A mitjans del segle XVIII s'estableix el que finalment seria el darrer regne birmà, amb capital a Inwa, al costat del riu Ayeyarwady i dominant les planes centrals habitades per l'ètnia birmana. A inicis del XIX començaren a haver-hi les primeres tensions amb el colonialisme britànic al voler dominar els birmans les zones frontereres amb la India, donant lloc a una primera guerra anglo-birmana. El 1852 hi va haver una segona guerra que comportà l'annexió de la Baixa Birmània a la India. Finalment, el 1885-1886 un nou conflicte va acabar amb la derrota birmana, la fi del seu regne i l'annexió total a la India britànica i el trasllat de la capital de Mandalay a la nova ciutat de Rangún (ara Yangón).

El Palau reial de Mandalay, 1857

Durant la Segona Guerra Mundial va ser ocupada per les tropes japoneses en la seva major part i es va convertir en un front molt important de guerra davant la India britànica, ajudada pels nordamericans.

Birmània va aconseguir la seva independència el 1947, però ràpidament va veure com era assassinat Bogyoke Aung San, el pare de la pàtria que havia liderat la lluita contra els invasors japonesos i havia negociat amb els anglesos. Els conflictes amb les minories ètniques també es van fer clars des dels inicis.

El sistema democràtic amb prou feines va existir, doncs ràpidament es va caura sota un règim de dictadura militar amb components nacionalistes i anticomunistes; els eixos fonamentals eren la lluita contra les minories ètiques dissidents i establir la "via birmana cap el socialisme", tot plegat sense gaires contactes amb el món exterior. El general Ne Win seria el màxim exponent d'aquesta política entre el 1962 i el 1988.

El 8 d'agost de 1988 la repressió de les manifestacions populars va provocar una masacre amb almenys 3.000 morts al llarg de les setmanes següents. El 1989 el nou Consell de Restauració de l'Ordre i la Llei Estatal (SLORC) va establir la llei marcial i va canviar el nom d'Unió de Birmània perl de Unió de Myanmar, sota el pretext de que Birmània era un vestigi del colonialisme.

L'oposició es va unir dins la Lliga Nacional per la Democràcia (NLD) sota el lideratge de Aung San Suu Kyi, la filla del recordat Bogyoke Aung San. Van aconseguir que el juliol de 1990 es celebressin les primeres eleccions lliures del país, obtenint 392 dels 485 escons. Malauradament els resultats no van ser acceptats pels militars, que van anul·lar les eleccions, detenir els líders de l'oposició i incrementar la repressió sota l'excusa de que el país patia un complot internacional.

"L'Exèrcit i el Poble cooperen i aplasten tots aquells que perjudiquen la Unió [de Myanmar]"

Aung San Suu Kyi va ser guardonada el 1991 amb el premi Nobel de la pau en reconeixement per la seva lluita pacífica en favor de la democràcia. Actualment continua sota arrest domiciliari i el país sota una dictadura militar que l'ha convertit en un dels més pobres d'Àsia.