|
Daniel Monleon Escribano
"Alemanys, no lluiteu per a ser una nació.
Lluiteu, en canvi, per a ser homes lliures"
.- Goethe
ADVERTÈNCIA: No parlaré de la llengua. Ja sé que molts heu llegit el títol i heu
pensat:
mira, un altre que es fica a discutir al voltant de la llengua, veiem que diu i ens riurem
una estona. Ho sent per vosaltres, i si voleu passar el temps discutint sobre si l’idioma
que parleu, o el que ni tan sols parleu, és valencià, català, un dialecte del castellà
o
torrentí podeu fer-ho, però no conteu amb mi. Jo em dedicaré a usar-lo per parlar del
que vulga, encara que vosaltres li cerqueu un nom. Així que, si allò que esperaves era
un discurs enfervoridor al voltant de la llengua t’has equivocat de pàgina, però no
desesperes, segur que més endavant troves algun en aquesta mateixa revista o si no,
hi ha cents de revistes dedicades exclusivament a això.
Aquest article parla al voltant dels nacionalismes, i la llengua és sols una part d’eixe
"sentiment" nacionalista. No hauria d’estar intrínsecament relacionada amb els
nacionalismes per la mateixa raó en què hi ha nacions amb diferents llengües i una
mateixa llengua en diferents nacions. Per tant, com crec que ja s’ha dit, i per
desgràcia, es diran, prou ximpleries al voltant d’aquest tema. Em contindré de ficar
el
meu granet de sorra en aquesta guerra estèril.
***
Hi ha una pintada al water que fica "açò no és Espanya" i sota d’aquesta
una fletxa
que diu "Viva España. Jodeos polacos",i em pregunte si la gente se sent d’una Nació
mentre caga, vull dir, ¿ si realment pensen que la seua merda fa millor olor per haver
nascut en un lloc o un altre?
I els jòvens que es creuen intel·ligents per anar a la Universitat porten adhesius en les
carpetes contra Espanya, l’Estat opressor, i criden consignes
de llibertat. Em pregunte que cony entenen per Estat. Supose que creuen que és una
bandera o unes fronteres els que els oprimeixen, els que no els deixen total llibertat.
Per això demanen altres banderes i altres fronteres. Per això diuen que la seua llengua
és el català i no el valencià (o al contrari ) sense adonar-se que el llenguatge es va
fer
per la comunicació i no per distanciar-se.
Em pregunte que faran si un dia s’alcen amb les seus noves fronteres i la seua nova
bandera. Supose que s’adonaran que no res ha canviat, que sempre és el mateix, que
comprendran que no és un Estat l’opressor; que l’Estat no és més que un ent
abstracte
que s’escriu amb majúscula perque la gent perga el temps llançant pedras contra ell;
que no és l’ Estat sino el sistema, la societat, les persones, les que oprimeixen i que la
majoria dels cops aquesta opressió no es representa amb un topònim sino amb noms i
cognoms, i qui oprimeix és el cap que et fa treballar 10 hores, o qui et fa un “contrato
basura ”, o el govern que privatitza l´educació per donar suport a l’exèrcit,
o el
professor que explica que les dones són inferiors, o...
A hores d’ara es jutga el grau de civilització d’un Estat segons la seua capacitat
d’integrar armoniosament races, cultures, llengües i religions. Si tenim en compte que el
nacionalisme parteix de l’existència d’una nació basada en la similitud de raça,
cultura,
llengua o religió, tal vegada s’entendrà el grau de civilització (o intel·ligència)
abastat
per aquells que s’anomenen, amb orgull, nacionalistes. Aquests semblen d’un
convenciment, implícit, subconscient, de superioritat davant dels altres. El
nacionalisme implica la separació, la divisió entre nosaltres, ja siguem espanyols, bascs,
anglessos, o catalans, i els altres, els que NO són espanyols, vascs, anglessos... “I
nosaltres som millors que aquells, perque tenim unes qualitats que els altres no
tenen.” I mai sentiràs a ningú que diga que la seua nació està formada
per gent més
ximple, inepta, inculta i bàrbara que la del veí, però malgrat això és la seua
nació. Tots
aquells que s’anomenen nacionalistes es pensen superiors a la
resta, creent-se el poble triat no se sap molt bé per qui i admitint la uniformitat pròpia
de la seua terra. I a mi tot això em recorda, amb excesiva semblança, a discurs caspós
de religió i pàtria per molt que aquells que alcen la veu a favor de la seua nació es
pensen d’esquerres.
I escolte com es critica la utilizació de símbols, i del maniqueisme que amb ells es fa de
les persones i després veig a gent cridar contra les banderes espanyoles i contra
l’escut. I somric. Fins que veig a la mateixa gent alçar altra bandera i altre escut. Fins
que veig que la gent només vol canviar fang per fang, fins que comprenc que no
demanen major llibertat sinó només que li lleven la mordassa groga i roja de la bandera
espanyola per a que li fiquen la mordassa groga i roja de la bandera catalana.
Escolte com alguns parlen d’una cultura espanyola, catalana o basca com si tot
autèntic espanyol (o català o basc) haguera de conèixer el mateix o agradar-li les
mateixes coses. Com si tots forem iguals per haver nascut en una zona geogràfica
similar. I sent parlar de cultura espanyola, catalana o basca, i, com esdevenia amb
l’Estat, ningú m’explica qué és això exactament. Alguns diuen que és
el folklore típic,
els "typical spanish" diuen, es a dir, bous, flamenc i sevillanes. Per a altres són un
punyat de grans homes que han fet "Grande Nuestra Patria", començant per Don
Pelayo i seguit per tants altres. Altres es referiran a la literatura o a la pintura, es a
decir, allò que actualment s’acosta més al sentit del que és cultura. Així,
els espanyols
són una raça emparentada amb Cervantes, Velázquez o “Machados”, els catalans
de
“Llulls”, “Martorells” o “Dalís” i així sucesivamente. Em pregunte
qué sóc jo, que odie els
bous gairebé tant com les falles, que sóc incapaç de pensar que D. Pelayo i jo
tinguerem alguna cosa a veure (i molt menys encara que ell lluità por defendre un "ent"
cridat Espanya que ni tant sols existia ), que els únics clássics que llegeix són Goethe,
Céline i Hemingway i que prefereixo a Monet o a Van Gogh abans que a qualsevol altre
gran pintor.
Els que parlen de nacionalisme diuen si de cas és dolent estimar el lloc on vas nàixer, el
lloc on vius, hi és aquesta la seva única manera llegitimar els seus ideals, però es
pot
estimar el lloc d’on eres sense atacar a aquells que no hi viuen, o no hi van nàixer, del
mateix mode que l’amor d’un pare pel seu fill no ha de portar necessàriament a l’incest.
I el problema no és que et sentes català, valencià, espanyol o de d’on vulgues.
El
problema és que perds el temps en ximpleries. Perque ja sigues català, basc o espanyol
caldrà menjar. I això és una cosa que un sentimient és incapaç de proporcionar.
Però
tu pots perdre el temps en això. Mentre tant, els homes grossos es riuran des dels
seus despatxos, per que a ells els dona igual viure en un país u en un altre, mentre hi
haja treballadors als que explotar, mentres hi haja carnada que venga la seua força el
més barat possible.
I això no canviarà per viure en Espanya, Euskal Herria o els Païssos Catalans. I açò
no
canviarà mentre perguem el temps en lluites inútils, mentre discutim només per
fronteres, sense adonar-nos de que en açò tothom som hom, i que madrilenys,
catalans, bascs, bretons o irlandesos som al mateix vaixell, amb la mateixa marca al
pit, la dels que hem aguantat durant segles que ens explotaren, la dels que ja no hi
aguantem més... I fins que no ens adonem d'açò no res canviarà i vosaltres,
nacionalistes, seguireu cridant i lluitant en una guerra en la que mai no eixireu
vencedors.
***
No he parlat, no ho faré, del terrorisme. En la meua opinió és un paràsit que no
res té a
veure amb cap ideal i que s’aprofita d’aquelles demandes que en un moment donat
semblen llegítimes per a excusar-se axí de les morts que produeixen. I el terrorisme té
tant relació amb el nacionalisme com la tenia amb els movimients antifranquistes o amb
els anarquistes de principi de segle. Asumisc (tal vegada de manera excesivament
optimista) que només un idiota pot creure que la mort serveix per a alguna cosa més
que no siga generar més mort. Per això crec que, malgrat les manifestacions
antiterroristes molts cops es convertixen en concentracions pro-espanyolistes, o s’hi
defensen postures que no van molt més enllà de les que critiquen, ja siga la pena de
mort, els grups armats antiterroristes o la repressió policial. Mentrestant, en les
concentraciones nacionalistes es criden consignes en favor de E.T.A., Terra Lliure o el
I.R.A. La gent no està en favor dels assassins. Només criden barbaritats per la pròpia
atracció de las masses, per una necessitat de cridar més alt, de ser escoltat entre
tanta gent, i que, en veritat, només un idiota és capaç de pensar així. De totes
formes, ha de ser qüestió pròpia reflexionar sobre si hom dona suport als que
empunyen les armes. I com en l’anunci, que cadascú passe un cotó-en-pél per les
seus
doctrines i ideals polítics. Si eix
tacat de sang, cosa roïna, "el algodón no engaña..."
***
Bibliografia recomanada:
Algunes de les opinions de l’article han sigut extretes, quasi al peu de la lletra, del
libret "El mito nacionalista" de Fernando Savater, Madrid: Alianza, 1996. ( Alianza Cien,
nº 92.) És aquest un interessant llibre que en només 62 pàgines denuncia l’ideal
nacionalista amb les seus fal.làcies i els seus mals.
Però de totes formes, i ja que és sabut que el franquisme creà més rojos i ateus
que la
propaganda comunista, inclouré uns llibres de consulta bàsica per aquells que vulguen
saber alguna cosa més al voltant dels diferents nacionalismes:
-
MIRA, Joan F. "Crítica de la Nació Pura: Sobre els símbols, les fronteres, i altres
assaigs impetuosos". Mostra i critica els mecanismes en els quals es basa
qualsevol nacionalisme, encara que inmediatament després legítima i apoge
aquests mateixos mecanismes pel nacionalisme català.
-
FUSTER, Joan. "Nosaltres, els valencians". Obra clau per a comprendre el
nacionalisme en el País Valencià.
-
ARANA, Sabino. "Orígenes de la raza vasca". La principal obra del ideòleg vasc.
-
HITLER, Adolf. "Mi lucha". Mostra l’ideal d’una nació aria pura. El propi autor
intentà dur-ho a terme a Alemanya entre 1933 i 1945. Els resultats: II Guerra
Mundial i 12.000.000 milions de morts.
-
Tampoc estaria malament veure el film "Raza" (guió de la qual va ser escrit pel
“nostre generalíssim” Fracisco Franco) fa poc repost gràcies a la subvenció del
Govern Popular.
De vegades, llegint un llibre, escoltant música, veient una pel.lícula, m’adone de que
tant ací com allà, hi ha gent que pensa com jo, que té els mateixos problemes…I
ací i
allà em trobe amb gent bona i gent dolenta.
Felicitacions, agraïments i cumplits:
Com no, la més sincera admiració a aquells que amb esforç, han fet possible la creació
d’aquesta revista, i sobretot, per deixar-me participar amb aquests fulls tacats de
tinta.
A Migue…són molts anys
A Ene… per les seues paraules i els seus silencis (perdona’m per haver-te llevat un
paràgraf)
A Emilio i a Vicente…per les vesprades al Cafenet, que em vam servir d’inspiració.
|