L'Onze de setembre a Ripoll

Avui celebrem l’Onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya.

Segurament haureu sentit a dir que els catalans som una mica estranys ja que la nostra festa nacional és per celebrar una derrota. Altres països no celebren moltes vegades una victòria però si un fet encoratjador. Tenim els exemples del 14 de juliol, diada nacional francesa, on es celebra l’assalt dels revolucionaris a la presó de la Bastilla el 1792. A Madrid celebren el 2 de maig, quan l’alcalde de Móstoles, va escriure el 1808 un manifest per tal que s’agafessin les armes contra les forces napoleòniques.

Els catalans celebrem la nostra diada nacional en commemoració de l’11 de setembre de 1714, una derrota, però alhora un fet d’una gran transcendència. La guerra de Successió a la corona espanyola (entre 1705 i 1714), va suposar per Catalunya la fi de les estructures polítiques que havien existit des de l’Edat Mitjana, és una mostra viva de la societat catalana i del complicat joc d’aliances i contradiccions sobre el qual es va bastir un conflicte i el futur del país, com diu l’historiador Josep Fontana[1]. L’11 de setembre de 1714 és la porta oberta cap a la Catalunya moderna i contemporània.

La guerra de Successió, i això cal posar-ho davant qualsevol visió reduccionista, on sols es vulgui veure la defensa dels tradicionals organismes d’autogovern catalans, fou alhora un guerra mundial, un enfrontament dinàstic i un xoc entre la perifèria i el centre de la península ibèrica.

Però la guerra de Successió també es, i es molt important assenyalar-lo, una guerra entre els mateixos espanyols i catalans, una guerra civil, amb comportaments plurals, camviants i diversos. D’això, a Ripoll, en tenim testimonis històrics. Sols cal furgar una mica per veure com davant les opcions que existien en la successió a la corona espanyola, hi hagueren a casa nostra partidaris i detractors  i com davant els esdeveniments hi hagué posicions variades i contradictòries.

Què va passar al Ripollès i a la vila i monestir de Ripoll durant aquesta època?

Primer de tot, cal dir que el monestir de Ripoll, que comptava al segle XVII amb 6.000 vassalls, com explica l’historiador anglès E[dward] H[eribert] Elliott, en el seu llibre La revolta dels catalans (1598-1640)[2], era una de les més important illes d’immunitat i privilegi que impedien a Catalunya el ple exercici del poder real, del centralisme absolutista. Ripoll era un exemple, doncs, d’unes estructures que dificultaven l’activitat econòmica.

Durant tota la guerra de Successió el monestir y vila de Ripoll va seguir la sort de Barcelona, declarant-se a favor de l’arxiduc Carles. Aquesta ha estat la visió tradicional, però com veureu, la realitat històrica es molt més complexa.

Per centrar-nos, en la història ripollesa i del monestir cal indicar que estem en els anys dels governs dels abats de Benet de Sala, de Rafael Moner i, sobretot, de Fèlix de Vilaplana. 

Un repàs a la figura de l’abat de Ripoll Benet de Sala i de Caramany nomenat l’any 1696, encara que no va prendre mai possessió del seu càrrec, ja presagia el posicionament ripollès durant de la guerra de Successió[3]. Benet de Sala, fou abat de Montserrat entre 1682 i 1684[4] i a  continuació, abat de la Portella  i Sant Pau del Camp[5] i també abat de Santa Maria de Gerri[6]. Nomenat abat del monestir de Ripoll, va refusar de prendre possessió del càrrec per haver estat elegit bisbe de Barcelona el novembre de 1698[7]. 

Benet de Sala, ja bisbe de Barcelona, al iniciar-se la guerra va arrenglerar-se clarament a favor de l’arxiduc Carles, cosa que va fer que fos cridat a Madrid i empresonat durant setze mesos. A partir de 1707 estigué desterrat set anys, primer a Burdeos y després a Avinyó[8]. 

L’historiador montserratí i bibliotecari del Vaticà Anselm Maria Albareda (que per cert, tingué el títol honorífic de abat de Ripoll) ens explica que  el Papa Climent XI aconseguí que el traslladessin a la ciutat pontifícia d'Avinyó, amb la promesa formal que no se'n mouria. Llavors començà una lluita diplomàtica desesperada per tal d'alliberar l'antic abat de Montserrat. Felip V no cedí, ni tan sols aconsellat per Lluís XIV. Refusà despectivament els canvis de presoners proposats per Viena, i no escoltà les súpliques insistents del Papa[9]. 

En aquesta situació, a més de bisbe de Barcelona, el maig de 1711 Benet de Sala fou nomenat diputat inquisidor general en el regne d'Espanya[10]. 

La figura de Benet de Sala, però, no va deixar de ser un motiu de desacord: L'arxiduc Carles presentà el pare Sala al papa com arquebisbe de Tarragona. El papa Climent XI hi accedí de bon grat, però Sala no acceptà el nomenament, i escriví aquestes memorables paraules: 

Si el meu cor fos dominat de l'ambició, preferiria ésser bisbe de Barcelona a la presó, que no arquebisbe de Tarragona en llibertat. 

Finalment, abans de signada la Pau d’Utrecht, el papa nomenà cardenal al pare Sala el gener de 1713, però Felip V publicà un edicte per tal que ningú no el reconegués com a tal a Espanya[11]. 

El cardenal Benet Sala va morir a Roma el juliol de 1715[12]. La seva figura va continuar generant conflictes un cop mort: Felip V, amb escàndol del món cristià, prohibí a Barcelona els funerals cardenalicis del seu bisbe, féu llevar de damunt el cadafal els emblemes de la seva dignitat, arribant a impedir que el celebrant pronunciés el mot Cardenal en les oracions dites pel seu etern repòs[13]. 

El segon abat ripollès de l’època de la Guerra de Successió és Rafael de Moner, que nomenat l’any 1699 va morir al poc temps, sols cincs anys desprès. Per succeir-lo va ser nomenat Fèlix de Vilaplana, que va prendre possessió l’agost de 1705 i que regirà el monestir fins el desembre de 1732. 

Durant l’abaciat de Vilaplana, com diu Pellicer, l’arrenglerament de la vila i monestir de Ripoll a la causa de l’arxiduc fou ben palesa. Mostra d’aquest arrenglerament és que el distingit monjo Josep de Bru, prior i vicari general del monestir, i que havia estat procurador del nou abat Vilaplana, fos nomenat pel mateix arxiduc membre de la Junta eclesiàstica que havia de donar curs als assumptes d’Estat[14]. Sabem que Josep de Bru va morir, però, al poc, en plena guerra, el març de 1706[15]. 

El posicionament del Ripollès a favor de l’arxiduc Carles té però les seves excepcions. L’agost de 1705, mentre Barcelona, en mans encara dels felipistes, era assetjada, el caporal Francesc de Barnoia, partidari dels Àustries, va anar a Vic, Ripoll i Olot per tal de fer la proclamació del nou rei en aquestes comarques[16]. 

Però si l’actitud de Ripoll fou de reconeixement del nou monarca Carles III, no es pot  dir el mateix d’altres llocs de la comarca del Ripollès. Per exemple, la vall de Ribes, que esperava tropes felipistes, no va voler rebre l’expedició de Francesc de Barnoia[17]. Més endavant entre les companyies de fusellers de muntanya mobilitzades pels francesos durant la guerra hi havia una companyia comandada per Miquel Creuet, de Sant Joan de les Abadesses. 

Josep Maria Pellicer parla que el paper de Ripoll a favor de l’arxiduc no fou pas simplement simbòlica: 

La fábrica de armas trabajaba con ahinco para los tercios de voluntarios, con ellas armaba la villa sus particulares companías, siempre distinguidas por su valor y disciplina. 

Així a principis del 1706, les forces de la plana de Vic, Lluçanès, Ripoll, Olot, Camprodon i Besalú varen atacar els felipistes apareguts a l’Empordà[18]. 

Però aquesta visió d’un monestir i vila de Ripoll a favor de l’arxiduc Carles presenta elements que cal explicar i que mostren com darrera una visió d’unanimitat romàntica hi havia posicions poc definides, plenes de contradiccions. 

Entre el monestir de Ripoll i la vila feia ja molt segles que hi havia una confrontació, ja que l’abat, que era senyor eclesiàstic i amo jurisdiccional, no volia entregar el govern municipal als vilatans. Eudald Graells ja ens va explicar en un interessant article els molts intents de la vila de Ripoll d’independitzar-se del govern de l’abat i tenir ajuntament propi. 

Els fets a examinar foren aquests: L’octubre de 1705, els ripollesos varen comunicar a l’intendent francès del Rosselló que si Felip V concedia la gràcia d’un consolat o ajuntament als vilatans, a qual cosa s’oposava l’abat i els monjos, prendrien les armes amb gent de les muntanyes “per atacar aquells de Vic”, els partidaris de l’arxiduc Carles. Així de clar! Es posarien en armes a favor de Felip V si aquest els hi atorgava un ajuntament. 

Segurament, conscients de l’abast de la proposta i malgrat que els monjos del monestir eren partidaris seus, els membres del govern de l’arxiduc Carles s’avançaren i concediren a la vila de Ripoll un privilegi de formació d’un consolat o ajuntament. Estem a l’any 1707. 

D’aquella època tenim, però dues versions d’aquesta disposició del pretendent austríac que ens demostra l’existència de posicions molt diferents. 

Un document de la comunitat parroquial de Domers i Preveres de Sant Pere, comunitat que no estava generalment amb bones relacions amb el monestir, dóna la impressió de veure amb bons ulls la concessió de Consolat o Ajuntament. 

Los Senyors consellers de la present vila de Ripoll han pres possessió de les cadires on s’assenta la justícia de l'abat i del banc del presbiteri de la part de l'evangeli de l’església parroquial de Sant Pere...se ha celebrat ofici solemne i se ha cantat “Te Deum” y “Salva a Sant Eudald” en acció de gràcies i fou la darrera festa de Pentecostes, tot amb molta alegria dels presents i del poble que en dita parròquia molts anys està trist[19].

L'altre document procedeix de l'arxiu del monestir i, al contrari, troba detestable la mesura i fins i tot parla despectivament de l'arxiduc i valora molt favorablement al rei Felip V. 

Con la turbolencia de la guerra del principado del presente año se conmovió nuevamente el pueblo de Ripoll y renovó la tantas veces detestada idea del apetecido Consulado, y para conseguir sus deseos dirigieron en el año 1705 sus súplicas al Príncipe dominante, que siendo intruso, condescendió con lo que se le pedía... .  ...pero reducida esta provincia al justo suave dominio del señor Rey Felipe V,... aunque en la nueva planta de gobierno de este Principado se dispuso que todas las ciudades, villas y lugares reales y baronales se gobernasen en adelante por regidores…, sin embargo no se hizo novedad en la villa de Ripoll[20]. 

No foren aquests els únics litigis entre monestir i vilatans. L'abaciologi glossat de Ripoll, que fa uns anys es va donar a conèixer Jordi Mascarella, ens forneix d’altres qüestions que dividien l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll, la vila de Ripoll i la comunitat de Preveres i Domers de l’església parroquial de Sant Pere[21]. 

Com podeu veure les relacions problemàtiques entre la vila de Ripoll i l’església tenen una llarga tradició. 

Explicats els fets i el que diuen els documents, podem preguntar-nos: Estem davant d'una de les típiques divisions entre botiflers i vigatans, entre partidaris de l’arxiduc Carles i de Felip V? 

Amb tota la cura que mereix l’anàlisi dels documents, ens trobem, si no com en altres poblacions de la Plana de Vic (Centelles i Manlleu) o Cervera, de ciutats manifestament botifleres, partidàries de Felip V, si davant de posicionaments que demostren la divisió del país enfront de la guerra declarada entre austriarcistes i felipistes. Aquesta, almenys, és l’opinió dels historiadors Josep Maria Torras i Joaquim Albareda. 

La no existència d’una posició política monolítica a Ripoll a favor de l’arxiduc és clara també si llegim amb atenció el paper que va jugar l’abat Fèlix de Vilaplana. Pellicer, amb molta delicadesa, diu: 

Atento a defender las prerrogativas inherentes a su dignidad, no quiso intervenir en la cuestión civil que se agitaba, sino para conciliar los ánimos, logrando por este medio que la población no sufriese tanto como las comarcanas el azote de la guerra[22]. 

Prudència o posició polític divergent? Aquesta posició atemperada de l’abat Fèlix de Vilaplana, ressalta davant el temperament arrauxat, quasi podríem qualificar de suïcida, de la milícia barcelonina que va resistir a Barcelona fins l’11 de setembre de 1714 l’assalt de les tropes felipistes. 

També cal llegir sota aquesta llum el fet que quan es reorganitza el govern de Catalunya, segons el Decret de Nova Planta, se li confereixi a l’abat de Ripoll, Fèlix de Vilaplana, la presidència del Tribunal de Competències entre les jurisdiccions eclesiàstica i seglar. 

No estem, doncs, la historia ens ho demostra, tot celebrant la Diada nacional de l’Onze de Setembre, davant una historia de bons i de dolents, plena sols de herois. Estem davant un passatge de la historia de Catalunya i de Ripoll, on, com sempre passa, hi ha colors variats. 

Cal dir, en honor a la veritat històrica, que el paper de l’abat Fèlix de Vilaplana, amb tota l’escala de grisos que té, i com conseqüència de la seva conducta prudent i atemperada, va salvar a la vila de Ripoll d’un saqueig: 

... cuando uno de los jefes del ejército de Felipe V intimó a la villa el pago de una enorme contribución de guerra, con amenaza de general saqueo si dentro de breves horas no se había hecho aquella efectiva. En tal conflicto, reunidos los vecinos, se convencieron de la imposibilidad de lograr la exorbitante suma, mayormente que el cenobio venia expresamente exceptuado del pago y del castigo, por haber logrado ya el municipio el suspirado privilegio, concedido por el Archiduque, de quedar libre de la jurisdicción del Abad. ... Pero el magnánimo Abad, ... apenas se enteró del conflicto reunió el Capítulo, y contando con el unánime desinterés de su comunidad, se dirigió al jefe, afianzó el pago de la contribución con bienes del cenobio[23]. 

Podríem fer un llarga llista de personatges ripollesos que varen tenir protagonisme en aquesta guerra civil i en tots ells podem veure reflectida variades actituds a favor de Felip V  o de l’arxiduc Carles. 

El primer podria ser Galderic de Senjust i Pexau, un monjo de Ripoll, on va ser paborde de Berga durant els anys de l'abaciat de Rafael de Moner, que fou nomenat el 1710 per l'arxiduc Carles abat de Sant Pere de Camprodon i prior de  Santa Maria de Ridaura[24]. Senjust va assistir el 1713 a la Junta de Braços de Barcelona que va decidir la resistència que havia de conduir a la derrota de l’11 de setembre de 1714. Expulsat de Catalunya l’agost de 1716, va morir exiliat el juliol de 1735[25]. 

Pellicer també en aporta notícies d’un altre personatge ripollès de l’època: 

Notable fue entonces el doctor don Josep Puig reputado facultativo del cenobio, quién mereció ser nombrado médico de cámara de don Carlos III de Austria, a quién acompañó cuando por muerte de José I fue llamado a Viena para ceñir la corona imperial. El doctor Puig en tan elevado cargo fue colmado de honores y riquezas, entre sus títulos se registraban el de Caballero del Sacro Romano Imperio y el de Ciudadano Honrado de Barcelona[26]. 

I, per tal de no fer-nos una visió sols política i militar de l’època que estem parlant, cal esmentar al monjo de Ripoll Emmanuel de Vega i Rovira[27], una de les figures intel·lectuals de l’època. 

Emmanuel de Vega va ser monjo dispeser del monestir de Ripoll[28], on, segons una nota biogràfica s’ens diu que "per sa hermosa veu y son ple coneixement de música se'l nomenà xantre” o mestre de cant[29] i que “fou molt estudiós y aymant de la literatura"[30]. 

La totalitat de l’obra literària de Emmanuel de Vega es molt poc coneguda. La primera obra literària seva coneguda és una traducció d'una obra italiana, llavors molt celebrada. Era son títol: L'ambiciós, polítich infeliç, representat en la vida de Ludovic Sforza VII, Duch de Milà. La traducció de Emmanuel de Vega fou impresa a Barcelona l'any 1699[31]. 

Emmanuel de Vega escrigué l‘any 1702 un poema elegíac dramàtic per les festes de la translació del cos de Sant Olaguer[32]. Tenim notícies també que també va escriure uns versos sobre'ls fets ocorreguts al hostal que don Quixot creia un castell encantat[33]. 

Aquest monjo ripollès fou membre de l’Academia de los Desconfiados, l’origen de l’actual Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, una de la mostres del renaixement intel·lectual d’aquells anys[34]. En aquesta institució, De Vega contribuí a les Nenias reales[35], un recull de textos publicats a la memòria del recentment mort rei d'Espanya, Carles II, amb una elegia llatina i amb un laberint català "Dels pesars y dolors que te atreballa"[36]. 

Però la glòria literària de Emmanuel de Vega té el seu cim com primer biògraf i recollidor de l’obra dispersa fins aleshores, de Francesc Garcia i Torres (1582-1612), el cèlebre rector de Vallfogona, una de les figueres senyeres del Barroc literari català. 

A pesar de que el llibre de La armonia del Parnàs, editat cap els anys als 1700-1703[37], es signat amb els curiosos pseudònims de el rector de Pitalluga i el rector dels Banys (pseudònims de fra Emmanuel de Vega i l'advocat Joaquim Vives i Ximénez, respectivament), és indubtable, diuen els experts, que el principal redactor material del llibre va ser el monjo ripollès fra Emmanuel de Vega[38]. 

Carreras y Balbuena afegeix, i ho col·loquem aquí com a colofó a la seva figura, que "Fra Manuel de Vega y Rovira fou un monjo exemplar que treballà molt per les coses del convent"[39]. Pel Llibre de Obits i pel necrologi de Sant Cugat sabem que aquest monjo de Ripoll va morir el desembre de 1705[40], quan s’acabaven d’iniciar els esdeveniments que varen desembocar a l’11 de Setembre de 1714. 

Que la guerra de Successió va ser una guerra civil, sagnant i plena de virulència, amb herois i exiliats, en son exemple alguns personatges de la família Descatllar. Els Descatllar estan especialment lligats a la vila de Ripoll, no sols per haver-li donat un dels més importants abats del segle XIV, Ramon Descatllar, sinó també perquè can Budallès, aquest edifici nobiliari que tenim situat a la mateixa plaça del monestir, i que espera un futur més esplèndid del que fins ara té, fou el seu casal a la vila. 

Que els Descatllar, varen tenir en la guerra de Successió una presència important en son exemple Narcís Descatllar i el seu fill, Joan Descatllar i Desbach. Narcís Descatllar era senyor de Catllar, de la vila de Vilallonga, de la Roca de Palençà, Rocabruna, de la vall d’en Bac, de la baronia de Montesquiu, de Sora i de Saderra. Narcís Descatllar havia estat nomenat marqués de Besora per Carles II l’abril de 1698. Quan va esclatar la guerra de Successió es va arrenglerar al costat del pretendent austríac. El març de 1707 va prendre possessió del càrrec de batlle general de Catalunya i l’agost fou nomenat gentilhome en exercici de l’arxiduc Carles en ocasió del seu maridatge d’aquest, celebrat a Barcelona, amb la princesa alemanya Elisabet-Cristina. El 1709, Narcís Descatllar, per ordre del sobirà austríac va prendre part en la defensa de Vic contra la invasió francesa i l’any següent l’acompanyà amb el títol d’ajudant general a la campanya de Balaguer. Sembla que va morir a començaments de 1711. En el seu testament demanava expressament ésser enterrat al monestir de Ripoll, on reposaven els seus avantpassats. 

El seu fill, Joan Descatllar i Desbach, segon marquès de Besora, fou també un fervent partidari del rei austríac, i l’any 1713 va marxar d’Espanya per acompanyar l’arxiduc a Viena. Allí va exercir durant nombrosos anys el càrrec de gran chambelan a la cort imperial i fou condecorat el 1739 amb l’ordre del Toisó d’Or. Va morir, sense descendència, a Viena, l’octubre de 1766[41]. 

Però si hem de veure reflectida tota la virulència de la guerra civil catalana que va suposar la guerra de Successió cal esmentar el cas dels germans Francesc i Joan Baptista Descatllar i de Tord, que militaren en bàndols oposats. 

El primer dels dos germans Descatllar i Tord, Francesc, era militar i formà part de les Guàrdies catalanes i el 1713, a Barcelona, fou capità del regiment d’infanteria del Roser, essent greument ferit en un atac contra la primera paral·lela o línia d’aproximació dels assetjants a la zona del barri de Ribera de Barcelona[42], per on finalment entrarien a Barcelona l’11 de setembre de 1714. Fou executat pels felipistes per haver intentat, junt amb el general Josep Moragues, la fuga cap a Mallorca, desprès de la capitulació de Barcelona. Va ser ajusticiat l’abril de 1715[43]. 

El seu germà, Joan Baptista Descatllar i de Tord, fou monjo del monestir benedictí de Sant Pere de Galligans, a Girona, i nomenat abat de Sant Esteve de Banyoles el 1703 pel rei Felip V. Per aquest motiu li foren confiscades les rendes de l’abadia pels partidaris de l’arxiduc Carles, i hagué d’emigrar a Itàlia. Acabada la guerra, tornà a Catalunya i féu restaurar el seu monestir, que regí fins a la seva mort el novembre de 1744[44]. 

No voldria cansar, però crec que els fets explicats ens ajuden a fer-nos una visió de Catalunya i de Ripoll aquest primers anys del segle XVIII que varen marcar el futur de Catalunya. 

En tot cas, l’11 de Setembre de 1714, els catalans vàrem sortir malparats però capaços de mirar endavant. Diuen, amb lectures algunes vegades positives i en altres malintencionades, que el dia següent de la presa de Barcelona per les tropes felipistes, les botigues varen estar totes obertes i realitzant tots els agremiats les seves feines. 

En aquell segle que començava per Catalunya amb una cruel derrota l’11 de setembre de 1714, el país va doblar la seva  població, fou capaç de fer la primera acumulació de capital, la que ens havia de permetre durant el segle següent fer el gran pas cap a la industrialització. 

A Ripoll, en tenim dades fefaents d’aquesta etapa de prosperitat iniciada el 1717 o, si voleu dir-ho així, de la capacitat de sortir del maltràngol. L'any 1718, quatre anys després del finals de la guerra, la vila de Ripoll sols tenia un total de 1.216 habitants. A final del mateix segle (1787) la vila de Ripoll tindrà 3.716 habitants, més del doble[45]. Sols cal recordar que en els llindar de moltes, quasi totes, les cases de pagès dels nostres entorns, hi ha gravades dates dels anys de 1700 i escaig. 

No ens ha d’estranyar que aquesta visió fos la que molt clarament explicita el notari Eudald Mirapeix i Illa, en la seva Crónica de la villa y monasterio de Ripoll, escrita a mitjans dels segle passat, que tantes vegades ha estat utilitzat per tots els historiadors posteriors (Pellicer i Joaquim Boixès, per exemple) i que mereixeria que fos publicada: 

...disfrutaba Ripoll desde el año 1714, finida la guerra de Sucesión, la más completa calma y tranquilidad; jamás había disfrutado Ripoll de un período tan largo de paz y de prosperidad; durante esta feliz época llegó Ripoll al estado mas floreciente[46]. 

Durant aquell segle XVIII, que començava amb tants mals auguris, la manufactura ripollesa del ferro, de les armes i dels claus, va convertir-se en una prestigiosa activitat tant a Espanya com a Europa, com va demostrar en els seus llibres Eudald Graells. 

Una Diada Nacional, doncs, on no celebrem sols una gloriosa derrota, sinó que és un reflex de la realitat catalana i que fou el principi d’una nova etapa d’un país. Un nació que va començar a caminar cap el futur, d’alguna manera, davant aquesta tomba de Guifré el Pilós, que és enterrat aquí, al monestir de Santa Maria de Ripoll. 

És per això que tal dia com avui, Diada Nacional de l’Onze de Setembre, cal dir i cridar ben alt un Visca Catalunya! 

Antoni Llagostera Fernández
allagostera@sct.ictnet.es

Actualitzat el 20/02/05 / © Antoni Llagostera Fernández