En llatí: Pontius Andreas Desvilar. En castellà: Ponce Andrés de Vilar. Flórez, l'autor d'España Sagrada, indica sols el nom d'aquest abat com Ponce Andrea [1]. L'abaciologi glossat de Ripoll el nomena en llatí Pontius Andreas Desvilar [2]. Villanueva, Pellicer i alguna relació d'abats ripollesos fan una petita variació en el seu nom, nomenant-lo Ponce Andres [Andrés] de [dez] Vilar [Villar] [3]. Pladevall el nomena Ponç Andreu de Vilar[4]. En els seus documents escriu sempre Ponç Andreu[5].

Segurament aquest important abat ripollès, el trenta-sisè abat de Ripoll segons el compte fet per l'abaciologi glossat de Ripoll[6], era natural d'Osona, ja que el seu origen cal cercar-lo "en la família d'aquest nom senyors del castell de Dez Vilar, conegut també per <<estada>> o <<quadra>> Dez Vilar i vulgarment per <<castell de la Vinyeta>>, alçat en els termenals de Sant Pere de Torelló i de la Vola, on posseïen diverses senyories i alous"[7].

La figura de Vilar.  
La figura de Vilar, tot i la seva transcendència, es bastant fosca. Segons indica l'abaciologi glossat, hic licet esset vir litteratus ("Aquest es pot creure que va ser un home instruït") i que "que no sabemos si era monge o clérigo secular"[8]. Pellicer diu d'ell que era "varón devoto y hábil político"[9].  

Inici del seu abadiat.
Flórez indica sols la data de 1463 (inici del seu abadiat) en la seva llista d'abats ripollesos[10]. Fou doncs nomenat per Pius II (1458-1464), l'humanista Enea Silvio Piccolomini, en plena guerra civil catalana, quan Pere de Portugal, dit el Condestable de Portugal, ocupa el tron català (1463-1466), i va mantenir el seu càrrec dins dels primers anys dels regnat del Rei Catòlic, Ferran II (1479-1516). Villanueva i alguna relació d'abats ripollesos indiquen sols la data de la fi del seu abadiat, l'any 1489 [11]. L'abaciologi glossat i Pellicer diuen que va prendre possessió de l'abadia el 11 de novembre de 1463 [12]. Pladevall indica les dates de 1463-1489 [13].

L'abaciologi glossat diu que la presa de possessió fou mitjançant procurador [14] i Pellicer esmenta que "estuvo muy poco tiempo, tal vez nunca, en el monasterio" [15].

La tutela del Borja.
A l'abaciologi glossat de Ripoll hi ha una indicació, però, que forneix unes dades que confirmen el control i tutela que la família Borja va tenir sobre l'abadia ripollesa durant bastants anys. Com podrem comprovar, aquesta tutela s'esten des del nomenament de Roderic de Borja l'any 1461 fins l'inici de l'abadiat de Climent Mai l'any 1535, durant quasi 75 anys.

Diu l'abaciologi glossat que Vilar sed praestabat pensionem dicto cardinali, et dedit accessum et regressum ("però pagava pensió al dit cardenal [Roderic de Borja], i li donà accessió i regrés") i s'afegeix "le revistió esta abadía el citado cardenal"[16].

Com que s'ha aclarit que l'abat comendatari de Ripoll Roderic de Borja no era el cardenal i futur papa Alexandre VI, cal preguntar-se quins pagaments feia Vilar al cardenal.

Vilar, president de la Generalitat de Catalunya (1467 i 1485).
Vilar, segons indica l'abaciologi glossat, fuisset legatus ad regem cum esset deputatus Catholoniae ("en ser diputat de Catalunya, va fer d'ambaixador davant el rei")[17]. Pellicer segueix les informacions de l'abaciologi glossat i no aporta noves dades[18], i tampoc esmenta que Vilar fou, a més a més, president de la Generalitat de Catalunya. Fou el 28è. i el 34è. president de la Generalitat de Catalunya en dos períodes, 1467 i 1485.

Vilar va formar part de la Diputació del General en l'any 1469, existint documentació seva publicada, dels mesos de juny, juliol, agost, setembre i desembre de l'any ...[19]. 

Ripoll durant la guerra civil del segle XV.
Ripoll, pel seu poder econòmic i per la figura del diputat i president Ponç Andreu de Vilar, va tenir una important participació dins la guerra civil catalana del segle XV (1562-1472).

Ripoll va mantenir sempre una gran fidelitat a les posicions de la Generalitat, tant quan aquestes s'afrontaven a la política de Joan II com quan es va fer la pau.

En la primera etapa de la revolta remença que forma part de la guerra civil catalana, Ripoll fou assetjada, ja a l'inici de la guerra civil, per les partides remences el primer d'agost de 1462: "En intentar expugnar Ripoll el primer d'agost, trobà una forta resistència. La host pagesa, comandada per Verntallat i Jaume Ferrer, era forta de cinc a sis cent homes. Els assaltants, veient els preparatius de defensa, preferien parlamentar, segons bona pràctica comuna en aquella guerra. Proposaren el següent: primer, que es retés homenatge al rei; segon, que es comprometessin a facilitar gent si el rei proclamava el Princeps namque; tercer, que altra gent perseguís Planella <<com gitat de pau i treva>>; quart, que fossin ben rebuts els assaltants. Les negociacions foren trencades, al·legant-se excuses diverses. Els pagesos, en revenja, obturaren els dos recs de molí i l'endemà s'entaulà combat sense resultat [20]" [21]. El mateix any, Verntallat va ocupar els veïns castells de Llaers, Milany i Besora [22].

En 1465 el condestable Pere de Portugal va dirigir una campanya contra Verntallat pel Fluvià i Alt Ter [23]. Sabem que camí de Camprodon, "el 20 d'octubre [de 1465] el monarca era ja a Ripoll i al cap de poc se li retia el castell de La Guàrdia. El 29 el trobem a Sant Joan de les Abadesses, acabada d'arrabassar a l'enemic, i dictava la capitulació" [24].

Però el domini de Verntallat sobre el territori ripollès havia de ser molt important. En aquest sentit cal entendre que "féu que fossin atorgades als seus adictes abundants recompenses i que el rei Joan confirmés les seves iniciatives en aquest sentit. Tal fou el cas de Joan Malianta, contat per Antoni de Bofarull [25]. Segons el document al qual es refereix aquest historiador, Vernatllat havia conferit al dit Malianta, en donació, els masos de Rama i Seguer, del terme de Ripoll. El monarca, en data vint-i-tres de setembre de 1464, validà l'expressada concessió per cèdula" [26].

Durant el segon aixecament remença de 1481 no tenim notícies que afectés la vida del monestir de monestir de Ripoll. Del que si tenim constància és del malestar creixent anterior a l'aixecament de 1481. Així amb data del 24 de maig de 1480, el cabildo de Girona, s'adheria a "una provisión dictada contra los remensas por los abades de Ripoll, Bañolas y Besalú [27]. Que algo había de cierto en las inquietudes de los canónigos gerundenses, nos lo revela una orden del lugarteniente al veguer de Camprodón, de 21 de agosto siguiente, enviada por correo especial, para que se le informara sobre la desobediencia y resistencia de algunos payeses contra el abad de Ripoll y sus procuradores, oficiales y ministros, los cuales habían motivado su encarcelamiento y proceso. Asimismo, deseaba que se le avisara de cualquier reunión hecha por los mencionados payeses (congregando plebes et gentes) para dañar los intereses de la abadía ripollense [28]" [29].

Milany no retornà al poder reial fins que calgué rendir-lo el novembre de 1485 [30]: "El capità Perer, que en 1486 custodiava la fortalesa, no volgué obtemperar les intimidacions de López de Mendoza exigint que es posés Milany sota el seu poder; en veure la cosa malparada, Perer fugí, portant-se'n el senyor de Castellfollit, que era presoner seu. La guarnició que quedà a la fortalesa, composta de nou o deu homes, s'hagué de rendir a Llorenç Espígol i al veguer de Camprodon, quan veieren que aquests, al front d'una setantena d'homes vinguts d'Olot, es disposaven a prendre el castell per assalt [31]" [32].  El 21 d'abril de 1486 es va signar la sentència arbirtral de Guadalupe.

Com no podia ser menys, les visicituds polítiques varen provocar maldecaps als regidors del monestir de Ripoll. L'abaciologi glossat de Ripoll diu Tanem propter turbationes [33] Principatus fecit enormissimam reductionem in villa Oloti de redditibus monasterii, et de jurisdictione illius villae et territorii una cum monasterii capitulo, sed non fuit confirmata per Sedem apostolicum; imo pendet lis coram Vicensi episcopo judice delegato, quia no fuerunt observatae solemnitates a jure ("Malgrat que per causa dels desordres del Principat va fer una grandíssima reducció dels rèdits del monestir a la Vila d'Olot i de la jurisdicció d'aquesta vila i territori, juntament amb el capítol del monestir, no obstant no va ser acceptada per la seu apostólica. Més encara: queda pendent un litigi davant el bisbe de Vic com a jutge delegat perquè no es van observar les solemnitats de dret") [34].

El robatori de Pere de Rocabertí.
D'entre els episodis de la guerra civil que van afectar greument al monestir cal indicar el robatori de les joies del monestir perpetrat per Pere de Rocabertí, que Pellicer col.loca l'any 1463 [35].

L'abaciologi glossat de Ripoll, en una nota, explica aquest fet de la següent manera:

Contigit istis temporibus quod villa Rivipulli et monasterium erant in obsidiis et captura quorundam vulgo dits Bascos. Quidem Petrus de Rupa-Bertino miles, cum esset dux generalis regis Joannis promisit dare quator mille florenos auri dictis baschis por redemptione dictae villae ut esset de oboedientia dicti regis. Et pro solutione, o prohoo dolor!, depraedavit aurum et argentum et jocalia monasterii, scilicet altare majus quod erat ex argento ad instar ecclesiae cathedralis Gerundensis, crucem ex auro contextam lapidibus praetiosis magni valoris (extat apocha donatiomis in archivo) et alia ornamenta praetiosa, et ad summam egestatem reduxit monasterium, et omnia secum duxit ad civitatem Gerundae ("Va esdevenir per aquells temps que la vila de Ripoll i el monestir eren en setge i poder d'uns tals bascos, que en deien. Certament, Pere de Rocabertí, cavaller, essent capità general del rei Joan, va prometre donar quatre mil florins d'or als dits bascos en concepte de redempció de la dita vila, perquè fos sota l'obediència del dit rei, i per paga, oh dolor! va robar l'or i l'argent i les joies del monestir, és a dir: l'altar major, que era d'argent a la manera de l'església catedral de Girona; una creu d'or coberta amb pedres precioses, de gran valor (a l'arxiu hi ha una època de la donació); i altres ornaments preciosos. I va reduir el monestir a una gran pobresa i s'ho va endur tot a la ciutat de Girona") [36].

Segons Pellicer les joies esmentades a l'abaciologi glossat eren les que ornaven l'altar d'Oliba i les riques llànties donades per Berenguer el vell i el comte d'Urgell Ermengol de Gerb [37].

D'entre les persones que varen denostar el robatori de Rocabertí cal indicar al bisbe de Girona, Joan Margarit, que va escriure una obra titulada Templum domini [38], on es possicionava "contra el mal ús, per part de la corona, de les propietats de l Església", on "no fa objecció a les donacions voluntàries de l'Església per causes polítiques justes, sinó al fet que la corona decideixi d'arrogar-se unilateralment el dret de disposar de les propietats eclesiàstiques" [39].

El negatiu efecte d'aquest robatori sacríleg es va procurar amortir mitjançant una pensió anual que Joan II va concedir a les Corts de Granollers a càrrec de la Generalitat de Catalunya, segons consta en poder de Joan Solsona, notari de Barcelona el 13 de novembre de 1481, finalitzada la guerra civil [40].

Activitats de la Congregació Tarraconense.
El 1 d'abril de 1476 tenim notícia de la visita preceptiva al monestir de Ripoll anterior a la celebració d'un capítol de la Congregació Tarraconense [41].

En el capítol de la Congregació Tarraconense de 1476 es menciona que hi assistí el procurador de l'abat de Ripoll, Galceran, prepósit de Berga. En aquest mateix capítol fou elegit com un dels presidents, l'abat de Ripoll, i com a visitador, Francesc Pujol, infermer i prior major de Ripoll [42].