The Star Spangled Banner

És agradable aquesta sensació. Tornar a casa. Per fi. A pesar que aquest viatge de Barcelona a Moncofa està durant més que un dia a règim. I tot perquè Carles s'ha encabotat a agafar el sevillano en comptes del flamant Euromed. Mentre el vent que s'escola per la porta mal tancada de la plataforma em colpeja el rostre recorde les platges de Miami, les palmeres, les cases de color de rosa, el vent calent, les hamburgueses, la coca-cola de mig litre, el kètxup...

-Ja està, tio, tot cremat! Estem a casa sans i estalvis.

Carles ha complit el seu últim desig: cremar al wàter del tren el full del passaport on apareix el segell de la policia de Miami. Potser jo també ho faré, encara que el passaport és nou de trinca, me'l vaig fer precisament per anar als USA amb Carles, tot just fa deu dies.

Aquell dia Carles em va telefonar:

- Ei, què fas? Tio, me'n vaig a Miami a la fira del taulell. Hi ha una plaça buida, enrotlla't i vine-te'n.

- Què dius, Carles? A Miami? Però si tota la vida has sigut un inútil amb l'anglès!

- Quedem a l'Ovella Torta i t'ho conte. Vés fent la maleta, ara o mai!

Mitja hora més tard, davant de dues cerveses m'ho va explicar amb pèls i senyals. Cada any els taulellers de la Plana muntaven una fira comercial a Miami, el centre del mercat de la ceràmica americà, diuen. Siga com siga, el cas és que s'emporten els millors cuiners del Grau perquè els americans es xuclen els dits amb les paelles i les fideuades i compren taulells i més taulells. Carles treballava repartint diaris i s'havia fet amic dels cuiners d'un famós restaurant de Grau de Castelló, però amb tan mala sort que el diari va tancar i es va quedar al carrer. Aleshores l'amic cuiner, que tenia el cor tendre, el va mig adoptar i el va posar a treballar de rentaplats a la seua cuina.

Total, que se n'anava a Miami a fer paelles per als ianquis.

-Tio, és fàcil: arribem, anem a l'hotel i tot això, i després una estona a les cuines, fem les paelles i en acabant de marxa, ja saps que allí la gent normal se'n va a les 6 a dormir. Imagina-t'ho, des de les 6 de la vesprada fins l'endemà, tota la nit de festa!

-I treballar quan? Supose que haurem de pelar pollastres i bajoques i sèpies i tot això!

- Tot congelat, tio, és tot congelat! Un parell de dies abans ho pugen tot a un avió: l'arròs, la carn, el peix, tot congeladet. I quan nosaltres arribem anem de senyorets, tot al seu lloc i les neveres plenes de coca- cola. Per descomptat, birres a orri.

- Vols dir que és tot congelat? Els llagostins també?

- Jo què sé!, Tant fa que siguen congelats o no. Tu només has de dir yes, yes i ok. El que et dic és que ens ho podem passar de putamare.

- D'acord, d'acord! Tinc ganes de veure els flamencs passejant-se per la platja al costat de dones mig nues torrant-se al sol.

La veritat és que era una oferta molt temptadora i em vaig deixar dur molt dolçament: què podia perdre? No pensava matar el president dels USA ni pertanyia al partit comunista, per tant... no havia de témer res.

En realitat sí que havíem de treballar de valent. De fet, ens van enviar a Carles i mi (ell havia jurat que jo tenia avantpassats americans i que parlava anglès fins i tot en el llenguatge dels sords) per preparar-ho tot. Havíem d'anar en vol directe a Miami, però al final ens vam clavar en un avió cap a Nova York, i això comportaria un retard a la nostra arribada a Florida...

-No patisques, estem un dia a la Gran Poma, pugem a l'Empire, comprem uns discos i matinet, matinet cap a Miami. En un parell d'hores recuperem la feina que havíem de fer en un dia, aquests són uns exagerats, no cal tant!

Era impossible negar-se davant d'aquests arguments. Vuit hores d'avió. Dormir. Menjar. Duty free. Alcohol. Dormir. Menjar. Hostesses grasses i rosses criades a Texas al costat de les vaques. Aeroport J.F. Kennedy. New York. Les 6 de la matinada hora local. Baixem de l'avió:

-God bless America! -exclamem a la vegada Carles i jo mentre fem com si besem el terra repugnant de l'aeroport.

- Españoles por aquí, por favor. Ustedes, no se distraigan, coño! - ens va dir de mala llet un tio uniformat amb un pin amb la bandera de Cuba.

- Hola, soy Carlos! Viva Fidel! Viva Cuba libre! -es presenta al funcionari educadament Carles.

- Por aquí, joder! Tengan preparado el pasaporte y el billete. Por aquí y no me jodan!

Sembla que al cubà no li va fer gràcia això de Fidel. Ens van portar per corredors llòbrecs fins a la duana reservada als hispànics. Afortunadament, tot estava en regla i ens van deixar passar. Trobem les maletes. Nova York és nostra!

Vam agafar un autobús fins a Manhattan. Havíem tingut la precaució de reservar per fax una habitació en un alberg de la YMCA al bell mig de l'illa. Vaig intentar parlar un poc amb el taxista, pakistanés o de per allí, ho sabia pel turbant, però al segon intent va pujar la reixa de vidre de seguretat i va passar de nosaltres. Paciència.

La veritat és que a Nova York no ens va passar res, tot rutllava bé, massa bé. Clar, que només hi vam estar unes hores. Al YMCA havien traspaperat el nostre fax, millor dit, no el van trobar, però van ser molt amables i ens van dir que podríem dormir al corredor. Què en són d'hospitalaris, aquesta colla!

Què podria dir de Nova York que no s'haja dit ja? La ciutat és acollonant. Amb això n'hi ha prou. Em vaig quedat tan encantat que fins i tot vaig pensar a fer-li una putada a Carles: em perdria i no aniria a Miami, que s'ho fera ell amb les paelles, els taulells i els llagostins. Jo em quedava per sempre a Manhattan.

Al quart porro de maria que vam comprar a Times Square cantonada amb el carrer 42 oest, no ho vaig poder resistir i li ho vaig dir:

- Carles, amic, ves-te'n a pondre a Miami. Jo em quede ací, tio. He vist el meu futur passar per davant, i portava una minifalda curta, molt curta i les cames eren negres com la nit.

- No em fotes, ara. Ja vas col·locat! Demà ni te'n recordaràs. Si vols li anem al darrere, però vés amb compte, que igual té una guatla entre les cames.

- Em sembla que no ho acabes d'entendre: JO em quede. TU te'n vas a soflimar pollastres.

- Quina mania amb els pollastres: és tot congelat, i els porten d'Arkansas!

- Vols dir que no era una dona això que m'ha torbat? Però si tu ni l'has vista! Déu, ara... qui sap on és..., qui sap on para... l'he perduda i mai més...

-Ei, tio -va interrompre la meua lletania- ja n'hi ha prou! Anem a per la bossa i a l'aeroport, abans que siga massa tard.

He de dir que Carles em va salvar una altra vegada. De camí a l'alberg va entrar en una botiga -jo ni me'n vaig adonar, aixafat com estava- per comprar un souvenir.

-Aquesta ens traurà les penes de damunt i a més dormirem calentets! - va dir ensenyant-me una bossa de paper amb una botella de whiskey.- Un poc més i em fan la prova de l'ADN per comprovar que era major d'edat, però al final, després de jurar que era un record per al meu pare, me l'han venuda, a la merda ells.

Vam arreplegar les maletes i una altra vegada a l'aeroport. Passaríem la nit en la sala d'espera dels Domestic Flies. A les 5 de la matinada, després d'haver brindat per tots els actors que coneixíem i d'haver cantat New York, New York amb les netejadores de l'aeroport, embarcàrem cap a Miami.

Va ser un vol molt curt, almenys així m'ho va semblar. Encara no havíem posat el cap al respatller per dormir una estona ja teníem una simpatiquíssima ianqui indicant-nos que érem els últims a baixar de l'avió. Afortunadament, vam poder arrambar amb un parell de botelles de ginebra del carret de les hostesses i ens vam posar a to.

Miami. Molta calor. L'empresa que s'encarregava del muntatge de les cuines havia enviat un cotxe a arreplegar-nos. Per fi vam arribar al magatzem on se suposava que hi havia totes les peroles i cullerots que farien falta per a la cuina de la fira. Carles féu una ullada ràpida al material.

- Collons!, falten les paelles! Què es pensen aquests, que fem la fideuada en una barbacoa?

- Carles, tranquil, segur que estan entre les caixes, busquem-les bé i apareixeran.

- Val més que apareguen o ens tornem al Grau nadant! -replicà Carles fet un bou.

- Mister, where is the paellas, please? -vaig intentar ser amable amb l'encarregat del magatzem.

- ¿Las paellas? Ah sí, ahora recuerdo compañero -contestà el tipet, que també devia ser cubà-, llegó un fax, se extraviaron en el fly y las traerán ya mismo, ok?

- Carles, has sentit? Diu que vénen en avió, deu estar trastornat, no?

- No tio, no. Són les mateixes que gastem al restaurant. El cuiner no s'aclareix a fer l'arròs si li canvien les paelles. És una cosa semblant a les pistoles dels policies: cada un té la d'ell, la coneixen i se l'estimen, i no maten tan bé amb una altra que no és la seua... ho entens?

- Prou, prou, ja ho entenc. Ara torne, vaig que em pegue l'aire una mica que estic sufocat.

Carles és així. De sobte te'n diu una ben grossa. El mires per si està fent broma però no trobes ni una molla d'ironia a la seua cara, senzillament ho diu tal com ho sent i et fa pensar que el sonat eres tu.

Al cap d'una estona va arribar un camió amb les paelles embotides dins d'una caixa de fusta amb grans rètols: «FRAGILE». Vam estar un parell d'hores més arreglant tot el material. El pas següent era pujar-ho a un camió i traslladar-ho a les instal·lacions de la Fira. Només hi havia un petit problema: la colla, i el camió, que ho havia de traslladar ens esperava ahir i avui no havia acudit. Jo ja estava cansat i una mica nerviós. Recordava Manhattan i encara m'emprenyava més.

- No patisques, ok? -em va dir Carles, que s'havia passat l'estona assajant l'ok- li donem un bitllet a l'encarregat i que ens porte, ok? Com en les pel·lícules, ok?

Per sort, l'encarregat acceptava la visa per a pagar la feina, ja se sap que els temps estan canviant. Vam carregar els trastos i els paellons en una camioneta Ford i anàrem a la Fira. La guàrdia de seguretat ens estava esperant. Havien telefonat des del Grau preguntant per nosaltres i allí no en sabien res. Van estar a punt de telefonar a la Interpol.

-El mòbil!, per què coi no m'han telefonat al mòbil si estaven tan preocupats! -bramava Carles de mala gaita.

- El mòbil? On el tens, el mòbil? -li vaig preguntar.

- A la maleta. Me'l vaig guardar en pujar a l'avió. No suporte que em telefonen quan estic amb els amics, que s'esperen. No penses el mateix?

- Tio, telefona al teu cuiner o ens escanyarà com un pollastre.

- No, que són congelats i vénen talladets.

Carles va telefonar, però no va pensar que al Grau tothom estaria dormint.

- Paco, sóc Carles! Com esteu tots? Açò és massa!

- [...]

- Dormint.... Però si són les sis... No, no passa res, no hem tingut cap problema amb els d'immigració...

- [...]

- No, ja està tot controlat. S'ho munten fantàsticament aquests tios, saps.

-[...]

- Sí..., tranquil, que està tot dominat. Ja vindreu! Adéu.

- L'he trobat un poc nerviós, deu ser l'estrès, no? -em va dir Carles quan va penjar- .Vinga, descarreguem açò en un moment i anem a l'hotel a descansar i demà serà un altre dia.

Vam estar ben bé tres hores. No era només descarregar el camió, sinó deixar-ho tot ben arreglat i a punt per a fer fideuades. Carles em mostrà aleshores tot el que sabia sobre la cuina, com s'han d'arrenglerar els perols, els tipus de cullerots, les safates, els ganivets, les culleres... com un posseït m'indicava com i on ho havia de guardar tot. Vam fer un inventari exhaustiu que incloïa fins i tot els sacs de fideus i d'arròs i les bossetes de tinta sintètica per a l'arròs negre.

- Què no farem una paella, Carles? M'ha entrat gana.

- No fotes, ja en farem prou de paelles d'ací un parell de dies. Anem- nos-en que em pica tot.

Aquella primera nit no vam eixir... pràcticament. L'hotel estava molt prop de l'edifici de la Fira i era d'un luxe oriental. El primer sopar a Miami va ser, és clar, hamburgueses amb kètxup i cervesa. Després de sopar férem un tomb i ens vam clavar en un antre de camioners. Tot era molt americà, massa americà, potser. Un parell de cerveses, un poc de televisió porno a l'habitació, relax i a dormir.

«Com vénen les coses -pensava jo-. Despús-ahir, tancat a casa davant un manual de Microsoft intentant preparar-me unes oposicions per a una feina que no m'interessava en absolut i que segur que suspendria. I avui, dormint a Miami, després d'enamorar-me d'unes cames a Nova York..., i tot gràcies a unes maleïdes paelles per als americans. Potser podria trobar feina i quedar-m'hiŠ i tornaria a casa fet un indià, podrit de dòlars... Carles ronca com un beneit. Vaig a amagar el mòbil al wàter, no suporte que em telefonen quan estic amb els amics. Però a casa s'està molt bé. Ací em faria gros com un marrà, i se'm faria la pell color pastanaga de prendre tant de sol i després càncer de pell i pagar uns metges caríssims... no sé si val la pena. Redéu Carles, calla ja i deixa'm dormir.»

Això és l'últim que recorde abans de predre la consciència. L'endemà de matí isquérem molt prompte de l'hotel i férem un tomb amb autobús per la ciutat. Dinàrem a la platja, llonganisses amb mostassa i coca-cola dins uns panets ridículament xicotets fets de farina sintètica. Això sí, molta gent pertot arreu, de tots els colors i formes, amb una cara molla de beatitud i somrient a tort i a dret. Em vaig comprar una camiseta amb la foto d'unes palmeres: «I love Miami» i una bandera ianqui per a l'habitació.

Jo havia suposat, innocentment, que havíem acabat la feina a la cuina de la fira, però encara faltava la part més important: els pollastres. Quan arribàrem a la Fira ens estaven esperant. Les aus venien vés a saber d'on, però no eren congelades, només mortes i pelades, algunes... perquè ens van deixar amb una dotzena de gàbies plenes de pollastres vius, amb aqueixa olor tan característica...

-Congelats!, congelats!, Carles, m'has enganyat! Tio, açò si que no t'ho perdone, ara mateix fot el camp.

- Ok, ok, això de congelats era una broma, però no t'espantes. Només hem de soflimar-los una mica, netejar-los per dins i guardar-los a les neveres; en una estona acabem i després et convide a sopar, ok?

-I els vius? També els hem de passar pel foc? Assassí!

-Els vius, deixa-me'ls a mi, ok? Paco és un maniàtic i vol que la carn siga fresca, entens? Mira, tu els agafes i jo els talle el coll, ok?

-Vés-te'n a la merda, ok?

-Ha, ha, ha! Només hem de triar-los, després s'emportaran els elegits i ens els tornaran ja fiambres, que ací tenen molta pràctica a socarrar qualsevol cosa que els posen per davant.

Escollírem uns quants centenars de pollastres engabiats i se'ls emportaren. Després va venir la feina: obrir, tallar, rentar, soflimar, rentar, salar i guardar ordenadament: pits, ales, potes, caps, fetge... Quin fàstic! Potser serà millor que passe per alt aquesta part del viatge. Us la podeu imaginar: sang, plomes, aigua, olor a carn socarrada... sort que vam acompanyar la feina amb una caixa de botelles de vi californià, regal del carnisser.

Quina trompa! Ni fent les paelles de Pasqua havia begut tant de vi. La nit havia començat bé, a pesar dels maleïts pollastres. A les 10, hora de ressopó per als ianquis, isquérem cantant València de l'edifici de la Fira. Els cops ens regiraren de dalt a baix, afortunadament la targeta magnètica d'identificació ens va obrir totes les portes sense més problemes que un parell d'entropessons amb les caixes de Porcelanosa que s'amuntegaven als corredors. Res important.

-Aquesta és la nostra nit, tio! -em xiuxiuejava Carles a cau d'orella, intentant fer una veu mística.

-Aquesta és la nostra nit! -repetia jo.

-Visca la mare que m'ha parit!

-Visca la meua també!

Intentava posar-me seriós, però els músculs facials es resistien a les meues ordres i m'eixia un to estúpid de borratxo . Dues hamburgueses. Kètxup i mostassa a orri. Coca-cola. Sopàvem en un bar modern i molt fosc. Disseny. Cubans. Negres. Proxenetes. Evidentment aquesta era la nit de les minories, la nostra nit.

No vull ni recordar la nostra excursió pels antres més pudents de Miami, al capdavall, a tots els llocs mengen sopa d'all. Potser foren cinc o sis o set, els dancing bar i discoteques on vam anar acompanyats d'una colla de macarres amb pantalons de lli amb pinces i camises de color flamenc amb blondes que vam conèixer mentre ens fèiem una llonganissa transgènica. Això sí, ens van tractar com si fórem reis, de fet, veníem de la mare pàtria, i això sempre imposa. Al final, com sempre, vam haver de fugir per cames. Un torracollons em mirava malament i, crescut com estava, m'hi vaig acostar com un gall. Només recorde el primer colp a la cara, després, sang pel nas i Carles tirant-me un rom amb coca-cola a la cara per espavilar-me.

Vaig intentar alçar-me però algun mortdegana em va tirar una cadira i vaig tornar a caure. Ja s'havia armat. Carles em va arrossegar del braç fins a un racó i vam pegar a córrer cap a la porta. Els nostres amics, tan elegants, ells, havien tret les navalles. No anaven de broma, no. En plena catarsi etílica, Carles només demanava pel director de la pel·lícula, volia que repetiren l'escena de la nostra fugida per damunt dels sofàs i de les taules. Algú, no sé si dels nostres o dels altres, va traure una pipa i va escampar la boira.

Després de córrer com si ens perseguira el mateix diable pels carrers deserts de Miami, pujàrem a un taxi.

-To the beach, Mario -vaig ordenar. Quasi tots els taxistes es deien Mario.

-Ok, Pepe -em va dir ell-. Pero primero la pasta, que tengo a la família en Cuba y les tengo que enviar dinero- em va contestar el descarat pausadament amb aquell accent cubano-americà bastard.

-Tu ganas, Mario, solo tenemos 15 dólares. Llévanos al fin del mundo y piérdete -jo anava llançat.

- Por 15 pavos os cruzo la calle. A la playa son 50, hermano. Recuerda que tengo que derrocar a Fidel. -Va contestar sense engegar el cotxe.

M'estava emprenyant el cubà dels collons. Carles no m'ajudava gens: havia baixat la finestreta i parlava amb una meuca que portava una perruca afro impossible de descriure. Sabia que era un colp baix, però no vaig tenir altre remei: el taxista o nosaltres, era una qüestió d'honor propi.

-Cabrón, mueve esta mierda de auto! -li vaig cridar. Al mateix temps vaig deixar caure sobre el seient de l'acompanyant una pota de pollastre que m'havia guardat -per això de tenir un record-, quan estàvem en plena escabetxada soflimadora, al pantaló del vaquers.

Ni Fitipaldi haguera fet una eixida com el nostre taxista! De poc no deixa a Carles sense braç. La pota de pollastre l'havia impressionat, nosaltres no anàvem de broma tampoc. Total, estàvem al costat de la platja, només a uns centenars de metres, i el taxista ens volia estafar. A la merda. Al primer semàfor en roig vaig agafar Carles d'un pessic i vam baixar del taxi.

-Viva Fidel! -li vaig cridar ja des del carrer i li vaig posar un bitllet d'un dòlar al parabrisa. -Lo que falta para el pasaje pídeselo al Gran Hermano.

Estàvem a la platja. Feia olor a mar. Si tancaves els ulls podies imaginar- te que estaves a Benicàssim, a dos passos de casa. Però la realitat era més cruel. Miami, l'Atlàntic, i amb tot un dia de feina per davant.

-Carles, haurem de fer alguna cosa, no?

-I tant, d'aquí a poques hores vindran els del Grau i estaria bé que anàrem a rebre'ls.

-Potser sí que hauries d'anar-hi. Jo em quedaré clapant a l'hotel, d'acord?

-Una merda! Estem els dos en el mateix barco. Anirem els dos a l'aeroport i quedarem com uns homes.

-Tio, estic derrotat. Per poc em foraden la panxa i després he hagut de lluitar contra un bastard que ens volia fotre els duros. Em meresc un descans.

-Vam quedar que amagàvem els valors i els principis en una caixa ben nugats i que no els trauríem en aquest viatge, no? Vinga, a viure que aquesta terra és la nostra terra!

-Redéu, però això era només una cançó! Ens put l'alè i fem olor de porquera... concedeix-me una dutxa, ok?

-Ok, Bob. Anem a l'aigua. Marieta l'últim!

Carles s'ho pren tot al peu de la lletra. Ens despullàrem i ens submegírem a la platja de Miami. Vaig guanyar jo. Després tornàrem a l'hotel. Una bona dutxa calenta. Roba neta i afaitats. Un parell de cerveses i un bon esmorzar de cansalada, ous fregits i un litre de café i estàvem a punt per menjar-nos el que quedava de Miami.

Arribàrem a l'aeroport una mica tard. Els del grau ens esperaven nerviosos amb el mòbil a la mà. Presentacions, salutacions i abraçades a tots. Com que no era la primera vegada que venien ja havien fet amistat amb el personal de l'aeroport que pul·lula sempre d'ací cap allà sense fer res. Era evident. El cap de quadrilla portava el barret de cuiner de gala en una caixa de plàstic transparent que relluïa com una patena. Un altre estava quedant amb una hostessa de Nevada per anar a sopar. La resta, fins a una dotzena de cuiners i pinxos passerells trets de l'escola d'hoteleria de Benicàssim, es feien fotos amb totdéu.

Per fi gent de casa, la nostra gent, senzills i trempats com nosaltres. A cent milles podies endevinar on estaven, tothom parlant a crits, mirant sense pudor les natges poderoses de les dones, amb la camisa desbotonada ensenyant la panxa peluda; sincers, sempre a punt per tirar-te una mà o per afonar-te en la misèria, si calia, i amb una titola ben entrenada als horts de la Plana. Quin goig que fèiem!

Portàrem el cuiner en cap, Paco, de renom ³el Merla², directament a la Fira per supervisar la seua cuina. Gràcies a nosaltres, tot estava perfecte. Quan va comprovar que les paelles no s'havien abonyegat del viatge va sospirar alleujat. Faltava el peix, que el portarien cada dia a primera hora del matí, directament des de Benicarló, però ves a saber.

A la nit havíem de fer la primera fideuada per als capitosts majors dels taulellers castellonencs i els de la cambra de comerç i els de l'ambaixada i tota la pesca. Al restaurant de la Fira, el Merla, fent honor al seu nom, en va agafar una de bona i repartia abraçades a tort i a dret; ja li havia desaparegut el neguit que li produïa sempre viatjar en avió, això era un bon senyal.

No cal dir que aquella fideuada va fer història i tot i la bona educació que se suposava a tan altes personalitats vaig pillar a més d'un rexuclant-se els dits d'amagat. Els que més van disfrutar van ser els nadius, bocabadats de tant d'exotisme i mireu que són porcs, mesclar l'allioli amb el café amb llet aigualit, però a ells què, tot cap a dins!

A l'endemà va començar la Fira de veritat i se'ns va acabar el temps lliure. Com jo havia sospitat, tot el dia soflimant pollastres i pelant creïlles, i quan no fèiem una paella preparàvem un arròs negre o un arròs a banda, sense parar. Els americans s'ho afartaven tot amb deler, vinga a menjar. A l'hora de les menjades els estands es buidaven i tots al restaurant dels castellonencs a fotre's bona cosa d'arròs. Feia riure, tots amb els seus trages i corbates amb la boca plena d'arròs i l'allioli regalimant per la comissura intentant acabar els primers per poder repetir.

Total, d'especial res, una mica avorrit a banda de l'espectacle de veure menjar amb els dits a tota aquella colla de rossos grassons amb pinta de babaus. El dia abans de tancar, divendres 13, vaig quedar encarregat de fer la paella per als guardaespatles, amb tan mala sort que no havien desconnectat les alarmes contra incendis i de la fumaguera del sofregit els detectors de foc van començar a sonar i a arruixar tota la cuina. Als pocs minuts teníem al davant a l'equip de seguretat fotent entre les peroles i al Merla suant sang de l'ensurt.

Em van maleir i els vaig engegar a pastar. Els vaig amenaçar que contaria que el Merla havia votat una vegada al Partit Comunista dels Treballadors i em van donar el dia lliure. Carles no va tenir tanta sort i es va quedar treballant a la cuina, encara que, ben mirat, s'ho passava d'allò més bé amb les ianquis que entraven a la cuina a felicitar els cuiners. Com que el Merla no estava per romanços diplomàtics Carles assumia el paper de cuiner en cap i intentava lligar amb qualsevol cosa que portara faldilles. Ell és així.

Divendres i tretze. Més m'hauria convingut quedar-me a l'hotel a fer bondat. Encara encés per aquell estúpid incident vaig decidir tombar-me una estona a l'arena i socarrar-me la pell com un turista qualsevol. Em vaig calar les ulleres d'espill reflectants i vaig anar passejant a agafar un taxi.

No era el meu dia, certament. Potser hi havia tres o quatre mil taxis buits i vaig anar a caure al cotxe del cubà que ens havia intentat estafar feia unes quantes nits. Jo, és clar, primer no m'hi vaig adonar.

-To the beach, Mario -vaig ordenar. Quasi tots els taxistes es deien Mario.

- Ok, sir! -i em va mirar per l'espill. -Joder, si eres el capullo de la otra noche. Me debes cincuenta pavos y hoy no te escaparás, cabrón!

-Sorry, mi no entender -vaig amollar-li.

-A ver si esto lo entiendes -i es va traure una navalla de no sé on i me la va posar davant el nas.

-A la merda!

Déu, quina mala sort! Estàs perdut enmig d'una ciutat estrangera on només hi ha un torracollons i te l'has de trobar allà on vas! Em vaig llançar del cotxe per la porta equivocada i vaig començar a córrer per entre els cotxes en marxa. I tots vinga a fer sonar el clàxon i a frenar. Ho tenia difícil, però la meua vida estava en joc. Vaig sortejar un parell d'autobusos de dos pisos i em vaig enfilar per una vorera plena de tauletes i de turistes japonesos menjant peix cru. Quin fàstic. En vaig tombar tres o quatre, vaig girar la cantonada i vaig llançar al terra un carretó ple de fruita tropical, i vaig besar la vorera.

Era jo, o era una pel·lícula de fer riure? Pensava que no podia ser cert però al mateix temps no podia parar de córrer, per si de cas. Encara vaig envestir un parell de gossos, una turista japonés, un repartidor de diaris i uns gais mossegant-se abans d'aturar-me, justament, davant d'una comissaria.

Vaig mirar per tots els costats. No es veia ni el taxí ni el cubà, però devia estar a una dotzena de quilòmetres, com a mínim, de l'hotel. Ni mort haguera agafat un taxi en aquell moment. Em vaig comprar una perruca rossa per despistar i xino-xano vaig desfer el camí. Em tancaria a l'hotel i no n'eixiria fins l'hora de marxar, mireu si estava cremat.

El taxista, però, no havia renunciat a la pasta. Com que m'havia vist eixir de l'hotel, hi va anar a esperar-me... acompanyat de dos policies, per si de cas. La sort el va acompanyar de nou, al renegat: Carles, finalment, s'havia emprenyat perquè m'havien tirat i els havia deixat amb l'arròs a mig coure; quan va arribar a l'hotel el van enxampar sense violència. només un parell de calbots, dins del cotxe patrulla i a comissaria. Encara van ser considerats i li van deixar que m'escriguera una nota:

³El cabró del taxista cubà ens ha pillat. No patisques per mi. Resistiré fins a la fi. Hasta la victoria siempre! Avisa el Merla i que em traguen de la garjola. Salut.²

És un valent, Carles! Però no el podia deixar tirat, sobretot perquè a hores d'ara estaria a la presó fet un ecce-homo, plorant i rodejat de macarrons i mala gent. A la recepció em van dir, molt amablement, on podia trobar la comissaria. També em van avisar que agafarà la visa. Són tan moderns!

Vaig anar a buscar-lo, és clar. Us estalviaré una descripció detallada de la casa-quarter, era com totes, plena de deixalles. El cubà estava esperant-me al taulell amb un advocat. Vam discutir i al final ens arreglàrem. Li vaig pagar el viatge que li devíem i van amollar Carles, que ja havia quedat amb un furtasaquets per fer una paella quan compliren la condemna de vint anys i un dia...

El cap de policia , que també era cubà, ens va advertir seriosament dels perills de la vida noctàmbula a Miami i del molt que s'estimaven que els turistes s'emporten un bon record de la ciutat... és a dir, que si ens pillaven una altra vegada ens la tallaven de soca-rel. No ens van fitxar però van segellar els nostres passaports ³perquè no ens oblidarem mai de l'hospitalitat d'aquest poble² va dir el carallot.

Al cap d'un parell de gin-tònics al bar de l'hotel ja ens rèiem de tot i tornàvem a sentir que teníem totes les coses al seu lloc. A la nit tornaren tots de la Fira borratxos. El Merla, ple com un cep, es va disculpar i ens va abraçar. Vam continuar la festa a la nostra habitació fins l'hora d'agafar l'avió de tornada a casa, a casa nostra.

Ens vam adormir només pujar a l'avió, com uns beneits, afortunadament per a la resta de passatgers i de la tripulació. Sospite que ens van posar un vàlium, o dos, al café de l'esmorzar... El Merla dormia com un angelet, agafat a la caixa transparent que guardava el seu barret de cuiner.

En arribar a l'aeroport ens acomiadàrem de la colla, ells agafaren una avioneta fins al Grau. Nosaltres ens vam quedar unes hores a Barcelona, el temps suficient per recuperar el temps perdut dalt de l'avió i comprar discos i herba per fumar una mica. Després a Sants. L'últim desig de Carles era pujar al sevillano i fer-ho llarg. Jo, com sempre, a les seues ordres.