Campanar del monestir de Santa Maria de Ripoll (març de 2001).

Notes i nou abaciologi
del monestir de Santa Maria de Ripoll

Una mirada als abaciologis (llistats o catàlegs d'abats) del monestir de Santa Maria de Ripoll publicats fins avui, palesa un nivell de discordància entre ells, més o menys alt.

Com a fruït d'un treball amb biografies dels abats i monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll, però encara en curs de preparació, he anat confegint un abaciologi bastant més concret, que esmena en part els més moderns abaciologis.

Aquest treball va començar essent, el setembre de 1993, un simple treball d'unificació de les dades extretes dels dos abaciologis de Ripoll que aleshores tenia més a mà, el de l'any 1888 de Josep Maria Pellicer (a) i el d'Antoni Pladevall per la Gran enciclopèdia catalana (GEC)[1] (b), i no era més que un treball per crear un quadre a incloure en altres investigacions i treballs.

De les discordàncies que tenien ambdós treballs i de les seves manques de concreció, de l'aportació de les dades extretes dels altres abaciologis del monestir de Ripoll, fins ara publicats, i de recerques sobre la personalitat de cada un dels abats, n'ha resultat un nou abaciologi, més complert.

Per confegir aquest nou abaciologi del monestir de Santa Maria de Ripoll, a més de les dues aportacions abans esmentades, han estat especialment interessants el complert abaciologi que va publicar l'any 1821 Jaume Villanueva en el volum VIII de Viaje literario a las iglesias de España[2] (c), les dades fornides per la crònica d'Eudald Mirapeix (d), les dels dos textos publicats per Pellicer amb anterioritat a la seva obra de 1888 (e), la llista d'abats ripollesos que hi ha al Diccionario de historia eclesiástica de España[3] [3] (f) i, darrerament, l'aportació de Jordi Mascarella, amb l'edició de "L'abaciologi glossat del monestir de Ripoll" (g). El volum ja publicat corresponent al Ripollès de Catalunya romànica[4] [4] (h) no fa més que que copiar l'abaciologi de la GEC, amb poques variacions.

A aquests abaciologis de Ripoll he anat aportant també les dades que forneixen els abaciologis més antics, bastant parcials donat el seu any de publicació, que publicaren l'any 1613 Antonio de Yepes (i), l'any 1677 Gregorio de Argaiz (j) i l'any 1774 Enrique Flórez (k). Aquests abaciologis, amb un aparell crític primari, a vegades donen dades que, contrastades amb les dades dels abaciologis i episcopologis més moderns, ajuden a vestir dades més exactes i a veure el fil de les errades.

A aquest conjunt d'aportacions cal també afegir les que es poden realitzar sobre la base del necrologi del monestir de Ripoll (l), publicat per Eduard Junyent, que forneix dades fins el segle XIII.

De les fonts de referència general consultades cal enumerar els abaciologis i episcopologis concernents, que es creuen amb els noms de l'abaciologi de Ripoll, i que apareixen en les obres de Villanueva (Viaje literario a las iglesias de España), en l'obra d'Eubel Hierarchia catholica (m), a la GEC, al Enciclopedia universal ilustrado europea-americano, de Espasa-Calpe, els volums fins ara publicats de Catalunya romànica, el Diccionario de Historia Eeleciástica de España i els diferents volums d'España Sagrada (n). Especialment interessants, ja que han estat una important aportació de dades, son els abaciologis que ofereix Francesc Monsalvatje en la seva sèrie de Notícias históricas (o). 

A les dades resultats ha estat necessari aportar informacions disperses proporcionades per una infinitat de fonts bibliogràfiques, des de les fonts de referència general mencionades fins a biografies enciclopèdiques. Un exemple poden ser les dades donades per Philippe Lazerme (p) en el seu repàs geneològic a la noblesa catalana del Roselló, així com les dades aportades per Antoni Maria Tobella en la seva cronologia dels capítols de la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaragustana (q).

Altres aportacions documentals han estat les proporcionades pels treballs sobre els moviments monàstics de Alexandre Masoliver (r) i Anscari Maria Mundó (s), i en relació a l'etapa més propera de la història del monestir de Ripoll, les de Cayetano Barraquer i Roviralta (t),

D'entre les fonts ripolleses utilitzades, a més de les ja citades, cal destacar les dades aportades per Eudald Graells en el seu treball sobre l'establiment de consolat o ajuntament a Ripoll (u) i les que sobre els abats de Camprodon aporten, a vegades, Josep Morer (v) i Llorenç Birba (w).

Aquest treball de refosa ha comportat, com no podia ser d'altre manera, més davant l'allau de dades i de les discrepàncies existents, una crítica de les dades de Pellicer i de Pladevall i alhora de totes les altres aportacions, donant peu a tota una sèrie d'interrogants, que he procurat omplenar i clarificar en la mesura del possible, sempre sobre la base de documentació ja existent.

Aquest nou abaciologi de Ripoll, així confeccionat, aporta novetats i ha permès poder donar una informació més acurada. S'han completat alguns dels noms dels abats de Ripoll i s'han equil·latat i precisat les dates dels seus abadiats.

Vet aquí algunes de les aportacions que en resulten:

Els abats del segle XI
Inexplicablement, en el'abaciologi de Pladevall els abats intrusos (Adalbert i Miró) que va patir el monestir de Ripoll el segle XI són situats abans de l'abat Guillem Bernat, abat de Ripoll entre 1056-1068, quan segons totes les informacions aquesta foren intrusos en els anys  1061-1063 i 1067-1068.

Els abats comendataris de designació papal i reial.
També les dades recollides han permès millorar les referències als diferents abats comendataris que per designació papal o reial es succeixien entre 1461 i 1586. En aquest terreny cal mencionar la inclusió de García Jiménez de Cisneros.

Un abat de Ripoll nomenat Jaume, cardenal de Sant Climent
En els abaciologis de Ripoll existents fins ara hi ha mencionat sempre un Jaume, cardenal de Sant Climent, abat comendatari de Ripoll, entre els anys 1506 i 1517.

Aquesta manca de concreció, fins i tot en els abaciologis més recents, per exemple el d'Antoni Pladevall (Catalunya romànica (1987)), es fàcilment subsanable. Una consulta a a l'obra de Conradus Eubel, Hierarchia Catholica, ens aclareix ràpidament qui és aquest Jaume, cardenal de Sant Climent. Es tracta de Jacobus Serra, bisbe d'Arboren, nomenat cardenal de Sant Climent, una de les esglesies cardenalicies de Roma, pel Papa Pio III el 28 de setembre de 1500.

El que resulta, però, xocant, és que aquesta clarificació del nom de l'abat comendatari ripollès ja havia estat indicada si mirem la informació de Monsalvatje, a començaments de segle (1889-1919), que ja indica a Jaume Serra com a l'abat de Ripoll.

L'abat Pere Sanxo i Olives
Una segona aportació en aquesta clarificació de l'abaciologi de Ripoll es refereix a Pere Sancho.

Aquest Pere Sancho castellanitzat, correspon al menorquí Pere Sanxo i Olives, monjo de Montserrat i misioner a Amèrica, Es completa així un nom de l'abaciologi ripollès. La figura d'aquest abat ja havia estat clarificada des dels anys quaranta.

Els anys de seu vacant del segle XVI i l=abat Francesc de Pons
Els abaciologis fins ara publicats indicaven que entre 1586 i 1596, durant vuit anys, el càrrec d=abat del monestir de Ripoll va restar vacant[5] i que fins 1596 no va ocupar l=abaciat Francesc de Pons.

L'abaciologi glossat de Ripoll indica que "quadragesimus tertius abbas fuit Franciscus de Pons anno 1597 (El quaranta-tresè abat va ser Francesc de Pons, a l'any 1597")[6]. Segons quasi tos els abaciologis ripollesos, Francesc de Pons no va ser abat de Ripoll fins 1596 o 1597[7]. Però les dades existents ens indica que era abat ja des de 1594. Per exemple, en la documentació de la Congregació Claustral s'indica que durant el Capítol de 1594 el nom de Francesc de Pons com abat de Ripoll, segon president de Catalunya. Que abans de 1596 Pons era abat de Ripoll en tenim altres proves: amb carta datada a Barcelona el 2 de gener de 1595, Francesc de Pons ja proposava a tres candidats per ocupar el càrrec de Paborde d'Ager[8].

Els abats Jaume de Meca i Gispert d'Amat
La investigació realitzada ha permés també donar claretat als temps dels abaciats de Jaume de Meca i Gispert d'Amat, que varen governar l'abadia ripollesa en els convulsos anys posteriors a la revolta dels Segadors.

Segons Pellicer, Gispert d'Amat va governar l'abadia ripollesa entre 1663 i 1664 i Jaume de Meca entre 1664 i 1666. Pladevall ja va invertir , correctament, l'ordre, col.locant Jaume de Meca com abat de Ripoll l'any 1658 i a Gispert d'Amat entre 1663 i 1664. Cal dir que en l'abaciologi glosat de Ripoll no s'esmenta el nom de Jaume de Meca.

La investigació confirma les dades de Pladevall ja que Jaume de Meca i Tercà fou abat de Ripoll l'any 1658 i el va seguir Gispert d'Amat i Desbosc, que va ocupar l'abadia entre 1663-1664.

Altres dades millorades
Més enllà de clarificar aquestes dades, com a fruït del treball realitzat, hem pogut també afinar alguns dels noms i cognoms (que per exemple, en laguns casos, Pladevall encara col.loca amb interrogants) i bastants de les dates d'anys, fins arribar en alguns casos a posar dates concretes, fixant dia i mes de la seva elecció, designació o presa de possessió. En aquest casos, introduim la data de la seva elecció o nomenament, de la fi del seu abadiat i de la seva mort.

Algunes dades a resoldre encara
Entre les dates que tenim dels abaciats de Guillem de Camps (elegit abat el 21 d'octubre de 1310 i que segons Villanueva i Pellicer va morir el 21 d'octubre de 1322) i l'abaciat posterior de Ponç de Vallespirans, que ha estat datat entre els 1318-1325, hi ha una superposició de dates.

Un treball de síntesi històric, no arxivístic
Com es pot veure, el resultat és un treball menut, que dóna lloc a un renovat abaciologi o llistat dels abats del monestir de Santa Maria de Ripoll.

Es un treball de síntesi històrica, fruit d'aplegar els materials, estudis i articles que parlen d'algun dels abats de Ripoll. No és un treball arxivístic, de consulta de materials manuscrits (l'excepció la crònica de Mirapeix). No es pas, en aquest sentit, un treball que aporti nova documentació. Es sols un aplegament d'informacions, una posada en ordre, que crec que, en conjunt, donen una nova visió de la història del monestir de Ripoll.

Una renovada visió de la vida del monestir de Ripoll
Cal avançar que, del treball que tinc en curs sobre els abats i monjos del monestir de Ripoll, s'extreu una visió que contrasta amb l'opinió que sobre la història del monestir de Ripoll es dona en obres de consulta generalistes, decantades a parlar de la decadència del monestir durant segles, donant pas a una valoració global més matissada dels principals responsables del monestir i del seu entorn històric.

És una  recerca que configura biografies dels diferents abats i monjos ripollesos, i que aporta elements per la seva valoració, i sobretot, col·loca dins de la seva època, permetent-nos una nova visió dins els esdeveniments històrics contemporanis, catalans i espanyols, donant, sobretot, tot el conjunt, una nova llum a visions parcials de la història del monestir.

Ja Mascarella assenyalava que en l'abaciologi glossat de Ripoll s'"hi podrà resseguir sense intermediaris l'esquema general de com es concebia l'existència i la història del monestir al segle XVIII per part dels que hi vivien, i podrà constatar amb una certa sorpresa la distància que ens en separa (Basti només comprovar com la importància que dóna el text a l'abat Oliba -avui dia, després de la historiografia romàntica, per autonomasia relacionat amb el monestir- empal.lideix al costat d'altres personatges més oblidats: Ramon de Savarrés, Ramon Descatllar o Fèlix de Vilaplana)"[9].

El treball en curs de preparació sobre els abats i monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll[10], que potser algun dia veurà la llum, ofereix una nova visió, més contrastada del paper dels diferents abats i monjos ripollesos, on no sols brillen amb llum resplendent els Daguí, Arnulf o Oliba, sinó que també destaquen els Ramon de Savarrés, Ramon Descatllar i Fèlix de Vilaplana, alhora que Ramon de Berga, Galceran de Besora, Bertran de Bac, Marc de Villalba, Bertran de Samasó, Ponç Andreu de Vilar, Jaume Serra, Jaume de Ric, Climent Mai, Francesc de Ponts, Francesc de Santjust, Pere Sanxo, Francesc de Copons, Gispert d'Amat i Andrés de Casaus, per citar sols alguns dels quasi setanta regents de l'abadia de Ripoll.

Al paper dels abats cal afegir el paper dels monjos, que moltes vegades tenen una rellevància molt superior al seus superiors monàstics. Aquest seria el cas d'

Nova valoració del paper del monestir de Ripoll:Declivi del monestir o del país
La consideració que a partir del segle XIII va començar el declivi del monestir de Ripoll ha estat una referència constant en les mencions al monestir ripollès. Són, però, referències que cal considerrar acrítiques i que bandejaven la relació del monestir de Ripoll amb la situació general del país.

Alguns col·loquen l'inici de progressiu declivi del monestir de Ripoll a la mort de Ramon Berenguer IV tot dient:

"En adelante, Ripoll vivirá de su prestigio. Aunque su poderío temporal irá aún creciendo, su tradición literaria y artística se desvanecerá poco a poco, al mismo tiempo que se acentúa su decadencia religiosa. La historia del monasterio se reduce más y más a la de sus luchas contra la jurisdicción civil y la tutela eclesiástica de los obispos de Vich. En 1460 empieza la desastrosa serie de abades comendatarios. La reforma introducida en 1597, cuando la erección de la Congregación Claustral, devolvió el régimen a los abades regulares, pero los monjes siguieron llevando una vida cada vez más semejante a la de los canónigos. Hasta que, finalmente, el monasterio fue saqueado e incendiado el 9-VII-1835. Diez años más tarde moría, exclaustrado, su último abad"[11].

Aquesta visió tant simple, amb alguna que altre aportació i lleugera inflexió positiva, es la que també dona Pladevall:

"El segle XIII començà el declivi a desgrat de l'entrada primicera a la Congregació Claustral Tarraconense. Les lluites per afermar la seva jurisdicció civil en els antics i nous territoris (Olot, Tossa de Mar, la Guàrdia de Ripoll) i les bregues contra els bisbes de Vic per la vigilància religiosa de les nombroses parròquies i súbdits del monestir, que l'abat li denegava emparant-se en les seves butlles i privilegis d'exempció dels anys 951, 1062, 1079, 1096, etc, foren causa de la pèrdua de moltes energies. Els segles següents augmentà l'estancament del monestir a causa del despoblament, de la pèrdua del monestir de Montserrat, que s'independitzà el 1402, i sobretot amb la qüestió dels abats comendataris a partir del 1460. També es fraccionà el patrimoni monàstic amb l'autonomia cada vegada major de les antigues pabordies (de Palau d'Osona, d'Age de Cerdanya, de Berga) i la repartició dels béns entre els càrrecs monàstics (cambrer, infermer, cellerer), que crearen cases independents entorn del vel edifici monàstic i visqueren més com a canonges amb patrimoni propi que com a monjos. El terratrèmol del 1428 fou també fatal per al monestir i caigueren les antigues voltes, que foren canviades per altres de gòtiques, i d'enderrocar un campanar. La reforma urgida pels capítols del 1563 i del 1566 de la Congregació Claustral retronà el govern de l'abadia als abats regulars, però hom no assolí de retornar a l'antiga regularitat; hi hagué en aquests temps avalots contra les idees reformistes empeses pel Concili de Trento. Els darrers segles de vida monàstica foren d'esllanguiment i lluites amb els habitants de la vila de Ripoll, que volien alliberar-se de la tutoria del monestir. El 1830 es consumà la darrera i més forta mutilació contra l'antiga església monàstica: es reduïren les cinc naus a tres, i sota els imperatius dels nous gustos neoclàssics hom disfressà l'interior amb revestiments i motllures de guix. El 1835, arran de l'exclaustració, foren incendiats l'església i el monestir i es dispersà la comunitat (que tenia aleshores 18 membres)"[12].

Pladevall, en el apartat dedicat al monestir de Ripoll, a la Gran geografia comarcal de Catalunya, fa una visió molt semblant, que per sintètica, crec necessari transcriure:

"Al segle XIII comença el seu declivi, tot i ésser encara durant alguns segles el monestir de més prestigi dins la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual formà part des de la seva creació (1215). Des de mitjan segle XIV s'accentuà l'estancament i la minva del monestir, a causa del despoblament general del país, de la pèrdua de Montserrat, que s'independitzà el 1402, i encara més quan la casa començà a ser dirigida per abats comendataris, a partir del 1460. L'esperit reformista recollit als decrets del Concili de Trento i al capítols de la Congregació Claustral del 1563 i el 1566 retornà l'abadia als abats regulars i es reorganitzà la vida monàstica, però el monestir ja no recuperà l'esplendor antiga, i al moment de la seva exclaustració i destrucció (1835) comptava només amb 18 monjos" [13].

Aquesta visió que redueix quasi set segles de vida del monestir ripollès a un pur declivi, sense inflexions i recuperacions, i sobretot, sense tenir present el marc religiós, cultural i polític, que també va patir molts alts i baixos, simplifica i no fa honor a la realitat.

En els textos exposats, el declivi del monestir de Ripoll es valorat en el terreny religiós, econòmic, polític i cultural. En cadascun d'aquest aspectes és possible fer precisions que modificant molt la valoració final.

En el terreny religiós cal tenir present que la majoria dels monestirs benedictins de Catalunya, en els segles esmentats, vivien de la mateixa manera i sols en comptants casos (el cas de Montserrat, subjecta a una Congregació monàstica castellana), varen imposar-se noves formes d'organització, que avui podem valorar, més enllà de la propaganda, en relació a la seva aportació al país i a la seva virtud i respecte als ideals eclesiàstics.

Davant una situació d'aquestes característiques, com s'explica, en aquest marc de decadència sense pal.liatius, del país i no sols dels monestir de Ripoll, que durant el segle XVII el monestir de Ripoll continuï essent la major de les propietats eclesiàstiques de Catalunya. El prestigiós historiador J. H. Elliot esmenta, com exemple, en el seu clàssic llibre "La rebelión de los catalanes" que l'abadia de Ripoll era, l'any 1640, de les catorze existents a Catalunya, "la más rica" i que "tenía más de 6.000 vasallos" [14]. I és sols un exemple que continua vigent fins el finals del grans monestirs catalans al primer aterç del segle XIX.

El resum ràpid de la vida del monestir de Ripoll fet pels textes aportats no explica el paper polític que el monestir va continuar jugant a la història de Catalunya, seguint, sempre, els seus avatars i alts i baixos. En aquest terreny, cal mencionar la relació del monestir de Ripoll amb els bandidatge d'arrell barroca o el el paper que feren molts dels seus abats i monjos com presidents de la Generalitat de Catalunya o durant les revoltes de 1640 i 1714.

I en el terreny cultural es pot valorar si el monestir de Ripoll, en aquest sentit, no fa més que seguir els avatars culturals del país i, per tant, els períodes de decadència i renaixement. El renaixement del treball cultural que indiquen algunes dades referides a abats i monjos del segles XVIII i XIX suposen un contrapunt a una visió de declivi sense pausa, que alguns autors han acríticament indicat, que té com a final premonitori la destrucció del 1835, on, cal esmentar-ho es posa fi a molts, quasi tots, els monestirs, i no sols benedictins, de Catalunya.

Motius per una visió decadent i interessada del monestir de Ripoll.
En línies generals, podríem dir que el declivi i esllanguiment del monestir de Ripoll, en tot cas i durant tots aquests segles, s'emmarca en una situació de decadència de Catalunya, de tot el país, primer dins la Corona d'Aragó i posteriorment, d'Espanya. Tot procés de decadència d'una institució cal situar-la relativament dins de la situació general del país i de les forces que en ella es van configurant, que moltes vegades s'emmarca en la fi de les fórmules antiquades i en l'aparició de les arrels del futur.

En aquest sentit, visions genèriques de decadència del monestir de Ripoll, que era el cap de fila de la Congregació Claustral benedictina tarraconense, cal situar-les, moltes d'elles, dins de la lluita entre aquesta reunió de monestirs catalans i la Congregació d'Observants de Valladolid, amb un monestir cap de fila com era Montserrat. La historiografia emanada de la muntanya sagrada de Catalunya i la seva capacitat propagandística no es pas aliena a la visió de que els altres monestirs catalans eren en decadència. Montserrat, cap de fila d'una corrent monàstica catalana en els darrers cent anys, ha persviscut i Ripoll, cap de la colla veïna, no va sobreviure els avatars històrics.

Un exemple de l'influx del monestir montserratí sobre la valoració del paper del monestir de Ripoll, cal cercar-lo en l'augment de la valoració d'Oliba quan Albareda, allunya la figura mítica del fundador de Montserrat, Garí, i s'apropia, com a fundador de Montserrat, del monjo ripollès, abat de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà i bisbe de Vic.

Per un altra costat, cal tenir present que des del bisbats, principalment des de Vic, calia una versió que justifiqués el no retorn dels monjos benedictins al monestir de Ripoll, a finals del segle passat, quan s'acomet la restauració del monestir, en el moment de renaixement de la historiografia catalana. Hem de tenir present que l'abat de Ripoll tenia categoria de prelat i que els seus enfrontaments amb el bisbat de Vic  havien estat, molt sovintejats.

En aquest sentit, a finals del segle XIX, en el moment de la restauració del monestir de Ripoll, podem dir que hi hagué una unió dels interessos dels burgesos ripollesos i forans que varen participar en la compra de bens desamortitzats, amb la del bisbe de Vic. Aquesta valoració no pretén pas minusvalorar la voluntat de sublimació nacional de la reconstrucció del monestir, dins de la situació de tensió eclesiàstica contra el integrisme, que guiava el bisbe de Vic Josep Morgades, al instar la restauració del monument nacional de Ripoll.

Un estudi més aprofundit sobre la desamortització dels bens del monestir de Ripoll i el posicionament de persones com Josep Maria Pellicer, segur que donaria molta llum a aquesta intenció i conjunció de voluntats, tant poc valorada en parlar de la restauració empresa pel bisbe Morgades i en valorar globalment la història del monestir.

Una nova visió del paper del monestir de Ripoll en els segles XVII i XVIII.
Les biografies dels abats i monjos ripollesos que he anat formant donen tota una nova visió de la història del monestir de Ripoll. A la història del monestir de Ripoll hi hagueren períodes de decadència, però alhora de redreçament. La etapa de més forta decadència cal anar-la a cercar durant l'etapa dels abats comendataris i encara, en aquest cas, en alguns moments, el paper polític de l'abat de Ripoll és d'una extraodinària importància.

La etapa següent, la del bandidatge barroc, es una altra moment de decadència a assenyalar. Però hi ha una clara remuntada de la situació durant tot el segle XVII, quan el paper de Ripoll i dels seus abats i monjos serà important durant la revolta dels Segadors i la Guerra de Successió. A partir d'aquest moment, com va passar a tot Catalunya, la pau del segle XVIII farà anar augmentant la riquesa, poder i influència del monestir de Ripoll (en molts diferents sentits), que supera amb bona nota els entrebancs de les primeres guerres del segle XIX (Guerra del Francès i revoltes liberals i reialistes del primer terç del segle) per acabar amb la mortal crisi de 1835.

En aquest sentit, la visió que s'extreu de les biografies particulars dels abats i monjos del monestir de Ripoll, donen, sobretot, una nova visió de la història ripollesa i catalana a l'entorn dels segles XVII i XVIII, en el marc de la revisió general que en els darrers anys han fet els historiadors catalans actuals.

Notes sobre la transcripció dels noms citats.
En aquest nou abaciologi que presento he col.locat el nom en català, seguint en gran mesura la línia endegada per Pladevall, però col·locant els noms castellà o llatins que apareixent en alguns dels abaciologis del monestir de Ripoll anteriors o en altra documentació.

Algunes de els notes a peu de pàgina, per una qüestió d'espai, han estat molt sintetitzades. En tot cas, es possible en el treball sobre els abats i monjos de Ripoll que tinc en preparació, de trobar les dades molt més complertes, especialment en el cas dels càrrecs monàstics i eclesiàstics, l'obra política, religiosa i intel·lectual i de la bibliografia emprada.