En l’ambient antàrtic hi ha tres components: l’atmosfera, el continent cobert de gel  en un 98% de la seva superfície i el mar. L’atmosfera està formada, bàsicament, per bacteris, llevats i microorganismes però cap d’ell no és patògen. Pel que fa a la flora, és molt pobra sobre el continent i està representada per algun exemplar de fanerògama (plantes superiors, amb flors) i sobretot per líquens  (350 espècies diferents) i molses. La fauna a la zona continental es redueix als artròpodes invertebrats. Per això, la part més interior és considerada un autèntic desert, el més gran del món.
 
 

En canvi l’ambient marí destaca perquè la seva riquesa biològica es basa en una característica vida d’esplendor. En això contribueix el llarg període de llum (durant mig anys no es fa de nit realment), unit a l’elevada oxigenació i riquesa en sals diverses de les seves aigües. A la part més baixa de la columna tròfica hi ha el plàncton, del que depenen, directament o indirecta, tota la fauna antàrtica.

La biodiversitat és un terme ecològic que es refereix tant a la diversitat d’espècies com al nombre d’individus de cadascuna, de manera que podem parlar d’elevada biodiversitat quan hi ha molts exemplars de tantes espècies diferents com sigui possible. En el cas de l’Antàrtida, un característica de la fauna és la pobresa relativa en espècies, pero la gran riquesa en individus, almenys fins que tenim en compte la incidència de l’home sobre aquell medi.
 

UN PARADÍS PER A LES AUS

Totes les aus antàrtiques són palmípedes, a excepció del colom antàrtic. La majoria arriben al continent a l’estiu antàrtic i l’abandonen a la tardor. Entre els més freqüents trobem l’albatros que compta amb diverses espècies. El seu vol majestuós és possible gràcies a la seva gran envergadura: fins a 3.40 metres. També els petrels compten amb diverses espècies com el gegant, el gris, l’antàrtic, de Wilson, de les neus, etc. L’anomenat gaviotin realitza una migració annual de pol nord a pol sud.
 

Però entre totes les aus antàrtiques la que més crida l’atenció és, sens dubte, el pingüí, que està completament adaptat a la vida en aquesta terra erma i freda. Els pingüins són aus socials que poden formar grups de més de 150.000 individus. S’han vist fins a 35 espècies de pingüins, com el pingüí  rei o el macarroni però només quatre nidifiquen en el territori antàrtic.

Pingüí d’Adèlia: cap i pic negres, amb una ratlla blanca al voltant de l’ull.

Pingüí antàrtic: es distimngeix fàcilment per la filera de plomes negres que li fan de collaret.

Pingüí Papua: té el pic i les potes de color roig ataronjat i dues taques blanques sobre el cap, com un barret.

Pingüí Emperador: amb el pic llarg i torçat, a ambdues bandes del coll té una taca de color or ataronjat que es va degradant de color a mesura que avança cap avall. Fa uns 100-110 cm.i el seu pes arriba als 25-30 kg. Solen posar els ous de nit en uns caus anomenats pingüineres que fan excavant en el gel ajudant-se amb el bec però no construeixen nius pròpiament dits.
 

MÉS DE 30 ESPÈCIES DE FOQUES

Els mamífers de l’antàrtic estan representats per les foques i balenes. Les verdaderes foques tenen les extremitats posteriors amagades dins el cos i no tenen orelles. Utilitzen les anteriors per desplaçar-se amb habilitat sota el mar antàrtic, del que només surten per fer les llargues migdiades o per tenir les cries. Ente les espècies que nidifiquen a l’Antàrtida, hi ha les següents:

Foca de Weddell: de pelatge gris fosc amb taques grogues. Els adults fan més de 3 metres i els mascles poden arribar a pesar entre 300 i 400 kg.

Foca Cangrejera: una mica més petita que l’anterior, el seu nom prové de la seu aliment preferit, els crancs. Té el pelatge blanc groguenc, fa uns 3 metres de llargada i pot pesar 200-250 kg.

Foca de Ross: espècie rara, se suposa que n’hi ha pocs exemplars. Té el cos gris fosc amb unes parts més clares al pit i al coll. De mida petita, no supera els 2 metres.

Leopard Marí: també té el pèl gris fosc però amb unes taques entre grogues i platejades molt característiques. El mascle fa més de 4 metres.

Elefant Marí: es distingeix perquè la pell és gruixuda i de color bru. El mascle imfla el morro a voluntat com si fos una mena de trompa, per això se l’anomena elefant. És el més gran de tots els anteriors, amb els 7 metres a què pot arribar el mascle.
 

 

LES MÉS GRANS BALENES

Els cetacis són mamífers de respiració pulmonar totalment adaptats al medi aquàtic. Fora de l’aigua no podrien sobreviure perquè el pes del seu cos els oprimeix el tòrax i els ofega. En aquesta adaptació al medi auàtic, han perdut les extremitats posteriors i les anteriors s’han transformat en aletes que utilitzen per nedar. També han perdut el pelatge que es redueix a algunes cerdes limitades a la cara.

Poden suportar el fred del mar antàrtic perquè sota la pell tenen una capa de greix de 15 cm o més, que els serveix alhora d’aïllant i també com a reserva nutritiva per a l’època de l’aparellament i la cria. Un cop sota l’aigua poden estar-hi fins a 30 minuts o més i quan surten a la superfície treuen aire calent pel nas que està situat al llom.

La gestació sol durar 16 mesos en algunes espècies i les cries, en néixer, poden arribar a un terç de la mida dels adults en néixer.

Entre les balenes poden distingir-se dos tipus: les que no tenen dents i sí barbes i les dentades. Les ‘barbades’ no tenen dents i en el seu lloc hi ha unes formacions còrnies triangulars que pengen del paladar i amb la vora inferior en serrell perquè actuicom un filtre del krill, el seu principal aliment. S’han trobat fins a 2 tones de krill a la panxa d’una sola balena.

Les espècies més comunes de balenes amb barba són la balena blava, la d’aleta, la jeperuda i la nana. De totes elles la balena blava és el mamífer més gran del món i dels que hagin existit sobre la terra.

Entre les dentades, hi ha el caxalot i l’orca, que és carnívora i s’alimenta de pingüins, foques i d’altres balenes.

Torna al principi
 

---