En lloc d’assistir a les classes, Foix anava a la Biblioteca Universitària i llegia els clàssics catalans, grecs, llatins i francesos: Ausiàs March, Petrarca, Dant, Llull, Lord Byron o Charles Baudelaire. Va adquirir una foneria tipogràfica que va tornar a vendre quan es va imposar el linotip. La lectura i la literatura van ser a partir d’un moment la seva dedicació, a banda d’ajudar el seu pare en la confiteria de Sarrià.  partir de 1916 s’integra a les penyes i els grups d’intel.lectuals i artistes barcelonins, especialment la penya de l’Hotel Continental, on coneix -entre d’altres- els poetes López Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba i Joaquim Folguera, que l’incorpora a La Revista. 

La població de Port de la Selva va ser un punt de referència per a J.V. Foix a partir del 1924. Hi va anar per primera vegada l’any 1924, encuriosit pel que n’escrivien a la premsa Josep M. de Sagarra, Alexandre Plana i Josep Pla. Primer s’estava a la fonda del poble (Fonda del Comerç), fins que el 1947 va comprar una casa de pescadors a segona línia de mar. Després d’adquirir un llagut, els mesos d’agost, les sortides a mar amb destinació al Cap de Creus gairebé sempre, es van convertir en la reunió d’un grup d’estiuejants selecte i el motiu d’inspiració d’alguns dels seus poemes.  Foix, partidari de la reescriptura, publica els seus escrits molt lentament i abans de 1936 només havia donat a conèixer les proses poètiques Gertrudis (1927) i KRTU (1932). L’esclat de la guerra civil espanyola frustra l’edició de Sol, i de dol, que ja estava a la impremta i que haurà d’esperar fins al 1947 per sortir al carrer.  Posteriorment a la guerra civil, Foix -que es veu obligat a renunciar a tota la seva activitat de periodista i agitador cultural- va reprendre, mort el seu pare, el negoci familiar de pastisser i, a la vegada, es va centrar en la reelaboració i publicació de la seva obra poètica. Paral.lelament, anirà ajudant i col.laborant amb els joves artistes catalans que rescaten l’art d’avantguarda català, estroncat i marginat pel franquisme.  Així, Foix realitzarà obres conjuntes amb els joves del grup de Dau al Set, principalment amb Joan Ponç. Foix, que encara té semblances amb els noucentistes, vol instaurar la tradició i a la vegada tenir relació amb els corrents literaris més nous. Un vers seu ho resumeix: «M’exalta el nou i m’enamora el vell». 

El 1961 és elegit membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans, i el 25 de maig de 1962 cobreix la vacant del poeta i dramaturg Josep M. de Sagarra com a membre numerari de la Secció Filològica. En els darrers anys de la seva trajectòria, J.V.  Foix és consagrat com un dels grans mestres de la literatura catalana. D’altra banda, el seu poema És quan dormo que hi veig clar (1953), és dels més coneguts popularmnt després d’haver estat musicat pel cantant Joan Manuel Serrat.  El poeta i acadèmic Pere Gimferrer resumeix així l’obra de J.V.Foix: «Poeta d’idees, i d’imatges que en són el reflex, la seva obra resta un dels punts més alts d’elaboració i exigent domini verbal que hagi assolit la literatura catalana posterior als clàssics del segle XV.» Són anys de reconeixements i homenatges, en els quals se li concedeix -coincidint amb el seu vuitanté aniversari- el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984), i és proposat per al premi Nobel pel Parlament de Catalunya. J.V. Foix mor al seu pis de Sarrià, el 29 de gener de 1987, l’endemà mateix del seu aniversari, als noranta-quatre anys, en el cim del seu prestigi literari.

"Empezaron a hablar. Yo estaba distraído y no seguía la conversación, pero de repente puse atención y oí que mi abuelo decía educadamente a Foix, que aún no había alcanzado notoriedad literaria: "Mireu Foix, com a pastisser us glorifico, però com a poeta us abomino".

Del llibre de Jesús Mestre, "Un nen de Sarrià".