El Renaixement o humanisme, amb una incidència molt forta sobre tota la vida política, econòmica, cultural i religiosa del tot Europa, va començar a introduir-se a Catalunya, clarament, a partir del tercer quart del segle XIV.

Qué és el Renaixent Humanisme del segle XIV?
Cal tenir molt present que, primer de tot, l'Humanisme renaixentista en un sentit ampli, com ens va fer avinent Lluís Nicolau d'Olwer, més enllà d'un renovat gust per la cultura clàssica grega i llatina, suposa una nova visió. L'Humanisme vol "esguardar-ho tot amb ulls humans, a capir-ho tot amb intel·ligència humana, a estimar-ho tot amb cor humà". L'erudició clàssica (dels clàssics latins i grecs, però alhora dels més clàssics autors humanistes italians (Dante, Petrarca i Boccaccio)) "pot ésser un del camins, però el camí no és el terme".

Amb tot, una de les formes de resseguir com aquesta nova sensibilitat cultural penetra a la cultura catalana es recercar la nova actitud davant els clàssics llatins (coneguts i valorats ja durant l'Edat Mitjana), com s'inicien les traduccions directes del grec i com arriba, mitjançant coneixement, còpies i traduccions, la nova sensibilitat demostrada pels clàssics autors humanistes italians trescentistes (especialment Francesco Petrarca i Giovanni Boccacio).

La menció, la còpia d'una obra o la seva traducció, així com una activitat paral·lela d'estudi i recerca dels mestres clàssics llatins o grecs no son més que mostres d'una creixent sintonia amb el principis de l'Humanisme renaixentista. La còpia, traducció o menció d'obres clàssiques llatines resulten de difícil ubicació dins dels inicis del Humanisme català ja que aquesta havia estat una activitat constant durant tota l'Edat Mitjana. Molt correctament ho indicava Antoni Rubió i Lluch l'any 1917 quan deia que "es summament difícil fixar els orígens d'aquest moviment literari [l'Humanisme]... i és tant més difícil, en quant en les literatures occidentals l'element llatí formà sempre part substancial i constitutiva de llurs fonaments orgànics culturals, fins el punt que no's pot assenyalar mai en el seu procés històric una vertadera solució de continuïtat". En el cas del monestir de Santa Maria de Ripoll, on hi havia una biblioteca molt important des del segle X, plena d’autors clàssics llatins, especialment dels més relacionats amb l’església, aquesta apreciació té molt de sentit.

Més simptomàtic resulta la còpia, traducció o menció d'obres clàssiques gregues (molt menys conegudes durant l'Edat Mitjana de manera directa i aquí rau l'interès que presenta la figura del gran Maestre de Rodas, Juan Fernández de Heredia), inductor i promotor de les traduccions directes del grec, o dels primers clàssics italians, especialment Petrarca, però també Boccacio.

El pare Batllori diu que "els orígens i la difusió de l'Humanisme a la Península Ibérica segueixen una línia que no és purament geogràfica, ans històrico-geogràfica" ja que a l'expansió per Itàlia (Sicília i Sardenya), a finals del segle XIII, cal afegir les conquestes a Grècia, i que "contemporàniament, l'aragonès Juan Fernández de Heredia, gran mestre de Rodes, creava una cort d'erudits bizantins a Avinyó, on hom traduïa Tucídides i Plutarc més o menys en castellà (no en català) [els anys 1354, 1356, 1361-66, 1370-77 i 1382-96], segons Batllori.

Antoni Rubió i Lluch, i posteriorment Martí de Riquer, enmarquen tres etapes ben clarament definides en l'evolució històrica del humanisme catala: La etapa que ens interessa, la primera, comprèn aproximadament els regnats de Joan I, Martí I i Ferran I, entre 1387 i 1416.

Centrant-nos en la primera fase de l'evolució del humanisme català, en un primer moment, "se presenten els primers i més importants traductors catalans d'obres de la clàssica antiguitat, i té els seus nuclis principals a Barcelona (Sayol, Metge, Nicolau) i València (Canals, Vilaragut, Quils, Mascó, Mollà)".

Però cal tenir molt present, com indica també Riquer, que l'inici de "l'humanisme en llengua catalana és un producte del trecento italià, imitant i traduint les obres de la figura més destacada del qual, Francesco Petrarca (1304-1374), va començar i va finir". I, amb l'obra de Petrarca, indirectament, l'obra de Boccaccio.

La introducció de Petrarca a Catalunya
Aquest primer període humanista català, segons Martí de Riquer, és una etapa marcada per la traducció de Valter e Griselda per Bernat Metge, inclosa dins d'una carta d'aquest a Isabel de Guimerà i datada l'any 1388.

La historia es coneguda. Bernat Metge, com diu Batllori, "el 1388, quan era secretari del rei Joan I, traduí la Història de Valter e la pacient Griselda de Boccaccio, i se serví de la versió llatina de Petrarca", encara que Batllori equivocadament indiqui "que arribà per mitjà de la versió llatina de l'Africa petrarquesca (1388?)".

L'escrivà de Joan I, Bernat Metge, va traduir la versió llatina de Petrarca del darrer conte del darrer dia del Decameron de Boccaccio. De la versió llatina de Petrarca d'aquest conte del Decameron "n'existeixen dues redaccions, totes dues en forma de carta dirigida a Bocaccio, una del 1373 i l'altra del 1374; aquesta última està inclosa en el recull d'epístoles llatines petrarquianes titulat Rerum Senilium Libri i és la que gairebé amb seguretat va usar Bernat Metge per la seva traducció".

Jordi Rubio i Balaguer ha dit que aquesta traducció és "la primera prova d'admiració conscient, l'any 1388, de l'obra de Petrarca a Espanya".

Cal, però, esmentar que abans d'aquesta traducció de Bernat Metge, com diuen Badia i Lamuela, "l'única menció de Petrarca al sud dels Pirineus anterior a la nostra traducció de la Griselda, és la carta que l'escrivà reial Pere de Pont va enviar des de Barcelona al seu mestre Lluís Carbonell, l'any 1386, tot glossant la fama que tenien a Itàlia els llibres del capdavanter de l'humanisme".

Es una carta que Martí de Riquer va presentar per primera vegada en el pròleg a les Obras de Bernat Metge: "En el año 1386, o en el de 1387, un poco antes, por tanto, de la fecha que se suele dar al Valter e Griselda, otro catalán escribía palabras muy semejantes sobre Petrarca [a les que inicien l'epístola a Isabel de Guimerà]. Se trata de Pere de Pont, quien dirigiéndose en una epístola a su maestro Luis Carbonell, secretario del obispo de Gerona, decía: Ad illa que de Francisco Patr(i)archae queritis respon(den)do quod fuit digne laureatus poeta, et maxima habetur reputatione hicque multorum librorum, volumina compilavit, et inter ceteros reputo meliores librorum Rerum Senilium et de Vita Solitaria per eum compilatum in qidam emore prope Vuceriam, Saleritane diocesis. Estas palabras constituyen, evidentemente, la más temprana manifestación de fervor a Petrarca en las letras hispánicas, en lengua latina; y las de Bernat Metge en la epístola del Valter e Griselda, la más temprana en lengua romance. Pere de Pont era en 1386 escribano del Rey, más adelante lo hallamos firmando al pie de cartas de Juan I y de Martín el Humano en mmentos en que junto a estos reyes se encuentra Bernat Metge, y se interesa en asuntos referentes a libros. Pere de Pont había estado en la corte de Nápoles, donde sin duda alguna había conocido las obras latinas de Petrarca, y obsérvese que creía, equivocadamente, que el tratado De vita solitaria lo había escrito en Nocera. Pero también menciona el conjunto de cartas de Petrarca Rerum senilium, en cuyo libro XVII, epístola tercera, se encuentra como hemos visto el Griseldis, texto latino sobre el que se basó Bernat Metge para traducir su Valter e Griselda. Cabe sospechar que Bernat Metge tuviera acceso al libro de Rerum senilium gracias a Pere de Pont; pero aun prescidiendo de esa hipótesis, las palabras de ése antres transcritas demuestran que el conocimiento de Petrarca llegó a Cataluña desde Nápoles y, sobre todo, que el ambiente que por vez primera acogió y admiró al gra escritor renacentista fué el de la Cancillería: dos esribanos de Juan I, Pere de Pont y Bernat Mege, son en España los primeros en entusiasmarse con quien fuit laureatus poeta, o sea "Patrarcha, poetat laureat".

Guillem de Colldecanes, introductor de Francesc Petrarca a Catalunya
Però fins ara, el paper d’un monjo ripollès, Guillem de Colldecanes, que va transcriure el llibre De vita solitaria de Francesco Petrarca, ha estat especialment negliguit. Tant en el moment de filar prim sobre la data de transcripció, donant com a bona la data de 1377 (que en tot cas es convertiria en la primera relació coneguda entre Catalunya i l’univers renaixent de l’humanisme), com en valorar displicentment el treball de transcripció d’una obra sencera del gran humanista italià.

En aquest marc, de precursor, donant-lis molt poca importància, Martí de Riquer esmenta la còpia de Colldecanes de l'obra de Francesc Petrarca: "...se ha repetido numerosas veces que la Història de Valter i Griselda es la primera muestra de petrasquismo en España. Convendría matizar esta afirmación: dejando aparte el hecho anecdòtico de que en 1377 Guillem de Coll de Canes había hecho una copia del De vita solitaria del gran humanista italiano, en 1386 o 1387 otro escribano de Juan I, Pere de Pont o des Pont, informaba a un corrresponal suyo en una carta particular de que <<Francisco Petrarchae... fuit dignus laureatus poeta>>, y elogiaba el De vita solitaria y, precisamente, el volumen de epístolas De rerum senilium en el que va inserta la novelita de Valter y Griselda que Bernat Metge tradujo".

Com comenta Tavani, "l'epístola llatina redactada pel barceloní Pere de Pont -escrivà del rei- el 16 de març del 1386 pot ésser considerada, amb raó, la partida de naixement de l'humanisme català. Les notícies que l'autor de la carta tramet al seu mestre Lluís Carbonell -secretari del bisbe de Girona- sobre l'extensa fama de què gaudia a Itàlia Francesco Petrarca -més que mai viu, gràcies a les seves obres, dotze anys després de la seva mort-, constitueixen la primera manifestació, bé que barrejada amb algunes dades errades, d'un interès (destinat a augmentar amb el temps) per aquell que <<fuit digne laureatus poeta>> i per aquells, entre els seus escrits, que foren els primers a influir profundament sobre els intelectuals de la cancelleria barcelonina: els Rerum Senilium libri i el De Vita solitaria. Si es pot admetre un joc de paraules fins i tot massa fàcil, l'epístola de Pere de Pont és la primera pedra del pont sobre el qual passaran sense interrupció, en aquell final de segle i sobretot en el següent, les innovacions ideològiques i literàries que determinarien, al cap de pocs decenis, una modificació radical d'actituds i d'orientació en l'elaboració cultural catalana".

La carta de Pont té algunes errades plenes d'interès: "Pere de Pont creia en efecte que el De Vita solitaria -redactat en primera versió a Vaucluse i reelaborat diverses vegades en moments i llocs diferents- havia estat concebut i escrit a Nocera. Tanmateix, la imprecissió de la notícia no treu res al valor del testimoniatge, indici preciós de l'interès dels centres intel.lectuals catalans per les obres llatines de Petrarca i preludi a llur immediata fortuna a Catalunya".

L'Humanisme cristià de Petrarca trobarà -segons Batllori- llarga ressonància arreu de la Península Ibèrica,, des d'Antoni Canals (vers 1350-1419?) i Felip de Malla (+ 1431) a València i Barcelona".

Del primer fou "els discursos ficticis d'Escipió i Annibal, que Canals extragué i traduí de l'Africa petrarquesca". Es tracta de la traducció de Lo parlament e la batalla que hagueren Anníbal e Escipió. La traducció d'aquesta obra, segons Rubió i Lluch, es ja d'inicis del segle XV: "...el Tractat sobre'l rahonament fet entre Scipió e Aníbal, que aixi s'anomena la imitació de l'Africa de Fra Canals, per tant com és bon xic posterior al regnat de Joan I i tal vegada al del rei Martí, ja que fou endreçat a D. Anfós, duc de Gandia, després de 1410". Aquesta datació ha estat posteriorment contestada per Martí de Riquer en la seva notícia preliminar a l'edició de l'obra de Antoni Canals de 1935: "cal tenir en compte, però, que l'Alfons que el 1410 començà a ésser duc de Gandia, era fill d'un altre Alfons , que morí aquell any i li deixà el ducat i uns pretesos drets a la corona catalana. Com que Canals no diu si dedica el llibre al pare o al fill, hem de concloure que el raonament anterior és equívoc. Per datar el Scipió e Aníbal, només una dada podem avançar, i és que aquesta obra és posterior al 1395, puix que Canals hi reprodueix uns fragments de la seva versió de Valeri Màxim, feta aquell any. Un altre element de datació, però molt vague, és el següent: Canals, al Scipió e Aníbal, cita el tractat de Sèneca De providència, i en el pròleg de la versió d'aquest tratat, feta entre el 1396 i 1404, ens en parla com si fos una obra que ell traduí tot d'una qye li vingué a les mans; per tant, el Scipió e Aníbal fóra posterior al De providència".

Però, a més de la introducció de l'obra de Petrarca a Catalunya cal tenir present la introducció de les obres de Boccacció, molt properes a les de Petrarca.

En aquest sentit cal fer també esment d'un traducció del Corbaccio (o Corbatxo) de Boccacció, fet "per Narcís Franc, 1397", any que indica la mort de l’autor.

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, Narcís Franc, nascut a Barcelona i mort abans del 1397, "mercader, el 1374 era oïdor de la Generalitat de Catalunya. Traduí per primera vegada al català el Corbatxo, de Boccacio; la traducció, que segueix mot a mot el text original, és força defectuosa i amb nombrosos italianismes de lèxic i sintaxi. En fou feta una edicció a Barcelona el 1498, però no se´n conserva cap exemplar. Actualment hi ha una còpia del manuscrit a la Biblioteca Nacional de Madrid, que fou editada el 1935 per Francesc de B. Moll".

Però la data d'aquesta traducció de Boccaccio ha estat darrerament posada en qüestió. Giuseppe Tavani resumeix clarament la situació: "Es possible, tantmateix, que el Narcís Franch traductor de Boccaccio sigui només el fill homònim del mercader, nascut entre 1384 i 1389 i mort el 1457, i que per tant calgui retardar la traducció catalana del Corbatxo, basant-se en la hipòtesi de David Romano, als anys 40-50 del segle XV".

La còpia de Petrarca de Colldecanes datada el 1396
Guillem de Colldecanes va copiar l'obra de Petrarca De vita solitaria, per les dades aportades per la seva biografia, cap el 1396 i no, com fins ara es deia entre els estudiosos, entre quinze i vint anys abans, el 1377-1380.

Per les dades que tenim, Guillem de Colldecanes fou monjo camarer de Sant Benet de Bages, a l'entorn de 1377, ja que així consta, com hem vist, en un dels llibres existent a la Biblioteca-Arxiu del monestir de Ripoll, el manuscrit 16 de Ripoll. En el llibre que conté el Additiones Domini Johannis Andree super toto speculo iuris, s'esmenta concretament, segons els catàlegs de la biblioteca conventual ripollesa, que "scriptae per fratrem Guillelmum de Coll de Canes, monachum Sancti Benedicti de Bagiis, bacalloereum in decretis quas perfecit nona die mesis julii, anno a Nativitate Domini 1377", "Scriptae per fratrem Guillermum de Caldecanes, Camerarium Sti. Benedicti de Bagiis, Bacallarium in Decretis, quas praejecit 9 die mensis Julii anno a Nativitate Domini 1377" o "scripte per fratrem Guillermun de Col de canes cancellarium sancti benedicti de bagiis baccalarium in decretis quas perfecit IX die mensis iulii anno a natiuitate domini MCCCoLXXVIIo [1377]". Sols en un dels catàlegs s’esmenta que "Scriptum per Fr. Guillelmum de Colldecanes monachum Rivipulli die 9 Julii anno 1377".

Segons l'abaciologi del monestir de Sant Benet de Bages, confegit per Fortià Solà, aquesta estada de Guillem de Colldecanes en el monestir bagenc, va produir-se durant l'abadiat de Arnau (1875-1386), que va compartir càrrec alguns anys amb Domènec de Comalda (1379-1387). A continuació d'aquests abats, entre 1386-1392, va governar el monestir bagenc Guillem. Però segurament, per aquestes dates, Guillem de Colldecanes ja era monjo del monestir de Santa Maria de Ripoll.

El manuscrit que conté el Additiones Domini Johannis Andree super toto speculo iuris ens aporta, a més a més, la informació que Guillem de Coll de Canes va fer estudis jurídics per aquesta data ("bacalloereum in decretis" o "baccallarium in decretis". El mateix caràcter del manuscrit, textes jurídics, ens corroboren la data.

La informació sobre el lloc on Guillem de Colldecanes va estudiar disciplines jurídiques ens és aclarit pel manuscrit ripollès número 67. Aquest manuscrit, segons la versió de Marca es "Liber incipiens Joahnnes de Sylvis, dacanus ecclesiae sancti Joannis Agricoli Avinionensis, executor ad infrascripta. Deinde reperitur bulla sequens Gregorio episcopus servus servorum Dei. Dilectis filiis syndicis, consilio, et communi civitatis nostrae Avinionensi salutem et apostolicam benedictionem, etc.". Segons Olzinelles/Bofarull, "empiesa con una carta de Juan de Silvas al Monasterio de Bages comunicando una bula de Gregorio XI". Però la descripció de García Vilada és la següent: "Ein Brief von [Una carta de] Iohannes de siluis decanus ecclesie sancti agricoli auinionis an Abt und Konrent [adreçada a l’abat [und Korent [convent?]] sancti Benedicti de Bagiis gerichtet über [sobre, al respecte de] Col de Canes camerarius supradicti monasteri, der in Avignon studiert hatte und eine [que va estudiar a Avignon i hauria rebut una] Congrua von dem genannten Monasterium bekommen solte [del monestir esmentat [de Sancti Agricoli de Avinyó]]. Der Brief is aus dem Jahre 1377 [La carta és de l’any 1377].

La datació de la carta, que segons García Vilada és del 1377, es erronia i correctament indicada anteriorment per Rudolf Beer:

"Les primeres fulles del Rivipullensis 67 ... fol. 1-3, hi ha una lletra de Johannes de Silvis, decanus ecclesiae sancti agricoli (sic) avinionis encreçada al abat y convent Monasterri sancti Benedicti de Bagiis, ab la data: Datum et actum avinione in domo habitacionis nostre anno 1380, la qual tracta primerament dels estudis en Avinyó en general, y després pondera: "Venerabilis et Religiosus Vir Frater Guilermus de Col de Canes monachus et Camernarius monasterri Supradicti sancti Benedicti de Bagiis in prephato studio avinionensi in iure canonico continue insistens.. qui a mense octobris anni domini MCCCLXXVII [1377] proxime preteriti citra in eodem studio continue studuit et ceteros actus qui per veros studentes fieri debent exercuit".

Que Colldecanes pogués haver estudiat en aquesta seu papal francesa, no ens ha d'estranyar, ja que aleshores la ciutat provençal era també una acreditada universitat.

Cap l'any 1377 estigué, doncs, Guillem de Colldecanes a la capital papal francesa d'Avinyó estudiant dret, on era baccalarium in decretis, ja que així consta en la "congrua" o certificat emés l'any 1380 pel decanus ecclesie sancti agricoli auinionis.

Cal dir que la "congrua" o certificat d’estudis de Joan de Silvas ens fa pensar que l’any 1380, Guillem de Colldecanes encara era monjo d’aquest monestir del Bages, ja que la carta de Ioahnnes de siluis dacanus ecclesiae sancti agricoli auinionensis, datada el 1380, es adreçada encara a sancti benedicti de bagiis i no al monestir de Ripoll. Cal deduir que encara era monjo, doncs del monestir bagenc en aquesta data.

Colldecanes no era pas el primer monjo ripollés que havia estudiat dret a Avinyó, aleshores una notable universitat. Sabem que un antecessor seu en la posessió de la pabordia de Palau (entre 1350-1356), el savi Ramon de Savarrés (abat de Ripoll entre 1362 i el 10 de setembre de 1380), també havia estudiat a Avinyó cap l'any 1343.

Les relacions entre Catalunya, els monjos benedictins i el monestir de Ripoll amb l’aleshores capital papal era d’una certa intensitat. Una mostra la tenim en que Rubió i Balaguer, en una anàlisi de la biblioteca dels monestir ripollès, assenyalava que l’abat Ramon de Savarés era propietari d'un llibre que "a la seva mort, en virtut de la cessió del Rei, passà al monestir. El número 4 de l'inventari de la donació assenyala una secunda secunde sancti Thomae. Avui, com ja fou indicat a les notes amb què el document fou il·lustrat, contenen aquell llibre els mss. 51 i 54 del fons actual de Ripoll. El segon, podem decartar-lo: l'altre, en canvi, porta una nota de compra que ja fou aproximadament transcrita per Beer i pel catàleg fet d'ell i de García Villada. Tots i les diferències i les vacil·lacions d'un i d'altre en la lectura del cognom i del prenom, és evident que el comprador del llibre, precisament a Avinyó, fou fr. R. de Sivarensio o Savarensio, prepositus de Palatio in monasterio Rivipulli". Rubió també ens esmenta que "amb el número 11 de l'inventari dels llibres de l'abat Savarés indica que el rei cedí a Ripoll el secundus et tertius Bonaventurae super libros Sententiarum. Aquest manuscrit és encara avui servat al fons de Ripoll on porta el número 33, i conté el comentari de sant Bonaventura al segon i tercer de Pere Lombart. Porta una nota d'aquisició de l'any 1238, a Gènova, de <<Christophori de Tholomeis, prioris de Salicani D D. Pape capellani>>. En un altre indret del mateix còdex, R. Beer (loc cit. II, 76) desxifrà, però, la nota següent, que García Villada inexplicablement negligeix: <<Iste secundus Bonaventurae est fratris R. de Savaros monachi rivipulli...>>".

D’entrada cal questionar la data que tothom esprimeix contundentment. La data de 1377 ens ha estat fornida, no per la còpia del De vita solitaria de Colldecanes, continguda en el manuscrit 104 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on l’única referència és que es escrita per Guillermum de Coll de canes priorem paninas i no per un Colldecanes encara baccalarium in decretis i cancellarium sancti benedicti de Bagiis cap el 1377 o 1380. El màxim que podem afirmar és que la còpia de Petrarca fou realitzada quan Colldecanes era prior de Panissars.

A partir de 1380, la vida del monjo Guillem de Colldecanes ens és desconeguda. Sols sabem documentalment que Colldecanes fou prior comendatari del priorat ripollès de Santa Maria del coll de Panissars, l'any 1398. Es possible que amb anteriortat a aquesta data exercís ja aquest càrrec ja que l'anterior prior de Panissars documentat es Poncio Ventós, l'any 1371. Però es una llàstima que no comptem amb un priorologi més complert. Colldecanes, per les dades que tenim podria haver estat prior de Panissars des de 1380 (quan rep la congrua avinyonenca i encara es monjo de Sant Benet de Bages) fins l'any 1401, on ja trobem documentat a Bernado Maney, monjo de Ripoll, com a nou prior.

Aquest priorat ripollès estava situat en la carena del coll de Panissars, en la mateixa línia fronterera i divisòria dels bisbats d'Elna i Girona, però pertanyia al bisbat d'Elna. Pel tractat del Pirineus va entrar a formar part de la diòcesi de Girona. Monsalvatje esmenta aquest priorat tant en la seva relació de monestirs i esglésies del bisbat de Girona com d'Elna. Recentment han estat excavats el seus restes i s'ha constatat que el priorat era construit sobre les restes d'un monument romà, segurament els Trofeus de Pompeu (71 a.C). El priorat de Panissars consta com propietat de Ripoll des del segle XI, en la Butlla del papa Urbà II (1097) a favor del monestir de Ripoll. Va deixar de pertànyer a Ripoll el 1 de setembre de 1695, en que fou unit al Seminari de Perpinyà.

Entre els anys de la estada de Guillem de Colldecanes al monestir bagenc i el moment que rep la congrua de Joan de Silvas i fins 1398, quan ja com a monjo del monestir de Ripoll, es prior de Panissars, la seva carrera eclesiástica tenia absoluta foscor durant setze anys.

El màxim que podem afirmar és que l’obra de Petrarca fou copiada per Colldecanes quan Colldecanes, per les referències que tenim fins ara, quan era prior de Panissars, circunstància que tenim datada documentalment l’any 1398 i fins a 1401.

Per documentació recentement publicada ens dona llum sobre alguns anys. Guillem de Colldecanes era prior de Panissars quan copia l'obra de Petrarca. Així ho esmenta al signar, tot afegint "litigantem prioratum de Maguella, quem pacifice possidere in brevi sperat misericordia Dei ipsum iuvante". Quin era aquest prioratum de Maguella?

En la introducció de Francesc Xavier Altés i Aguiló a l'obra Annals de Montserrat (1258-1485) de Benet Ribas i Calaf s'explica amb detall l'origen d'aquest prioratum de Maguella: "L'any 1350 es posà en execució una clàusula del testament del cavaller valencià Ponç de Vilaragut, per la qual, en cas de morir la seva filla única en edat pupil·lar, hom instituís en el lloc de Mauella (Mahuella, Maguella) [al municipi valencià d'Albalat dels Sorells, a l'Horta, al costat de la ciutat de València] un priorat subjecte al de Santa Maria de Montserrat. Hom hi construiria una església dedicada perpètuament a Sant Benet; i si les rendes del patrimoni eren suficients, al prior i al seu soci hom els podria adjuntar algun altre monjo. La provisió prioral quedava reservada al prior de Montserrat, a qui anualment hom trametria una mostra dels fruits agrícoles".

Segons les informacions aquest priorat montserratí a València no va tenir una gran prosperitat: "Les notícies que van apareixent sobre la provisió de Mauella fins a la seva permuta l'any 1409 deixen entreveure que, com la majoria d'aquests priorats agrícoles, el de Mauella no tingué, durant la seixantena d'anys que depengué de Montserrat, altre personal monàstic que el prior titular i el seu soci; i que el càrrec prioral fou reservat als graus complementaris del sistema beneficial, tant per part del monestir de Ripoll com per part de la cúria papal. Montserrat no hi pogué posar els seus homes, potser per la coincidència dels inicis del nou priorat amb l'abadiat ripollès de Jaume de Vivers (1352-1361); de tal manera que l'any 1397 hom es lamentava que usque nunc nisi duos priores tantummodo presedere haberent et deberent per Priorem monasterii Beate Marie Montiserrati eligi atque poni".

No resseguirem les vicisituts del càrrec de prior de Mauella, en tot cas una possessió de no gran prestigi, però si ens interessa constatar que: "...a les darreries de l'any 1396 i inicis de 1397, el monarca i la seva muller [Joan I i Violant de Bar] insistiren davant el papa avinyonés Benet XIII [elegit el 28 de setembre i investit el 31 d'octubre de 1394] a fi que el cardenal Jean de Murol resignés els seus drets sobre el priorat de Mauella i que així fra Guillem de Colldecanyes, que n'havia estat proveït pel papa, pogués obtenir-ne la possessió pacífica. Ho demanaren també al mateix cardenal tot retraient-li la voluntat del fundador, Ponç de Vilaragut, segons la qual mandavit tot monacos iuxta facultates bonorum dicti prioratus potuerit sustentari, et pro habitatione prioris noviter fuit in loco Maguella quoddam pulchrum constructum hospicium, el nichil restat in presentatione prioratus predicti nisi quod in eo iuxta ipsius vires monachi ordinentur qui iuxta ipsius prioratus dotalia, in quo, ob fundacionem et institucionem recentem, usque nunc nisi duos priores tantummodo presedere haberent et deberent per Priorem monasterii Beate Marie Montserrati eligi atque poni. Més encara, a part de l'escàndol que se'n seguia, si hom no posava fi a la situació de deixadessa en què es trobaven els edificis del priorat, fortassis deducetur in nihilum dicti hospicium el alia edificia dicti prioratus corrucentur sicuti corruere videntur continue".

Així, "...a les darreries de l'any 1396 i inicis de 1397", segons el document reial dipositat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Guillem de Colldecanes era proposat per prendre posessió del priorat de Mauella. Era ja aleshores prior de Panissars? La documentació no ens ho indica. La menció que "...que n'havia estat proveït pel papa..." vol indicar que el càrrec de prior de Mauella li havia estat ofert al monjo ripollès per Benet XIII, el nou Papa, d'origen aragonès, des de finals de setembe de 1393? Una resposta positiva a la pregunta, que cal posar entre interrogants, ens permetria datar les pretensions dels monjo ripollès sobre el priorat de Mauella, a partir de la data de la proclamació del antipapa aragonès, el 28 de setembre, o de la seva investidura, 31 d'octubre de 1394.

A pesar de la situació poc galdosa del priorat de Maguella, sembla que el monjo ripollès posava molt interès en la seva possessió. En deixa constància en la còpia que realiza de l'obra d'un autor de prestigi, com era la que feia de Petrarca, aleshores un laureat literat. I en tot cas, quan Guillem de Colldecanes realitza la còpia era prior de Panissars i "litigantem prioratum de Maguella, quem pacifice possidere in brevi sperat misericordia Dei ipsum iuvante".

Sembla que la possessió del priorat de Maguella per part de Guillem de Colldecanes no fou efectiva o ho fou per poc temps. Segons Altés: "Sis mesos després, el juny de 1397 el rei s'adreçava novament al papa i al cardenal, instant-los a no retardar més la provisió del priorat de Mauella, ara, en la persona de fra Marc de Vilalba monjo i sacristà major de Ripoll. La petició fou desatesa".

Fins ara el màxim que podíem afirmar era que l'obra de Petrarca fou copiada per Guillem de Colldecanes entre 1380 i 1401, quan Colldecanes pot haver estat prior de Panissars, o a partir de 1398, quan sabem documentalment que es prior de Panissars, i fins a 1401 quan ja trobem un altre prior al monestir de Santa Maria de Panissars. Les noves dades ens permeten escurçar aquest espai de temps. La còpia de Petrarca fou realitzada abans de 1397, ja que aleshores seria impossible la coincidència de Colldecanes com prior de Panissars i litigantem prioratum de Maguella. La segona conseqüència d'aquesta deducció és que encara que no tinguem informacions sobre la seva possessió del càrrec de prior de Panissars fins l'any 1398, quan el tenim documentat, ja ho era el 1396 o 1397. Es els anys màxims en que es va poder produir la coincidència de prior de Panissars i postulant com a prior de Mauella en la persona del monjo Guillem de Colldecanes.

Aquest conjunt d'informacions en permet datar de manera bastant aproximada la còpia de Petrarca feta per Guillem de Colldecanes, mentre fou prior de Panissars i litigantem prioratum de Maguella, quem pacifice possidere in brevi sperat misericordia Dei ipsum iuvante. Estem parlant d’una etapa propera al 1390, i, amb atreviment, proposem un lapse de temps que hi ha entre la tardor de 1394 (proclamació de Benet XIII) i juny de 1397, una trentena de mesos (quasi tres anys).

La qüestió es molt important ja que esmena, de manera important la data que quasi sempre s'ha relacionat amb la còpia de Colldecanes de l'obra de Petrarca: Hi havia una error d'entre una i dues desenes d'anys, els que van de 1377- 1380 a 1394-1397.

Tot i les dificultats de datació de la còpia de Colldecanes (fins ara entre 1380 i 1401, i segurament a l'entorn de 1396), com veurem posteriorment l'obra existent a l'arxiu ripòllès es converteix en una de les primeres mostres de l'influència de Petrarca a Catalunya, sols precedida per la carta de Pere de Pont, de l'any 1386, i la traducció de Bernat Metge del Valter e Griselda, de l'any 1388.

La importància de la còpia de Petrarca de Colldecanes
La relativa fortuna que ha obtingut la data de 1377 lligada a la còpia de l'obra de Petrarca realitzada per Coldlecanes ha estat causada, en part, segurament, per la facilitat que suposava relacionar Avinyó i Petrarca. Cal, però tenir molt present que no necessàriament la còpia de Colldecanes de l'obra de Petrarca havia d'ésser d'un original provinent o localitzat a Avinyó quan Colldecanes hi va estudiar. La història de l'època fou tant rica en relacions entre el nostre país i Avinyó com amb Itàlia. Panissars, en una ruta molt transitada, resulta també un bon lloc per les relacions culturals.

Però a pesar d'aquesta important esmena estem davant d'un còpia de Petrarca que resulta una de les primeres relacions del món cultural català amb l'Humanisme i Petrarca. La carta de Pere de Pont i la traducció de Bernat Metge tenen la primacia. La figura de Narcís Franc té un greu interrogant. Guillem de Colldecanes és, doncs, la tercera relació, datable i plena de significat i potència, entre Catalunya i el naixent Humanisme.

No es pas estrany que sigui aquesta obra de Petrarca, De vita solitaria, una de les primeres introduïdes a Catalunya: "El que més abellia als medievals eran les obres dels autors <<historials>> o moralistes, a les quals acudien amb un interès purament documental, no pas amb desig d'admirar-les per llur mèrit literari o valor estètic". Batllori ja ens havia insistit en aquesta característica de l'obra De vita solitaria al parlar de la còpia de Colldecanes.

Com han destacat Antonio Rubió i Lluch, Jordi Rubió i Balaguer, Martí de Riquer, segons Batllori, "el Petrarca moralista i retòric interessà molt més que no pas el poeta" i que "les primeres obres de Petrarca conegudes a Catalunya foren més aviat les de fons moral". Batllori diu que: "Jordi Rubió i Balaguer ha subratllat que, pel que fa a traduccions, el Petrarca moralista i retòric interessà més que no el poeta".

A l'entrada "Humanisme", escrita per MBM [Miquel Batllori] del Diccionari de la literatura catalana (1979): "Hom ha remarcat encertadament que, pel que fa a les traduccions, també el Petrarca moralista interessà més que no pas el Petrarca poeta" i, en una altre obra seva, que "les primeres obres de Petrarca conegudes a Catalunya foren més aviat les de fons moral",, citant sempre com a prova la còpia de Petrarca de Colldecanes, datada, segons ell, el 1377.

Batllori, però, fa una consideració sobre una qüestió de gran transcendència quan diu: "Els escrits italians i llatins de Dante Alighieri, Petrarca i Boccacció o bé s'escamparen per l'Europa del segle XIV des d'Itàlia mateix, o bé des de la Cort d'Avinyó", tot mencionant com a prova, de nou, la còpia de Petrarca de Colldecanes: "Ho testimonien els manuscrits -un text del De vita solitaria de Petrarca a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, per exemple, és datat a Avinyó el 1377". Encara que Colldecanes no va copiar l'obra de Petrarca quan estudiava a Avinyó, cal suposar que les relacions establertes foren un element bàsic quan va realitzar la seva còpia.

La còpia de Petrarca feta per Colldecanes, si es dona per bona la data de la còpia a l'entorn de 1377 o la que resta compresa entre 1380 i 1401, es doncs clarament pionera, enmarcada en la tendència dominant de primar la difusió de les obres moralistes de Petrarca i no cal negligir la seva influència, a pesar de ser sols una còpia i no una traducció (no oblidar que els homes de lletres de l'època sabien tots llatí).

En tot cas estem davant la primera còpia complerta d'una obra de Petrarca, no sols d'una de les seves cartes, d’un cone, per exemple, realitzada en un marc que ens recorda la labor dels copistes medievals, però que té ja alguns elements nous: Indicació clara de l'autoria de la còpia, còpia d'una obra molt contemporània.

Segurament, el fet que Colldecanes fos monjo, com Juan Fernández de Heredia, fos mestre templer, dues figures molt medievals, hagi provocat una minusvaloració de la seva obra difusora del humanisme, enfront de les figures més renaixentistes (homes de govern i burguesos, creadores i literàries) de, per exemple, Bernat Metge. Un Bernat Metge que donarà a la llum la primera de les obres genuïnament renaxentistes catalanes, Lo Somni.

Estem, doncs, davant una mostra del estret contacte del monestir de Ripoll amb els ambient intel·lectuals de l'època i que desmenteix, en part, la pretesa decadència cultural del monestir de Ripoll. Guillem de Colldecanes, pels seus estudis, i interessos, és molt lluny d’n monestir que havia perdut el fil de la història. La estreta relació dels Borgia (dels Papes Calixte III i Alexandre VI) amb el monestir ripollès, ens deixa també una important mostra de que el cenobi ripollès jugava un importat paper en la història política i eclesiàstica catalana i universal.

Colldecanes és una mostra palpable de que la decadència cultural del monestir de Ripoll manifestada per alguns tractadistes mereix, com a mínim, una certa esmena. Guillem de Colldecanes fou un dels introductors del Humanisme trescentista català ja que fou un matiner transcriptor de l'obra de Petrarca i per tant, introductor de l'Humanisme renaixent.

L'Humanisme s'introdueix a Catalunya
El Renaixement o humanisme, amb una incidència molt forta sobre tota la vida política, econòmica, cultural i religiosa del tot Europa, va incidir a Catalunya clarament des de l’inici del regnat de Ferran II, el Catòlic, l’any 1479, i té una fi, aproximadament, a la clausura del concili de Trento (1553), que coincideix amb el començament del regnat de Felip II (1556).

A aquesta etapa de clara i concreta influència del Renaixement sobre Catalunya té una etapa prèvia que cal recercar a partir del tercer quart del segle XIV. A partir de 1600 hi ha també un humanisme tardà, anomenat manierisme.

L’erasmisme i l’anterasmisme varen tenir un important paper a Catalunya. La principal figura eramista es el diplomàtic Miquel Mai, germà de l’abat comendatari de Ripoll (1536-1586), Climent Mai i Rovira.

Una altra figura d’estil renaixentista es el bisbe (més tard cardenal) de Girona, Joan Margarit i Pau (1422-1484), que va jugar un gran paper polític: descontent en un inici de l’absència d’Alfons el Magnànim, partidari més tard de Joan II durant la guerra civil i ambaixador dels Reis Catòlics a Venècia i Roma. Aquest bisbe va escriure Paralipomenon Hispanie libri decem (Granada, 1545), un primer estudi crític de la Hispània antiga segons els historiadors i geògrafs grecoromans, que empalma amb les cròniques escrites a Avinyó pel trescentista Juan Fernández de Heredia. Joan Margarit va pronunciar-se molt ofensivament contra el sacríleg atemptat sobre els béns del monestir de Ripoll durant la guerra civil, per part del capità reial Pere de Rocabertí.

En el camp de la historiografia cal consignar dos noms: Pere-Miquel Carbonell (1434-1517), autor de les Chroniques d’Espanya (1546) i Pere-Antoni Beuter (1490/95-1554), autor de la Història de València, que tracta de les antiquitats d’Espanya (1538).

Estem en una etapa (primera meitat del segle XVI) on comença la decadència de la literatura en llengua autòctona, on la figura de Joan Boscà (» 1495-1542) entre la literatura italiana i la catalana i espanyola (Garcilaso de la Vega).