<<... A pesar del pas terrible que en els comtats de la Catalunya Vella han deixat els segles de llarga etapa històrica anomenada medieval, d’aquella vida, en tenim una idea molt vaga... Pràcticament, a l’Edat Mitjana no hi hagué cap màquina- tot es feia a mà. Les grans baluernes feudals, els teixits més fins o grollers, els estris indispensables i els llibres: tot es feia a mà. L’home era molt acostat a la matèria. De la matèria, en tenien a penes una idea empírica. Això feia que l’home fos molt supersticiós i molt hàbil. La força motriu era el cavall o la somera. La matèria bruta i l’eina tenien un valor fabulós. La vida era molt dura- més que la vida d’avui. Hi havia molt poca gent, però en relació amb les extensions cultivades encara n’hi havia massa. Europa era un enorme bosc. Europa és un contingent que es va desboscant. La naturalesa era primigènia i crua i, llevat del litoral trepitjat, la botànica era invadent. Les feines principals eren el desboscament i la caça. El llop, el porc senglar i els cérvols eren constants amenaces per als homes i els ramats. L’arada era la romana i hom sembrava cada dos o tres anys, no hi havia adobs. Les produccions agrícoles eren irrisòries. No eren pas suficients per alimentar la població. Hom pagava el senyor feudal en fruits i el que quedava no arribava mai a cobrir l'’any. L'augment, petit, molt relatiu, de la població era més ràpid que l’augment de la superfície de les terres de cultiu. El país era, gairebé en la totalitat, agrari. Hi havia, és clar, grans centres comercials- Marsella, París, Toulouse, Barcelona, Lió, Milà, Gènova, Venècia,...- que eren, en graus diferents, ciutats comercials i cosmopolites, amb marxants de tot arreu, sobre tot d’Orient, car era d’Orient que arribaven la major part dels articles fabricats. Les indústries locals eren basades en els artesans. Els articles de primera necessitat eren fabricats a les cases. Les pageses filaven la llana o el lli i els pagesos teixien les robes indispensables. A les petites viles, hi havia ferrers, ollers, basters, fusters... Tota la gamma. Els transports eren, com corresponia als camins, un desastre. L’isolament era total. Els objectes fabricats eren caríssims. Els pobres se’n passaven sempre, i sovint els rics- fins i tot dels objectes més necessaris, dels objectes que a la Roma imperial havien estat corrents i en aquells segles ho eren a Orient. El retrocés era impressionant.

El llit era un luxe, àdhuc per als rics. Solien dormir sobre màrfegues de palla a terra. La vaixella era raríssima. Menjaven la sopa en plats de fusta- sovint diverses persones en el mateix plat. El pa generalment era sec i el feien servir per atrapar el talls. La taula eren planxes de fusta que es posaven sobre capitells. Del mobiliari, el més important era la caixa, el cofre, perquè tenia pany i clau. Hi guardaven tot el que tenia algun valor. Servia per a seure. Per a les grans solemnitats, els senyors tenien seients de fusta esculpida. La tendència era asseure’s a terra o sobre els socs dels arbres. Els rics vivien en grans baluernes, generalment acastellades, la importància de les quals venia donada pel gruix de les parets i per la solidesa exterior. Els pagesos vivien en construccions de pedra i fang o de fusta. Els incendis eren molt corrents. Per evitar que el gra recollit es cremés, el solien enterrar. A les petites poblacions la gent vivia entaforada i densificada en construccions situades a dins de les muralles, de vegades, en construccions de fusta, que l’enorme bosc proporcionava. La fusta era el que abundava més. Així, els focs feien feredat. És impensable suposar l’existència de clavegueres o un qualsevol sistema d’aigües. Els carrers eren una porqueria indescriptible- una porqueria corregida per les aigües de pluja. L’olor de les deposicions dels animals era invadent. Fins i tot els castells eren una concentració d’olors de quadra, de fum i de suor rància. La falta del que avui anomenem confort i la promiscuïtat era total... Una cosa degué ser fatal, en acabar-se la llum del dia: la il·luminació de les cases. Les candeles eren raríssimes i cares. Hom s’il·luminava com a l’època homèrica amb llumenetes d’olis infectes i parpellejants o amb trossos de fustes resinoses que feien més fum que llum. Tot era afumat i vagarós i exhalava ena insuportable mala olor. Hom es llevava a primera hora i es recollia a l’hora baixa. La nit era un misteri total. Viure ho emplenava tot- simplement el viure. Per a viure, en el sentit estricte de la paraula, calia realitzar una quantitat de feina fenomenal. Calia lluitar directament per resoldre les més peremptòries necessitats. La insolidaritat era total i quan es rompia era ineficaç. En un món semblant ¿era possible d’ocupar-se d’alguna cosa més que de la vida crua i immediata?... Però, és clar, no era pas tot negatiu: la pobresa de l’utillatge vital obligava a l’adaptació i a l’enginy. Com que l’escriptura era un luxe desorbitat i s’havia de tenir memòria, l’home tenia emmagatzemats al cap tots els coneixements que posseïa. Coneixien els més elementals moviments dels sol i de les estrelles, que els orientaven, i tenien l’ull i la mà segurs; coneixien les virtuts de les plantes; les festes religioses eren el seu calendari. Creien en els vells, no perquè sabessin més, sinó perquè eren vells, i els sermons dels capellans els emplenaven i els coneixements de l’ofici eren reals.

Eren una dependència de la terra, d’una agricultura precària, sense adobs, amb un regadiu rudimentari i una producció pobra; amb animals difícils de mantenir, periòdicament destruïts per les epidèmies. Els cavalls, els ases, els matxos, les mules i els bous eren la seva força motriu i el seu transport. En la construcció, el ciment era fabricat amb sang de bou; en temps de guerra, les pells de bou servien de protecció contra el foc; les pells de les bèsties, els nervis, els budells, les banyes eren objectes familiars de primera necessitat. La llana dels moltons i els camps de lli eren la base del tèxtil familiar: el teixit era dur de fabricar, molt sòlid i durava anys i panys. Com que no hi havia sabó, hom es rentava amb cendra. Rentar-se era molt rar. Els trobadors diuen que els pobres es rentaven quan la pluja els mullava. No portaven camisa, el els rics, poques vegades. Hom dormia un, amb les pells dels animals com abrigalls. Era corrent- a l’estiu- anar descalç, mentre feia bon temps, la nuesa de les criatures era total. Els camps i els prats servien per a emplenar les màrfegues, i donaven el pa i les herbes dels animals. Hom no coneixia l’escombrar els sòls de les cases, que eren, generalment plens d’herba. La volalla era abundant i era deixada en llibertat. Els nobles utilitzaven la ploma per a els seus coixins i matalassos. Les banyes de les bèsties eren els veires i els corns de caça...

...El bosc i el sotabosc i les clarianes eren plens de tota classe d’animals que es projectaven sobre les collites per devorar-les. El llop, la guilla, el senglar, el cérvol eren abundants. La llebre i el conill eren espessos. La quantitat d’ocells era fabulosa. A la primavera, el cantar dels ocells emplenava, literalment, l’aire. A l’època de les migracions, passaven núvols d’ocells itinerants. Així, la cacera no fou ni un luxe ni un esport: fou un treball persistent per defensar les collites i per obtenir l’alimentació familiar. El feudal fou un gran menjador de carn- sobretot de carn de cacera. Fou l’alimentació preponderant. En els castells, hi flotava una olor de sang, de pells acabades d’esquinçar, de fums de carn a la brasa, barrejada amb l’olor dels gossos, dels falcons, de la gent. La carn, assecada al sol o afumada sota les grans xemeneies, es conservava malament; sempre anaven curts de sal i de pebre indispensables per a conservar-la i evitar el podrimener. Els petits també foren caçadors, en el pitjor dels casos furtius, perquè abundà llargament.

L’enorme abundància del bosc féu que la fusta fos abundant. Els arbres eren abatuts de qualsevol manera, perquè el problema principal fou la "domesticació" de la terra, és a dir, cultivar-la, tornar-la productiva. Els feudals es quedaven els troncs vius, i els pobres, els morts i la branqueta. En els castells es feren grans focs a la llar. La fusta fou utilitzada, copiosament, per a els obres de defensa militar, per fer màquines de guerra, ponts, passeres, escales, etc. La fusta fou tractada amb una prodigalitat sense sentit. Els romans havien començat l’obra de desboscament, però fou en l’Edat Mitjana quan aquesta feina es produí a una escala molt més llarga- a l’escala, en els camps i vinyes, d’una colonització conspícua. L’Edat Mitjana fou l’època dels bosquetans, de la mateixa manera que a l’època del barroc l’Empordà fou un país de pastors... L’abundància botànica, i, per tant, de la fusta donà a l’habitacle humà, a través del foc, una olor, un gust, una aparença de fum, un color de fumositat permanent. L’olivera, la vinya, els camps de gra d’avena, les vaques, els xais, els porcs, els ocells i la caça, eren, per al poble, les úniques fonts de riquesa. Per a l’intercanvi hom utilitzava tant el troc de les mercaderies com la moneda. Els pobres eren molts pobres i la vida molt dura. Els senyors tenien la terra. Els pobres la cultivaven i pagaven els senyors en espècies. En els pobles- generalment molt petits- hi havia alguns artesans, una burgesia petita, generalment escassíssima.

El feudalisme eclesiàstic, tant el bisbal com el monàstic, si era ric era fort. L’Església tenia les seves lleis. En alguns casos, l’Església fou la moderació entre els senyors i els pagesos. L’Església parlava una llengua diferent: el llatí. Com que ningú, pràcticament, no sabia llatí, aquesta era una força separativa molt important i l’explicació de per què mai no era discutida. Era una força d’una obscuritat absolutament objectiva, creada per la ignorància de l’environament. El llenguatge dels oficis (de la missa), de l’Evangeli, de la Bíblia, dels Pares de l’Església era el llatí. Era el llatí allò que donava a l’Església un aspecte supranacional... L’Església s’ocupava, més o menys, dels desgraciats, dels malalts, dels morts, i els monestirs tenien hospicis per als passavolants i mendicants, hospitals i aixoplucs. La caritat privada es feia davant de les esglésies i en nom de Déu. Només l’Església posseïa escoles. Els únics lletrats eren els homes d’església. El fet és importantíssim. És el que explica que aquests homes fossin els secretaris i els consellers, els escrivents i els comptables, els directors generals de barons i comtes i prínceps. De les seves escoles, en sortien els notaris, juristes, diplomàtics, metges, constructors. En els monestirs es transcrivien els llibres, es portaven els registres, en naixien l’art romànic, la pintura, les prodigioses coloracions dels llibres. S’ocupaven de teologia i de filosofia. Sospito que les úniques persones d’aquesta època que tingueren alguna capacitat expressiva, alguna conversació, algun interès, es reclutà entre aquest elements. Però el més important potser és que l’Església emplenà la vida de la gent- és a dir, la projecció social de l’Església. Tot el que no fou estrictament el treball i la feina fou emplenat per la gent d’església: misses, processons, exorcismes, bateigs, matrimonis, enterraments, festes de sants, calendaris de les festes, sermons, cerimònies, espectacles representant la vida dels sants o les grans efemèrides, imatges simbòliques de favors demanats, el sol o la pluja, miraculisme permanent. Tot es feia amb la gravetat que exigien els misteris...

...Les castes de la societat medieval específicament lliures foren les feudals de la noblesa senyorial o eclesiàstica perquè tingueren a la mà la justícia, la guerra i l’impost. Els pagesos, la petita burgesia i l’artesanat foren classes servils.

Durant tota l’Edat Mitjana l’autèntica classe dirigent foren els senyors feudals d’origen germanci i franc... L’aparició d’ua burgesia comercial a les ciutats d’un cert volum fou molt lenta. En els segles XI i XII, el volum de negocis d’aquesta classe no fou prou decissiu per a tenir un pes. És el cas de Barcelona i de les ciutats similars del continent. Els nobles tenien les armes i podien fer la guerra. Formaven una societat forta, d’una gran vitalitat; tenien una moral pròpia i una concepció precisa de la vida En definitiva, la paraula franc vol dir un home lliure. La seva llei era la del més fort. Podien encunyar moneda, i els d’Empúries ho feren. La justícia que administraven podia arribar al punt més alt: la pena de mort. La terra i els homes eren la seva propietat inalienable. Les obligacions dels vassalls eren fatídiques. Els drets dels senyors eren tan normals tant si estaven basats en el caprici com en la raó. El sistema feudal sembla haver estat inventat per assegurar al senyor la màxima llibertat amb el màxim de garanties de seguretat. L’obediència era assegurada, perquè el poble- el que anomenem avui poble-, si bé depenia del senyor, depenia essencialment de Déu. Déu distribuí al seu gust la pluja i la sequetat, la pau o la guerra, la salut o les epidèmies, totes les desgracies individuals o col·lectives. Déu disposava, després de morts, del destí dels homes. No es podia pas ofendre impunement. A pesar d’aquesta enorme base, el feudalisme, parlant en general, acabà malament, per raons econòmiques, que es tornaren cada vegada més precàries a mesura que el príncep- o sigui el rei- avançà en la seva política d’unificació. El procés d’unificació convertí el rei en senyor feudal únic i màxim... Com els servils, el noble menjava amb les mans; dormia sobre palla o sobre la ploma; tremolava de fred o suava en habitacions afumades i infectes; caminava sobre el fang o es banyava a l’estany o al riu; seguia les estacions perquè de la meteorologia, en depenia, en definitiva, la renda de la terra. La terra i els pagesos eren la riquessa. No disposava de cap element d’higiene. La duració mitjana de la vida era de trenta a trenta-cinc anys; com en els països que avui anomenem subdesenvolupats. Les raons eren sempre les mateixes: poca alimentació o alimentació desfavorable; falta d’higiene i insuficiència de la medicina. La mortalitat infantil era immensa: les tres quartes parts de les criatures es morien en el primer any de la seva vida. Les casades estaven gairebé sempre plenes. De fet, els fills que sobrevivien eren sempre excessius. La població creixia sempre més que les possibilitats alimentàries. La criatura que sobrepassava els tres anys era un cas de vitalitat i de força. Havia resistit les aigües corrompudes, els aliments avariats, la humitat, la insolació, els corrents d’aire, els insectes i les ferides. De tota manera, la fam, la disenteria, el tètanus i la febre pauperal podien abatre el temperaments més forts. A les malalties ordinàries, s’hi afegien el tifus, la verola, el còlera i, de vegades, la pesta. La impotència de l’home medieval per a lluitar contra aquestes calamitats és dificilment comprensible per l’home d’avui. En aquells segles, l’unica arma contra les epidèmies era una esperança terrífica i supersticiosa en la misericòrdia divina, que hom pensava obtenir a través d’oracions i sacrificis. Es produïen moments depànci enormes que originaven l’ostracisme general. Si algú s’acostava als pestífers era considerat o un heroi o un foll i la gent en fugia perquè el donaven per contagiat. Els transports eren horribles. Una mala collita era la fam indefectible. Morir de fam no era res excepcional. Així, la gent es moria molt jove. Es quasi segur que l’home medieval resistia més bé el sofriment que nosaltres mateixos. La teoria segons la qual aquesta gent entrava en una vellesa prematura i que la joventut del cos i del caràcter es perdien ràpidament, no sembla pas acceptada pels erudits. En realitat envellien com la gent d’avui, encara que potser maduressin amb més rapidessa. No tenien ni la preocupació dels infants- dels seus propis infants - ni de la vida de família. En feudal ric, per entretenir una o més concubines, es preocupava ben poc de ls idees de la seva senyora o dels blasmes de la gent d’església. La senyora legítima estava obligada a una fidelitat absoluta sota pena de mort i la poligàmia masculina era acceptada normalment. Els fills naturals teneien sempre aquest caràcter, però tenein, de fet, els mateixos privilegis dels legítims. Davant les dones del poble, el senyor ric i influent tenia uns certs drets. Els casos de repudiació de l’esposa no eren pas rars. Malgrat el veto de l’Església, els divorcis, en aquells segles, sovintejaven en les classes altes. El casuisme, en aquestes matèries, en el món eclesiàstic, és molt antic. No sembla pas que tot aquest món, diríem d’interior, tingués generalment parlant, gaire pes. El que en tenia, i decisiu, en la cavalleria medieval, era la mística de la guerra, la fascinació de la lluita, per restablir, amb la venjança, un tort sofert. No vull pas dir que a conseqüència de la pressió de les reformes religioses, algun cavaller no deixés l’espasa per una vida més mansa i correcta. Ara, la follia de la guerra fos vastíssima.>>

<<E com tots aquests pensaments, qui eren vers, ell hac fets, venc-se'n al senyor rei, e mès-lo en una cambra, e dix-li tots aquests pensaments que havia fets. E con li ho hac dit, dix-li: -Senyor, jo he pensat, si vós ho volets e m'ajudats, que jo daré en aquest fet consell, a vós, e a tots aquells qui servit vos han, e a nós mateix-. E dix-li lo senyor rei que li plaïa molt, e que li graïa molt, ço que s'havia pensat, e que el pregava que ho proveís en tal guisa, que ell ne fos sens blasme e que fos profit d'aquells qui l'havien servit; e ell que era prest e aparellat que hi donàs tota ajuda que pogués. -Doncs, senyor -dix frare Roger-, ab vostra llicència jo trametré dos cavallers ab una galea armada a l'emperador de Contastinoble, e fer-li he a saber que jo són aparellat d'anar a ell ab tanta companya de cavall e de peu con ell vulla, tots catalans e aragonesos, e que ens dó acorriment e sou. E jo sé que ell ha gran mester aquest secors, que els turcs li han tolta més de trenta jornades de terra; e ell en nulles gents no es fiaria tant con en catalans e en aragoneses, e majorment en aquests qui han menada aquesta guerra contra lo rei Carles-. E el senyor rei respòs-li: -Frare Roger, vós sabets en aquests afers més que nós; emperò, par-nos que el vostre pensament sia bon. E així ordonats-hi ço que us plaurà, que de tot ço que vós hi ordonets, nós tendrem-nos per pagats-. E sobre açó frare Roger va besar la mà al senyor rei, e partí's d'ell; e venc-se'n a sa posada, e estec tot aquell jorn a acordar en los afers. E lo senyor rei e los altres entenien en la festa, e en lo solaç e en lo deport.>>

Ramon Muntaner, "Crònica", cap.199

<<Ara vos lleixaré a parlar d'ells, qui se'n vénen e han haüt afany e treball assats; e parlar-vos he de nós, qui romanguem a Gal·lípol, que no n'haguem res menys d'afanys que ells.

Que dementre que la companya fo partida de Gal·lípol per anar sobre los alans, l'emperador ho sabé; e fo ventura que en aquella saó vengren divuit galees de genoveses, de què era capità ser Antoni Spíndola, e era vengut de Gènova en Contastinoble per menar en Llombardia lo fill menor de l'emperador per ésser marquès de Montferrat. Sí que el dit ser Antoni Spíndola dix a l'emperador que si ell volia que son fill lo marquès hagués per muller la filla de misser Opisín Spíndola, que ell li gitaria los francs de Romania. E l'emperador dix-li que li plaïa.

E sobre açó lo dit ser Antoni venc ab dues galees a Gal·lípol, e desafià'ns de part del comun de Gènova. E el desafiament fo aital, que ens manava e ens deïa, de part del comun de Gènova, que nós eixíssem de llur jardí, ço era l'emperi de Contastinoble, qui era jardí del comun de Gènova; en altra manera, si no n'eixíem, que ens desafiava per lo comun de Gènova e per tots los genoveses del món. E jo respòs-li que no pendríem los desafiaments, que nós sabíem que el comun era estat, e era encara, amic de la casa d'Aragon, e de Sicília e de Mallorca, e així que no hi havia raon que aquells desafiaments ell faés ne nós deguéssem reebre. E ell féu fer una carte pública d'açò que hac dit, e jo altra d'açò que haguí respost per tota la companya. Puis altra vegada tornà en allò mateix, e jo així mateix li responguí, e foren-ne fetes altres cartes. E puis, la terça vegada ell s'hi tornà, e jo responguí-li que ell faïa mal, qui en aquells desafiaments se fermava, e que jo li requeria de part de Déu e de la santa fe catòlica (que per exalçar aquella érem venguts en Romania), e que ell cessàs aquells desafiaments; e encara que el requeria de part del pare sant apostoli, «de qui nós tenim la senyera» (la qual ell podia veure), contra l'emperador e les sues gents, qui eren cismàtics e a gran tració havien morts los nostres caps e els nostres frares, vinentlos nós servir contra los infeels. E així, que el requeria de part del pare sant, e del senyor rei d'Aragó, e del senyor rei de Sicília, e del senyor rei de Mallorca, que ens ajudassen a fer aquesta venjança, e si no ens volien ajudar, que no ens noguessen contra. E en altra manera, si ell no volia revocar los desafiaments, que protestava de part de Déu e de la santa fe catòlica, que sobre ell, qui aquells desafiaments aportava, e sobre tots aquells qui bons hi eren estats ne hi eren, fos la sang qui s'escamparia entre nós e ells per aquell desafiament, e que nós ne romanguéssem sens pecat e sens colpa; que Déus e el món podia veure que nós con a forçats ho havíem a reebre e ens havíem a defendre. E tot aço fiu jo metre en forma pública.

E ell estec en sos desafiaments. E aço faïa ell per ço que havia donat a entendre a l'emperador que tantost con lo comun nos desafiàs, que no gosaríem romandre en Romania. E no en sabia bé lo nostre cor: que ab car ho havíem pres, que null temps no n'eixíssem estrò venjança complida n'haguéssem presa. E així, tornà-se'n en Contastinoble, e dix a l'emperador ço que havia fet, e encara li dix que ell adés de present li hauria lo castell de Gal·lípol, e mi e tots quants érem. E tantost féu recollir les divuit galees sues e set de l'emperador, de què era almirall N'Andriol Morisc, genovès, e llevaren lo fill de l'emperador per menar al marquesat. E vengren-nos un dissabte a vespre, davant Gal·lípol, totes vint-e-cinc galees, e pensaren tot aquell dia e la nuit obrar escales e gates per combatre-nos a Gal·lípol, sabent que la companya nos era lluny, e nós que érem pocs hòmens d'armes romases.

E així con ells aparellaren llurs batalles que donassen l'endemà, jo ordoné ma defensó tota la nuit. E la defensó fo així ordonada: que jo fiu guarnir totes quantes fembres hi havia (que de les armes havíem assets), e ordoné-les als murs; e en cascuna part del mur jo ordoné un mercader, d'aquells mercaders catalans qui hi havia, que fossen ordonadors d'elles; e ordoné per tots los carrers miges bótes de vi ben temprat, ab vernigat, e molt pa qui menjàs e begués qui en volgués, que ben sabia que el poder era tan gran de fora, que no ens lleuria d'anar menjar a casa. E puis ordoné que tothom fos guarnit de cuirasses, que jo sabia que els genoveses anaven ben bastats de passadors e que en despendrien molts; que ells han una manera que no fan sinó trer a la basta, e despendre més cairells en una batalla que no farien catalans en deu; e així fiu tothom guarnir. E fiu estar oberts los postigos de la barbacana (que eren totes les barbacanes enverdescades), per ço que poguéssem acórrer lla on major ops fos. E d'altra part, ordoné los metges que havíem, que esteguessen aparellats d'adobar cascun con seria nafrat, en guisa que tantost pogués tornar a la batalla. E con aço haguí fet, e ordonat cascun on devia estar ne què devien fer, jo ab vint anava e corria ça e lla, lla on major ops era.

E con jorn se féu, les galees vengren pendre terra. E jo ab un bon cavall que tenia, mi terç de cavalls armats ab llorigues e perpuntes, contrasté als palomers de pendre terra bé entrò a mija tèrcia; e a la fin deu galees anaren pendre terra lluny. E sobre aquell pendre de terra, a mi caec lo cavall, e finalment un meu escuder avallà e donà'm lo seu; e anc tant no em cuité, que entre lo cavall qui era en terra e jo, ab tretze nafres ne llevé. Emperò, con fui pujat sobre l'altre cavall, pugé aquell escuder en les anques del cavall e entré-me'n al castell ab cinc ferides que haguí, de què poc me sentí, salvant d'una que n'havia de llong del peu, d'espaa. E aquella e les altres jo em fiu adobar tantost. E així haguí perdut aquell cavall.

E con les galees veeren que jo fui caigut, cridaren: -Mort és lo capità! Via a ells! Via a ells!-. E llavors preseren terra tots ensems. E hagueren molt sàviament ordonades llurs batalles, que de cascuna galea eixia una senyera ab la meitat de la xurma. E fo així ordonat: que si negun d'aquells qui anaven a la batalla hagués fam o set, o fos nafrat, e tornàs a la galea, que si era ballester, que altre ballester eixís; e si era llancer, atrestal; en guisa que aquells qui daven la batalla, per res no poguessen minvar, ne per anar menjar ne per altra raon, ans de ple en ple donassen la batalla.

E així eixiren ordonadament, e pensaren cascuns de donor batalla lla on cascun era ordonat que combatés ab sa xurma. E pensaren molt vigorosament de combatre, e nós a defendre. E ells gitaven tants de cairells, que quaix lo cel tolien hom de veer; e aquest trer de cairells durà entrò bé a horonona, així que tot lo castell n'era plen. Què no us diré que tuit no en fóssem ferits, aquells qui defora anàvem; que un meu coc, qui estava en la cuina, qui coïa gallines per nafrats, que per lo fumeral li venc un passador qui li entrà per lo muscle ben dos dits. Què us diré? La batalla fo molt forts, e les nostres fembres, ab cantals e pedres (que jo havia moltes fetes metre al mur e a la barbacana), defensaven tan règeu que meravella era. Que en veritat, que fembra s'hi trobà que havia cinc cairellades en la cara, que encara se defensava així con si no hagués mal. E així durà aquesta batalla entrò a hora de despertada.

E con venc a hora de despertada, lo capità, per nom N'Antoni Spíndola, davant dit, qui féu los desafiaments, dix: -O vil gent! ¿Què és açò, que tres tinyoses que ha dedins, vos defensen aquella casa? Molt sóts vils!-. E llavors ell s'aparellà ben ab tres-cents hòmens de casades que hi havia, que tots eren de les mellors casades de Gènova, e ab cinc senyeres ell pensà d'eixir de les galees. E tantost a mi ho digueren, e jo munté al mur e viu-los venir; e tantost fiu armor mon cavall e els altres sis cavalls armats qui hi havia. E con fom bé arreats e aparellats, que no ens fallia res, jo fiu venir cent hòmens d'aquells qui hi eren dels mellors, e fiu-los desguarnir; que faïa gran color, així con aquells qui érem en mig juliol. E viu que los cairells eren cessats, que negun no en treien, que tots los havien despeses; e en camisa e en bragues, cascun ab una darga e ab llança en la mà, e ab les espaes cintes e el punyal, io els fiu tots aparellar. E con lo capità, ço és a saber N'Antoni Spíndola, ab tots aquells bons hòmens, ab les cinc senyeres, foren venguts a la porta ferrissa del castell, e hagren donada batalla molt forts una peça, en guisa que la major part traïen la llengua de set e de calor, jo em comané a Déu e a madona santa Maria, e vaig fer obrir la porta. E ab los sis cavalls armats e los hòmens de peu que eixiren així lleugers, anam ferir en les senyeres, sí que al primer colp n'abatem tres. E ells, qui hagren vist que nós així ferim vigorosament, de cavall e de peu, van-se vençre, així que tantost n'haguem les espatlles. Què us en diré? Que tantost N'Antoni Spíndola perdé la testa en aquell lloc on féu los desafiaments, e ab tots los gentils hòmens qui ab ell eren eixits; així que tota hora hi moriren més de sis-centes persones de genoveses. E dic-vos que per les escales de les galees se'n muntaren los nostres mesclats ab ells, així que, en veritat, si sol haguéssem haüts cent hòmens frescs, de les galees haguérem retengudes més de quatre. Mas nós érem tuit nafrats e ujats, e així a la mala ventura lleixam-los estar.

E con tots foren recollits, e de negats que n'hi hac assats al recollir, que caïen armats en mar, a mi venc missatge que en un camp n'havia romases entrò a quaranta; e correguem lla. E era cap d'aquells lo pus forts hom de Gènova; Antoni Bocanegra havia nom. Què us diré? Tots sos companyons moriren, e ell tenia una espaa bordonenca en la mà, e gitava tals estocs que null hom no s'hi gosava acostar, així que ens matà dos hòmens. E jo, qui li viu fer tan gran cosa, mané que null hom no el ferís, e diguí-li que es retés, e el ne pregué moltes vegades; e anc res no en volc fer. E jo llavors mané un meu escuder, qui era a cavall armat, que brocàs sobre ell; e aquell féu-lo volenter, e va-li tal colp donor del pits del cavall, que en terra lo mès, e llavors foren-ne fetes cent peces.

E així les galees dels genoveses, desbaratats e morts e destroïts, ab lo marquès anaren-se'n en Gènova, e aquelles de l'emperador anaren-se'n en Contastinoble; e cascun anà ab son mal mandat, e nós romanguem alegres e pagats. E l'endemà aquells de la companya hagren sabut que jo era assetjat, e aquells qui eren ben encavalcats pensaren-se de cuitar, que en una nuit e en un dia anaren més de tres jornades, així que l'endemà a vespre hi hac ateses més de vuitanta hòmens a cavall. E puis, a cap de dos jorns, la host tota venc, e atrobaren-nos tots carafaixats e nafrats, e foren molt despagats con no hi eren estats. Emperò alegram-nos tuit los uns ab los altres, e fém grans professons a retre gràcies a Déu de les victòries que ens havia donades. E ells faeren-nos a tuit bona part d'açò que havien guanyat, així que tuit, la mercè de Déu, érem sobre-rics.>>

<<Els almogàvers van ser mercenaris normals, és a dir, molt salvatges, explica Daniel Closa, que puntualitza que, en qualsevol cas, les guerres que van protagonitzar aquests herois catalans no eren tan cruels com les actuals: "En aquells temps el combat era més noble que el d'ara. Era el combat de l'home contra l'home". [...] Ara s'ha llançat a novel·lar els almogàvers amb l'intent d'explicar "una història de ficció interessant" i a la vegada divulgar la història de Catalunya. Perquè a Closa el continua preocupant el fet que hi hagi tants ciutadans catalans que encara es pregunten si "Entença , Rocafort i Roger de Flor només són noms de carrer".

La primera cosa que va sorprendre Daniel Closa, quan va decidir novel·lar els almogàvers, és no trobar cap llibre de ficció sobre aquelles gestes. Diu que tampoc no va trobar gaires llibres d'història que parlessin dels fets. I aleshores es va decidir a llegir les Cròniques de Ramon Muntaner, un dels personatges de la novel.la. Closa explica que ha mantingut el rigor amb els personatges històrics del llibre i ha fet la ficció amb els personatges inventats, bàsicament amb el protagonista dels llibre, que participa en l'expedició, però que està més preocupat per la recerca del misteri del seu origen familiar.

La novel·la la va presentar l'historiador Josep M. Solé Sabater, que va dir que era un llibre "incòmode", perquè reflectia que els almogàvers eren "tan brutals com tots els exèrcits". Però aquesta brutalitat "s'explica per la forma de fer la guerra a finals de l'Edat Mitjana". En qualsevol cas, es tracta d'"una novel·la escrita de forma àgil i que pot arribar a un públic que pot tenir reticències amb la novel·la històrica".>>

<<Guerrero de oficio que en los reinos cristianos hispánicos servía, desde el siglo XIII, para hacer incursiones en las tierras musulmanas. Así comienza la voz "almogàver2 en la "Gran Enciclopèdia Catalana". Hoy, la palabra se utiliza también en un sentido figurado para designar a un patriota catalán exaltado. Lo cierto es que este cuerpo de soldados mercenarios catalanes que sirvió en la Edad Media y que protagonizó, bajo el mando de Roger de Flor, la famosa expedición a Bizancio contra los trucos, ha sido objeto de una cierta mitificación. Ahora el escritor y biólogo Daniel Closa (Barcelona, 1961) ha querido romper con esta aureola mítica y lo ha hecho en una novela, "El secret de l'almogàver", que acaba de publicarse.

La voluntad de describir a estos mercenarios tal como eran ("y no como unos héroes o unos personajes gloriosos") y un cierto afán didáctico marcan esta narración de aventuras, a la que el autor ha sabido dar amenidad y un ritmo ágil. Closa, que ya recreó en "Setembre de passió" el sitio de Barcelona en 1714, ha abordado ahora la legendaria epopeya de los almogávares mezclando elementos históricos y de ficción. "La novela histórica tiene el inconveniente de que, si el autor inventa unas vivencias para los personajes reales, estos pueden quedar fácilmente distorsionados. Closa mantiene la fidelidad a los hechos históricos y en este marco crea unos protagonistas de ficción, lo que le permite fabular sin desvirtuar la história", señaló Josep M. sabaté, director del Museu d'Història de Catalunya, al presentar la novela.

Ermengol, el protagonista de la narración, és un joven almogávar de misterioso origen familiar que participa en la campaña militar en el imperio de Bizancio bajo el mando de Berenguer d'Entença. Las figuras históricas de Bernat de Rocafort, Roger de Flor y Ramon Muntaner /el famoso cronista que formó parte de la expedición y dejó constancia escrita de ella) se mezclan con naturalidad con los personajes inventados por Closa, que ha basado su recreación de los hechos en la "Crònica" de Muntaner.

Los almogávares eran mercenarios normales y, por lo tanto, eran hombres muy brutales. Yo he intentado reflejarñlo así -explica Closa-. Pero al lado de esta vertiente de barbarie tenian un acusado sentido de la amistad y de pertenencia a un grupo, un código de honor, así como una moral y unos principios religiosos muy profundos." Según Solé sabaté, este aspecto puede resultar "un tanto incómodo, porque en la novela se explican las cosas con mucha contundencia". "pero si repasamos cualquiera de los ejércitos de la época -aádió el historiador-, todos actuaban con una brutalidad similar. En todo caso, Closa narra de forma amena, incluso para el público que puede ser reticente a la novela histórica, los hechos en que participaron los almogávares y nos da a conocer la personalidad de esta 'república de soldados' como los llamaba Jean Pascot"

Daniel Closa tiró del hilo de la popeya almogávar porque sintió curiposidad por uno de sus caudillos, Berenguer d'Entença. El lector de esta aventura novelada podrá ahora enterarse, por si no lo sabía ya, de que Rocafort, Roger de Flor y Entença no son sólo calles de Barcelona (como reza una faja propagandística del libro).>>

<<Veritat és que l’emperador Frederic hac un falconer qui era d’Alemanya, qui havia nom ser Ritxard de Flor, e fo molt asalt hom. E donà-li muller, en la ciutat de Brandis, una donzella filla d’un honrat hom de la ciutat, qui era ric hom; sí que entre ço que l’emperador li donà e ço que pres ab sa muller, ell fo gran ric hom. E d’aquella dona hac dos fills: lo majo hac nom Jàcomo de Flor,e l’altre menor, hac nom de Roger de Flor. E en lo temps que Corralí venc al regne, lo major d’aquests no havia quatre anys, ne aquell Roger no havia mas un any; e llur pare era bon d’armes, e volc ésser a la batalla de Corralí contra lo rei Carles,e en aquella morí. E con lo rei Carles hac lo regne, presse tot ço qui fos de negun qui fos estat de família de l’emperador ne del rei Manfré, sí que aquests fadrins ne a llur mare ne romàs mas ço que la mare hi havia aportat en dot; de l’àls foren desheretats.

E en aquell temps les naus de les maisons faïen cap a Brandis, e aquí venien eixhivernar aquelles de Polla qui volien trer del regne dels peregrins ne viandes. E les maisons havient totes grans heretaments, e encara a Brandis, e per tota Polla e per tot lo regne. E així les naus qui eixhivernaven a Brandis, a la primavera carregaven, per anar a Acre, de pelegrins, e de oli, e de vi, e de tota graixa e de forment. E segurament que és lo pus aparella lloc per lo passatge d’Oltramar que negun que crestians hagen, e pus abondosa terra de totes gràcies; e és assats prop de Roma, e és lo mellor port del món; e la ciutat, bella, qui risingla tot lo port, que les cases són entrò dins la mar.

E per tempsavant, con aquest fadrí Roger hac estrò a vuit anys, esdevenc-se que un prohom del Temple qui era frare sargent, per nom frare Vassall, e era nadiu de Marsella,e era comanador d’una nau del Temple e era bon mariner, e venc eixhivernar un hivern a Brandis ab la nau, aqell fadrí Rogeró féu adobar. E mentre faïa adoba la nau , aquell fadrí Rogeró anava per la nau e per l’eixàrcia, així con si fos un bugiot, molt lleugerament; e tots dies era ab ells, per ço con alberg de llur mare era prop d’allà on la nau tenia llats. E aquell prohom, frafe Vassall, aaltà’s tant d’aquest fadrí Rogeró, que així l’amava com si fos son fill; e demanà-lo a la mare, e dix-li que si l’hi lliurava, que faria son poder que fos bon hom al Temple; e la mare, per ço con li paria prohom, lliurà-l’hi volentera, e ell reebe’l. E eixí lo pus expert fadrí de mar, que meravelles faïa de muntar e de totes coses, sí que con hac quinze anys, fo tengut dels bons mariners del món, de la persona e de raon de marinatge; sí que aquell prohom, frare Vassall, li lleixà fer de la nau a totes ses volentats.

E lo mestre del Temple, qui el veé així ardit e bo, donà-li lo mantell e féu-lo frare sargent del Temple. E a poc de temps que lo fet frare, lo Temple comprà de genoveses la major nau qui en aquell temps fos feta, e havia son nom "lo Falcó", e lliura-la a aquest frare Roger de Flor. E aquesta nau navegà molt de tepms molt sàviament e ab gran valor, sí que ab la nau s’atrobà en Acre tan bé lo Temple, que entre totes quantes naus havien, no los valien tant con sol aquesta; que aquest frare Roger fo lo pus llarg hom qui anc nasqués, que sol no s’hi féu a comparar lo rei jove; e tot quant ell guanyava, departia e dava per los honrats cavallers del Temple e per mlts amics que en sabia guanyar.

E en aquell temps Acre se perdé, e ell era al port D’Acre ab la nau, e llevà dones e donzelles, ab gran tresor e molt bona gent. E puis aixçi mateix llevà gent a Muntperegrí, així que ell guanyà en aquell viatge sens fin. E con féu desarmar, donà molt al maestre e a tots aquells qui poder havien al Temple. E con açó fo fet, envejosos acusaren-lo ab o maestre, dient que tenia gran tresor que li era romàs del fet d’Acre; sí que el maestre lim emparà tota quanta roba trobà d’ell, e puis volc-o pendre en persona. E ell sabé-ho, e desemparà la nau al port de Marsella, e venc-se en Gènova; aquí trobà misser Tisí d’Oria e d’altres amics que havia sabuts guanyar, e manllevà d’ells tant, que comprà una bona galea per nom "l’Oliveta", e armà-la molt bé.

E ab la galea se’n venc a Catània al duc, e proferí’s a ell que li valria de la galea, en la guerra, e de les persones. E lo duc no l’acollí bé de fet ne de paraula; e sí hi estec tres jorns que un bon respost no en pot haver. E e’l quart jorn ell li tornà davant e dix-li:

-Senyor, jo veig que a vós no plau que jo sia en vostre serviï, per què vós coman a Déu, e iré cercar altre senyor a qui plàcia.

E lo duc respòs-li que anàs a la bona ventura. E tantost ell se recollí, e venc-se’n a Messina, on trobà lo senyor rei Frederic; e venc-li davant, e proferí’s a ell així con havia fet al duc. E lo senyor rei acollí-lo molt graciosament e li féu gràcies de la proferta, e tantost féu-lo de sa casa, e li assignà ració de bona e honrada. E ell féu-li homenatge, ell e tots aquells qui ab ell eren venguts.

E lo frare Roger, qui hac vist tan bell acolliment e tan honrat que lo senyor rei li hac fet, tenc-se’n molt per pagat. E con hac estat vuit jorns ab lo senyor rei e hac refrescada tota sa gent, ell pres comiat del senyor rei e féu la via de Polla, e pres una nau carregada de viandes, del rei Carles,qui anava a Catània del duc, e més-hi de la comanya de la galea, de d’aquells de la nau en la galea, e tramés la nau a Saragossa, qui era de tres cobertes, carregada de forment e d’altres viandes. E aprés pres ben deu tarides, així mateix carregades de viandes, que el rei Carles trametia al duc; e ab aquestes tarides ell s’en venc a Saragossa, on havia gran freitura de vianda; e ab la galea així mateix mès-ne e’l castell d’Agosta. Qué us diré? Que d’aquella presa forní Saragossa, e el castell d’Agosta, e Lentí e tots los altres llocs qui per lo senyor rei se tenien, que entorn de Saragossa fossen, així son era Vola e altres llocs. E pensà de vendre les viandes a gran mercat de Saragossa, en en tramès a Messina. E dels diners ell pagava a los soldaners qui eren als castells de Saragossa, e en la ciutat, e a Agosta, e a Lentí e als altres llocs; sí que tothom pagà, qui en diners, qui en vianda, de sis mesos; així ho restaurà tot.

E con açó fo fet, sobrà-li encara guany, que havia fet ben vuit mil onces; e venc-se a Messina, e tramès al senyor rei mil unces en bells carlins, e pagà los soldaners qui eren ab lo comte d’Esquilaix a Rejo, e a Calana, e a la Mota, e al castell de Santa Agata, e a Pendedàtil, e a l’Amandolea, e a Giraix,ço és a saber, en diners e en viandes, així mateix de sis mesos.

E puis armà tantost quatre galees, ultra la sua, les quals près del drassanal. E con les galees hac armades, tantost féu la via del Polla altra vegada, e pres a Otrento la nau d’En Berenguer Samuntada, de Barcelona que era carregada de forment del rei Carles( gran nau de tres cobertes que el rei Carles trametia a Catania), e amarinà-la, e tramès-la a Messina. E donà gran divícia a la ciutat, ab d’altres naus e llenys que pres, que hi tramès així mateix carregades de viandes, més de trenta; així que fo infinitat ço que ell guanyà e el bé que ell féu a Messina, e a Rèjol e a tota l’encotrada, que féu gran cosa.

E com tot açó hac fet, comprà ben cinquanta bèsties totes bones, e encavalcà escuders catalans e aragoneses que reebé de sa companya, e es mès de deu cavallers de catalans e aragonesos en son alberg. E ab molta moneda anà lla on lo senyor rei era, e trobà’l a Plaça; e aquí ell li donà més de mil unces en diners, e donà a don Blasco e a Guillem de Galceran, e a En Berenguer d’Entença sobre tots, ab qui s’acostà de tal amor, que es faeren frares, e que tots temps fos comun ço que ells haguessen. Qué us diré?No hi ha ric-hom ne cavaller que no presés sos dons. E en tots los castells que venia, ell quitava los soldaners de sis meses; enaixí que enfortí lo senyor rei, e refrescà així la sua gent, que ell féu que u ne valia dos.

E lo senyor rei, que hac vista la sua bondat, féu-lo vicealmirall de Sicília, e de son consell, e li donà lo castell de Trip, e lo castell de la Licata e les rendes de Malta. E frare Roger, qui veé la honor que el senyor rei li hac feta, jaquí la sua compana de cavall ab lo senyor rei, e lleixà per llur cap dos cavallers, per nom la u En Berenguer de Mont-roig, e l’altre misser Roger de la Macina, e lleixà’ls moneda per messió. E ell pres comiat del senyor rei, e venc-se’n a Messina; e armà cinc galees e un lleny, e pensà de batre tot Principat,e Plaja Romana, e la ribera de Pisa, e de Gènova, e de Proença, e Catalunya, e Espanya e Barbaria. E tot ço que trobava, d’amics e d’enemics, qui fos moneda e bona roba que pogués metre en galees, ell prenia; e als amics faïa carta de deute, e deïa-los que con pau seria, que els pagaria; dels enemics prenia així mateix ço que bon los trobava, e lleixava-los los llenys e les persones, que a negú no faïa mal de la persona, e així cascun se partia pagat d’ell. Així que en aquell viatge guanyà sens fin d’aur, e d’argent e de bones robes, aitant com les galees ne pogueren portar; e així, ab aquell guany tornà-se’n en Sicília, on tots los soladers, així de cavall con de peu, l’esperaven així com los jueus fan Messies.

E con fo a Tràpena, oí dir que el duc era vengut sobre Messina e que la tenia assetjada per mar;venc-se’n a Saragossa, e aquí desarmà. E si anc los soldaders l’esperaven ab gran fiança, ell los pensà d’acórrer, que tothom que trobava, així de cavall com de peu, con guàrdies de castells, e en Sicília e en Calàbria, ell quità d’altres sis meses, així que tots los soldaders foren així en bona volentat, que un ne valia més que dos no solien valer. E puis tantost féu-se venir sa companya, e així mateix quità-la; e tramès al senyor rei gran refrescament de moneda, e a tots los rics-hòmens.>>

<<Ara vos lleixaré a parlar d'ells, qui se'n vénen e han haüt afany e treball assats; e parlar-vos he de nós, qui romanguem a Gal·lípol, que no n'haguem res menys d'afanys que ells.

Que dementre que la companya fo partida de Gal·lípol per anar sobre los alans, l'emperador ho sabé; e fo ventura que en aquella saó vengren divuit galees de genoveses, de què era capità ser Antoni Spíndola [...] E sobre açó lo dit ser Antoni venc ab dues galees a Gal·lípol, e desafià'ns de part del comun de Gènova. E el desafiament fo aital, que ens manava e ens deïa, de part del comun de Gènova, que nós eixíssem de llur jardí, ço era l'emperi de Contastinoble, qui era jardí del comun de Gènova; en altra manera, si no n'eixíem, que ens desafiava per lo comun de Gènova e per tots los genoveses del món. E jo respòs-li que no pendríem los desafiaments, que nós sabíem que el comun era estat, e era encara, amic de la casa d'Aragon, e de Sicília e de Mallorca, e així que no hi havia raon que aquells desafiaments ell faés ne nós deguéssem reebre. E ell féu fer una carte pública d'açò que hac dit, e jo altra d'açò que haguí respost per tota la companya. Puis altra vegada tornà en allò mateix, e jo així mateix li responguí, e foren-ne fetes altres cartes. E puis, la terça vegada ell s'hi tornà, e jo responguí-li que ell faïa mal, qui en aquells desafiaments se fermava, e que jo li requeria de part de Déu e de la santa fe catòlica (que per exalçar aquella érem venguts en Romania), e que ell cessàs aquells desafiaments; e encara que el requeria de part del pare sant apostoli, «de qui nós tenim la senyera» (la qual ell podia veure), contra l'emperador e les sues gents, qui eren cismàtics e a gran tració havien morts los nostres caps e els nostres frares, vinentlos nós servir contra los infeels. E així, que el requeria de part del pare sant, e del senyor rei d'Aragó, e del senyor rei de Sicília, e del senyor rei de Mallorca, que ens ajudassen a fer aquesta venjança, e si no ens volien ajudar, que no ens noguessen contra. E en altra manera, si ell no volia revocar los desafiaments, que protestava de part de Déu e de la santa fe catòlica, que sobre ell, qui aquells desafiaments aportava, e sobre tots aquells qui bons hi eren estats ne hi eren, fos la sang qui s'escamparia entre nós e ells per aquell desafiament, e que nós ne romanguéssem sens pecat e sens colpa; que Déus e el món podia veure que nós con a forçats ho havíem a reebre e ens havíem a defendre. E tot aço fiu jo metre en forma pública.

E ell estec en sos desafiaments. E aço faïa ell per ço que havia donat a entendre a l'emperador que tantost con lo comun nos desafiàs, que no gosaríem romandre en Romania. E no en sabia bé lo nostre cor: que ab car ho havíem pres, que null temps no n'eixíssem estrò venjança complida n'haguéssem presa. E així, tornà-se'n en Contastinoble, e dix a l'emperador ço que havia fet, e encara li dix que ell adés de present li hauria lo castell de Gal·lípol, e mi e tots quants érem. E tantost féu recollir les divuit galees sues e set de l'emperador, de què era almirall N'Andriol Morisc, genovès, e llevaren lo fill de l'emperador per menar al marquesat. E vengren-nos un dissabte a vespre, davant Gal·lípol, totes vint-e-cinc galees, e pensaren tot aquell dia e la nuit obrar escales e gates per combatre-nos a Gal·lípol, sabent que la companya nos era lluny, e nós que érem pocs hòmens d'armes romases.

E així con ells aparellaren llurs batalles que donassen l'endemà, jo ordoné ma defensó tota la nuit. E la defensó fo així ordonada: que jo fiu guarnir totes quantes fembres hi havia (que de les armes havíem assets), e ordoné-les als murs; e en cascuna part del mur jo ordoné un mercader, d'aquells mercaders catalans qui hi havia, que fossen ordonadors d'elles; e ordoné per tots los carrers miges bótes de vi ben temprat, ab vernigat, e molt pa qui menjàs e begués qui en volgués, que ben sabia que el poder era tan gran de fora, que no ens lleuria d'anar menjar a casa. E puis ordoné que tothom fos guarnit de cuirasses, que jo sabia que els genoveses anaven ben bastats de passadors e que en despendrien molts; que ells han una manera que no fan sinó trer a la basta, e despendre més cairells en una batalla que no farien catalans en deu; e així fiu tothom guarnir. E fiu estar oberts los postigos de la barbacana (que eren totes les barbacanes enverdescades), per ço que poguéssem acórrer lla on major ops fos. E d'altra part, ordoné los metges que havíem, que esteguessen aparellats d'adobar cascun con seria nafrat, en guisa que tantost pogués tornar a la batalla. E con aço haguí fet, e ordonat cascun on devia estar ne què devien fer, jo ab vint anava e corria ça e lla, lla on major ops era.

E con jorn se féu, les galees vengren pendre terra. E jo ab un bon cavall que tenia, mi terç de cavalls armats ab llorigues e perpuntes, contrasté als palomers de pendre terra bé entrò a mija tèrcia; e a la fin deu galees anaren pendre terra lluny. E sobre aquell pendre de terra, a mi caec lo cavall, e finalment un meu escuder avallà e donà'm lo seu; e anc tant no em cuité, que entre lo cavall qui era en terra e jo, ab tretze nafres ne llevé. Emperò, con fui pujat sobre l'altre cavall, pugé aquell escuder en les anques del cavall e entré-me'n al castell ab cinc ferides que haguí, de què poc me sentí, salvant d'una que n'havia de llong del peu, d'espaa. E aquella e les altres jo em fiu adobar tantost. E així haguí perdut aquell cavall.

E con les galees veeren que jo fui caigut, cridaren: -Mort és lo capità! Via a ells! Via a ells!-. E llavors preseren terra tots ensems. E hagueren molt sàviament ordonades llurs batalles, que de cascuna galea eixia una senyera ab la meitat de la xurma. E fo així ordonat: que si negun d'aquells qui anaven a la batalla hagués fam o set, o fos nafrat, e tornàs a la galea, que si era ballester, que altre ballester eixís; e si era llancer, atrestal; en guisa que aquells qui daven la batalla, per res no poguessen minvar, ne per anar menjar ne per altra raon, ans de ple en ple donassen la batalla.

E així eixiren ordonadament, e pensaren cascuns de donor batalla lla on cascun era ordonat que combatés ab sa xurma. E pensaren molt vigorosament de combatre, e nós a defendre. E ells gitaven tants de cairells, que quaix lo cel tolien hom de veer; e aquest trer de cairells durà entrò bé a horonona, així que tot lo castell n'era plen. Què no us diré que tuit no en fóssem ferits, aquells qui defora anàvem; que un meu coc, qui estava en la cuina, qui coïa gallines per nafrats, que per lo fumeral li venc un passador qui li entrà per lo muscle ben dos dits. Què us diré? La batalla fo molt forts, e les nostres fembres, ab cantals e pedres (que jo havia moltes fetes metre al mur e a la barbacana), defensaven tan règeu que meravella era. Que en veritat, que fembra s'hi trobà que havia cinc cairellades en la cara, que encara se defensava així con si no hagués mal. E així durà aquesta batalla entrò a hora de despertada.

E con venc a hora de despertada, lo capità, per nom N'Antoni Spíndola, davant dit, qui féu los desafiaments, dix: -O vil gent! ¿Què és açò, que tres tinyoses que ha dedins, vos defensen aquella casa? Molt sóts vils!-. E llavors ell s'aparellà ben ab tres-cents hòmens de casades que hi havia, que tots eren de les mellors casades de Gènova, e ab cinc senyeres ell pensà d'eixir de les galees. E tantost a mi ho digueren, e jo munté al mur e viu-los venir; e tantost fiu armor mon cavall e els altres sis cavalls armats qui hi havia. E con fom bé arreats e aparellats, que no ens fallia res, jo fiu venir cent hòmens d'aquells qui hi eren dels mellors, e fiu-los desguarnir; que faïa gran color, així con aquells qui érem en mig juliol. E viu que los cairells eren cessats, que negun no en treien, que tots los havien despeses; e en camisa e en bragues, cascun ab una darga e ab llança en la mà, e ab les espaes cintes e el punyal, io els fiu tots aparellar. E con lo capità, ço és a saber N'Antoni Spíndola, ab tots aquells bons hòmens, ab les cinc senyeres, foren venguts a la porta ferrissa del castell, e hagren donada batalla molt forts una peça, en guisa que la major part traïen la llengua de set e de calor, jo em comané a Déu e a madona santa Maria, e vaig fer obrir la porta. E ab los sis cavalls armats e los hòmens de peu que eixiren així lleugers, anam ferir en les senyeres, sí que al primer colp n'abatem tres. E ells, qui hagren vist que nós així ferim vigorosament, de cavall e de peu, van-se vençre, així que tantost n'haguem les espatlles. Què us en diré? Que tantost N'Antoni Spíndola perdé la testa en aquell lloc on féu los desafiaments, e ab tots los gentils hòmens qui ab ell eren eixits; així que tota hora hi moriren més de sis-centes persones de genoveses. E dic-vos que per les escales de les galees se'n muntaren los nostres mesclats ab ells, així que, en veritat, si sol haguéssem haüts cent hòmens frescs, de les galees haguérem retengudes més de quatre. Mas nós érem tuit nafrats e ujats, e així a la mala ventura lleixam-los estar.>>

<<Ramon Muntaner nasqué a Peralada l’any 1265. El seu pare, Joan Muntaner, tenia un hostal a la plaça del poble. Devia ser un hostal discret, des del moment que s’hi allotjà, en passar per la població, ja vell, el rei Jaume I. En aquest moment, Ramon tenia nou anys i degué quedar fascinat. Es donen fenòmens com aquests i se n’han donat sempre. Aquesta possible fascinació inicial- en tot cas- és una hipòtesi de treball acceptable per a explicar la impressionant fidelitat que Muntaner mantingué durant tota la seva vida pels reis ( o sigui per l’Estat) del seu país i que en cap moment no se li refredà.

A conseqüència de la croada contra el rei Per que després fou anomenat el Gran- instigada pel Papa i actuada pel rei de França, Peralada- com altres poblacions de l’Empordà- passà molts mals moments, i el patrimoni dels Muntaner fou destruït. Ramon no tingué més remei que emprendre un camí diferent del que probablement hauria seguit si no haguessin ocorregut aquestes desgràcies. Costa una mica d’imaginar, en tot cas, una persona d’una personalitat tan inconfusible exercint tota la vida l’hospitalitat professional a Peralada. El fet d’haver hagut de marxar del seu rodal fou, probablement, l’esdeveniment- gairebé diria el miracle- de la seva vida. Fou l’inici d’una magnífica i útil carrera que li féu comprendre, no solament el seu temps, sinó- d’una manera molt directa- el sentit ascensional del seu país en aquells anys. Muntaner s’hi emmotllà perfectament i a través de la "Crònica" en fou un dels exponents més alts.

A vint anys a penes complerts, es troba, amb els almogàvers, en el servei de l’expugnació de l’illa de Menorca. Després es dirigeix a Sicília per enrolar-se en la guerra contra els Anjou. L’almirall Roger de Flor el nomena procurador de la seva puixant intervenció en l’illa. Es troba en el setge de Messina des de l’inici fins al final (1300). Tenia llavors 35 anys. Amb això Roger de Flor se l’emportà a l’Orient. S’hi mantingué, enmig de dificultats de tot ordre, com un element important de la Companyia catalana fins al 1307. De Peralada, en marxà a onze anys (ell mateix ho diu en la " Crònica"), el 1276. Fins al 1307 hi ha un llarg període de temps durant el qual el seu sentit del servei fou portat a cap enmig d’aventures perilloses i fenomenals. "Roger de Flor - ha escrit Nicolau d’Olwer en una curta però decisiva nota biogràfica sobre le cronista - fou el tombant decisiu de la seva vida." Però potser el que fa de Muntaner un home diferent de tants i tants homes dels seu temps és la seva total dedicació a la casa de Barcelona, als reis de la dinastia (a l’Estat) del seu país. En aquella època el rei era l’Estat.

Muntaner fou un fanàtic- és a dir, un home feliç- i un fanàtic de color i de constitució empordanesos, mantingut a una elevada temperatura mítica. Muntaner és un patriota, però no és pas un patriota d’abstraccions i de filosofies, sinó del patriotisme actuant, pràctic, portat a cap pel rei- pel rei! Muntaner és un monàrquic autèntic, o sigui místic, un monàrquic que considera que el seu rei, projectat sobre el seu país, és un pur i simple voler de Déu, una figura a la qual res no es pot comparar, un personatge somniat, absolutament superior, sagrat. Avui ja no es pot comprendre un home com Muntaner. Avui tot es fa- en política i en tots els ordres- per interès, per por, per odi. Muntaner viu pe l’enlluernament, per la fidelitat, per l’obediència, per la humilitat. No hi pot haver monarquisme autèntic sense la fascinació encegada per una família, per una dinastia. Muntaner tingué la passió pels reis de la casa de Barcelona del seu temps. Dels reis, en parla hiperbòlicament: diu que són bones persones i que fan justícia. Però per sobre d’aquestes qualitats hi ha una cosa indescriptible, màgica: el rei. Després del rei, no s’ha de dir res més. S’ha de callar. El centre de la vida psíquica, política, habitual, de l’empordanès fou el rei Jaume I. Sent una gran admiració pel seu pare (pel rei Pere) per una raó importantíssima, decisiva: perquè fou el seu pare. A pesar d’haver-lo conegut tan poc- només entrevist-, té per Jaume I un enlluernament inesgotable per haver fet l’obra d’un gran rei. No cal dir que titil·la pels seus fills i pels seus néts també per una raó decisiva: perquè són els seus fills i els seus néts. Muntaner els serveix a tots perquè constitueixen la dinastia de la casa de Barcelona, perquè el personal inseparable de Jaume- tan els seus progenitors com la seva posteritat- li és sagrat. A nosaltres ens pot semblar que el testament de Jaume I repartint el regne entre els seus fills fou un enorme error, una pura i considerable insensatesa. Probablement ho fou. Però Muntaner, coetani dels fets, no es plantejà mai aquesta història. Un home de bon sentit potser hauria trobat que després de la mort de Jaume I es projectà sobre els països de domini català una mica massa de monarquia: la monarquia d’Aragó-Catalunya; la casa de Mallorca; la monarquia de les terres d’Itàlia. L’abundància de reis fou potser excessiva. A la "Crònica", causa la impressió que aquest devessall d’ornamentació més aviat li agrada. Com a monàrquic autèntic, com més reis apareixen més content està. Com més n’hi ha, més motius troba per a fascinar-se. En tot cas, serví totes les cases: serví l’hereu del rei de Catalunya-Aragó, que es digué Pere II; el rei de Mallorca, que es digué Jaume II; la casa de Sicília. Pels fills i néts d’aquests senyors, els seus sentiments foren permanents i abrandats. Eren la dinastia, la casa, l’Estat, el rei. Ell veu les coses d’aquesta manera i la projecció sobre aquests fets d’una qualsevol reflexió hauria estat impensable. En definitiva, examinant la carrera de Muntaner a través de la dinastia que serví, l’empordanés és una prefiguració dels grans servidors que els règims polítics han tingut.

A Menorca, fou un soldat. A Sicília, un administrador i un soldat. A Orient, després del cèsar Roger de Flor; del megaduc Berenguer d’Entença, de l’almirall Ferran d’Aunés; del senescal Bernat de Rocafort, apareix Muntaner: Conseller i Mestre Racional de la Companyia, càrrec administratiu però que no l’alliberà pas de prendre part en trenta-tres batalles. A Gerba, fou un funcionari colonial decisiu. A València, un polític. A Mallorca i Eivissa, un conseller del rei de la casa. Serví la dinastia (les dinasties del tronc de Jaume I) permanentment. La persona física que serveix, això rai! Muntaner serveix una continuació encarnada en una casa. Així, el 1307, decidí deixar la Companyia catalana d’Orient i embarcar-se cap a València, on onze anys enrera havia deixat una promesa per casar-se; una tal Valençona, pubilla de Xilvella, en aquell regne. Però llavors el rei Frederic de Sicília (fill de Pere II i nét del Conqueridor) li encomanà la pacificació de Gerba i els Querqueus- illes del litoral meridional de Tunis. Hauria estat impemsable la formulació d’una qualsevol dificultat. Va a l’oasi i a les illes i compleix la misió amb molta distinció, cosa no gens fàcil. El 1311 es pot casar, porta la seva esposa a Gerba, d’on ha estat nomenat senyor i on li neixen dos fills. Entre 1311-13, és el senyor de Gerba. De sobte sembla crear-se sobre aquell espai una situació perillosa. Embarca la seva senyora (que estava en estat) i els seus dos fills i els arria cap a València. Es queda sol a Tunis encara dos anys fins que finalment pot tornar el territori al rei de Sicília el 1315. Aquesta decisió, la pren perquè creu que Ferran de Mallorca (fill de referit Ferran, i és encarregat de portar una criatura d’aquest matrimoni a Jaume II i nét del Conqueridor) té el projecte de conquerir la Morea, o sigui el Peloponès, i aspira a formar-ne part. Amb això mor Isabel de Sabran, esposa del Esclarmonda de Foix, a Perpinyà. Complerta aquesta missió, pot finalment passar el Nadal de 1315 amb la seva família a Xilvella. El 1316 l’infant Ferran mor i aquest fet esvaeix definitivament els seus somnis orientals. Entra llavors en al vida plàcida- potser relativament plàcida. En la nota biogràfica de Nicolar d’Olwer a que fèrem referència, es pot llegir: "L’any 1320 enrola a València, ballesters i gent de mar pel compte del rei Frederci de Sicília, després (1323-29) és elegit i reelegit jurat de València; representa aquesta ciutat en el coronament del rei Amfós (1328); duu els seus fills al servei del rei de Mallorca (1329); s’en voldria tornar a Sicília prop del rei Frederic(1331); es fica definitivament a Mallorca (1332), on és conseller del rei Jaume III- aquell que havia salvat amb els seus braços- i on rep el títol de cavaller, miles. Poc després, en traspassar la setantena (1336) mor a Eivissa i és soterrat a València, a la capella de Sant Macari- fundada per ell- de l’església de Sant Domènec". I aquesta fou, en quatre paraules, la vida de Muntaner, dedicada sempre al servei de la dinastia catalana. La cèlebre "Crònica", la comença d’escriure a l’alqueria de Xilvella, a l’horta de València- són les pròpies paraules-, el 1325. Aquest llibre és escrit amb un estil d’un engrescament permanent, ambun continuat entusiasme, mantenint un to col·loquial però abrandat, sense filigranes ni subtileses literàries, sense la terrible plaga del provençalisme, en la llengua eficaç, intel·ligible i real. És un llibre que avui es llegeix sense que caigui ni un moment de les mans. El pinyol de la "Crònica" és la part més viscuda per Muntaner, o sigui els capítols de les aventures de la Companya catalana- capítols que separa Nicolau del llibre i publica en "Els nostres clàssics", en una edició admirable. Nicolau sentí una autèntica i permanent passió per Ramon Muntaner. Treballà molt de temps en l’establiment del text per fer una edició definitiva de la "Crònica"- treballs que ignoro en quin estat es troben. Viatjà també pel Mediterrani seguint les passes de l’Empordanés, i el que n’escriví- tant "L’expansió" com el "Pont Blau"- té una gran i acusada qualitat. Hi ha una edició excel·lent de la "Crònica" de Muntaner, de l’Editorial Barcino. Aquesta edició de la "Crònica", feta segons el criteri d’aquesta editorial- empresa en tot cas, respectabilíssima-, no ha estat ni del gust del públic, que ha troba que li han ofert un text medieval poc fàcil, ni dels erudits, que haurien volgut el text absolutament inicial i autentificat. La meva impressió personal- purament personal- sobre el criteri eclèctic o reformista d’aquesta editorial és molt favorable. La "Crònica", importantíssim llibre, resulta, però avui, vull dir posat a les mans d’un català d’avui, d’un català en definitiva per construir, lleugerament deceptiu. És un llibre que topa amb el nihilisme hipercrític que impera en els països no formats. La "Crònica" és el llibre de l’època més alta de la història del nostre país: és el llibre de la unitat del poble català, segons diu exactament, Nicolau. Muntaner manifesta aquesta unitat creada al voltant del rei. És natural, doncs, que el cronista, enlluernat pels esdeveniments dels seu temps, centrats en el rei, tiri sempre l’aigua al seu molí.

Tots els pobles que han arribat en un punt determinat d’integració han fet igual. És innecessari detallar. Muntaner, soldat, funcionari, administrador, conseller, fa exactament el mateix que el que han fet sempre les persones que serviren règims reals i

existents. Parla amb una fraseologia favorable, hiperbòlica i emfàtica dels seus amics-dels amics del seu rei i, per tant del país. Considera que els contraris són uns ximples i uns caragirats que no valen res. És perfectament correcte, és el que ha de ser, i vista la posició am els ulls dels homes del temps en que es produí és un sistema de judicis normalíssim. Però, és clar, el sistema resulta per a l’home d’avui, que ha sofert un procés regressiu i que per anormalitat utilitza una escala de valors vidriosa i subjectiva, una mica avorrit, una mica monòton, una posició massa oficialista. Fa l’efecte que Muntaner posa d’una part els bons, o sigui els seus, i, davant, els altres- els que no van amb el seu rei. Els primers són, naturalment, insuperables; els altres són els dolents. Però, aquesta posició, que és la de sempre i que constitueix l’entranya positiva de la política d’un país, havia de xocar fataltment amb les posicions genialoides, àcrates i desintegradores, produïdes pel desori mental ocasionat per la inexistència política. Deia, no fa gaire, que Muntaner, per al català d’avui, es fa una mica difícil de comprendre. Entre Muntaner i la realitat psicològica d’avui hi ha la diferència entre l’home que té una cosa per servir i per obeir i el que no té res a servir ni a obeir. Així, és natural que la "Crònica" no tingui el picant que exigeix, a cada moment, la regressió hipercrítica. En un llibre sobre l’Empordà, Ramon Muntaner hi ha d’ocupar un lloc molt visible. Jo crec que aquest home de Peralada, que marxà d’aquesta terra a l’edat d’onze anys i ja no tornà mai més (cosa que no vol pas dir que alguna vegada no hi passés, sense que consti que s’hi aturés), és un dels més grans empordanesos que han existit. Muntaner fou un nacionalista complet i explícit, de matís monàrquic, un patriota a cegues. A ell se li podria aplicar l’eslogan del patriotisme de tots els països, siguin de la tendència ideològica que siguin i que els anglesos han resumit en aquest altre: Wrong or right, my country! És a dir, Muntaner, a sis o set segles de distància, és un ciutadà exactament igual que un ciutadà normal de qualsevol país constituit en aquest moment. No ha gens de diferent. Deia que Muntaner és un dels més gran empordanesos que han existit, però no pas per les raons que la banalitat i la fàcil fraseologia han posat en circulació quan es tracta d’aquest país. Més aviat crec que en fou un home important perquè aconseguí desprendre’s de la més gran part dels guarniments que contituïen l’essència de la vida de la gent del seu temps que l’habitaven. Apareix a l’Empordà, comarca fuedatilitzada fins al moll dels ossos, governada per senyors (aristòcrates o eclesiàstics) que es consideren diferents, que com a tals creuen que tenen un rei al cos i que fan el que a cada moment els sembla més prepotent, poblada per un material humà miserable, liró i embogit- apareix un home, deia, que es posa al servei d’una força integrativa superior, del rei, de la dinastia, de l’Estat. El que es coneix de la vida de Muntaner, ho demostra plenament. És clar que una situació general semblant potsr no podia ser diferent. En aquest cas, la importància d’aquest empordanés es doblaria, per una raó d’excepcionalisme admirablament descarat. En fi: el que vull dir és que si, aquesta posició, l’hagués adoptada un home sense guarniments feudals i, per tant, sense arrauxaments anàrquics- perquè l’anarquia és el revers de la medalla del feudalisme- un home, posem per entendre’ns de la Catalunya Nova, no ho trobaríem tan inexplicable. Que, aquesta posició, l’hagi adoptada un empordanés em sembla important. És potser a causa d’aquestes consideracions que Muntaner és tan remarcable: fou un precursor en el seu temps, en els segles posteriors i fins i tot en els anys que vivim, en els quals a l’Empordà hi ha encara tantes formes de fuedalisme, afeblit però real, de capricis personals, de separatismes oficialistes i distingits, interessats però trivials.>>

<<E com cascuna de les hosts se veeren, los almogàvers del comte Galceran de de don Blasco cridaren: -Desperta, ferres! Desperta!-; e tots a colp van ferir dels ferres e de les llances en les pedres, sí que el foc ne faïa cascun eixir, així que paria que tot lo món fos llumenària, e majorment con era alba. E los francesos, qui veeren açò, meravellaren-se’n de demanaren què volia allò dir; e cavallers qui hi havia, qui ja s’eren atrobats ab almogàvers den Calàbria en fets d’armes, digueren-los que açò era costuma d’ells, que tota hora que entraven en batalla despertaven los ferres de les llances. Sí que dix lo comte de Brenda, qui era un dels comtes de França:

- O Déus! -dix ell-, què serà açò? Ab diables nos som atrobats, que aquell qui ferre desperta, par que en cor haja de ferir. E creu que nós hajam trobat ço que anam cercant.

E llavors senyà’s e comanà’s a Déu, e batalla arrengada, van-se ferir los uns e’ls altres.>>

Ramon Muntaner, "Crònica", cap.191

<<Quan les galees foren recollides e llunyades de terra troa a mig tret de ballesta, ells viuren un almogàvers qui fo romàs en terra, e cinc cavallers francès venien-li dessobre ab llurs cavals, e ell, defensant e tornant atràs, venia vers la mar, així com cell qui cuidava trobar les galees aparellades de muntar sus. En una de les galees havia un almogàver, qui era de Tàrrega, molt valent hom, senyor de cinquanta servents, e viu que aquell almogàver, qui era seu, era en molt gran cuita; pregà l’almirall que el faés posar en terra per secórrer a son companyó; aitantost pres la llansa e sos dards, e la galea acostà’s-se a terra e ell davallà tot sol. Mas abans que ell fos en terra del tot, viu que hagren son companyó mort, e no romàs per açò que ell no anàs d’aquella part on los cinc cavallers eren, qui havien mort son companyó; e ells qui el viuren venir, vingren vers ell ab llurs cavalls. E al primer qui venc, lleixà-li anar una escona e donà-li tal colp per mig lo pits, que l’ausberg e tots los garniments li passà; sí que tot lo ferre li mès e’l cors, e sempre caec mort del cavall. Puis pres un salt a través, e encontrà un cavaller d’aquells cinc, e a través per mig los flancs va ferir de la llança lo cavall; sí que de l’altra part li’n passà tot lo ferre, e el cavall caec mort a terra e el cavaller caec sots lo cavall, sí que no es podia llevar. Quan los tres cavallers viuren açò, foren molt irats e lleixaren-se anar a ell, e al primer qui li venc, tramès-li l’esconeta que li era romasa e donà-li tal sobre el bacinet que portava e’l cap, que el ferre li mès dins lo cervell; sí que el cavaller caec mort a terra. E puis garentí-se dels dos cavallers del cavall qui jaïa mort en terra e donà un colp de la llança al cavaller qui estava sots lo cavall, per la ventalla per mig lo coll; sí que li trencà les venes del coll, e morí encontinent. Puis ab la llança apunyada pres un salt a través vers la mar, e no hac altre consell mas que pres una pedra que viu jaer e’l sòl, e tramès-la a cell qui pus prés li era, e donà-li tal sobre la ventalla per mig les dents que les dents e les barres d’avall li trencà; sí que el cavaller, tot esbalaït, girà lo cap a son cavall e fugí. E els sirvent anà vers l’altre cavaller, e el cavaller no es poc gandir d’ell; e donà-li gran colp de la llança sots les faldes de l’ausberg, sí que tot lo ferre li passà per mig la cuixa. E puis acostà’s tant a ell, quan hac tirada la llança, que de burs donà tal colp per los flancs al cavall que esfondrà de l’una part e de l’altra. E el cavaller tramès-li un colp de l’espaa en fugent, per mig de les espatles; sí que li fès de l’esquena ben un palm. Ab tant lo cavaller e lo cavaller caec en terra, e el cavaller qui malament era nafrat en la cuixa, jac en terra tot estès, que no es poc ajudar. Ab tant venc gran pressa de cavallers e d’altres gents, e el sirvent qui els viu venir, no hac altre consell mas que volc fugir vers la ma, mas moltes gents se meseren entre ell e la mar, e ab la sang que hac perduda molta fou tot esbalaït, e aquí aucieren.lo; mas ben fo comprat.>>

<<E esdevenc-se que tres barons de França vengren en Sicília en ajuda del rei Carles, per venjar la mort de llurs parents qui eren estat morts en la guerra de Sicília en temps del senyor rei En Jacme. E aquests tres barons amenaven ab si tres-cents cavallers de França, tots triats, qui eren dels mellors de França, e meteren-los nom "los cavallers de la mort"; en vengren en Catània ab cor e ab volentat que de tot en tot se combatessen ab lo noble Guillem de Galceran, comte de Catancer, e ab don Blasco d’Alagó, qui eren de part del senyor rei de Sicília. E açó juraren, sí que con foren a Catània, tothom los deïa "los cavallers de la mort", així com ells s`havien mès lo nom.

Qué us diré? Ells saberen un jorn que el comte Galcerna e don Blasco eren en un castell de Sicília qui ha nom de Gallanao, e totts tres-cents cavallers, ab molta gent arreats e d’altres qui els volgren acompanyar, anaren-se’n a Gallano. E lo comte Galceran e don Blasco saberen-ho, que en aquell pla de Gallano eren venguts; e reconegueren la qent que havien, e trobaren que no tenien més de dos-cents hòmens a cavall e estrò a tres-cents de peu; e hagren de llur acord que de tot en tot los eixissen a batalla. E a alba de dia eixiren de Gallano, batalla arrengada, les trompes e les nàcares sonant;e els cavallers de la mort, qui els veeren, així mateix reconegueren quants eren, e atrobaren que tot hora eren ben cinc-cents hòmens a cavall, de bona gent, e molts hòmens de peu, de llur país.

E com cascuna de les hosts se veeren, los almogàvers del comte de Galceran e de don Blasco cridaren:- Desperta, ferres! Desperta!- ; e tots a colp van ferir dels ferres de les llances en les pedres, sí que el foc ne faïa cascun eixir, així que paria que tot lo món fos llumenària, e majorment con era alba.

E los francesos, qui veeren açó, meravellaren-se’n e demanaren què volia allò dir; e cavallers qui hi havia, qui ja s’eren atrobats ab almogàvers en Calàbria en fet d’armes, digueren-los que açó era costuma d’ells, que tota hora que entraven en batalla despertaven los ferres de les llances. Si que dix lo comte de Brenda, qui era un desl comtes de França:

- O Déus!- dix ell-, què serà açó? Ab diables nos som atrobats, que aquell qui ferre desperta, par que en cor haja de ferir. E creu que nós hajam trobat ço que anam cercant.

E llavors senyà’s e comanà’s a Déu, e, batalla arrengada, van-se ferir los uns e’ls altres.

E lo comte Galceran e don Blasco no volgren fer davantera ni saguera, ans tots plegats, la Cavalleria de la banda sinestra e los almogàvers de la dreta, van ferir la davantera d’aquells, en tal manera que parec que tot lo món ne vingués. E la batalla fo molt cruel, e los almogàvers van trametredards que endiablia fo ço que ells ne faeren; que a l’entrar que ells faeren en ells, més de cent hòmens a cavall, qui mort lo cavaller, o el cavall, n’anaren en terra, dels franceses. E puis van trossejar les llances e esbutllar cavalls, que així anaven entre ells con si anassen per un bell jardí. E lo comte Galceran e don Blasco van-se faixar ab les senyeres del franceses, en tal manera que a terra les gitaren totes. E llavors veérets fets d’armes, e colps prendre e donar, que anc tan poca gent no fo tan gran batalla e tan cruel; sí que açó durà estró a hora de migdia, que null hom no pogra conèixer quals n’havien lo mellor, sinó tan solament en les senyeres dels francesos qui eren totes abatudes, salvant aquella del comte de Brenda, que ell llevà con lo seu senyaler fo mort e la comanà a altre cavaller. E con los catalans e aragonesos veeren que aquells se tenien tan fort, moc-se un crit entre ells, e cridaren: -Aragó! Aragó!-; e llavoras aquell norm escalfa’ls tots, e van tan règeu ferir, que açó fo la major meravella del món, així que dels cavallers francesos no en foren romases pus de vuitanta, e foren-se’n pujats en un cabeçó, e llavors lo comte Galceran e don Blasco, rompent, van ferir en ells. Qué us diré? Que tots s’emportaren lo nom que havien aportat de França, que ells s’havien mès nom "los cavallers de la mort", e tots moriren; que de tots tres-cents, ne encara dels altres qui ab ells eren, no n’escaparen mas solament cinc hòmens a cavalla alforrats, qui eren de Catània, qui anavenab ells per pilots, los quals fugiren.

E com tots foren morts, la companya del comte de Galceran e de don Blasco llevaren lo camp, e podets dir que hagren tant guanyat, que per tots temps ne foren rics aquells qui en aquella batalla foren. E renonegueren quanta gent havien perduda, e trobaren que havien perdut estrò a vint-e dos hòmens a cavall e trenta-e quatre hòmens de peu. E així alegres e pagats, con hagren llevat lo camp, entraren-se’n en Gallano, e feren ben pensar dels nafrats. E la novella anà al senyor rei de Sicília, qui era a Nicòssia, e ha-ne gran plaer, ell e tots aquells qui ab ell eren. E qutre jorns depuis fo feta la batalla, lo comte Galceran e don Blasco corregueren Paternò e Adernò, e llevaren gran presa de francesos qui eren venguts de Catània, al bosc, per llenya e herba; e havia-hi ben dos-cents cavallers de francesos qui hi eren anats per guarda d’aquelles azembles, qui tots foren morts e preses. E així, en aquella saó, hagren gran dol a Catània per la mort dels cavallers de la mort e dels altres; e així mateix n’hac gran dolor lo rei Carles e el papa con ho saberen, sí que el papa dix:

- Nós cuidàvem haver fet, e res no havem fet; que par-nos que la Sicília així la’ns defendrà aquest con son pare e son frare han fet; e si ben s’és fadrí, ell mostrarà de qual casal és eixit. Per què creu qu a la fin, si per pau no l’havem, jamés no n’haurem res sinó damnatge.>>