· Antecedents
· El contrapàs
· L’aparició de la sardana
· La sardana curta
· La sardana llarga
· l’expansió de la sardana
· La sardana: Música i dansa
· L'evolució de la cobla i els seus instruments
· Composició de la cobla
· Les formes musicals de la sardana
· Noves experiències musicals a l’entorn de la cobla i la sardana
· L'activitat sardanista, avui
· Informació personal
ANTECEDENTS
Sobre l'origen de la sardana s'han escrit moltes teories. Sembla, però, comunament acceptat que els seus antecedents més remots
cal relacionar-los amb els gestos humans bàsics que es repeteixen en totes les èpoques i pertot arreu. L'ésser humà, modern
o primitiu, crida i sospira, riu i plora, segurament des que va ser creat. l quan, a causa d'una exultació interior, sent
l'impuls 'esplaiar-se, un dels gestos instintius primaris és, sovint, donar-se les mans i saltar fent la rotllana.
La dansa és la més antiga de les arts. L'ésser primitiu quan encara el crit no s'havia fet paraula, ja ballava. Potser només
saltava, però el seu gest volia expressar un afecte, un de sentiment i, per tant, encara que de manera rudimentària iniciava
l’art de la dansa, la qual, compartida per la col·lectivitat, encetava la primera coreografia. El gest final de les mans alçades
devia ser com un gest d ofrena. La dansa forma de cercle i amb tots els simbolismes i representacions que se li atribueixen
va fent via. És la rodona dansa, que cita Anselm Turmeda, el ¡'all redon, del Llibre Vermell de Montserrat, el ¡'all rodó,
d’Isabel de Villena, o la dansa rodant o fent circuits, de Lacavalleria. Però el nom sardana no apareix escrit fins el 1552
en el Llibre condulatus, que conté la relació dels afers municipals d'Olot en el moment en què els cònsols i els jurats de
la Casa de l'Almoina acorden prohibir-la.
No sabem com era exactament aquest ball, ni quant temps feia que s'utilitzava la paraula ''sardana'', però sí que , des de
llavors es va anar trobant escrita, fins que es té esment de la sardana curta i, després, de forma normal, a mitjans segle
XIX, de la sardana llarga, aquella que musical- ment estructurava Pep Ventura i coreogràficament organitzava Miquel Pardas.
Abans, però, d'esdevenir la sardana que coneixem avui, ens hem de referir a un dels precedents més coneguts, el contrapàs.
El contrapàs
És una dansa semilitúrgica d'origen antiquíssim, que originàriament es ballava dins del temple seguint una versió cantada
d'un relat popular de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, a la qual s'afegiria, més tard, un suport musical.
Els balladors, habitualment tots homes, s'agafaven les mans i es disposaven en filera per interpretar uns passos de difícil
execució i sotmesos a un rigorós cerimonial. Es coneixien diferents tipus de contrapàs: el llarg, el curt, el sardà i el persigola.
Musicalment escrit en compàs de 6 x 8, era d'una arcaica i sorprenent originalitat. La música era executada per un conjunt
de quatre músics anomenat ''cobla'', que interpretaven els següents instruments: el sac de gemecs, dues xirimoies o tarotes,
i el flabiol i el tamborí. Si actuaven tres músics rebien el nom de ''cobla de tres quartans''. I encara era possible llogar
només ''mitja cobla'': sac de gemecs i flabiol i tamborí. El contrapàs sardà té dues combinacions irregulars de passos: els
trencats i els seguits. Els contrapassaires, encapçalats per un cap de colla, feien una volta a la plaça tot ballant i havien
d'acabar justament on havien començat. Aconseguir això era treure el contrapàs.
L’aparició de la sardana
A la plaça, després del contrapàs, es ballaven altres balls que permetessin la incorporació de nous dansaires amb ànim de
participar de la dansa i de la festa.. Un d'aquests balls recolliria, a partir de moltes de les danses antigues, la disposició
dels balladors en rotllana, donant-se les mans, i prendria del contrapàs els passos, la cadència i la concreció de la durada,
i, també, el repte de treure-la, ja que calia acabar-la conjuntament amb els músics. Aquest nou ball s'apropiaria amb el
temps del mot genèric ''sardana''. Això s'esdevenia al primer terç del segle XlX.
La sardana curta
Va ser una reducció i simplificació del contrapàs. Els passos eren els mateixos, amb la diferència que els trencats passaren
a denominar-se curts, els seguits, llargs, i la posició dels balladors canvià a la forma circular.
Els moviments dels peus continuaven essent iguals que en el contrapàs, així com la postura dels braços. En els trencats o
curts es mantenien doblats pel colze, aproximadament en angle recte i amb els colzes a nivell de la cintura, lleugerament
separats del cos. En els seguits o llargs, els colzes s'alçaven un xic més, sempre mantenint una lleugera flexió, i portant
les mans a l'altura dels muscles. Tant en els curts com en els llargs, l'avantbraç donava al centre de la rotllana. Era constituïda
per dos temes melòdics: el primer de 8 compassos (curts) i el segon de 8 compassos repetits, és a dir, 16 compassos
(llargs). En total, doncs, la sardana curta tenia 24 compassos.
La sardana llarga
A la segona meitat del segle XIX els compositors comencen a escriure lliurement, sense ajustar-se a les rígides normes de
la sardana curta. En la recerca de noves formes i expressions musicals allarguen el tiratge i adopten, majoritàriament, el
compàs 2 x 4. Amb aquest canvi també varien els passos de la dansa. Són els curts i llargs actuals.
L’apariapanció de la sardana llarga planteja la solució als problemes de repartiment. El primer mètode de comptar i repartir
va ser editat, l'any 1850, per Miquel Pardas. Cap a la meitat del segle XIX les transformacions comencen a arribar a la cobla.
Es produeix la ruptura de l'estructura habitual de quatre músics, amb els instruments procedents de les antigues cobles de
joglars i ministrils, i s'amplia amb la incorporació de nous instruments de canya i vent.
L’expansió de la sardana
Originàriament procedent de les comarques empordaneses, a partir del primer quart del segle XX la sardana s'expandeix per
tot Catalunya. El poble, homes i dones, petits i grans, participa masegament en els aplecs i en els festivals sardanistes,
i els intel·lectuals i els polítics li donen suport, convertint-la en la dansa nacional de Catalunya.
A la plaça, el poble balla i vibra amb les sardanes de Vicenç Bou, Josep Vicens i Josep Saderra, com a màxims representants
de la línia més populista. La cobla, consoli- dada des de la reforma de Pep Ventura, amb músics d'experiència
i solistes de renom, atrau 1 'interès fins i tot de personalitats estrangeres.
També músics procedents de la música culta com Enric Morera, Juli Garreta i Edufird Toldrà, per exemple, s'interessen per
la sardana. Els orfeons la incorporen als seus repertoris i Joan Maragall i Àngel Guimerà, entre altres, escriuen belles composicions
literàries. La sardana assoleix, així, una gran difusió i es converteix cada vegada més en la dansa representativa dels catalans.
Tota aquesta expansió i activitat va quedar estroncada l'any 1936. La guerra va tancar la sardana en un obligat parèntesi,
del qual aniria sortint, a poc a poc, entre les dècades dels anys 40 i 50. Actualment, nous compositors, amb una sòlida formació
musical, aporten una nova manera de fer que, sense deixar de ser popular, vol assolir cotes més altes. La mainada aprèn la
sardana als cursets d'ensenyament. Les colles sardanistes de concurs es troben en un punt alt en quantitat i qualitat. El
poble guanya de nou el carrer i els actes sardanistes recobren protagonisme.
LA SARDANA: MÚSICA I DANSA
L' estructura musical de la sardana consta de dues parts o temes melòdics, denominats curts i llargs, que s'interpreten de
manera encadenada d'acord amb el següent ordre: introit; 2 tirades de curts; 2 tirades de llargs; 2 tirades de curts; 2 tirades
,de llargs; contrapunt; 1 tirada de llargs; contrapunt; 1 tirada de llargs; acord final.
L'introit, també anomenat preludi o introducció, és una frase musical tocada pel flabiol i el tamborí, abans de començar la
sardana.
La tirada és el nombre de compassos musicals de cadascuna d'aquestes parts. El dansaire tradueix els compassos de la música
en passos o punts de dansa, de manera que a cada compàs de música li correspon un pas de dansa. En els curts,
el dansaire marca els passos agrupant-los de dos en dos, i en els llargs, de quatre en quatre.
El contrapunt és una breu interpretació a càrrec del flabiol i el tamborí per donar uns moments de repòs als dansaires.
L'acord final és un toc curt i sec que fan tots els instruments de la cobla alhora, després del darrer compàs de l'última
tirada de llargs.
La sardana és una dansa col·lectiva. El ballador enllaça les mans amb el dansaire de cada costat. No és indispensable que
es formin parelles mixtes. Els balladors es col·loquen amb les mans enllaçades, formant un cercle anomenat anella o rotllana.
En els curts, els braços es mantenen avall, separats del cos amb naturalitat. En els llargs, els braços s'aixequen, aproximadament,
fins a l'alçada de l'espatlla.
Comptar i repartir la sardana és saber el nombre de compassos dels quals consten les tirades de curts i de llargs, i repartir-los
correctament de manera que els passos de la dansa coincideixin amb els compassos interpretats per la cobla.
Existeixen dos estils o maneres de repartir la sardana: l’estil selvatà, en ús en indrets de les comarques de la Selva i el
Gironès, i l’estil empordanès, el ,és estès i en ús a la resta del territori. Es diferencien bàsicament en el començaments
i acabaments, tant en la direcció com en la forma i, per extensió, en la manera de repartir.
L’EVOLUCIÓ DE LA COBLA I ELS SEUS INSTRUMENTS
Durant uns quants anys la composició de la cobla fou un tant anàrquica: set, vuit, a vegades fins a deu músics, en funció
del lloc i de les disponibilitats econòmiques, fins que el geni renovador Pep Ventura va consolidar la formació
amb 11 instruments, tal com ha arribat als nostres dies.
És en aquest context que es comença a popularitzar un instrument cabdal, la tenora, una forma evolucionada de les antigues
tarotes i xirimies que, gràcies a la incorporació d'un joc de claus metàl·liques, va poder ampliar tres tons el registre agut
dels antics instruments. Aquesta modificació va ser deguda al luthier perpinyanès Andreu Toron, i es va presentar, amb el
nom d'oboè tenor', l'any 1849, amb la intenció d'incorporar aquest instrument a totes les bandes militars franceses.
Però 1'intent no va reeixir. En canvi, Pep Ventura va veure en aquest instrument un element bàsic i fonamental per millorar
les prestacions rudimentàries de les antigues cobles. Ara s’acompleixen, doncs, 150 anys d’aquest important esdeveniment i,
per celebrar-ho, s’ha creat la Commemoració del 150 Aniversari de la Tenora.
Composició de la cobla
És formada pels següents instruments: flabiol i tamborí; 2 tibles; 2 tenores, 2 trompetes,. 1 trombó; 2 fiscorns i contrabaix.
El flabiol és un instrument de vent, d 'uns 25 cm de llarg, amb embocadura de flauta. Està afinat en fa i té una extensió
de dues octaves. Té la missió d'executar l'introit i .els contrapunts. El tamborí és l'únic instrument de percussió de la
cobla, derivat de la família dels timbals, però de dimensions reduïdes (uns 12 cm de diàmetre).
El seu toc sec és apte per ,marcar el ritme de la sardana. Flabiol i tamborí són executats pel mateix instrumentista.
El tible és un instrument de vent de la mateixa família de l'oboè, el corn anglès o el fagot.
És format en la seva totalitat per un tub de fusta de ginjoler, d'uns 55 cm de llarg, dividit en dos trossos i perforat per
set forats que es tapen amb els
dits o amb l'ajuda de claus metàl·liques. El so es produeix mitjançant la vibració d'una llengüeta de doble canya que l'instrumentista
oprimeix entre els llavis. Està afimat en fa i té un so agut i estrident provocat per la seva tessitura elevada.
La tenora és, sens dubte, 1 'instrument més característic de la cobla. Es diferencia del tible per la seva tessitura més greu.
Està afinada en si bemoll. També és un instrument de doble canya i de perforació cònica.
Consta de 5 peces: la canya, el tudell, els cossos inferior i superior del cilindre, fets amb fusta de ginjoler, i la campana,
de metall.
La trompeta i el trombó són instruments de vent, fets de metall, i propis també d'altres formacions musicals. La trompeta
usada en la cobla normalment està afinada en si bemoll. El trombó està afinat en do. A la cobla s’utilitza
normalment el trombó de pistons en comptes del trombó de vares, més típic a les orquestres simfòniques i de jazz.
El fiscorn, afinat en do, pertany als instruments greus de la família dels saxhorns, com la tuba i el bombardí, i és, per
tant, un instrument de vent i de metall.
El contrabaix és l'únic instrument de corda de la cobla. Consta de tres cordes, corresponents a les notes la, re i sol. La
seva feina és, essencialment, l'acompanyament i el suport rítmic.
Les formes musicals de la sardana
La sardana és, essencialment, música i dansa. Es pot ballar al ritme de la música 0, si es vol, es pot gaudir només escoltant-la.
En funció de la tècnica, del ritme o de la melodia que li hagi donat l'autor, els sardanistes han catalogat les sardanes en
una sèrie de definicions que s’han anat popularitzant segons gustos i criteris comunament acceptats per la majoria.
Totes es poden ballar, però evidentment n'hi ha de més balladores que d’altres, segons que ajudin més o menys a la participació
expressiva de la dansa. Les sardanes per ballar son les que es programen per a això mateix a les audicions, als concursos
de colles i als aplecs.
Hi ha compositors, però, que escriuen obres amb molta exigència musical i prescindint de determinades concessions al servei
de la dansa, amb el propòsit de fer bona música per ser escoltada. Són les denominades sardanes de concert, més pròpies de
ser interpretades en una sala de con- cert que en una ballada a l'aire lliure.
Cada vegada més trobem la cobla i la música de la sardana als principals cicles musicals del país. La Gala de la tenora a
la sala simfònica de L'Auditori; l'interessant ll Cicle de Cobla, Cor i Dansa, al Palau; la presència de la
cobla al Grec; la participació de la cobla, encara que de manera testimonial, també al festival de Peralada; el Concert de
Primavera de l'Agrupació
Música a L'Auditori, etc., demostren que la cobla i la música per a cobla tenen un lloc dins la programació musical més exigent.
També són escrites per ser escoltades en concert obres per a dues, tres o més cobles, moltes vegades amb acompanyament d'instruments
de percussió, com les timbales.
En canvi, les composicions escrites pensant en el lluïment d'un determinat solista, o també per a dos o més instrumentistes
als quals s'atorga un paper destacat sobre el conjunt de la cobla, denominades sardanes obligades, són més adients per ser
interpretades en espais oberts, malgrat que es programin, també, en alguns concerts.
En els concursos de colles sardanistes és costum d'in cloure una sardana revessa. Es tracta d 'un tipus de sardana en la qual
el compositor dificulta tant com pot el compte correcte dels compassos de cadascuna de les parts de la dansa que han de realitzar
els balladors, complicant-ne, així, el repartiment i l'acabament correctes.
Altres formes musicals menys habituals són les sardanes corals i les sardanes cantades. Les sardanes corals són composicions
escrites per a masses corals i que els orfeons van popularitzar amb les seves interpretacions. Les sardanes cantades són composicions
no corals, generalment interpretades a una o dues veus.
|
