus futbolistes-. Tot i que, com és obvi, ni fent-ho volent l'actual vice-president esportiu i el mític Txiki podran arribar a fer-ho la meitat de malament que tots els que han près les decisions esportives en els últims anys, no ens convenç, especialment després de decisions com prescindir de jugadors com Aimar per deixar lloc a un brasiler. Tanmateix, estarem encantats de menjar-nos les nostres paraules si això va en detriment del Millor Equip de l'Univers.

A la banqueta culer seurà enguany Frank Rikjaard, un jove holandès la contractació del qual va ser avalada pel Cruyff, fet que és tota una garantia. Tot i la seva semblança amb l'Actor Secundario Bob, ens mereix confiança la seva aposta per un futbol que s'allunyi del centre-campisme i la mediocritat que imperen a la Lliga de les Estrelles. Segurament destacats membres de l'Assemblea de majares el discutiran per llur inexperiència i pel fet que no va ser la primera elecció de la junta. Únicament aquest fet ja és una garantia i un motiu pel qual els culers han de donar un recolzament total a l'entrenador holandès. Si les coses són com semblen, en un parell d'anys els culers podran gaudir d'un equip digne que torni a posar els demòcrates al seu lloc.

El Barça s'ha reforçat principalment amb el fitxatge de Ronaldinho, nou motiu d'inspiració de les portades freaks de la premsa esportiva barcelonina i un jugador, en fi, brasiler. Tot i els seus inicis esperançadors, nosaltres no donem un duro pel futur del presumpte crack que, com correspon a un bon brasiler, va sortir del PSG barallat amb la meitat del club. El porter Rustu i l'extrem Quaresma provaran de posar remei a dos dels eterns problemes del Barça, a l'igual que Luís García. El central Márquez provarà de solventar els problemes defensius del Barça igual que va salvar el Mónaco de la desaparició, i a fe de Déu que tenint en compte el llistó que deixa Frank DeBluff no tenim cap inconvenient en jugar-nos els collons a que no empitjorarà el seu predecessor.

Sens dubte, el pitjor de tot el Barça és l'equip que, setmana rera setmana, saltarà al camp. L'absència de migcampistes amb criteri és, un any més, el fet diferencial d'un Barça en què el joc està embussat exactament des del dia en què Xavi va prendre el relleu de Pep Guardiola. Sembla difícil pensar com es pot enfonsar la vida esportiva d'extrems decents pel senzill sistema de trigar en fer-los arribar la pilota el segon necessari perquè un segon defensa arribi a l'ajuda. La presència de Xavi es complementa amb la presència d'altres pressumptes migcampistes que es distingeixen per llur falta de criteri a l'hora de col·locar-se al camp i jugar la pilota amb criteri, entre els quals destaquen Gerard o Luís Enrique. A davant els blaugrana seguiran depenent del rendiment d'un Kluivert que comença a donar símptomes d'esgotament davant les fites assolides pel periodisme esportiu barceloní en els cervells del sector freak de l'afició culé. A darrera, per acabar, la reconversió de Cocu i fitxatges com el de márquez semblen haver millorat el que hi havia, cosa que no és poc en una competició com la Lliga de les Estrelles, on sense un bloc sòlid és molt difícil enfrontar-se alas històrics de la pràctica del centre-campisme com el València o el Depor. En una paraula, futbolísticament les opcions culés són les mateixes que les de l'eix tripartit Madrid- Varsòvia- "la razón que nos asiste" davant la resta d'Europa. Expectatives: Els culers aspiren aquest any a posar terra de per mig amb el seu passat més recent, a quallar una temporada digna i, a poc a poc, anar conformant un equip digne que sigui capaç de retornar a l'èlit continental. En altres paraules, aspiren a l'impossible, a saber: fer entendre que en una temporada no es poden arreglar els problemes creats per anys de ferotge incompetència. En conseqüència, s'hauran de conformar amb un seguit de petits però entranyables premis com la fi dels Boixos Nois, les passejades de l'antiga junta pels tribunals i, especialment, la clausura dels diferents mitjans de comunicació des dels quals l'Assemblea de Majares enmerda totes i cadascuna de les coses bones del club sense discriminar. Així doncs, aquesta temporada és per prendre-se-la amb la calma, procurar guanyar els derbis contra el Millor Equip de l'Univers i anar construïnt un equip digne de tal nom que pugui portar amb honor la bandera anti-espanyola.

El Millor: El Club, el futur i que aquest any no es sentirà parlar d'handbol.

El Pitjor: L'equip i el passat.