Ens posaven l'uniforme:
bata de ratlles
i ens penjaven la cartera
a les espatlles
i ens portaven a un col·legi
ple de finestres
on una banda de frares
feien de mestres.

Aquells de quaders de "deberes"
aquells plomiers,
aquells pupitres de fusta
amb dos tinters,
aquella sotana negra
amb una creu,
aquella bragueta, inmensa
de cap a peus.

Ens feien entrar la llista
dels reis Gots
a base de plantofades
i mastegots
i ens deien quina és d'Austràlia 
la capital
i els formaven el Espiritu
Nazi-onal.

"Venid y vamos todos
con flores a porfía"...

"¡Que buenos son los padres escolapios!
¡Que buenos son que nos llevan de excursión!
¡Que viva España y su tradición
y los padres escolapios que nos dan la educación!"...

"De Isabel y Fernando
el espíritu impera
moriremos besando
la sagrada bandera"...

Ells ens feien creure en Déu
mal que fós a cops de creu.
Aquell maig, mes de Maria
aquells rosaris,
aquell futimé d'estampes
i escapularis.
Aquell tancar-se en el wàter
tot el "recreo"
i aquell confessor que et deia:
"Quants cops fill meu?"

"Las manos sobre el pupitre"
l'hermano ens deia,
però ells de la butxaca
mai se les treia.
Que fóssim "puros y castos"
ens predicava,
mentres tot fent la ma morta
ens grapejava.

Aquella olor de col·legi,
rància ferum,
de llapis, de pell de taronge
i de pixum,
aquella paret davant,
aquells dos quadres,
i aquell Sant Crist penjat
entre els dos lladres.
 

Lletra i música: La Trinca