|
Si bé el més
important senyor feudal del Ripollès fou l'abat del monestir de Ripoll,
no tot el territori que abasta avui la comarca el tenia com a únic senyor
alhora que tenia possessions a diferents contrades de Catalunya.
Els
monestirs de Sant Joan de les Abadesses, Camprodon i els senyors de
Mataplana, Besora i de La Guàrdia, per exemple, tenien també jurisdicció
sobre parts importants del territori del Ripollès.
De
tots elis, són els senyors del castell de La Guàrdia els menys coneguts.
Si bé tenen un paper rellevant en la història de la Catalunya comtal
fins el segle XIV, el nivell de coneixença del seu nom no ha estat tan
alt com el dels eclesiàstics, els hereus del comte Arnau o del fundador
de Sant Miquel del Fai.
L'oblit
que han patit els senyors de La Guàrdia és però acompanyat, adjunta
desgràcia, pel desconeixement popular del feu o domicili d'aquests
importants senyors feudals del Ripollès(1).
Aquest
oblit d'un aspecte de la història del Ripollès no és pas degut,
nogensmenys, als Saguàrdia, cognom que prengueren els senyors del castell
de La Guàrdia, ja que estan presents en la història de Catalunya com a
personatges relevants, com a bisbes, trobadors i guerrers-polítics.
Explicar
l'esdevenir del senyoriu de La Guàrdia de Ripoll té però també relleu
ja que el que era baronia en aquells moments fou comprada l'any 1363 pel
monestir de Ripoll al re Pere 111,1 va esdevenir l'abat no sols senyor
eclesiàstic del terme, sinó també ple senyor feudal.
El
senyoriu territorial de l'antic castell de La Guàrdia de Ripoll, per
tenir una apreciació del seu abast i extensió, comprenia els actuals
termes d'Alpens (Osona) i de Les Llosses (Ripollès), ocupant una
considerable extensió de terrenys a les dues vessants de la serra de
Puig Cornedor.
La
importància de l'adquisició feta el segle XIV pel monestir de Ripoll pot
ser valorada si s'explicita que la baronia de La Guàrdia fou la més gran
de les possessions dels abats ripollesos.
Ubicació
del castell de La Guàrdia de Ripoll
La concreta
ubicació del castell feudal que controlava tot el senyoriu de La Guàrdia
és, segons diu Antoni Planella a la Gran Enciclopèdia Catalana(2),
"sota l'ermita de Santa Margarita de Vinyoles" i afegeix a la Gran
Geografia Comarcal de Catalunya(3)
que les restes "es troben al mas El Castell, en un petit puig de la
serra de Santa Margarita, al sud de la vall, sota el santuari de Santa
Margarita de Vinyoles".
D'altres
han esmentat com a possible lloc d'ubicació del castell de La Guàrdia la
penya del Roquer, mític lloc on, segons Pladevall, existia una fortalesa,
depenent del castell de La Guàrdia, "dita La Roca de Baborers, que
assegurava la defensa de la vall de Les Llosses" i de la que "en
resten només les pedres de la base d'una torre i murs, i en el collet per
on s’accedeix, les restes de la capella de Sant Salvador de Baborers"(4).
En
la guia Ripollès. Les comarques de Catalunya(5)
es diu, per exemple: "Restes d'una const. de defensa dalt del Roquer
(cast. de La Guàrdia?)", encara que abans, en la introducció al
municipi de Les Llosses, diuen que era un lloc de defensa depenent del
castell de La Guàrdia "les restes del qual es troben al mas del
Castell, en un petit puig de la serra de Sta. Margarida, al Sud de la
vall, sota el stri. de Sta. margarida de Vinyoles", i més endavant
diuen, "el Castellot. Restes que podrien ésser del cast. de La Guàrdia
del Ripollés. Situat prop de Sta. Margarida de Vinyoles.
El
llibre corresponent al Ripollès Inventari del Patrimoni Arquitectònic
de Catalunya, on també hi col·labora, entre d'altres, Antoni
Pladevall, ubica també el castell de La Guàrdia en "un petit puig,
a 1.150 metres alt, al sud del terme", tot afegint que "no més
en resten bases de murs, en pedra ben tallada, entorn del mas en ruïnes
del Castellot, dit abans mas Castell, que fou construït el segle XVIII
aprofitant pedres provinents de l'antic castell"(6).
Tots
aquests apunts no fan sinó, pel que es pot veure fent una anàlisi
comparativa, transcriure la indicació feta per César August Torras en el
seu volum del Ripollès de les guies itinerari del Pirineu català(7).
"Un xic al dessota del Santuari en l'indret que dóna a la vall de
Sora, hi ha’l Castellot a on si hi noten encara les esmicolades ruïnes
del castell de Guàrdia de Ripoll, que ve citat en molts antics
documents".
Però
malgrat aquestes indicacions sobre la ubicació del castell de La Guàrdia,
malgrat la seva unanimitat, sembla poc versemblant aquesta localització.
Jo m'atreveixo situar dit castell al lloc precís on avui hi ha el
santuari de Santa Margarida de Vinyoles.
La
nau romànica, quasi descoberta avui amb la restauració del santuari i
que forma part del cos actual de l'edifici, n'era segurament un element,
com també cal esmentar com a possibles restes del castell de La Guàrdia
les pedres que donen vista pel costat sud d'aquest cim de 1.216 metres. Em
refereixo a la construcció de paret on hi ha ara la cisterna i que forma
l'angle sud.
L'edificació
romànica avui closa dins l'edifici del santuari d’època romànica
tardana" i de la que "en resta el cos que 5 allarga per darrera
el santuari actual, amb un portal de dovelles mitjanes i una finestreta
d'arc de mig punt" o com diu Josep M. Gavin "construcció romànica"(8)
dóna peu a pensar en l’existència d'una edificació important al cim
de Santa Margarita de Vinyoles datat en aquesta època.
El
lloc on ara és situat el santuari de Santa Margarita de Vinyoles es un
lloc de fàcil defensa i una talaia d'immillorable vista, des d'on
s'albira, al sud, el Lluçanès fins el castell de Besora i la torre de
guaita de Torelló part de la plana de, Vic i la vall del Ges, així com,
pel canto nord, la vall de Les Llosses i una ampla zona muntanyosa del
Berguedà i el Ripollès.
La
ubicació del castell de La Guàrdia al mas Castell, que té sols vista al
sud i una posició subordinada al puig principal de la serralada, el fa un
lloc poc recomanable en cas d'haver de defensar-lo. El nom del mas és
potser, més fruit de la seva proximitat al castell, construcció
posterior, com ja s'ha esmentat, o edifici subordinat a ell.
Els
castells eren lloc de defensa, de talaia. Sols la ubicació del castell de
La Guàrdia al santuari de Santa Margarita de Vinyoles no trenca la
comunicació visual existent entre, per exemple, el Catllar de Ripoll, el
castell de Besora i d'aquest, al d'Orís o Llaers.
Si
castells, no sols cases fortes, tan superbs com Besora, Llaers o Orís
tenen una ubicació tan preclara, no podia ser menys i sembla lògic
pensar que un castell de tanta anomenada, que fou seu d'uns senyors que
deixaren forta empremta en la història de Catalunya, tingués també una
ubicació estratègica.
Salvador
Ginesta, en el seu llibre La Comarca del Ripollès(9)
diu que "prop de Santa Margarita de Vinyoles es troba una casa
abandonada anomenada el Castellot, que sembla que fou edificada a l'indret
on existia l'antic castell de Guàrdia de Ripoll, que havia pertangut al
comtat de Besalú. Alguns vestigis de murs devien provenir del castell que
en el decurs del temps passà a possessió de les famílies de Saguàrdia...".
Daniel
Pi, en Santuaris Muntanyencs del Ripollés diu per altra banda que
"diuen que Santa Margarita potser era, originàriament, la capella
del castell de La Guàrdia de Ripoll, del qual hom té noticia que ja
existia l'any 1017, dintre del comtat de Besalú. Concretament, a sota i a
curta distància, s'hi troba la masia del Castell o el castellot, lloc
localitzat com el del seu emplaçament"(10).
Lluís
Almerich, finalment, en Els Castells de Catalunya dóna pocs
detalls nous a tenir en compte(11).
Vet
aquí doncs l'estat de la qüestió: tenim situat un castell de gran
anomenada en un lloc poc adient. Els que donen la ubicació com un fet no
sembla pas que tinguin arguments arqueològics
profunds i, per altra banda, tota la lògica estratègica fa pensar en un
castell en un lloc més altaner, del qual el santuari de Santa Margarita
de Vinyoles o el mas Castell no en són més que hereus.
Del
comtat de Besalú als Pinós
El castell de
La Guàrdia de Ripoll els seus castlans ocupen un bon lloc en la història
de la Catalunya feudal.
"És
esmentat ja el 1017, fins el comtat de Besalú; el senyorejà la família
Guàrdia o Saguàrdia, coneguda des del 1061" (12). Era comte de
Besalú Bernat Tallaferro, i abat-bisbe de Cuixà, Ripoll i Vic, Oliba.
D'aquesta
dependència al comtat de Besalú en resta el fet de Guillem II, El Tró,
nét de Tallaferro i comte de Besalú, la "primera actuació pública
(any 1054), la trobem en el conveni amb el comte de Barcelona. Es
compromet a tornar-li els castells de Finestres i de Colltort que l'altre
reivindicava per donacions dels avantpassats- i li diu que l'ajudaria en
tot i pertot. Fins l'extrem d'afirmar que es casaria amb la seva cunyada.
En el tracte, malgrat d'empenyorar-hi el castell de La Guàrdia (situat a
la serra de Matamala) -indret de Les Llosses- i que el de Barcelona oferís
un dot llaminer, va haver-hi incompliment de pacte i violació de dominis
territorials"(13).
En
un article recent, ja citat, sobre Les Llosses(14)
es diu que "l'any 1056 és empenyorat al Comte de Barcelona i hi
figura la un Raimundi Bernardi de ipsa Guardia, com un dels
testimonis de les esposalles del comte barceloní Ramon Berenguer i
Almodis".
El
1092, Pierre Bonnassie, en el seu clàssic llibre Catalunya mil anys
enrera(15), esmenta un magnat,
Bernat Trasver de Benavent, que llega un seguit de castells entre els
quals s'anomena La Guàrdia. És el nostre castell de La Guàrdia de
Ripoll?
En
el mateix article es diu que "fou més tard, el 1095, quan Arnau
(previsiblement Arnau Ramon, fill del castlà Ramon Bernat) al 1054
subscriu l'escriptura de donació feta pel comte Bernat de Besalú al
monestir de Ripoll. En aquests moments, començaments del segle XII, els
dominis del castell de La Guàrdia es localitzaven a la Cerdanya, la Plana
de Vic, la Vall del Llobregat, el castell de Montfalcó (Manresa), amb
possessions esparses al voltant de Barcelona".
Sobre
la base no especificada dels llibres ressenyats a la bibliografia, els
autors de l'article continuen dient que "el 17 d'agost de 1177 Pons i
el seu germà Raimon de la Guàrdia, casat amb la marquesa de Montesquiu,
aproven una transacció feta en els termes de llur feu situat a la parròquia
de Sant Esteve de Vallespirans, en un lloc dit "Masdeu" (Maideu?).
Quatre anys abans, aquest Raimon de Guàrdia reconeix usurpar drets que
corresponien al monestir de Ripoll. Entenem que són aquests anys, segle
XII, els de més puixança per la família de la Guàrdia, lamentem, però
no tenir més informació sobre els termes de les seves possessions pel
que fa a Les Llosses i rodalies. Malgrat tot ens aventurem a pensar que
aquestes eren extenses segons ens diu aquest mateix document del 1177:
"...scilicet in Tremolosa, Loces, in Puigmal". Tremolosa
és situat a l'actual parròquia de Sant Martí de Vinyoles, Loces
(Les Llosses) i Puigmal que es troba sobre Puigbó (Gombrèn)".
I
continuem afegint que "a partir d'ara, assistim a la venda de terres
fins i tot la pèrdua del Castell per part de la família de la Guardia.
El testament de Ramon de la Guàrdia data del trenta de maig de 1179. Va
morir sense descendència mascle, la qual cosa implicà, més tard, la pèrdua
de la casa. A les seves tres filles, Guillelma, Berenguera i Estefania,
deixà les possessions de la Guàrdia ("amb tots els seus termes i
honors de Bages"), el castell de Montfalcó i "totum honorem
quem habeat in certaria" respectivament. Aquestes filles, segons
manà el mateix testament, foren posades sota la tutela del seu oncle Ponç",
el trobador.
D'aquests
primers Saguàrdia, el més conegut fou aquest Ponç
de La Guàrdia (1140 aprox. 1190), cavaller i trobador, que el 1171
intervingué en l'expedició del rei Alfons 1 contra Conca. Residí a la
Cort del monarca entre 1181 i 1183. "S'han conservat nou composicions
seves de caràcter amorós amb
abundants llocs comuns
trobadorescs però d'una gran riquesa mètrica i amb notables encerts poètics
(entre d'altres, un destacat comiat a Catalunya)"(16),
escrit segurament durant el seu viatge-razzia a Conca.
D'ell
"ens n'han arribat nou cançons, adreçades a la Marquesa d’Urgell,
molt celebrada per d'altres trobadors, el nom de la qual amaga amb el
senyal "On-tot-mi-platz". Són de caràcter amorós, amb
un estil entre senzill i preciós. Cada una presenta un estrofisme
diferent i el de sis és únic en la lírica provençal. Contenen alguns
llocs comuns trobadorescos però també hi ha encerts i algunes notes
originals"(17).
"Es
aquest mateix Ponç que l’abril de 1187, cedeix el mas de Cosp (a la
parròquia de Sant Joan de Cosp, terme de Borredà), al monestir de Santes
Creus. Tres anys més tard, el castell passa a poder de Bernat de la
Portella (La Portella, terme actual de la Quar) per haver-se casat amb
Guillelma, tal i com disposava el testament de Ramon de la Guàrdia"(18)
on es diu que llegim que el castell "divitur cum termino de Luçano".
També
hi ha un Guillem de Guàrdia com a castellà del castell d'Artés que
pertanyia al bisbe de Vic l'any 1199.
La
notorietat i poder d'aquest Guillem de Guàrdia queda patent quan s'indica
que sota el seu govern "hi havia diversos castellans menors, que
havien d'acompanyar Guillem quan el bisbe proclamava una crida. Eren tan
lluny però del comandament real del bisbe que s'anomenaven castellans de
Guillem"(19) o, quan és
mencionat l'any 1173, quan Alfons I establí a Fondarella les primeres
constitucions de Pau i Treva que afectaven tot l’àmbit territorial
català, al costat dels Montcada, Cardona i Cabrera(20).
Els
Saguàrdia
A meitats del
segle XIII fou senyora de La Guàrdia de Ripoll Esclarmonda de Canet (+
aprox. 1290), per dot de matrimoni amb Galceran IV, el Vell, baró
de Pinós, que pel seu testament sabem que era senyor del Castell de La Guàrdia(21).
Tingueren
cinc fills legítims anomenats Rosa, Ramon de Saguàrdia, Elisenda,
Berenguera i Galceran V, el Jove, que heretà Pinós.
L'hereu
Ramon de Saguàrdia es casà amb Tomasa de Saportella, amb qui tingué
quatre fills: Ramon, que fou cavaller del Temple, Ponç de Saguàrdia,
Marquesa i Ricsenda.
Ponç
de Saguàrdia, que no cal confondre amb el trobador, va casar-se amb
Timbor de Canet. El matrimoni tingué set vegades descendència Ramon,
Galceran, Guillem, Marquesa, Esclermunda, María i Joana.
Cal
dir que el Canet esmentat és el del Rosselló i no el del Maresme. Cal
pensar que els contactes entre els senyors de Canet i La Guàrdia eren
freqüents degut a l’àvia ja que aquesta Timbor era filla de Guillem de
Canet, germà hereu d'Esclermunda, esposa del Pinós. A més, cal fer
esment que Ripoll i el bisbat d'Elna (Rosselló) han estat sovint
relacionats per bisbes i abats.
Però
més enllà d'aquest ràpid repàs a l'arbre genealògic (consultable als
gràfics), aturem-nos una mica en els principals personatges de la
nissaga.
Galceran
de Pinós, dit el Vell, era senyor de molts castells a banda banda
dels Pirineus: Valmanya, Tàrregas, Gaià, Sant Jaume, L'Espà, Gòsol,
Saldes, Querforadat, Llo, Gisclareny, Alguaire, Alebsa, Lillet, Talteül i
Fórnols, així com La Guàrdia i la baronia de Pinós eren senyorius amb
capital a Bagà.
Galceran
de Pinós prengué part en la conquesta de Mallorca i potser també en la
de València, durant el regnat de Jaume I. Com a senyor feudal important
que era, participà també en les guerres nobiliàries entre els Urgell i
els Castellbò, entre els Montcada i Jaume 1 i els comtes d'Urgell i
Foix.
De
Ramon Saguàrdia en tenim poques dades. Va morir aproximadament el 1277,
data que coincideix amb la del seu pare. Sembla que fou "veguer del
rei en les parts de Camprodon i Olot, el 1257, i confià la sotsvegueria a
Guillem Bernat de Vallespirans(22). Aquest Ramon de Guàrdia
és, segurament, el signant de l’acte de l'assemblea que Pere I reuní a
Barcelona l'any 1200 per tornar a ampliar la Pau i Treva(23).
Fill probable de Ramon Saguàrdia és Berenguer de Saguàrdia, “parent pròxim de
la reina Elisenda de Montcada. Era canonge d'Elna i de Barcelona. Fou
elegit bisbe de Vic el 1306. Augmentà l'esplendor del culte i inicià el
toc de l’Àngelus a la catedral. El 1315 cedí al rei el domini de la
part episcopal de la ciutat de Vic, que els bisbes posseïen des de l'any
890. També cedí el domini dels castells termes de Montbui, Tous i
l'Espelt. Celebrà un notable sínode el 1318 començà la construcció
del claustre gòtic de la catedral. Morí a la casa Cervelló de
Barcelona, on havia anat per entrevistar-se amb el rei. Fou enterrat a la
catedral de Vic"(24). Morí
l'any 1328.
Ponç
Saguàrdia, féu millorar de manera apreciable el patrimoni dels Saguàrdia
ja que amb el seu matrimoni esdevingué senyor de Canet. Però també, vet
aquí, fraguà la desgràcia dels Saguàrdia, que pel que sembla acabaren
desposseïts del patrimoni nadiu.
El
senyor de La Guàrdia va participar en la frustrada croada de 1269 de
Jaume 1 el Conqueridor a Terra Santa fou dels pocs, juntament als fills
naturals del rei, Ferran Sanxes de Castro i Pere Ferrandis, i Galceran de
Pinós i altres cavallers catalans i aragonesos, que va arribar a Sant
Joan d'acre després de la tempesta que va dispersar l'expedició(25).
Ponç
lluità també contra el rei, com Galceran, participant a l'atac contra
l'infant Pere que viatjava a Paris (1275).
Degut
a la partició del reialment entre els fills del conqueridor, Ponç passà
a ésser vassall de Jaume II de Mallorca pels béns que heretà també de
l'àvia Esclarmunda de Canet (Castell de Llo).
En
les revoltes nobiliàries contra Pere El Gran, Ponç Saguàrdia esta entre
els nobles subl·levats. Així l'any 1278, en la pugna entre el bisbe
d’Urgell i el comte de Foix, Roger Bernat, el comte Alvar d'Urgell, el
rei Pere s’adreça als senescals de Carcassona, Narbona, Miralpeix i al
comte de Pallars, al vescomte de Rocabertí, a Galceran de Pinós, a Ponç
Saguàrdia d'altres perquè s'abstinguin d'auxiliar al comte de Foix
contra el bisbe(26).
Així,
el 3 de juny de 1278, a la convocatòria, de Lleida estant, de l’exèrcit
i del dret que el Rei tenia de postat dels castells,
els rebels, Ponç Saguàrdia
entre ells, li trameten llur deseiximent.
L'enfrontament
arriba a la seva fi el primer d'agost amb un conveni entre el
rei Pere i el comte de Foix, el més important i poderós dels barons que
encara mantenien la rebel·lió.
No
tenim coneixement de la participació de Ponç Saguàrdia en la revoltes
de 1280, però el fet que Jaume II de Mallorca estigui aliat amb els
rebels i Ponc Saguàrdia sigui per matrimoni amb Timbor, el senyor de
Canet, fa molt possible que hi participes.
No
tenim coneixement, tampoc, de la seva presència entre els assetjats a
Balaguer, però és previsible que si no restés "en captivitat
durant una anyada amb els béns confiscats"(27),
estigués al costat de Jaume II de Mallorca.
Era
governador de Mallorca quan tingué lloc l'expedició d'Alfons El Liberal
contra l'illa (1285); capitulà se n’anà a Cotlliure, on fou tanmateix
ben rebut per Jaume II de Mallorca". Morí cap l'any 1300(28).
Amb
la mort de l'hereu Ramon, l'any 1313, heretà el patrimoni Guillem de Saguàrdia
i de Canet, "serví al rei Sanç I de Mallorca, que l’envià com a
ambaixador a Jaume II d'Aragó quan aquest es preparava a conquerir l'illa
de Sardenya (1321). Era el conseller favorit del sobirà, que erigí les
seves senyories en vescomtat de Canet el 1321 i el designà com a tutor
del seu nebot, el futur Jaume III de Mallorca. Però mor pocs mesos abans
que el seu sobirà"(29)
(1324?)
Durant
aquests esdeveniments, el senyoriu de La Guàrdia fou elevat a la
categoria de baronia.
Aquest
Guillem de Canet havia participat en l'atac contra l'infant Pere. Amb la
rendició del comte d'Empúries "altres nobles i cavallers que havien
volgut aprofitar l’absència de l'infant per a fer mal als seus amics i
seguidors reberen ara el corresponent guardó. Fou el cas de Guillem de
Canet, Arnau de Corsaví, Ponç Saguàrdia i d’altres que havien atacat
les terres de Guillem de Castellnou, un dels barons que havien acompanyat
l'infant en el seu viatge a París, un
dels seus consellers. Encara (l'infant ja havia tornat i era pel maig de
1275) li assetjaven el castell de Montboló. Però l'infant hi acudí amb
un cos expedicionari. Partint de Barcelona, per Figueres, va anar a Ceret.
D'allí, en plena nit, per un camí inusitat, seguit dels expedicionaris,
va avançar sobre Montboló. Ja era jorn clar quan hi arribava. I anava a
caure damunt les tendes de l'host enemiga, acompanyat d'una vintena de
cavallers, quan trenta cavallers armats van sortir-los a 'encontre. Mentre
feria abrivadament, els contraris van trencar-li la seva llança, va
posar mans a l'espasa i va repartir talls i cops, que va abatre En Ramon
Roger, germà del comte de Pallars, féu presoner En Guillem de Pinós
ensems amb set cavallers. Sols Guillem de Canet va merèixer la gratitud
de l'infant, perquè va decantar-se de la lluita, tot dient que no volia
combatre contra el seu senyor. Així ho afirma Desclot, i en la seva
prosa es transparenta el poema joglaresc que i
serveix de base:
Mas
En Guillem de Canet
-sempre que viu l'enfant,
se partí dels altres
-es estirà a una part;
e dix que el no vendria
-ab armes contra l'enfant,
qui era son senyor: -per que
l'infant li'n sabé grat.
És
còpia de la crònica de Muntaner, del seu capítol XXVI(30).
El
títol de Canet passà al seu fill Ramon, fruit del matrimoni amb Guerana
de Rocabertí, però aquest ja no és pas anomenat senyor de La Guàrdia
de Ripoll.
Es possible que en les llargues trifulgues entre els
hereus de Mallorca i Catalunya-Aragó, on van jugar-hi un destacat
paper els
Saguàrdia, aquests perdessin la possessió del castell nadiu i les
terres ensenyorades. Segurament la fidelitat de Ramon de Saguàrdia a
Jaume III de Mallorca féu que després de derrotar-lo, a més
d'enviar-lo a l'exili, se li fes entregar la baronia de La Guàrdia a la
corona.
Ramon
de Canet fou el segon vescomte de Canet. "Fidel al seu sobirà, Jaume
III de Mallorca, sostingué (estiu de 1343), al seu castell de Canet, un
setge memorable contra Pere III de Catalunya-Aragó en la campanya
d'aquest per a recuperar el regne de Mallorca. Fou rebut i exiliat a
Girona perdé, a més, Santa Maria de la Mar i Castellarnau, dependents
del vescomtat de Canet, a les mans dels almogàvers. A la seva mort, el
seu cosí, l'intrigant Pere VII de Fenollet"(31),
fill de Pere IV de Fenollet, que s'havia casat amb la seva tieta
Esclarmunda, l’heretà en el vescomtat, sumant així Canet al
vescomtat d'Illa, que passarà més tard, de nou, als Pinós. Era
aproximadament l'any 1350.
El
monestir de Ripoll compra la baronia de La Guàrdia
Les llargues
pugnes i guerres de Pere III contra les Unions d'Aragó i València,
contra Jaume de Mallorca, contra els genovesos per l'illa de Sardenya
(1346-1388) o amb Castella pels territoris de Múrcia (1356-1369) feia que
aquest tingués una gran necessitat de diners per mantenir llargues
guerres.
Raimundo
de La Farres, o Ramon de Savarrés, (abat de Ripoll de 1362 a 1380) "comprando
en 31 de octubre de 1363 la baronia de La Guàrdia, cuya adquisición hizó
a pesar suyo, para suministrar fondos y dinero a D. Pedro y acallar sus
exigencias"(32) va afegir a
les possessions de Ripoll aquest nou territori.
Aquest
fet però pot tenir un període anterior ja que "en un document del
1362 figura Bernat Oller -notari publich del castell, terme y honor de la
Guardia, ab autoritat del honorable homa Sr. Cellacer del Monestir de
Ripoll, Senyor directe, y allovan de las mateixas cosas-"(33).
Trenta anys abans, "el 1331, Ramon d'Orriols figura com a notari públic
del terme de castell de la Guàrdia i de la Roca i castell de Baburés"(34).
Veiem,
doncs, com les possessions abacials de La Guàrdia de Ripoll, formen part
de la dotació del monjo cellerer d'aquest poble.
Una
bona part de les parròquies del terme pertanyien ja eclesiàsticament al
monestir de Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses. El de Ripoll, amb la
compra a la corona de la baronia, que esdevingué a partir d'aleshores la
part més important de l'abaciat, amb vuit parròquies (Alpens,
Serrallonga, Les Llosses, Matamala, Sovelles, Vinyoles, Vallespirans i
Maçanós)
de les quinze que ja tenia, es va convertir en senyor del terme, amb tots
els drets eclesiàstics i feudals.
Drets
com el senyoriu de l'aigua, per exemple, eren propietat del monestir de
Ripoll, com demostra l'al·legat jurídic realitzat amb motiu d'un plet
datat als anys 1753-1760 de l'abat del monestir de Ripoll contra el fiscal
general, Vicente Simon, motivat pel fet que li discutia el domini del
monestir sobre les aigües.
En
aquest document(35) es fa la
defensa de les aigües corresponents a diferents poblacions, entre les que
s'esmenta la baronia de la Guàrdia.
"Que
el abad y monasterio de Ripoll de esta part 10, 100 y mas años y de tanto
tiempo que no hay memoria de hombres en contrario está y ha estado en la
quieta y pacífica posesión de toda la jurisdicción civil y criminal de
toda la baronía de la Guardia y de todos los lugares que la componen
ejerciendo y practicando por medio de sus oficiales y ministros todos los
actos y pertenencias a dicha jurisdicción como lo dirán los testigos"
es diu en el document.
Borredà,
Alpens, Les Llosses, Vallespirans "van englobats -diu Graells- en un
sol capítol, el 99": "Que el abad de Ripoll de esta part 10,
100 y mas años y de tanto tiempo que no hay memoria de hombres en
contrario está y ha estado en la quieta y pacífica posesión de disponer
como la ha parecido de todas las aguas que discurren por la baronía de la
Guardia y de todos los lugares que la componen de los cuales el uno el de
Vallespirants, otro el de Las Llosas, otro el de Borreda y otro el de
Alpens concediendo establecimientos de las facultades de construir molinos
y valerse para su curso de las dichas aguas y para otros cualesquiera usos
y de ser reconocido por Sr. Director de dichos molinos y aguas cobrando
los censos y demas derechos dominicales publicamente y con ciencia y
paciencia de los Ministros Reales y sin contradicción de persona alguna
privativamente a cualquier otro".
Que
aquesta possessió de drets sobre el terreny ocupat per la baronia de La
Guàrdia era molt antiga ho demostra el que, seguint els textos d'aquest
litigi coneguts ara per la tasca investigadora d'Eudald Graells, es pugui
precisar "Que con escritura del 16 de los calendas de Septiembre del
año 36 del reinado de Felipe Rey de Francia que corresponde al de la
encarnación de 1095 el conde Bernado de Besalú hizó donación al
Monasterio de Ripoll de todo el alodio y dominio que tenía en el condado
de Ausona y especialmente en la Parroquia de San Pedro de Ripoll señalando
las confrontaciones de lo que venia incluido en dicha donación: A Oriente
con el río de Vallfogona, a Mediodia con el bosque de Gravolosa, a
Poniente con la parroquia de San Jaime de Frontanya y al cierzo con la
fuente llamada la Corba explicando con individualidad diferentes cosas
que se comprehendian entre ellos los molinos y aguas queriendo que todo
lo poseyese el Monasterio libremente y sin dependencia de alguno".
Final
i desig
Es d'esperar
que aquest mer recull de dades volgudament publicistes, esperonin la
recerca arqueològica documental sobre una part important de la història
del Ripollès.
Seria,
doncs, bo de menar una exploració arqueològica del castell de La Guàrdia
de Ripoll i que aquestes notes sobre els Saguàrdia, recollides aquí
i allà, fossin completades amb un aprofundit estudi de fonts documentals
directes.
Es
hora de reivindicar aquests senyors feudals que formen també part de la
nostra comarca. Ripoll i el Ripollès no foren solament senyorius
clericals, i el seu passat laic i el més conegut caràcter menestral,
treballador i industrial cal no negligir-lo.
Per
altra banda, la baronia de La Guàrdia -el senyoriu feudal més important
del Monestir de Ripoll- pot constituir el punt de partida per encetar un
estudi prou interessant: les relacions del tercer poder, l'església, amb
la burgesia.
Fins
ara, les relacions entre el poder reial i feudal laic amb la burgesia han
omplert molts volums d'història. Les relacions de l'església amb la
burgesia no han estat fins ara objecte d'una atenció suficient. A Ripoll,
cal recordar-ne el passat menestral i artesà, de la indústria de les
armes del tèxtil, hi tenim un bon espai d'investigació.
A
la nostra comarca és hora, des de fa algun temps, de reivindicacions. El
passat és font instructiva alhora que la base on s'ha anat formant el
present.
|
El
Ripollès (1993)
