El tema de llur etimologia ha donat lloc a variades explicacions, paral·lelament a les diverses formes en què apareix escrit al llarg dels segles. El P. Gaspar Munar fou dels primers en exposar-ne l'opinió:

"Li diuen de Parells perquè son darrer tros replega les aigües d'un parell de torrents, que conflueixen a l'Entreforc. Aquests són el Torrent del Gorg Blau i el d'Albarca".

De fet, la grafia "parells" es troba àmpliament documentada des del segle XVI, o apareix a la Historia general del Reino de Mallorca dirigida a los jurados del mismo reino el año 1595 de Joan Binimelis. També apareix al llarg del segle XVII, segons recollí el P. Rafel Juan (1972)(…) Però és en el segle XVIII, en una capbrevació de la Casa Nova de l'any 1738, on trobam el document del qual se'n pot deduir el significat atribuït al topònim:

"Afronta de una part ab possessió dita Escorca de don Francesch Gual Despuig de dos parts ab dos torrents dits de Parells, de altre…", referint-se als torrents de Lluc i des Gorg Blau que en aquells dies delimitaven aquesta possessió.

Però el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll quan intenta explicar-en l'etimologia introdueix dues possibilitats de la següent manera:

"Sembla simple aplicació toponímica dels substantiu plural pareis (= parells), explicable per la semblança o paritat dels penyals que voregen el torrent a dreta i esquerra; però fa una mica estrany que s'usi el nom sense article, i no ha mancat que relacionés el nom del torren de Pareis amb Parais". Es desvia així, respecte de la primera explicació, ja que passen a ser els dos penyals, enfront dels torrents, els qui formen el parell. Una tercera via etimològica és l'exposada per Enric Moreu-Rey (1982), qui es fonamenta en les altes parets que voregen el llit del torrent: "Quan al mot genèric La Paret, és usat per a designar lloc-dits. Remarquem, de pas, que l'inexplicat nom del Torrent de Pareis (Mallorca) apareix també al migdia de França: per exemple als Alps, a la frontera franco-italiana actual ("Les Grandes Pareis") corresponent a l'antic 'perei' vingut del llatí 'pariete'. Designa unes altes muralles rocoses com en el cas mallorquí.".

Donant suport a aquesta versió aportam un document sobre una visita del virrei de Mallorca, D. Lluís Vich, a les torres del terme d'Escorca l'any 1585, on literalment es llegeix:

"Vi también Cala Rogia y Cala Vaca (sic) que es muy grande, y un torrente contiguo que dizen de Parets".

Amb posterioritat, Joan Coromines dóna per ben segura l'etimologia que, com a segon via, ja apuntava el Diccionari Català-Valencià-Balear:

"Que el nom del Torrent de Parèis ve de l'antic paraís, amb la coneguda i normal reculada de l'accent, en hiatus, sembla cosa ben establerta. Es degué comparar aquell fons formidable amb el lloc pregon de les naus, la sentina de les embarcacions" (…)

Finalment, Cosme Aguiló (1988) es fonamenta amb la darrera proposta de Coromines, si bé, en eliminar el sentit perifràstic, li dóna una nova explicació:

"… em sent inclinat a creure que qui li va donar nom, més tost tenia present el lloc dels benaventurats i no l'estança interna d'una nau per molt pregona que aquesta sigui. Qui s'hagi aturat una estona a l'ombra de les parets de l’Entreforc, o qui s'hagi endinsat una mica cap el carrerany de la Fosca, durant els breus instants en què el sol penetra entre la delicada vegetació que penja pels penyals, difícilment pot defugir la sensació de trobar-se en un lloc deliciós, en un irrepetible escenari de conte de fades". (…)

Al nostre parer, per tant, cap de les explicacions fins ara donades satisfà plenament. Sense aprofundir en la discussió sobre les hipòtesis etimològiques exposades, les que parteixen de "parells" i de "paret" són les que millor s'adapten a la realitat orogràfica de l'indret, encara que la primera és la que trobam més documentada.

La tradició popular més estesa, transmesa oralment de generació en generació, ens parla del soldat pelut com un personatge mitificat i alhora bastant desconegut. D'ell se conta que era un soldat escapat que s'havia refugiat pels aspres paratges que envolten el Torrent de Pareis. Així, el personatge en qüestió, i sempre segons la llegenda, aprofitaria aquesta cova per amargar-s'hi. Aquesta mateixa tradició el descriu com un individu malgarbat, vestit únicament amb les pells dels animals que aconseguia matar, i amb barba llarga i cabellera, lògic fruit de la seva vida de fugitiu per aquesta esquerpa contrada. El semblant ferest del soldat pelut és l'origen de que en els pobles propers encara avui sia aprofitat aquest personatge per atemoritzar als infants quan no fan bonda. D'ell també es conta que vetllava el fum dels forns de les possessions més solitàries per tal de furtar algun pa a les madones de Cosconar, de la Casa Nova o des Bosc. Amb la mateixa astúcia es proveïa de la fruita i de la carn que completaven la seva dieta, fet que l'enemistà amb els habitadors d'aquesta part del terme de Lluc.

Però deixant de costat la llegenda i apropant-nos a la realitat, després d'observar el lloc resulta difícil compartir la creença popular que el soldat pelut pogués habitar una cova tan poc accessible com l'esmentada. Sobretot si tenim en compte l'existència d'altres cavitats veïnes més habitables on, segons alguns informadors, també hi romania.

Malgrat això, el soldat pelut no és només un personatge de llegenda sinó que ha passat a formar part de la particular història d'Escorca. La referència més important que confirma la veracitat en què es fonamenta la llegenda la proporcionà el que fou gran investigador i coneixedor de les terres lluqueres, P. Rafel Juan, qui, a través de fonts orals, esbrinà que es tractava d'un "soldat suís". Resseguint aquesta pista, es pot constatar la presència de regiments d'infanteria suïssa al servei del rei d'Espanya a finals dels segle XVIII i començaments del XIX. (...) Sembla que aquestes tropes mercenàries resultaren força conflictives tal com queda palès a les notícies sobre malifetes per ells comeses. Aquestes es refereixen sobretot a freqüents delictes sobre persones i propietats: agressions, desercions i assassinats que eren castigats de diverses maneres, entre les quals trobam citades el marcar a l'espatlla, les carreres de baqueta i, fins i tot, alguns eren arcabussats o penjats.(...) És clar que el del soldat pelut és un d'aquests casos de deserció. Fins i tot existeix un document de la Reial Audiència datat el dos de febrer de 1804, on es relaten uns fets, l'autor dels quals, sorprenentment, encaixa amb el nostre protagonista: "Habiendo tenido notícia la Real Audiencia que por la comarca y territorios de la parroquia de Escorca se ha visto un hombre desconocido que viste de pieles procedentes de los mismos ganados que mata, y come llevando armas con las cuales ofende o intenta ofender a las personas que se le presentan de manera que tiene amedrentados aquellos vecinos particularmente los del predio Cosconar". La Reial Audiència, desprès de comunicar aquesta circumstància als batles d'Escorca i de Sóller, mana que el capturin: (...) I així sembla que va ocórrer, ja que l'amo de la Casa Nova, de nom Pere, el va delatar en més d'una ocasió. (...) Aquesta situació no podia tenir més que un tràgic desenllaç pel nostre personatge: "Por fin, cierto día lo avistaron mientras robaba cerezas cerca de la Casa Nova. Sonó un tiro y cayó muerto. Su cadáver fue arrojado detrás de un peñasco". No hem pogut trobar cap constància escrita d'aquest violent succés, però la seva memòria resta inesborrable a dos topònims que serven el seu nom lligant-lo a un territori d'extraordinària bellesa: la Cova des Soldat Pelut i el Salt del Soldat Pelut.