El local era just al costat de la casa d’apartaments. Era l’únic que havia vist durant el meu passeig, no tenia on triar. L’establiment estava decorat amb cartells de combats de boxa i retrats de boxejadors famosos, guants de boxejar i fotos dedicades a un tal Al. Encara era prompte i no hi havia massa gent, un parell d’homes a la barra i tres o quatre taules amb grups de gent que xarrotejava amb veu alta. Apostes, vaig pensar.

-¿El puc ajudar en alguna cosa senyor? -em va interrompre el pensament un home des de darrere del taulell.

-Una hamburguesa doble i una cervesa, si pot ser.

-De seguida, pose’s a una taula que ara el serviré.

Vaig seure en un racó, des d’on podia observar tot el local. Al cap d’un moment ja tenia una cervesa fresca damunt la taula.

-No l’havia vist per ací abans, senyor... -va preguntar-me aquell home sense dissimul mentre netejava la taula.

-Em diuen Joe i acabe d’arribar avui mateix d’un viatge.

-Oh, disculpe, però ací ens coneixem tots, ja entén. De totes maneres, benvingut a aquest barri, ¿es quedarà per molt de temps? Oh, ja he tornat a clavar la pota, em diuen Al, sóc el propietari del bar i també una mica del gimnàs que hi ha ací al costat, per això tots aquests cartells. Com et deia, el gimnàs també és meu en part, el tinc a mitges amb Frank Tafle, l’apoderat del Gall del Cel, ¿el coneix, per casualitat?

Em començava a emprenyar aquest Al. No acabava d’entendre què coi volia saber ni per què em contava totes aquelles històries. Al capdavall hi devia haver gat amagat en tot això. Vaig fer un glop llarg de cervesa i vaig contestar sense ganes.

-No, no sé qui és.

-Oh, potser encara és massa prompte. Però sí que coneix la seua amant, Lo, tinc entés que ha llogat un apartament al seu edifici.

-¡Collons! sí que volen ràpides les notícies en aquest coi de barri -vaig exclamar enutjat-, ¿potser que he anat a caure en una merda de col·legi de xafarderes calentes? -estava molt empipat, jo.

-Tranquil, Joe, ja t’he dit que ací ens coneixem tots. Ja saps, ací no volem mala gent, ni res d’això, i prenem totes les precaucions. Just en aquell moment aparegué una dona amb el meu sopar.

-Una hamburguesa doble i una altra cervesa -va dir de mala gana.

-Us presentaré, aquesta és la meua dona, Imma. S’ocupa de la cuina i de tot el que faça falta.

-Sí, sobretot quan tu et passes el dia fent el gos -li va amollar malcarada a Al.

-Ja veus, m’estima de debò - i li va pegar un pessic al cul. -Ara he de treballar una mica, però ens veurem, no ho dubtes. Pren el que vulgues, sé que no tens diners, ja m’ho pagaràs quan trobes un treball. Salut.

Al se’n va anar al taullel saludant el personal. Devia tenir uns cinquanta anys. Era un home baix i gras, i més que caminar, es desplaçava arrossegant els peus. Tenia les galtes lluentes de suor i segurament devia ser bastant miop, tot i que no portava ulleres ni llentilles, perquè per parlar-me se m’havia acostat a frec de galta amb els ulls mig clucs. Parlava molt, massa, i movia els braços contínuament. Vaig suposar que feia bon negoci amb les apostes de boxa. Semblava un tipet simpàtic i que sabia portar el negoci, amic dels clients i coneixedor de totes les històries tèrboles del barri. Una mina, una mina molt sospitosa.

Em vaig acabar l’hamburguesa i vaig demanar una altra cervesa amb la mà. Al xarrotejava amb un client i de tant en tant s’acostava a la cuina. La seua dona em va servir. Era molt guapa i no s’esqueia en aqueix ambient. Vés a saber. Va agafar els plats però no em va mirar.

-Ací tens. No faces cas de tot el que diu Al, ja has comprovat que no pot tenir la boca tancada.

- No m’ha molestat, si és això, és molt agradable trobar-se a casa. I tu, ¿què hi fas ací?-vaig respondre amb ironia.

-No te’n passes. Estic enamorada del meu marit i ni per tot l’or del món fugiria amb un malparit com tu. Vaig a donar-te un consell: fot el camp, oblida el que has vist i ves-te’n a Nebraska a morir-te de fred. Ací no hi ha pomes sanes.

-Gràcies pel consell, però cada moment que passa em trobe més a gust en aquest antre. ¿És bevedor, el teu marit, no? ¿T’apallissa quan està borratxo?

-¡Ves-te’n a la merda, malparit!

Al ens estava mirant des del taulell amb el seu millor somriure, més ben dit, mirava cap a nosaltres, perquè estic segur que ni tan sols distingia les figures, de tan curt de vista com era.

Era el meu dia de sort. En poques hores dues dones m’havien enviat a la merda. Vés a saber, potser tenien raó i tot, però la cervesa començava a nuvolar-me el cap. Feia tant de temps que no m’emborratxava, feia tant de temps que no estava amb una dona com cal...

De sobte tres homes van entrar al local. Un devia ser el Gall, el famós boxejador, perquè portava els guants penjant dels muscles i una bossa d’esport. Van saludar Al i la seua dona i es van asseure en una taula. Un dels altres dos va entrar a la cuina. Al els va servir cervesa i un got de llet. Suposava que la llet seria per a l’esportista, però estava equivocat. L’altre paio es va beure mig got d’un glop. Era un xic jove i de cabell ros que es gratava contínuament el cap. Es va arrepapar a la cadira i es va acabar la llet. El Gall s’assenyalà l’esquena i el ros comença a tustar-li-la sense massa ganes. Si aquest tio era el massagista del boxejador l’altre devia ser l’amo del gimnàs, l’apoderat. Vet ací que començava a conéixer gent. El que faltava va tornar a la taula. Al va portar més cervesa i es va quedar xarrant amb ells.

De tant en tant mirava cap on era jo sense dissimul i els altres es giraven per mirar-me. Vés a saber què coi volien de mi. Tant em feia, ja estava borratxo. Al es va acostar a la meua taula amb un cigarret entre els llavis.

-Benvolgut Joe, voldria presentar-te uns amics, són ací mateix, i tenen ganes de coneixe’t. ¿Et ve de gust una altra cervesa amb nosaltres?

-Estic una mica cansat, potser tornaré a casa -vaig intentar fer broma.

-Encara és molt prompte, vine i no en parlem més, segur que t'agradaran, ha, ha.

Alguna cosa en la seua veu em va fer por. Em vaig alçar i vaig seure en aquella taula al costat del paio ros, que continuava absort bevent llet i fumant. Feia cara d’esgotat, o potser d’avorrit, vés a saber. Al fa ver les presentacions.

-Amics, us presento Joe, acaba d’arribar a la ciutat i es troba sol, crec que serà un bon amic nostre.

Els altres van saludar entre dents. I dirigint-se a mi me’ls va presetar un per un.

-Aquest -el ros- és Paul, el massagista, entrenador i espàrring del Gall del Cel, del que ja t’havia parlat.

-Aquest -assenyalant el del seu costat- és Natius, el Gall del Cel, el nostre boxejador més important. Molt prompte serà campió de l’estat, ja veuràs.

-I aquest és el meu company Frank Tafle, apoderat, amo del gimnàs i de part d’aquest bar. Ara ja coneixes tota la família -va concloure burleta.

-Salut, -vaig dir. Al havia portat una botella de whisky a la taula i me’n vaig servir mig got -¡A la vostra salut!

-Collons, Al, quin tio ens portes, ja va borratxo i encara no ha començat la nit -va marmolar el massagista-, potser li haurem de prendre mides abans que vomite ací mateix.

-Escolta, Paul, rei -jo no estava realment tan bufat, però tenia gana d’una bona baralla, de les d’abans, i el pinxo ros m’estava inflant les pilotes-, ¿no et van ensenyar a casa que cal ser amable amb els convidats, o potser un nino ros com tu només ha aprés a ser amable amb els penjolls dels altres?

-Ets un coi de malparit amb sarna, amb aquestes mans he esclafat més ous que la cuinera d’aquesta casa, em sembla que els teus seran els pròxims!

Paul s’havia alçat ràpidament, roig d’ira. No li havia fet gràcia el meu acudit sobre el seu treball. Potser me n’havia passat un pèl, vés a saber. El cert era que tenia els braços amples i les mans grans com un guant de bèisbol. Era un xicot molt impulsiu, huria d’aprendre a mesurar-se una mica si volia jugar amb mi. Vaig estirar una mica més la corda.

-Disculpa, Paul, no és res personal, però sempre m’he preguntat per què no entren dones als vestidors dels boxejadors, no sé si...

No vaig poder acabar la frase. Al em va clavar dissumuladament la punta d’un ganivet als ronyons. Això devia voler dir alguna cosa. Vaig emmudir i em vaig servir més cervesa. El boxejador, es va sentir molest, també.

-Escolta, sac de merda, no sé si has volgut fer un acudit o sempre ets així. Amb mi no valen les bromes, ¿entesos? Amb la mà esquerra et puc foradar els budells i enviar-te a l’altre barri en un minut -em tenia agafat de les solapes de la jaqueta, estava en inferioritat de condicions.

-Ho sent, estic una mica ple i m’he comportat com un autèntic malparit, ho lamente -el púgil em va amollar d'una espenta i vaig caure a terra.

El Gall del Cel tenia el tipus perfecte de boxejador. La cara quadrada, el front ample, el nas xafat i uns ulls que encara conservaven l’expressió, cosa que volia dir no l’havien apallissat massa. Tenia les mans molt grans, i superava en alçada per més d’un pam tots els parroquians. S’ho havia cregut, que era un dels grans. A pesar de tot, no semblava encara que haguera perdut l’oremus i més prompte era un xiquet gran, fins i tot era educat: es va disculpar per haver-me arrugat l’americana.

Al va seure amb nosaltres i va portar una altra botella de whisky i un got de llet per a Paul. "Brindem", va dir. Volia reconduir la situació, tot i que estava segur que no haguera mogut ni un dit per salvar-me la pell si aquests macarres m’hagueren mort allí mateix.

- ¡Salut! -va continuar-, ací pot començar una bona amistat. Paul, no sigues rencorós, Joe acaba d’eixir de la garjola i està cremat, és natural. Natius, ¿sabies que m’ha preguntat per tu abans que arribàreu? et volia conéixer ¿veritat Joe?

-I tant, havia sentit parlar de tu a la presó -Natius va canviar la cara, s’ho havia empassat. Em va fer uns colpets a l’esquena i vam encaixar. A continuació vam brindar tots.

-D’acord, Joe, estic content d’haver-te conegut. I pel que fa a Paul, no li faces cas, la llet se li puja al cap, ha, ha, ha. Al va riure també i jo el vaig imitar. Paul ens va mirar i ens va fer un gest obscé amb les mans. Els tres es van posar a xarrar sobre el pròxim combat i jo vaig aprofitar per recapacitar.

Semblava que ara érem amics. Els vaig mirar un per un, realment tenien tots pinta de pinxos o de proxenetes. Més prompte del primer. El bar, el gimnàs, la boxa, el massagista, tot apuntava al fet que m’acabava de trobar amb una colla de malfactors, és a dir, de col·legues. El que encara no podia endevinar és a quin ofici pertanyien: assassins a sou, rebenta caixes, estafadors, jugadors de pòker, carteristes, pinxos vulgars..., o... una mica de tot plegat. Aleshores em vaig enrecordar de Charlie, el responsable que jo estiguera ací. ¿Els coneixia, a aquesta colla? En aquell moment va arribar Imma, i li va dir a Tafle que tenia una trucada.

Frank Tafle havia estat tot el temps llegint el diari, sense fer cas de la nostra baralla. S’havia alçat un parell de vegades, però fins ara no havia obert la boca, jo quasi m’havia oblidat que estava amb nosaltres. L’apoderat era un tio alt i quadrat, bastant més gran que els altres. Vestia jaqueta, corbata de ratlles i barret, més prompte pareixia un locutor de ràdio que un boxejador retirat o frustrat, que segur que ho era, com tots els apoderats dels boxejadors. Fumava purets i bevia com una esponja. Li creuava la galta esquerra una petita cicatriu. Tenia pinta d’aconseguir totes les dones que desitjava. Vés a saber si algun marit gelòs l’havia pillat al llit amb la seua dona i l’havia foradat. Portava les mans plenes d’anells d’or i una polsera de plata. Quan es va alçar va fotre un colp de puny amistós a Al, que quasi cau de la cadira.

-Tio, has de fer més esport i no beure tant, que t’estàs enfigant, ha ha- va bramar com un tro.

Semblava que s’havia despertat d’un somni. Al cap d’un moment ja tornava a la taula amb un got de cervesa. Em va clavar la mirada Tenia els ulls rojos, de l’alcohol, supose. Aleshores vaig veure que portava un cordó d’or d’un dit de gros penjant del coll. Massa or per a un apoderat d’un boxejador de barri de mala mort, vaig pensar. Ací es cou alguna cosa. Tafle va interrogar Al amb un gest, però li va espondre Paul.

-Tranquil, va ple com un cep, però si vols l’acaricie un moment, ha, ha -va insinuar fregant-se les mans.

-No caldrà -em defensà Al-, em cau bé aquest malparit i no crec que vulga clavar-se en embolics, acaba d’eixir de la presó. Per cert, Natius, ¿no et feia falta un espàrring nou? Sembla que l’hem trobat.

Natius va mirar Al, després a mi, de dalt a baix, i supose que va pensar que jo era una merda de mosca insignificant, però de bona gana em fotria colps de puny pel tot el cos, s’ho passaria d’allò més divertit.

-Per mi, no tinc inconvenient, a veure quants dies aguanta, ha, ha.

-I tu Frank, ¿què en penses?

Tafle va moure el cap. De seguida vaig entendre que era qui tallava el bacallà en aquella colla. Es va dirigir a mi sense miraments.

-¿Què saps fer, a banda de beure i faltar a la gent?

-Un moment -em vaig regirar a la cadira-, de primer hauria d’opinar, ¿no? No sé si m’acaba d’agradar que m’apallissen una vegada cada dia, encara que siga amb guants de boxa.

-Tens poques exides, agafa-ho -em va suggerir Al agafant-me dels muscles-, recorda que has de pagar el lloguer. Lo és la xicota de Natius, segur que estarà contenta que col·labores amb ell. D’altra banda, en aquest barri no volem gossos que rondinen pel carrer ensumant-ho tot...

-Entesos, doncs -Tafle no semblava satisfet, però tant em feia.

- Demà començaràs, a dos quarts de vuit del matí aquí mateix. Del sou ja en parlarem quan el Gall del Cel prove la mercaderia. I ara, fot el camp que ací tenim feina.

L’ordre de Tafle no admetia rèplica, em vaig alçar trontollant-me. Potser si em deixava caure a terra una altra vegada podria assabentar-me del que tramaven aquells pinxos. Però Paul em va portar a la barra d’una revolada.

-Queda’t ací, si et ve de gust però no ens fotes més.

-Gràcies, em faré l’última cervesa i aniré a clapar, avui ha sigut un dia molt llarg. Però Paul ni m’havia sentit.

Ara eren els quatre al voltant de la taula. Es veia clarament que Tafle portava la veu cantant. Vaig demanar a Imma una altra cervesa. La vaig observar mentre servia al personal. El local era ple de gom a gom. Els diners de les apostes passaven d’una taula a una altra. Van tirar al carrer un parell de tipets perquè havien intentat fer una estafa. Jo mirava la dona. Em preguntava què havia vist en aquell tipet, Al, gras i miop, per casar-s’hi. Com si m’haguera endevinat el pensament, es va parar davant de mi i em va parlar.

-No et calfes tant el cap, ja t’ho hauran dit, ací no es poden fer preguntes. Llàstima que no hages fet cas al meu consell. Ara ja vals menys que un sac de creïlles podrides. Però no ho sent per tu, ni tan sols et conec, no eres res més que un malparit exconvicte que ha posat el nas on no devia.

Em vaig quedar glaçat. Era directa aquella dona. Ja en tenia prou. L’ambient estava carregat i començava a fer-me mal el cap. Eixiria a fer un tomb i tornaria a l’apartament de Lo, a fer una bona dormida. Sobretot si demà m’havien de fotre colps de puny sense miraments. Em vaig despedir d’Imma amb la mà. Vaig passar per la taula del meu nou cap i els seus ajudants, estaven parlant molt baixet. Quan vaig arribar van callar.

-Bona nit, Joe, que descanses -Al s’havia alçat i m’acompanyava a la porta. Els altres no es van immutar. Tinc una o ïda fina, ja m’ho deien a l’escola. Havia sentit el nom de Vincent. Vaig començar a riure jo sol. Havia caigut just al mig d’una banda de lladres o d’estafadors. La sort continuava acompanyant-me, o potser no, potser Charlie m’havia enviat directament a l’infern. Vés a saber.

Fi del capítol 2

Iussuf Almamlaka