 |
|
|
 |
|
 |
|
|
| |  |
L'anàlisi: el rival també juga
La que comença enguany és, sens dubte, la Lliga de les Estrelles més emocionant de
l'història. La manca de liquidesa ha provocat que els clubs no hagin tirat el que queda
de la casa pel que queda de la finestra, així que a la temporada que just comença els blocs estaran encara
més consolidats i, en una paraula, la lliga augmentarà encara més la sideral distància
que la separa de totes les altres lligues del món.
Com dèiem, la principal característica de la temporada 2003-2004 serà la pobresa, una pobresa
que hauria de ser subsanada solidàriament per les institucions públiques seguint l'exemple
indicat per l'Ajuntament i la Comunitat Autònoma de Madrí. Els ingressos
del pay-per-view han resultat sorprenentment menors del que apuntava algun cervell privilegiat
des del seu despatx, i les conseqüències no s'han fet esperar. Verbigràcia: caldrà gaudir ara perquè
d'avui en tres anys tots els clubs professionals espanyols excepte el Barça, el Madrid, l'Athletic i
l'Osasuna hauran desaparegut. Sobretot caldrà que gaudeixin els directius, que d'aquí a pocs anys
pagaran amb la presó la seva incompetència, quan no les seves estafes.
Aquí el que no ha fotut la pota ha fotut la mà, i amb aquesta frase no podem menys que
seguir manifestant el dolor immens que ens suposa una sentidíssima absència que, per activa i per
passiva, enyorarem a cada segon del campionat, especialment quan entrin en acció els comités
de competició i apelació de la Federació Espanyola de Futbol i quan hi hagi les monumentals
tanganes i superescàndols que donen al nostre futbol una màgia especial. Aquesta absència
no pot ser una altra que la del Super, àlies José María García, que s'ha pres un període de
descans en el qual li desitgem bona sort davant els tribunals. En tot cas, el periodisme esportiu
espanyol intentarà, amb la seva pràctica del terrorisme sintàctico-semàntico-ortogràfico-fonètic, que
la seva absència resulti una mica més fàcil de portar. Abrazafarolas, chupópteros, vividores,
correveidiles, gente nada recomendable i personajillos agrairan, a més, la seva sentida absència.
La moda dels entrenadors espanyols segueix amb força aquesta temporada, i gairebé totes les
banquetes tindran inquilins espanyols. Les úniques excepcions seran els equips bascos, en clara
provocació, i el cas de Van Gaal, que és perdonable en ser ell tant borde i prepotent com un de Madrid.
Aquesta situació ha portat el periodisme esportiu ha parlar de modes i de qualitat i de noves
fornades, tot i que alguns hi creuen veure la llarga mà del creixent poder que constitueixen els
traficants de jugadors. Per tranquilitat de tothom, els entrenadors espanyols són tan
mediocres com ho poden ser els italians o els francesos, i encara més victimistes.
Què podem esperar enguany de la Lliga de les Estrelles? Igualtat. Forces parelles. Que no hi
hagi rival petit. Ossos durs de rossegar. Tots els equips tenen molta qualitat i el nivell és alt,
així que els empats estaran a l'ordre del dia i de la nit, portant el deliri a les grades. Pels amants de l'estadística hem de
dir que la peculiar composició dels tres equips que han pujat i els tres que han baixat han provocat que enguany hi hagi
disset derbis menys. Val a dir que si algú es molesta a comprovar la veracitat d'aquesta
afirmació serà titllat de freak pels autors d'aquesta pàgina. A més, hem d'afegir que potser hem triat un número imparell
perquè som tontos o amb la malèvola esperança que algun periodista esportiu ho llegeixi
i es trenqui el cervell. En tot cas, tot això no és motiu per destacar el derbi basc entre Osasuna i
Athletic de la penúltima jornada com a partit de l'any.
Pel que fa al calendari, unes breus i concises apreciacions. Per sort aquesta temporada serà com la
de fa dues, en què el Mundial va provocar que la temporada fos molt apretada i, per tant, molt dura,
tal i com es van encarregar de recordar dia sí i dia també els victimistes i excusistes entrenadors.
La passada, per contra, vem sentir que la temporada és excessivament llarga i per tant també molt dura.
El problema d'aquesta temporada, emperò, és que tots sabem com acabarà abans de que comenci: amb un ridícul
estrepitós de la rojigualda a l'Eurocopa, si és que hi arriba.
Pel que fa als favorits, només n'hi ha un. Òbviament, és el Millor Equip de l'Univers, que
tornarà a enlluernar amb un joc d'una altra galàxia mercès a la seva constelació d'estrelles i
a les peculiars normatives urbanístiques a què està sotmès. La resta d'equips pugnaran bé per ocupar el
segon lloc, bé per assolir el somni d'Europa -ni que sigui en forma d'Intertotto-, bé per ser un dels 35 equips
revelació o, els més humils, per intentar aconseguir els anhelats 45 punts (anant partit a partit).
Per acabar de guarnir el pastís de centrecampisme condimentat amb faltes tàctiques, pressing i pivots defensius,
els àrbitres espanyols donaran el millor de sí mateixos per no escatimar un sol gest d'autoritarisme,
prepotència i altres virtuts que els adornen. I per si algú no en té prou, l'esperit d'auto-empatació
seguirà homenatjant la gloriosa filosofia del "pájaro en mano"- sí, un cop més, el deliri a les grades...
I no podíem acabar aquest anàlisi sospitosament similar al de la temporada passada sense dedicar unes
paraules a l'entranyable categoria de plata del futbol
espanyol, a saber, el pou. Dignament definida per una frase de Paco Flores a l'inici de la passada
temporada -"el que quiera virguerías, que se vaya al circo"-, la Segona arrenca aquest any més il.lusionant que mai. Durant 42 jornades homes molt
homes es deixaran els ossos per constituir blocs que els permetin treure el cap per la Lliga de
les Estrelles, i ho faran amb les virtuts que els fan únics: patades, patades i més patades. Pocs
seran els que aconseguiran el somni, però tots patiran: jugadors, entrenadors, àrbitres, presidents i,
sobretot, aficionats, aficionats fidels que seguiran les involucions dels seus equips preparats
sempre per envair el camp i lintxar l'àrbitre i l'equip rival. Pot ser que la segona tingui fama de categoria
conflictiva on es veu poc futbol, però nosaltres ens quedarem amb la visió del periodisme espanyol, que
no dubta en manifestar que un "segunda español podría militar en las mejores ligas de Europa".
Sort a tots (de la dolenta).
| | |
|
|
|
|
|
 |
|
 |
|
|
|
|
|
|
