GUILLEM DE BERGUEDÀ
Pàgina inicial: El Ripollès del trobadors - La figura de Guillem de Berguedà -
L'obra poètica de Guillem de Berguedà - La figura de Ponç de Mataplana
La figura del trobador Guillem de Berguedà
es molt atractiva, tant per la seva poesia com per la seva personalitat i fou un dels més notable trobadors nascuts a Catalunya.
Guillem de Berguedà resulta un personatge que atreu per la seva poesia, plena de
força, i enlluerna per la seva biografia, plena d'acció, d'amistats i
enemistats
Ja el 1848, el provençalista alemany
Adelbert Keller va publicar "un bell llibret romàntic de només 62 pàgines, que tot seguit suscità la curiositat dels filòlegs, atrets, entre altres raons, pels enigmes i dificultats d'interpretació que oferien les seves poesies", explica Martí de Riquer, que ha estudiat molt exhaustivament l’obra i la poesia d’aquest trobador català.
Guillem de Berguedà, a més a més, tant per la seva poesia com per la seva vida, ens connecta amb el millor de la poesia occitana de la
seva època (Bertran de Born,
Arnau Daniel, Peire Vidal i Aimeric de Peguilhan)
Guillem de Berguedà mereix un lloc al Ripollès del trobadors ja que ens presenta personatges ripollesos i ens retrata situacions succeides en llocs proper al Ripollès. Donada la seva personalitat i rellevància fem una visió àmplia del personatge
Guillem de Berguedà, fou un personatge de novel·la o de pel·lícula, quasi de llegenda, tortuós i emprenyador. Víctor Balaguer (en el seu llibre Historia política y literaria de los trovadores (1878-1879)), impregnat de romanticisme, ens dona una visió arrauxada i novel·lesca de Guillem de Berguedà:
He aquí un trovador catalán que, a ser bien conocida su historia, sería una magnífica figura para dramas, novelas y leyendas. Lo que de su vida pública se sabe, lo que de sus aventuras ha podido rastrearse, lo que de sus propias poesías se desprende, nos lo presentan, no como un tipo bueno y simpático ciertamente, sino como un hombre audaz, aventurero y turbulento, de un valor indomable, de un cinismo hasta el exceso, de una osadía sin limites, que á todo se atrevía y todo lo intentaba, á quien le sucedió alguna vez convertir su espada de caballero en puñal de asesino, y casi siempre su canción de trovador en sangrienta y asquerosa sátira, para quien no había nada seguro; nada digno de respeto, ni la santidad del hogar, ni el sagrado del templo, ni la reputación del hombre, ni el honor de las damas.
Pertenecía a una familia célebre de Cataluña, a la de los vizcondes de Berga; fue señor del castillo de Bergadá, tenía títulos y honores, ingenio y caudales; valor y nobleza, y pudiendo ser el primero, prefirió ser el último. Deshonró su nombre, lo arrastró por el lodo; disipó sus riquezas, gastó su vida en las orgías; fue caballero y bandido, estuvo preso y proscrito, fue jugador, duelista y pendenciero, noble jefe de huestes aguerridas y verdadero capitán de ladrones en camino real; fue también el don Juan del siglo XII en Cataluña; escaló un convento para llevar á cabo el rapto de una monja; asesinó a un padre porque no quiso darle la mano de su hija; tuvo amores criminales con la mujer de su hermano para luego deshonrarla en sus poesías; hizo de su talento poético una arma para herir á aquellos de sus enemigos que no podía alcanzar con su espada ó su puñal, y acabó su vida á manos de un oscuro soldado, quizá en algún lance de taberna ó en alguna aventura de deshonrosos amores.
La figura de Guillem de BerguedàGuillem de Berguedà, per fer un repàs ràpid a la seva
existència, a les dates que tenim registrades documentalment, com diu Milà i
Fontanals, "notaremos en conclusión que Guillermo de Berguedán vivía en 1149, figuraba en 1174, componía versos desde antes de 1187 a 1191 a lo menos, y que si bien se puede sostener que trovó más tarde, no hay motivo para negar que empezó antes y acaso mucho antes del período señalado". Les dades fornides ens confirmen que estem davant un personatge que va viure entre 1138 i 1196 i que cap el 1173, ja havia començat la seva producció literària![]()
Martí de Riquer ens ha deixat, fa pocs anys, un llibre dedicat a aquest turbulent trobador (que divulga un complet treball de 1971), que es recomana per qui vulgui tenir més informació sobre les facècies i l'obra d'aquest personatge![]()
Segons Martí de Riquer, que ha fixat al màxim la dades biogràfiques del trobador berguedà, diu que el 23 d'octubre del 1138 existeix un document on apareix citat, per primera vegada, Guillem de Berguedà com a fill del vescomte del mateix nom. A l'altre extrem de la biografia, el 16 d'agost de 1196 consta com a mort![]()
Segons
Riquer, del seu testament es pot deduir que "no contragué matrimoni i que no tingué descendència directa reconeguda. Ens ofereix, no res menys, una clara idea del poder senyorial dels Berguedà: cinc castells [Puig-Reig, Montmajor, Espinalbet, Casserres i Madrona (conegut com Castell Berguedà)] amb cavallers i vassalls (cum militibus et homonibus), amb llurs termes de conreu, pastures i boscos, i diversos llocs i masies a l'Alt i al Baix Berguedà, feus a la Cerdanya i drets a Caldes i Sentmenat del Vallès". Per fixar un domicili, cal dir que el castell on, segurament Guillem de Berguedà residia més freqüentment, era el castell de Puig-reig (de Podio Regis), avui totalment desfigurat". L’anònim biògraf de Guillem de Berguedà de mitjan segle XIII inicia la seva Vida tot dient: Guillems de Bergedan si fo us gentils bars de cataloigna, vescoms de Bergedan e seigner de Madorna e de Riechs (Guillem de Berguedà fou un gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madrona i de Puig-Reig). Estem, doncs, en terres de domini del comptat de Cerdanya. Els vescomtes de Berguedà varen tenir quatre fills: Guillem, Ramon, Berenguer i FerrerPer fornir algunes dades històriques sobre al relació entre Guillem de Berguedà i Mataplana, en la que centrarem la nostra atenció, cal dir, que les famílies del de Berguedà i del
castell de Mataplana estaven relacionades: "El 23 de novembre de 1131 apareix documentat Guillem, vescomte de Berguedà, retent homenatge a un Hug de Mataplana, del qual tenia un feu, per bé que amb caràcter més general els vescomtes de Berguedà eren vassalls directes del comte de Cerdanya, en aquell moment Ramon Berenguer IV de Barcelona"Cap a 1167 sabem que Guillem de Berguedà havia començat la seva producció literària i (segurament amb els poemes contra el seu veí, Pere de Berga, i alhora, la seva vida turbulenta. Ja abans de 1175 Guillem de Berguedà es acusat de determinats delictes del que té que defensar-se davant la cort d’Alfons II d’Aragó![]()
Guillem de Berguedà va estar també enemistat amb el seu poderós veí, Ramon Folc de Cardona, a qui va assassinar a traïció el 3 de març de 1175, a Colltort, al municipi de Sant Feliu de Pallerols. La Vida de Guillem de Berguedà ho esmenta fredament: ac guerra a Raimon Folc de Cardona, q’era plus rics e plus grans que el. Et avenç se q’un jorn el se trobet ab Raimon Folc et aucis lo malamen; i per la mort d’En Raimon Folc el fo deseretatz (i tingué guerra amb Ramon Folc de Cardona, que era més ric i més important que ell. I s’esdevingué que un dia ell es trobà amb Ramon Folc i l’occí traïdorament; i per la mort d’En Ramon Folc ell fou desposseït). La causa d'aquesta enemistat no ha estat aclarida. Segons Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores), amb la seva capacitat de romàntica fantasia, amb la seva capacitat de novel.lar i fabular, l'arrel d'aquestes disputa era un disputa
amorosa. Òbviament aquesta versió no ha estat recollida pels estudiosos:Guillermo de Bergedá rendía culto y tributo de amor a dama llamada Anglesa, otros dicen Marquesa, hija de Ramón Folch VII, vizconde de Cardona; pero no parece que sus homenajes fuesen aceptados por la heredera de Cardona, más tarde condesa de Pallars. Sin duda á esta época deben remontar y a Anglesa referirse las dos únicas verdaderas canciones de amor que de Guillermo nos quedan, y que aún no acusan un corazón pervertido; antes al contrario, revelan cualidades de ternura, pasión y sentimiento.
En la primera de estas poesías el trovador se lamenta de no ver correspondidos sus amores y hasta indica que puede ser á causa de sus locuras. Cuando nace la primavera y se alegran las aves cantando dulces lais de amor, cuando los prados se visten de verdura y los árboles se cubren de hojas, cuando todo respira amor y dicha, el trovador no puede alegrarse, y su corazón se rasga de tristeza, pues que por su locura ha perdido el derecho al amor.
Víctor
Balaguer es refereix als dos poemes Al temps d’estiu quan s’alegorn l’auzel (En el temps d’estiu, quan s’alegra l’ocell) i Quant vei lo temps camjar e refredir (Quan veig el temps canviar i enfredorir). L’enemistat entre Raimon Folc i Guillem de Berguedà queda manifesta al sirventès Cantarey mentre m’estau (Cantaré mentre estic) i Joglars, no.t desconortz (Joglar, no et desconhortis), on e poeta manifesta haver jagut amb la muller del de Cardona. Afegeix Víctor Balaguer:Ya fuese por no corresponder Anglesa á sus amorosas cuitas, ya porque desagradaran á ésta los homenajes del trovador, ya por otras causas ignoradas, el vizconde de Cardona, Ramón Folch, debió de intervenir en aquellos amores, cuidando del honor y del porvenir de su hija. Hubieron sin duda de mediar escenas. violentas entre el padre y el amante, y estas reyertas condujeron á la catástrofe que tuvo lugar el 6 de Marzo de i 1175, según declara en su Genealogía de la casa de Cardona el escritor catalán Bernardo José Llobet. En este día el vizconde de Cardona, padre de Anglesa, cayendo en una emboscada fue miserablemente asesinado por una facción de hombres turbulentos, que resultó ser capitaneada por Guillermo de Bergadá.
Desde aquel momento la vida de nuestro trovador no es más que una continuada orgía de guerra, bandolerismo, crápula y desorden.
Parece ser que el monarca, en venganza de la muerte a traición de Ramón Folch de Cardona y a instancia de Anglesa, que por falta de hermano varón heredó el vizcondado, mandó perseguir á Guillermo de Bergadá que hubo de abandonar su castillo, viéndose despojado de sus feudos y bienes. Hay indicios para creer que Guillermo se retiró entonces á los montes llevando vida de bandolero y formando un cuerpo de bandidos, que por espacio de algún tiempo fue el terror de los habitantes de Cardona y de los vasallos de esta casa.
Arrel del fet, això diuen els documents, Guillem de Berguedà fou desheretat i li calgué acudir a la hospitalitat dels parents i amics, segons sembla, especialment, del vescomte Arnau de Castellbó. Estem en una etapa, entre 1175 i 1182, en que no tenim notícies del trobador berguedà. D'aquesta etapa son els gests més llegendaris de la biografia de Guillem de Berguedà. Segons explica Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores), amarat de fantasia:
Ya se ha hablado de la muerte que dio o hizo dar traidoramente al vizconde de Cardona; también del rapto de la monja: Ambas tradiciones viven en país. El monasterio de Favar fue asaltado repentinamente cierta noche por una turba de desalmados bandidos que tenía á sus órdenes Guillermo de Bergadá, y éste se llevó á las montañas donde tenía su guarida a una joven religiosa, de la cual nunca volvió á saberse nada, habiéndose también sepultado con ella en el olvido su nombre y su historia, desconocidos para todos, como desconocidas son las causas qué impulsaron á Guillermo á cometer tan sacrílego atentado.
....
Es posible que fuese en esta época cuando, según tengo leído en un viejo dictario de Manresa, tuvo lugar un suceso que hizo gran ruido y causó no poca consternación en los dominios de Cardona. El monasterio de monjas que existía en Favar, de la parroquia de Olvan, fue asaltado una noche por una compañía de hombres de armas y entregado al pillaje y al saqueo, llevándose los bandidos, que eran de la facción de Guillermo, a una monja de la cual no volvió nunca a tenerse noticia.
En aquesta etapa d’ostracisme, hi ha un document de 1182 on un Guilelmus de Bergitano, que vol anar a Santiago de Compostela en peregrinació, deixa en cas de mort totes les seves possessions al monestir de PobletL’animadversió del trobador berguedà contra el rei Alfons II d’Aragó és evident ja cap a 1184. En un poema de
Bertran de Born d’aquell any es cita a Guillem de Berguedà com a font d’un fet calumniós contra el monarca aragonès. Es tracta del sirventès Quan vei pels vergiers despleiar (Quan veig desplegar pels vergers) que ve precedit d'una altre razo, on es tergiversen actuacions del monarca espanyol, amb acusacions de un caràcter més privat, procedents de galeries d'enemics seus com Guillem de Berguedà. En la razo que precedeix s'esmenta una estrofa d'un sirventès del trobador berguedà:|
Et Artusset e us sos compaigns aucisseron un juzieu; don li juzieu aneron al rei e pregueron lo qu'el en fezes vendeta e que lo des Artur e-l compaignon per auciere, e qu'ill li darian dos centz marabotis. E.il reis los lor donet ambdos e pres los dos centz marabotis. E.ill juzieu los feiron ardre lo jorn de la nativiat de Crist, si com dis Gillems de Berguedam en un sieu sirventes, dizen en el mal del rei: E fetz una mespreison |
|
Traducció en castellà de Martí de Riquer
D’aquesta data és també un sirventès de
|
A mon Fraire en re gratz e merces |
Cal pensar que cap el 1184 Guillem de Berguedà va fer una estada a Occitania, on va deixar fama, com diu Milà i Fontanals, de "procaz decidor". Una mostra del caràcter del nostre personatge n'és aquesta narració (en las Cento novelle antiche) encara que, com diu Milà i Fontanals, aquest "cuento poco delicado se atribuye a otro poeta en uno de los Fabliaux franceses":
|
Qui conta una bellisima Novella de Guilielmo Bergdam di Proenza. - Guilielmo de Bergdam fue nobile Gavaliere di Proenza al tempo del conte Raimondo Berlinghicri. Uno giorno avenne che Cavalien si vantarono; e Guilielmo si vantò che non avea Cavalien in Proenza, che non li havesse fatto vuotare la sella... (denuesta también a las damas)... e questo disse in udienza del conte. Et me Guilielmo?, disse lo Conte di Romello. Guilielmo fece venire lo suo destriere sellato e cinghiato bene: missesi li sproni in pie et misse il pie nella staffa e prese l'arcione: et cossi apparechiato rispose: Voi signore ne metto ne trago. E monta a cavallo e sprona e va via. Il Conte s'adiroe molto che non venia a corte et quello era perche Guiglielmo temea. Un giorno si ragunaro donne a uno nobile convito, mandaro per Guiglielmo de Bergdam; ella Contesa si fue, e dissero: Hor ci di, Guilielmo: perche ai tu cosi onite le done de Proenza. Caro la comperrai. Caduna havea un mazzero sotto. Quella che parlava disse: Vedi Guilielmo che per la tua folia ti convien morire. Vedendo ch'elli era cosi sorpreso parlò er disse; di una cosa vi prego, donne, per amore di quella cosa che voi piu amate, che mi facciate un dono. Le donne risposero: volontieri salvo che tu non domandi tuo acampamento. Allora Guilielmo parlò e disse... (Ruega que le hiera primero la más impúdica...) Allora l’una riguardò l'altra, non si trové chi prima li volesse dare e cossi scampò á quella volta. |
Amb tot, a pesar d’aquesta relació poc amistosa amb el seu monarca, Guillem de Berguedà acompanya al rei Alfons d'Aragó durant l’entrevista que aquest celebrà amb el futur rei anglès Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània i comte de Poitiers, el 15 d’abril de 1185, al castell de Najac de Roergue. En aquest acte també hi és present el trobador ripollès
Ponç de la Guàrdia. El mateix any, Guillem de Berguedà signa com a testimoni al costat del rei Alfons II d'Aragó unes exempcions fetes als habitants d’Arles de Provença. Cal deduir que la relació del trobador del Berguedà amb el rei aragonès va tenir alts i baixos
Guillem de Berguedà va participar activament en les lluites nobiliàries durant el regnat d'Alfons II, que vàrem enfrontar al comte d'Urgell Ermengol VII, que comptava amb el suport del rei, i els vescomtes de Cabrera, Ponç, i de Castellbó, Arnau, a partir de 1184 i fins 1195El 1187, enmig doncs d'aquestes turbulències, Guillem de Berguedà va atorgar testament, amb clares mostres de penediment per la seva
conducta fins aleshores. Signen el document, entre altres, Guillem de l’Espunyola, Ramon de Viver, Bernat de Merolla i Bernat de la Portella![]()
Però la capacitat d'involucrar-se en lluites de Guillem de Berguedà no tenia aturador. Junt a Arnau de Castellbó, que
l'havia protegit segurament després de l'assassinat del de Cardona, va participar en les lluites d'aquest, a partir de 1190, contra el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens (1163-1198)![]()
En aquesta mateixa època s’inicia la darrera etapa de la seva enemistat amb el monarca aragonès. Cap l’abril de 1190 anuncia el seu propòsit d’anar a la cort d’Alfons VIII de Castellà, en aquells moments aliat amb el rei de Navarra i en guerra amb el monarca aragonès. En aquest viatge es possible que l’acompanyés el trobador
Aimeric de PeguilhanEl 1191 Guillem de Berguedà va participar en la darrera fase de la lluita entre Ponç de Cabrera i el vescomte Arnau de Castellbó contra el partit del comte d’Urgell, aliat del rei. En aquesta etapa va formar part dels cavallers assetjats per les tropes reials i urgellenques, junt a Marquesa d’Urgell, al castell de Montessor, prop d’Os de Balaguer (la Noguera)![]()
Cal mencionar un poema de Guillem de Berguedà d’aquesta etapa, per la relació que ofereix amb l'obra poètica d'un altre trobador ripollès de la mateixa època,
Ponç de la Guardia, ja que parla de fets relacionats amb Marquesa d'Urgell, la On-tot-mi-platz (aquella de la qual tot em plau) dels
poemes del de la Guàrdia. És el sirventès Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs donaire (Si fóreu, rei, en altre temps donaire), on el trobador
berguedà retreu al rei haver trencat els més elementals lleis de cortesia, combaten a una dona. Cal dir que durant el setge, Guillem de Berguedà va rebre una cançó del trobador Peire Vidal, on aquest demanava al rei que fos benèvol amb Marquesa d’Urgell. Ofereixo,
del sirventès de Guillem de Berguedà, a més de la versió original,
la traducció en vers de Climent Forner:|
Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs [donaire Reis, si fos vius lo pros coms, vostre
paire, E puosc [puesc] vos dir planamem mon [vejaire, Reis castellans, q’etz en luoc d’emperaire: Coms de Tolsan, parton se las amors |
|
Versió resumida en prosa castellana de Milà i Fontanals La seva biografia diu que va morir a mans d’un peó (una fi poc digna d’un cavaller), abans de l’agost de 1196. No sabem ni el lloc ni els motius d'aquesta mort en combat L'obra poètica de Guillem de Berguedà
Versió resumida en prosa castellana de Víctor Balaguer
Versió en prosa francesa d'Istvàn Frank
Versió en prosa catalana de Martí de Riquer
![]()
A pesar d'haver ofert ja poemes de Guillem de Berguedà, cal fer un esment al conjunt de la seva obra poètica. El benemèrit estudiós català del segle passat Manuel Milà i Fontanals feia, en la presentació del seu estudi sobre el trobadors a Espanya una interessant descripció de la poesia de Guillem de Berguedà i del personatge:
Tan cínicas como las de
Guillermo de Poitiers, más sanguinarias que las de Bertrán de Born, las composiciones de este odioso personaje no deben salir en gran parte de lo más recóndito de la necrópolis científica, al paso que por su no escaso interés histórico y especialmente literario, demandan el más completo examen que su naturaleza permite. Es de notar por otra parte que por la oscuridad de sus alusiones y de alguno de sus paso, y sobre todo por el silencio de la historia, ofrecen dificultades de interpretación, acaso insuperables.
Hi ha una trentena de poesies atribuïdes de forma segura a Guillem de Berguedà. Per fer un resum ràpid de la seva personalitat literària com a trobadors, cal dir que fou un trobador d’estrofisme molt original i imitat per altres preuats trobadors, que remena el vers amb gran domini i soltura. Escriu en provençal amb propietat i notable correcció i escassos catalanismes![]()
La relació de
Guillem de Berguedà amb Mataplana
A pesar del interès de l'aventuresca existència de Guillem de Berguedà i de
la seva obra poètica, ens centrarem, en la relació de Guillem de Berguedà amb el
Ripollès, amb Mataplana, molt concretament
Guillem de Berguedà, va deixar cinc poesies referides a un dels membres de la nissaga ripollesa dels Mataplana, adreçades a Ponç de Mataplana. Formen part del que Martí de Riquer nomena "poesia d'odi i d'escarni": "Guillem de Berguedà odià profundament els qui considerava els seus enemics i esmerçà tot el seu enginy, les habilitats dels seus art i la seva eficaç tècnica denigratòria per bescantar-los en manera pública i ostentosa. En foren víctimes el vescomte Ramon Folc de Cardona, assassinat finalment per ell mateix, i el seu successor Guillem, i ens han pervingut petits cicles de poesies seves destinades a la injúria, el blasme i la burla d'altres tres alts personatges del seu ambient: Pere de Berga, Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell, i Ponç de Mataplana"![]()
18/03/05
El Ripollès dels trobadors - Guillem de Berguedà - Hug de Mataplana - Ramon Vidal de Besalú - El castell de Mataplana - El comte Arnau - Ripoll, centre monàstic literari - Ponç de la Guardia - El trobador anònim de Sant Joan de les Abadesses