|
Agustí Hernàndez i Dolç
L’horta de la comarca de l’Horta, i especialment dels voltants de la ciutat de València
està desapareixent a marxes forçades. L’eixamplament del port de València i la
construcció de la Ciutat de les Arts i de les Ciències en la part Sud del Cap i Casal del
Regne; la requalificació i creixement de la ciutat cap a nuclis del Sud-Oest, la gran
quantitat de terrenys requalificats al Nord-oest a l’altura de Godella; les obres
d’eixamplament de les Universitats Politècnica de València i la Universitat de València,
així com el Boulevard dels Tarongers, la Ronda Nord de València, i el Tercer Cinturó
al
nord del Carraixet, són actuacions urbanístiques no sempre planificades que estan
duent a una important pèrdua de zones d’horta. Ara bé, a més, el problema real rau
en
la facilitat amb què estes actuacions es duen a terme i ningú no diu res de res. Però...
què és veritablement el que ocorre?
Problemàtica en la conservació de l’horta
La problemàtica en la conservació de l’horta es troba unida a una multitud de factors,
el primer dels quals és la baixa rendibilitat econòmica de la terra. Com tothom sap, en
molts casos els beneficis que s’obtenen no compensen les despeses de manteniment
de la terra, ni tan sols en alguns casos les despeses del manteniment de la propietat.
El pagament de les contribucions (urbanes o rústiques), així com els costos de
producció (aigua, adob, jornals i temps emprat), en la majoria dels casos no
compensen. En esta conjuntura, no sembla estrany, doncs, que molts llauradors
solguen i desitgen vendre. Si a açò afegim els preus que en molts casos es paguen per
les parcel·les d'horta qualificades com a sol urbà (entre 7 i 9 milions per fanecada, és
a
dir, al voltant d’unes 10.000 pessetes el metre quadrat), no resulta estrany que els
llauradors solguen vendre amb més facilitat encara.
Un altre problema a l’hora de conservar l’horta, amb les seues institucions
mil·lenàries, com el sistema de recs, que remunta la seua antiguitat a l’època àrab
i és
regulat pel Tribunal de les Aigües, el Tribunal de Dret Consuetudinari més antic del món
occidental, és l’envelliment massiu de la població lligada a la terra. A hores d’ara
les
noves generacions de joves van palatinament instal·lant-se a la ciutat o als pobles,
abandonant les vivendes de l’horta, o en qualsevol cas, deixant en elles als seus pares.
Les noves faenes lligades al dessenvolupament de les noves tecnologies, millor pagades
i més suaus quant a esforç que les faenes agrícoles, van fent també que el
jove que
sap agarrar una lligona esdevinga un autèntic savi de la seua generació i el seu grup
d’amics.
Però açò no és tot. En el cas concret de l’Horta Nord, la ciutat de València
creix cap a
les poblacions limítrofes, i ho fa acostant-se a través de l’horta. En lloc de reformar
multitud de cases interiors de la ciutat i aprofitar-ne l’espai resultant, la ciutat
prefereix colonitzar nous territoris, eixa és la ment imperialista dels qui duen endavant
ara l’ajuntament de València.
És en esta zona d’horta limítrofe a la ciutat (Natzaret, La Punta, Malilla interior,
la zona
del parc central, Pouet, Poble Nou, Godella, Carpesa, Alboraia, Tavernes i especialment
Orriols) és on hi ha un major problema. Esta zona, la més pròxima a la ciutat, és
l’espai
d’horta on s’ubiquen cases de llauradors i alqueries que estan pegades a la terra,
herència en molts casos de moltes generacions. Els darrers enderrocaments d’alqueries
d’època musulmana, com el cas de la de Barberà al Pouet, o molts altres que s’estan
preparant en la zona d’Orriols i també de Vera (València) i Masquefa d’Alboraia,
són un
exemple del respecte de la ciutat cap al seu pulmó i els murs que resen la seua història
A més, si a tot açò afegim els casos de la nul·la planificació real del territori,
si més no
de la comarca de l’Horta Nord (projecte que hauria
d’enllestir en breu la Conselleria d’Obres Públiques), com a resultant tenim que els
grans
especuladors van aprofitant els forats que deixen les infrastructures per tal de “plenar-los”.
¿Quin llaurador podrà dir que no a un preu d’entre 7 i 9 milions per fanecada, molt
més del que podria traure en molts anys d’esforç? Si a açò afegim que tal vegada
el
seu camp està rodejat d’edificis i que està sol, independentment que no volguera,
haurà de vendre, i en cas que no puga, sempre li pot vindre l’ajuntament amb un
expedient de deshaucio amb el qual el fa fora de la seua propietat de totes formes.
Esta situació que s’ha exposat, deixant de banda cosmovisions romàntiques sobre la
conservació de l’horta com una continuïtat de l’herència aràbiga o d’un
món rural
paradisíac, és la situació real de l’horta de la comarca de València, i té
conseqüències
molt greus.
Conseqüències
En primer lloc, la pèrdua d’un patrimoni etnologico-antropologico-cultural únic i
irrepetible al món, conservat durant segles, amb institucions com el Tribunal de les
Aigües, l’únic Tribunal de Dret Consuetudinari d’Europa que no ha perdut la seua
vigència al llarg dels segles. Com tots sabem, encara hui les seues decisions continuen
essent escrupolosament acatades pels llauradors sense cap altra forma d’autoritat que
la que se desprén dels hòmens del Corralet. Si l’Horta desapareix... sobre què
legislarà
el Tribunal? ¿Què farem de les huit cadires i dels hòmens que encara los ocupen si no
hi
haurà espai físic per ordenar? ¿Serà de veres que l’horta del Tribunal, dins
d’uns anys,
serà la del Nord de la comarca, com ja s’ha avançat des d’alguns mitjans de
comunicació?
Com a segona conseqüència directa, amb la pèrdua de l’horta es produirà una
important pèrdua de identitat. Les falles, les mostres folklòriques en el seu conjunt
(dansaes, vestits, etnologia popular), la festa valenciana... es representen en el mirall
dels llauradors de l’Horta valenciana: la seua forma de ser, vestir, viure, treballar, els
carros, barraques, tartanes, faixa, brusa... ¿En quin espill es miraran les festes i els
festers, si amb la desaparició de l’horta ja no existiran ni els llauradors, ni les
barraques, ni tan sols la terra de l’Horta...? S’hauran de canviar eixes mostres
folklòriques amb les quals una gran part de la població encara s’identifica.
Com a tercera conseqüència hi haurà una homogeneització del terreny: des de La
Punta fins el Carrixet, (Tercer Cinturó de ronda) serà un tot igual, amb blocs d’edificis.
Una altra conseqüència que es desprén i que contemplarem en no breu de no aturar-se
la política urbanística de l’ajuntament de València, serà la important pèrdua
d’una
inesgotable font d’aliments i matèries primeres. ¿On es cultivaran les tomaques, les
cebes, les creïlles, les lletugues i els melons d’Alger? ¿Què menjarem i d’on
ho traurem
els ciutadans de la comarca? Cal recordar que la terra fina d’al·luvió i arena de la
platja
només aplega fins a poc més del Nord de Meliana, i després la terra no és tan fèrtil
com
per canviar els conreus i desplaçar els tarongers.
Una altra conseqüència de la urbanització de l'Horta és que es perdrà un tipus
de faena
que és creativa i que permet el desenvolupament de la capacitat intel·lectual de la
gent, de la autoestima. La faena dels polígons en la majoria dels casos es repetitiva,
mecànica. L'intel·lecte no treballa. Només les mans o altres parts del cos. Aquesta
causa pot semblar una bogeria, però la historiografia recent en molts casos la apunta
com el possible fracàs que ha produït al llarg de la Història en molts llauradors i gent
provinent del camp en aplegar a les grans congregacions urbanes.
Solucions
¿Què podem els habitants de la comarca, i en general els valencians fer en esta difícil
situació en la qual està en joc la supervivència de l’Horta? Podríem aprofitar
i
reivindicar enfront de l’Administració solucions. L’ajuntament d’Almàssera
ja ha anunciat
la necessitat de continuar mantenint el seu patrimoni, inclús si és menester a costa del
pressupost municipal. Contava l’alcalde que l’ajuntament estudia la possibilitat de
convertir l’horta en una mena de museu vivent en el qual les faenes es facen com
abans, es mantinga el centenari sistema de recs, es puga conviure amb els llauradors i
al mateix temps fer l’horta més viva i visitable... Seria, sense cap dubte, una iniciativa
interessant. Seria una forma de rentabilitzar l’horta obrint-la al turisme. Però per a això
fa falta una important campanya publicitària i una transformació. Com a pol oposat,
l’ajuntament d’Alboraia està alçant una barraca com les de fa cent anys a un lloc
que
prompte quedarà envoltat d’edificis. Esta actuació, i a ningú no se li escapa, pretén
crear un museu de l’horta. La proximitat de la ciutat va obligant a portar estes mesures
endavant.
Una altra solució a la degradació seria la necessària modernització de l’horta,
amb
l’abandonament de la miniparcelació i transformar les parcel·les en grans
superfícies. Açò en part repercutiria en la pèrdua de la identitat, ja que des de
sempre
l’horta de València s’ha caracteritzat per esta característica, però asseguraria
la seua
supervivència i faria la terra més rendible. No es pot salvar tota l’horta, i això
no se li
escapa a ningú, però almenys es pot salvar una part. Este punt hauria de vindre
necessàriament acompanyat de subvencions al camp valencià i elevar els preus dels
productes per tal de reduir la desigualtat preu llaurador-preu de venda en el mercat
final. Si se subvencionen iniciatives culturals multimilionàries... per què no es pot
subvencionar també esta activitat?
Una altra opció seria declarar l’Horta de València parc natural. Cal recordar que del
conjunt del continent europeu només hi ha sis ciutats rodejades de camps. En una part
d’elles l’horta ja s’ha convertit en asfalt –com nosaltres ara està ocorrent-
i ara se’n
penedeixen. També cal dir que l’Horta és l’espai natural de la ciutat de València.
L’Horta de València, l’Albufera i la Serra Calderona són els seus tres pulmons.
El primer
ja quasi no existeix. El segon dia rere dia es redueix. El tercer va perdent els seus
arbres fruit dels incendis forestals i de l’erosió. ¿Per on respirarà la ciutat
i tota la seua
àrea metropolitana?
Conclusió: encara es poden fer coses
Per tot el que s’ha comentat, cal reivindicar la continuïtat de l’Horta, de la seua riquesa
en tots els aspectes, i de la necessitat de dignificar-la i fer que continue en la seua
vitalitat de sempre. És cert que no es pot aturar el creixement urbà (ni tampoc no és
objectiu d’este article fer-ho), però els ciutadans ens mereixem alguna cosa més.
Demanem una horta més digna, una horta que en les generacions futures siga reflex de
la que els nostres pares i avis tant es varen preocupar en cuidar per a transmetre’ns-la
com la tenim. Perquè cuidada, bonica, fèrtil i productiva ens la varen llegar, per tant
així hem de voler-la nosaltres. Perquè l’Horta és un dels trets de la identitat
del nostre
País Valencià, i també de la seua ciutat més important, i perquè si la perdem,
perdrem
una part de nosaltres mateixos com a poble. Per tot això hem de conservar-la.
Com a apunt, val a dir que a partir del març, els grups polítics del Bloc Nacionalista
Valencià i Esquerra Unida van a iniciar una campanya, juntament amb uns altres
col·lectius, per tal de parar la política urbanística de
l’ajuntament de València. Serà, doncs, el moment de denunciar una situació injusta
per
mitjà de la movilització, i també serà el moment de proposar solucions.
|