Editorial - Número 2

lletraferits

[Inici]

[Articles]

[Racó literari]

[Cercador]

[Apunts]

[Biblioteca Virtual]

---------------

[ Español ]

Editorial - Número 2

A continuació trascribim un fragment del ple ordinari de l'Assemblea de Representants (AdR) de la Facultat de Geografia i Història, celebrat el 25 de març de 1999.

Punt 3er de l'ordre del dia: Ratificació, si escau, dels acords presos per la Comissió Permanent de l'AdR.

Representants claustrals i del Departament d'Història Moderna, demanen explicacions i/o responsabilitats sobre l'acord 4t acta 23-12-98 -subvenció per valor de deu mil pessetes per a la publicació de Lletraferits, presentada pels representants del PAU- per entendre que:

  • Els representants entenen que Lletraferits ha obviat la Reglamentació Interna en quant a escrits subvencionats per l'AdR, al no ser impressa en paper reciclat ni fer constar la col·laboració de l'AdR.

  • Considerem l'article de Daniel Monleón, Als Nacionalistes. Lletraferits, 1999, nº1, p 22, ofensiu envers gran part de l'estudiantat de la Facultat.

  • Per la vacuitat i incoherència dels seus arguments, la distorció donada a les seues conclusions, així com pel paupèrrim nivell estilístic, l'article esmentat no reuneix el mínim nivell per a formar part d'una publicació subvencionada per l'AdR.

Per la qual cosa, qüestionem si escau ratificar la subvenció ja donada, i subvencionar possibles noves edicions de la publicació esmentada.

Una vegada escoltades les al·legacions tant dels representants membres del grup PAU com de la redacció de Lletraferits, a petició del Delegat, s'aprova per unanimitat ratificar la subvenció a Lletraferits, sempre i quant, les properes edicions de la mateixa siguen en paper reciclat, es faça constar la col·laboració de l'AdR, i es done una rectificació en quant a l'article esmentat.

Es fa, doncs, necessari demanar disculpes si l'article del nostre col·laborador Daniel Monleón Escribano ha ofés els sentiments d'alguna persona. Pensem que és una opinió, ja no a defensar, però sí a expondre. Com es pot comprovar a aquest número i al darrer, la nostra política editorial no coincideix amb la de Monleón, però per això no anem a deixar de publicar textos com aquest o de qualsevol altra mena. La llibertat d'expressió és una màxima per a nosaltres i com ja s'ha dit i demostrat, publicaren tot allò que arribe a les nostres mans. Som independents i per això ho podem fer. I ho seguirem fent per moltes amenaces, prejuicis o denuncies que ens facen.

De fet, Daniel es va equivocar en els plantejaments i barrejà els nacionalismes i els seus tipus, però va afermar que: "la majoria dels cops aquesta opressió -Estat, sistema, societat, persones- no es representa amb un topònim sinó amb noms i cognoms". Analitzem l'acta de l'AdR on es parla de "representants claustrals i del Departament d'Història Moderna", mentre que a un acta ordinària es nomena el nom i cognoms de la/les persones que fan la/les propostes així com el grup estudiantil al que pertanyen. Cosa extranya és açò i sobre la qual no tenim potestat per aclarir-ho, encara que és el nostre desig. Esperem que Gaspar Jordan Matoses, delegat de l'AdR, ens done en properes edicions una explicació o es rectifique també l'acta, on caldria indicar els noms i cognoms de cadascuna de les persones que van fer la proposta de retirar la subvenció de l'AdR a aquesta revista.

Al voltant del paper reciclat i de la constància de la col·laboració de l'AdR ho sentim, però es tracten d'errors d'un primer número. Esperem, i així serà, que no siga un condicionat per a retirar-nos l'ajuda que tanta fretura ens fa. Encara que malgrat tot, us assegurem que sobreviuriem a qualsevol cosa, àdhuc la retirada de tota subvenció.

Però també tenim bones notícies. La revista ja és a la xarxa, gràcies a la Comissió electrónica de Lletraferits. Ha sigut un treball molt eficient, de ràpida execució. Estem complaguts de la seua tasca. La versió electrònica ens obri noves fronteres. Tant de bo ens ajuden a consolidar-nos.

I passem a parlar de quelcom seriós. Al inici d'abril va arribar a la nostra redacció un text (vía EXTRA!NET) d'Alfons Cornellà, personalitat que molts dels companys de Biblioteconomia i Documentació coneixeran pels seus tractats sobre organització d'empreses i recursos. El seu contigut és per a sucar-hi pa. És una aportació més del que tothom escolta sovint a les converses i a mitjans de comunicació: la guerra del Kosovo.

La temàtica, no gens innovadora, pren una perspectiva diferent en tot el que es va escoltant. Cornellà qüestiona la utilitat que li donem a la xarxa Internet. Si fem ús d'ella per a gaudir d'uns productes materials i, conseqüentment, efímers, o si , pel contrari, utilitzem la Internet per anar més enllà del que la mediatizació ens vol fer creure. És clar que la xarxa proporciona una comoditat i uns avantatges impensables fa vint anys, però si només l'usem per fer compres, com ell mateix diu, no estem més que sonmiant des d'una esfera de cristal, susceptible de trencar-se en qualsevol moment…

Certament, com explicava l'expresident de la UNESCO, Federico Mayor Zaragoza, en una entrevista publicada en El Semanal (1999, nº 596, p 52-56) la gran desproporció de qualitat de vida a nivell mundial segueix sent terrorífica. Som 6.000 milions de persones a la Terra i la meitat no té ni llum elèctrica.

Són privilegiats aquells que poden gaudir d'Internet en el sentit de que tenen al seu abast una informació potencialment valuosa, però ha de ser un percentatge molt menut el que trau profit de les fonts, perquè el món segueix sent tan injust, tan cruel i tan demagògic com sempre, malgrat la xarxa ja té 13 anys, els CD-ROM uns deu i els llibres 30 segles aproximadament. La millora de les telecomunicacions no ens porta a una renovació de les bases. La informació no aporta sempre coneixement, i això no ho sol·lucionarà cap enginyer de telecomunicacions. Cal optimitzar els resultats que extraem de la xarxa, del mitjans de comunicació, de la biblioteca, de les converses. Què queda de l'art de la conversa del que parlaven els homens il·lustrats? Res que encara no estiga al nostre abast, però sembla que ho hem oblidat. Recordarem una cita del ginebrí Jean Jacob Rosseau, esquerp i mal pare, com l'Estat: La espècie ja es vella i l'home segueix sent xiquet.