|
|
Prensa local
Pelegrins a Santiago, un viatge interior de despreniment“La mañana” Viernes, 27 de Julio de 2001 El camí de Sant Jaume evoca un procés de reflexió durant el temps estival Claudi Vidal Un cop més, en els mesos d’estiu, moltes són les persones que acuden en pel·legrinació a Santiago de Compostela. Creients, turistes, despistats i cercadors de tota mena de classes condicions, con clouen un viatge que molts d’ells coincideixen en qualificar d’entranyable i transformador. Però, per què aquests caminants parlen meravelles d’un viatge on l’esgotament, les incomoditats i el sacrifici són Ja realitat quotidiana? Molts són els aspectes que argumenten els viatgers per justificar aquest sentiment sinó de plenitud de satisfacció: la majestuositat dels monuments, la bellesa del paisatge, ‘amistat, L’acolliment espontani i desinteressat... Però també el retrobament amb petites grans realitats de la vida: una ombra, un vas d’aigua, un llit, una paraula d’ànim, una bonica posta de sol, en fi, tat un seguit de troballes amb les quals el camí t’obsequia. Peró, sens dubte, és allá que el camí ens fa deixar el que possibilita que el viatge esdevingui una oportunitat de creixement i de retrobament. El pelegrí té molt present qui na és la seva meta cada matí a de fer la motxilla, i en funció d’aquest objectiu aprèn a discernir el valor de cada aspecte de la realitat que l’envolta. Conscient de la seva transitorietat, del seu caràcter itinerant per la vida, es desprèn dels objectes massa pesats de la mateixa manera que ho fa amb les ambicions, els autoenganys, els lligams i dependències castrants producte d’una sedentària visió de la vida basada en l’acumulació i el consumisme. D’aquesta manera, entenem que el carmí ens dóna l’oportunitat d’aprendre, de trobar, però al mateix temps ens ofereix una oportunitat única de desaprendre, de deixar anar, amb a lleugeresa espiritual del que se sap lligat només a un desig d’avançar constant ment en la recerca d’una meta, d’un ideal. La pel·legrinació esdevé, així, un viatge de retorn cap a un mateix, un camí de retrobament més que de trobada, de despreniment més que d’acumulació, de descobriments interiors més que de conquestes externes. Per això no ens ha d’estranyar que Santiago, com Itaca, sigui pobra en recompenses. Quan els pelegrins arribem a la meta no poden esperar rebre cap premi, ni cap càstig. El premi és tot el que el camí ens ha donat, tot el que hem deixat en el camí, el càstig és tot el que no hem sabut rebre ni donar, tot allò que ha fet pesar el nostre avenç. Totes les coses bones i boniques les anem adquirint al llarg del viatge formen part de nosaltres mateixos, de manera indissoluble, de la mateixa manera que el camí conserva el nostre pas per ell i tampoc és el mateix. Es aquesta autentica transformació, la transmutació mística que han simbolitzat amb un ritus tan conegut com el de cremar-la roba vella. Perquè no més si arribem amb anima nua ens podem reconèixer un cop més com el que som, com qui som, i sobre aquest bastiment de Llum i claredat començar a construir el nou ser en el qual un cop més, ens haurem convertit. |