[1] Com podrem veure, es grafia el cognom com Cavalleria o Caballeria en la documentació. Nosaltres optem per Cavalleria, que era com ell signava.

[2] Eudald Graells: Les armes de foc de Ripoll (1974). Pàg.: 168. Hi ha altres mencions al cognom Caballeria en aquesta llibre, del mateix autor, Els orígens industrials de Catalunya (1990). Pàgs.: 27 i 121; i a R. Martí, X. Sala i J.L. Calvó: Pistoles, trabucs i pedrenyals. La producció d'armes portàtils de foc a catalunya de 1462 a 1869 (1995). Pàgs.: 156, 169 i 172.

[3] Josep Carles Clemente: La Guerra del "Matiners" (1846-1849) Aspectos sociales y militares. Servicio de Publicaciones del EME (Estado Mayor del Ejército). Madrid, 1987. Pàg.: 104.

[4] Eudald Mirapeix: Crónica de la villa y monasterio de Ripoll. Inèdita.

[5] Clemente: La Guerra del "Matiners" (1846-1849) Aspectos sociales y militares (1987). Pàg.: 104.

[6] Els il·limitats eren els oficials voluntaris realistes de 1822-1823 retornats a la vida civil amb “licencia ilimitada”. La seva situació fou fruït de un greu descotent i la seva situació aturada que va ser una de les causes de l’aixecament dels Malcontents. Els “indefinidos” eren els oficials liberals aparats del servei a l’acabament del Trienni Liberal.

[7] Federico Suárez. Seminario de Historia Moderna. Universidad de Navarra: Los agraviados en Cataluña. 4 volums (1972). Cal dir que Federico Suárez ofereix en la introducció a aquesta recopilació de doumentació, una visió ultra justificativa de l’aixecament ultrarealista. La valoració de Josep Fontana (La crisis del Antiguo régimen 1808-1833 (1983). Pàg.: 193) d’aquest treball es clara: “El padre Suárez ha publicado en la Universidad de Navarra cuatro volúmenes con el título de Los agraviados de Cataluña, que no son otra cosa que un insulso amontonamiento de documentos, transcritos sin ninguna anotación, con un estudio preliminar de escaso interés”. La veritat és que el llibre té manca de rigor i pulcritud. Sols cal veure la descura dels indexs onomàstics. A pesar d’aquesta valoració, crec interessant citar algun dels documents que hi ha en aquests volums.

[8] Mirapeix: Crónica de la villa y monasterio de Ripoll. Pàg.: 106.

[9] Josep M. Mundet: La primera guerra carlina a Catalunya (1990). Pàg.: 49.

[10] Les primeres espurnes de l’aixecament reialista les trobem a Manresa el juliol de 1821.

[11] La Milícia Nacional del Trienni es va començar a formar a partir de l'ordre del 25 d'abril de 1820 i reglament del 31 d'agost de 1820, que la regulava. La Milícia era formada pels contribuents de cada localitat, peró es podia pagar a canvi de no formar-hi part. Això feia que la componguessin els petits i mitjans propietaris i els seus fills, ja que els jornalers i assalariats n'eren expressament vetats. En tot cas, es fama que fos composta pel sectors més radicials dins del liberalisme. El manteniment de la Milícia Nacional era a càrrec de cada ajuntament. Era establert un milicià per cada cinquanta habitants. Ripoll, donat que tenia uns 3.700 habitants l'any 1830, havia de disposar d'un batalló de Milícia Nacional d'uns 60-70 homes. Segons Mirapeix, a Ripoll, "a principios del año 1822 se organizó una compañía de Milicia Nacional completamente armada y uniformada". Veure Ramon Arnabat: Els aixecaments reialistes i el Trienni Liberal (1820-1823). El cas del Penedès i l'Anoia (1991). Pàg.: 19.

[12] Es tracta de Francesc Orriols, àlies Teixidor, que el 25 de setembre de 1821 s’havia alçat contra el govern a Castellar de N’Huc (Jaime Torras: Liberalismo y rebeldía campesina 1820-1823 (1976). Pàg.: 61). Mirapeix (Crónica de la villa y monasterio de Ripoll. Pàg.: 79) diu d'ell "...apareció también en las montañas de Castellar de Nuch el llamado Teixidor de Castellar[,] obscuro guerrillero del tiempo de la guerra del año 1793 contra la revolución francesa, y de la guerra de la independencia contra Napoleón[,] con Boquica[,] contrabandista de aquel pueblo[,] que figuró siempre en todas las demás revoluciones sucesivas; el cabecilla Teixidor ponía siempre en continua alarma a la Pobla de Lillet, Bagá, Berga y todo aquel país;...". Segons Torras, Teixidor, juntament amb Josep Montaner, varen operar per l’Alt Llobregat durant la tardor i hivern de 1821, interrumpint la seva activitat a meitats de gener de 1822, quan segurament varen establir contacte a França amb l’home clau, Domènec de Caralt (Torras: Liberalismo y rebeldía campesina 1820-1823 (1976). Pàgs.: 60-61).

[13] Les primeres partides reialistes catalanes varen alçar-se a partir de febrer (Misses, a l’Empordà el març de 1822, i Montaner, a Castellar de N’Hug). El Vilella mencionat per Mirapeix (Crónica de la villa y monasterio de Ripoll. Pàgs.: 79): "N. Vilella simple Mozo de la Escuadra en Torelló levantó también en aquella parte el estandarte de la insurrección amenazando el llano de Vich...", es tracta de Marià Vilela, nascut a Rialb (Alt Urgell), cap l'any 1788, i veí de Sant Feliu de Torelló, que havia estat caporal dels Mossos d'Esquadra, cos extinguit per les Corts liberals el juny de 1821. Va participar en l'aixecament reialista de 1822-1823. Esdevingué capità il.limitat i fou, posteriorment, un destacat malcontent (1827). Lloctinent de Josep Bussoms, Jep dels Estanys, va entrar a Puigcerdà el 24 de setembre de 1827. El 16 de setembre de 1827 fou designat governador del corregiment d'Ausona per la Junta provisional Reialista de Manresa, presentant-se a indult el setembre de 1827. Posteriorment va participar a la primera carlinada. Entre els mencionats com actius a la frontera francesa durant l’inici de la guerra del Set Anys, l’any 1834, es cita a “l’exsargent de carrabiners Viella” junt a Joan Cavalleria. Veure Pere Anguera: Déu, Rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995). Pàg.: 97. Informació extreta de Fastos españoles o efemérides de la guerra civil desde octubre de 1832. 2 volums (1839-1840). Volum II. Pàg.: 299. Cal no confondre'ls amb Ramon o Salvador Vilella, de Vilella de Sanaüja. Veure Mundet (La primera guerra carlina a Catalunya (1990). Pàg.: 43) Mundet menciona com a referència bibliogràfica a Jaume Corberó i Corberó: Les guerres carlines a Torà i conca del Llobregós (1986). Pàg.: 163-164. A aquests Vilella, cal afegir el tinent Antoni Vilella, “un dels deportats a Ceuta el 1827, que morí en el combat [de Rocallarga]”, de començaments de març de 1834 (Anguera: Déu, Rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995). Pàg.: 102). Entre els deportats a Ceuta desprès de l’aixecament dels Malcontents hi ha Antoni Vilella i Esteve Vilella (Los agraviados en Cataluña (1972). Volum II. Pàgs.: 348 i 349).

[14] Tomàs Costa (a) Misses o el Misses. Natural de Sant Gregori (Gironès). Durant la guerra del Francès (1808-1814) va formar part de la partida profrancesa comandanda per Josep Pujol i Barraca, àlies Boquica. Es dedicà també al bandolerisme, estant entre els delinqüents no capturats el 1819. Durant el Trienni liberal fou un popular capitost antiliberal. Es va incorporar a l'exèrcit i va ser governador de Roses. Desconeixem el seu paper durant la revolta dels Malcontents, encara que es citat, amb el grau de coronel, com relacionat amb l'intent malcontent, en un informe policial redactat a l'entorn de la sospitosa reunió eclesiàstica de Ripoll de la tardor de 1826 (Los agraviados en Cataluña (1972). Volum I. Pàg.: 313 i 317). Costa, a causa d'aquestes poc aclarides relacions amb l’aixecament malcontent, segons sembla, fou expulsat de l'exèrcit i es refugià a Saragossa. Va arribar, segons sembla, a coronel retirat (Anguera: Déu, Rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995). Pàg.: 272). La darrera notícia que tenim d'ell es que el 1834 fou processat pel tribunal militar de Saragossa. Veure Los agraviados en Cataluña (1972). Volum I. Pàg.: 313 i 317. Veure Josep Maria Ollè (editor): Successos de Barcelona (1822-1835) (1981). Pàg.: 31.

[15] Salvador Malavilla. Hisendat de Girona. Intervingué en la guerra del Francès (1808-1814) i en l'aixecament reialista del Trienni, on va tenir un destacat paper junt al mataroní Domènec de Caralt (Torras: Liberalismo y rebeldía campesina 1820-1823 (1976). Pàgs.: 58-61). Desconeixem que tingués un rellevant paper durant la revolta dels Malcontents, encara que es citat, amb el grau de coronel, com relacionat amb l'intent ultrareialista de 1827, en un informe policial redactat a l'entorn de la sospitosa reunió eclesiàstica de Ripoll de la tardor de 1826 (Los agraviados en Cataluña (1972). Volum I. Pàg.: 313 i 317). També en mencionat com un dels que s'havia d'aixecar amb els Malcontents. El 1835 fou nomenat comandant carlí d'Andalusia, però detingut, fou afusellat a Sevilla aquest any. Veure Los agraviados en Cataluña (1972). Volum III. Pàg.: 406. Veure també Successos de Barcelona (1822-1835) (1981). Pàg.: 31 i 163.

[16] Ignasi Brujó, fou ajudant de camp de Joaquim Ibáñez Cuevas i de Valonga, baró d'Eroles, durant la revolta reialista. Va tenir un rellevant paper durant la revolta dels Malcontents i ja era citat, amb el grau de coronel, com relacionat amb l'intent dels agraviats de 1827, en un informe policial redactat a l'entorn de la sospitosa reunió eclesiàstica de Ripoll de la tardor de 1826 (Los agraviados en Cataluña (1972). Volum I. Pàg.: 313 i 317). El 1834, ja amb el grau de tinent coronel, fou nomenat comandant interí dels carlistes del Principat. El 1836, Maroto, durant la seva curta estada com a comandant carlí a Catalunya el va nomenar brigadier. Va participar en els setges i destrucció de Ripoll i Moià, sota la direcció del Conte d'Espanya. Va emigrar a França i el 1847, durant la guerra dels Matiners, a la mort del canonge Benet Tristany, va ser designat comandant general del Principat, fins l'arribada de Ramon Cabrera. Va participar a la conquesta de la Seu d'Urgell. Emigrat de nou, es va posar a les ordres del monarca absolutista de Nàpols, Francesc II i va intentar insureccionar Calàbria. Davant l'esperit bandoler dels partidaris absolutistes napolitans, va realitzar una llarga retirada fins els Abruzzos, on fou detingut pels unionistes italians i afusellat a Tagliocozzo el 8 de desembre de 1861. Veure Clemente: La guerra dels Matiners (1846-1849); Aldo Albònico: La mobilitzione legitimista contro il regno d'Italia (1979). Pàg.: 364-365; i Alessandro Bianco di Saint-Joriz: Il brigantaggio alla frontiera pontificia dal 1860 al 1863 (1864). Pàgs.: 183-187.

[17] Anton Coll i Gayrís (a) Mossèn Anton, rector de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), va participar a la guerra del Francès i durant la revolta reialista del Trienni Liberal fou un dels caps més importants de la facció catalana. Va morir el 1823 a resultes d'una ferida soferta durant el setge d'Hostalric. Va ser un capitost reialista molt popular. Torras (Liberalismo y rebeldia campesina 1820-1823 (1976). Pàg.: 65) fa el següent retrat de Mossèn Anton: "Con estos hombres, pero también con otros como el diácono Antonio Coll, "Mossèn Anton", se trabajó para provocar el estallido insureccional, contando sin duda con muchas complicidades "civiles"". En una nota diu, a més a més: "Habría contribuido no poco en los primeros períodos de la guerra de la Independencia al levantamiento en masa de los estudiantes catalanes. ... En mayor de 1821 se había concertado con Malavila en Gerona, y se encargó por su parte de reclutar gente en la comarca de Vich para apoderarse de esta ciudad; a principios de 1822, y sin haber conseguido su objetivo, estaba en el campamento que Caralt, Malavila y Bessières habían instalado en Sant Llorenç de Cerdans (França)”. Actuant moltes vegades sota les ordres de Mossèn Anton trobem un altre interessant personatge d'orígen ripollès: mossèn Eudald Basagaña, mestre de Sant Joan de les Abadesses. A primers d'agost de 1822 trobem mossèn Basagaña i Vilella que entren a Santpedor, saquejen algunes cases i s'emporten 400 unces. Veure Gaspar Feliu: La clerecia catalana durant el trienni liberal (1972). Pàgs.: 145 i 159.

[18] Mirapeix: Crónica de la villa y monasterio de Ripoll. Pàgs.: 79-80.

[19] Torras: Liberalismo y rebeldia campesina 1820-1823 (1976). Pàgs.: 72-73.

[20] Mirapeix: Crónica de la villa y monasterio de Ripoll. Pàgs.: 81-82. Francesc Milans del Bosch (1769-1834). Havia lluitat en la Gran Guerra, al Roselló i en la del Francès (1808-1814). Va participar en el complot liberal de Lluís Lacy de 1817, pel que hagué d’exiliar-se. Durant el Trienni va lluitar a Catalunya contra els realistes sota les ordres de Mina. Va tornar a exiliar-se el 1823, participant en els complots liberals contra Ferran VII. Va tornar a Espanya el 1834. Fou un personatge molt popular entre els liberals i l’autor teatral Josep Robrenyo el va utilitzar com a protagonista d’algunes de les seves obres. Veure Successos de Barcelona (1822-1835) (1981). Pàg.: 34.

[21] Joan Romagosa i Pros (1791-1834), nascut a La Bisbal del Penedès, d’ofici carboner, fou un dels principals caps de l'aixecament reialista de 1822. Va defensar la plaça de La Seu d'Urgell, davant l'exercit liberal comandat per Mina. Posteriorment, amb Ferran VII, va ser governador del corregiment de Mataró. Va mantenir un paper obscur durant l'aixecament dels Malcontents (1827). Fou nomenat tinent general dels reials exèrcits de Catalunya pel rei carlí, però va morir afusellat a Igualada, el setembre de 1834, traït pels seus ajudants, desprès d'haver entrat a Catalunya amb vaixell, per la platja de Sant Salvador, per posar-se al front de les partides carlistes catalanes.

[22] Mirapeix: Crónica de la villa y monasterio de Ripoll. Pàg.: 84. El Duc d'Angulema va creuar el Bidasoa el 6 d'abril de 1823. A Catalunya la invasió va produir-se, uns dies més tard, per l'Empordà, amb tropes sota el comandament del mariscal Monsey [Adrien Jeannot du Moncey, duc de Conegliano (1754-1842)], amb una columna específica que va entrar per la Cerdanya, comandada pel general Donnadien, segons explicita Mirapeix.