La pàgina Nietzsche

Friedrich Nietzsche naix el 15 d'Octubre de 1844 a Röcken (Alemanya). Fill d'un pastor protestant (el seu avi també ho era), va viure la infància en un ambient ple de profunda religiositat. L' any 1846 va nàixer la seva germana Elisabet, que tan nefasta influencia tindrà en la vida de Nietzsche i en la publicació pòstuma de les seves obres. En Juny 1849 mor son pare, el diagnòstic és una "afecció cerebral". És per aquest motiu que una de les interpretacions de la bogeria en la que va caure Nietzsche els darrers anys de la seva vida, remarque el caràcter hereditari de certes "afeccions cerebrals". En 1850 la família es traslladà a Naumburg i començà l'escola primària.

Des del 5 d'Octubre 1858, fins a 1864 Nietzsche estudià en el col·legi de Pforta, un col·legi d'ensenyança mitjana, on coneix a Paul Deussen i a Carl von Gersdorff. Nietzsche és ja un xiquet de salut fràgil. En 1860 funda amb companys de l'escola l'associació literària i musical GERMANIA, per a la qual escriu "Fat i història", un text d'Abril de 1862 on es mostren ja els interessos que mouran la futura evolució de Nietzsche.

"Si nosaltres poguérem contemplar la doctrina cristiana i la història de l'església amb una mirada lliure i imparcial, hauríem d'expressar nombroses opinions oposades a les idees generals. però, ja que des dels nostres primers dies som lligats al jou dels hàbits i dels prejudicis, ja que estem cohibits en el desenvolupament normal dels nostre esperit i determinats en la formació del nostre temperament per les impressions de la nostra infància, creguem necessari considerar quasi com un delit l'elecció d'un punt de vista més lliure per a poder dictar sobre la religió i el cristianisme, un judici no partidista i d'acord a l'època. Semblant temptativa no és obra d'unes poques setmanes sinó d'una vida."

Paraules que semblen profètiques i impressionen per la contundència en que estan dites i pel que impliquen.

Una vegada acabats els estudis en Pforta, no estudia Teologia com volia la seva família i es matricula de Filologia Clàssica a la Universitat de Leipzig, on és deixeble del famós filòleg Ritschl. Els anys d'estudiant, com era tradició entre els alumnes de les universitats, és membre de l'associació d'estudiants GUSTAF-ADOLF i està afiliat al grup "FRANCONIA", on es practica l'esgrima, la beguda i l'humor satíric. En Febrer d'aquest any es situaria l'episodi de la seva discutida infecció sifilítica, també utilitzada per a explicar el seu final en la demència. És probable que Nietzsche, en unió dels membres de la seva associació freqüentés, com era comú aleshores, les tavernes i bordells de la ciutat. La llegenda conta un encontre no satisfactori amb una meretriu en una d'eixes escapades. És en aquest episodi on es sol veure l'origen de l'especial relació de Nietzsche amb les dones i una possible causa directa de la bogeria dels darrers dies. És en aquesta època d'estudiant quan coneix a Erwin Rhode, que serà un gran amic tota la seva vida. En 1866 comença a escriure "De Laertii Diogenii fontibus" (Sobre les fonts de Diògens Laerci).

Dos anys després, ja acabat el servei militar, que havia fet com oficial de cavalleria, assisteix a l'audició de l'obertura de "Els mestres cantors", la qual cosa li produeix un gran entusiasme per Wagner. Al Maig de 1869 visita a Wagner en la seva finca de Tribschen. A11í és molt ben rebut pels Wagner i el seu cercle; el jove Nietzsche es quedà prendat de la dona de Wagner, la jove Cosima, que era filla de Franz Listz i que havia abandonat al seu marit, el també músic v.BULOW, per anar a viure amb Wagner, que aleshores tenia 60 anys ja.

Aquest mateix any és nomenat professor de filologia Clàssica a la Universitat de Basilea (Suïssa). Rep el títol de doctor sense necessitat de fer una tesis doctoral, únicament presentant com a mèrits els seus treballs d'estudiant, ja publicats en la revista Rheinisches Museum, com l'esmentat abans sobre Diogens Laerci. La seva lectura inaugural fou "Homer i la filologia clàssica". Des d'aleshores renuncia a la seva nacionalitat prussiana i s'esdevé un apatrida. Coneix a Franz Overbeck i assisteix a les classes de Jacob Buckhardt. Amb els dos mantindrà correspondència al llarg de la seva vida i una profunda amistat. Alhora fa continues visites a Tribschen per veure els Wagner. En aquest any esclata la guerra Franco-Alemanya. Nietzsche s'enrola com a infermer. Contrau la diftèria i la disenteria i se'n torna a Basilea. Es queixa de la seva salut, fa freqüents visites a Wagner, i treballa en "El naixement de la Tragèdia".

En 1872 s'edita el primer llibre de Nietzsche: "El naixement de la Tragèdia. (o Grècia i el pessimisme)", un llibre on en contra de l'opinió generalitzada que considerava a la tragèdia grega com una forma vulgar i popular dels poemes homèrics, Nietzsche l'explica com la més genuïna manifestació del esperit grec, resultat de la dialèctica entre dos principis: Apol·lo i Dionís, la rectitud, formalitat i ordre, i l'exuberància primitiva, la borratxera i la festa, respectivament. Apol·lo, deu de la llum, representa el que en els grecs hi havia de racionalitat i Dionís representa la sensualitat dels instints més animals. La reacció no es fa esperar i és molt forta. El filòleg Ulrich v·Wilamowitz-Moellendorf publica una àcida crítica en contra del jove autor amb desqualificacions d'índole personal i acadèmica. La reacció del món acadèmic és molt forta, com a conseqüència Nietzsche es queda sense alumnes en les seves classes de filologia. Wagner, pel contrari, rep amb entusiasme el text, que és entès com una confirmació indirecta de les seves tesis sobre l'esperit alemany.

A continuació publica "Consideracions inactuals. Primera part: David Strauss confessor" que és un fort atac contra el teòleg D. Strauss. Segueix queixant-se molt de la seva salut. En Juny de 1873 li redacta a Gersdorff "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral". Un text plenament filosòfic on ja es poden rastrejar les primeres mostres d'una teoria perspectivista del coneixement. Paul Rée i C. v. Gersdorff assisteixen al seu seminari sobre "Els filòsofs preplatònics". També veuen la llum "Consideracions inactuals, Segona part: Dels avantatges i inconvenients dels estudis històrics per a la vida" i "Consideracions inactuals, Tercera part. Schopenhauer com educador".

En la primera de les dues es troba el fragment que ve a continuació:

"Observa el ramat que davant de tu desfila pastant, no sap que és l'ahir ni que és avui, corre d'un costat cap un altre, menja, descansa, fa la digestió, torna a córrer, i així de sol a sol, dia rere dia, lligat ben curt, amb el seu plaer i el seu desplaer a l'estaca del moment, i per això, sense malenconia ni fàstic. Veure això li dol a l'home perquè davant l'animal es jacta de llur "Humanitat" i nogensmenys, mira envejós llur felicitat - doncs l'únic que vol és viure de la mateixa manera que l'animal, sense fàstic, ni dolors, però l'home desitja en va ja que no vol com l'animal."

És en 1874 quan es produeixen les primeres diferències amb Wagner. Li reprotxa el caràcter "artístic" de la seva personalitat musical. A continuació es publica "Consideracions inactuals, Quart part: Richard Wagner en Bayreuth". En aquesta època coneix a Köselitz (Posteriorment sempre usarà el pseudònim Peter Gast, (Pere el hoste) serà el seu més fidel amic, deixeble i secretari).

En el gener de 1878 Wagner li envia un exemplar del seu Parsifal i Nietzsche a volta de correu li envia el seu llibre, recentment acabat, "Humà, massa humà; un llibre per a esperits lliures" que determinarà la completa ruptura entre ambdós. Les causes de la ruptura cal trobar-les en la tergiversació de l' obra i el pensament de Nietzsche per part de Wagner ,amb la intenció d'aprofitar-la com una excusa conceptual per llur interès en recuperar l'esperit originari dels alemanys, ofegat pel cristianisme.

Per fi, l'any 1879, les seves dolences no li deixen ja donar classe i la Universitat de Basilea li concedeix una llicència per malaltia amb una mòdica pensió de per vida. Aleshores abandona Basilea i comença a viatjar constantment, sempre buscant el clima idoni per a que no se li agreugen les dolences, càlid en hivern, en Itàlia per exemple, sec a l'estiu, en Suïssa. Mentre tant escriu el llibre "El viatger i la seva ombra", que en posteriors edicions s'afegirà com a segon llibre de "Humà massa humà". En aquest text apareix per primera vegada la imatge de l'ombra, company inevitable de tot el que està exposat a llum; "l'ombra" en Nietzsche apareixerà repetidament i sempre fa referència a l'alteritat que en nosaltres mateixos n'hi ha.

L'any següent viu en Riga, Venècia, i Gènova. És una vida d'esperit errant. No sols viatja constantment, en les seves passatgeres estances on siga, passeja pels voltants, sempre assoles i anotant tots els pensaments que li van vinent al cap, en uns xicotets quaderns que seran el material que convenientment polit constituirà els seus celebrats aforismes.

"Un mesquí menjador d'una pensió de sis franc al dia, en un hotel dels Alps o a la vora de la ribera del Liguria. Hostes indiferents, la majoria de les vegades algunes dones velles en small talk, ço és, en petita conversació. La campana ja ha cridat a menjar. Entra un home d'esquena carregada, de silueta imprecisa; el seu pas és incert, car Nietzsche, que té "sis setenes" de cec, camina quasi temptejant, com si sortira d'una caverna. El seu vestit és fosc i acuradament polit, fosc és també el rostre, i el pel, castany revolt, com mogut per la maror. foscs son també els, ulls, que es veuen al través d'uns grossos cristalls, extraordinàriament grossos. Suaument, quasi amb timidesa, s'acosta; al seu voltant sura un silenci anormal. Pareix un home que viu en les ombres, més enllà de la societat, més enllà de la conversació i que sempre està temorós de tot el que siga soroll o fins i tot só. saluda als altres hostes, amb cortesia i distinció i, cortesment, se li torna el salut. S' acosta a la taula amb el pas incert del miop; va tastant els aliments amb la precaució pròpia d'un malalt de l'estómac, no siga que algun guiso estiga massa especiat o que el té siga massa fort, doncs qualsevol cosa d'aquestes irritaria el seu ventre delicat, i si aquest es posa mal, els nervis s'exciten tumultuosament. Ni un got de vi, ni un got de cervesa, res d'alcohol, res de cafè, cap cigarret, res estimulant; sols un menjar sobri i una conversa de cortesia, en veu baixa, amb el veí de taula (com parlaria algú que ha perdut l'hàbit de conversar i té por de que li pregunten massa). Després se'n torna a l'habitació mesquina, pobra, gelada. La taula està tip de papers, notes, escrits, proves; però cap flor, cap adorn; algun llibre i a penes, i molt rares vegades, alguna carta. Allà en un racó, un pesat cofre de fusta, tota la seva fortuna: dues camises, un vestit, llibres i manuscrits. Damunt d'un prestatge, moltes botelletes, flascons i medecines amb les quals combatre els freqüents mals de cap que el porten boig hores i més hores, per a combatre les rampes a l'estómac, els vòmits, per a combatre la peresa intestinal i, sobre tot, per a combatre amb cloral i veronal el seu terrible insomni. Un horrible arsenal de verins i drogues, que és l'únic ajut que pot trobar en el buit d'una cambra estrangera, on no li es possible trobar altre repòs que l' obtingut per un somni curt, artificial, forçat. Enrotllat amb una capa i una bufanda de llana (doncs la llar fa fum, però no dona calor), amb els dits gelats, les grosses ulleres tocant quasi el paper, escriu ràpidament, durant hores senceres, paraules que ni els seus ulls podran després desxifrar. Durant hores seu allà escrivint, fins que els ulls li ploren; una de les poques alegries de sa vida és que algú, apiadat d'ell, se li ofereixi per a escriure una estona, per ajudar-li. Si fa bon temps, el solitari etern surt a passejar, sempre assoles amb els seus pensaments. Ningú el saluda mai, mai el para ningú. El temps roí, la neu, la pluja, tot això que ell odia tant, el reté presoner en la cambra; mai abandona l'habitació per a trobar la companyia d'altres, per a trobar altres persones. Per la nit, una parella de pastissets, una taseta de té fluix i de seguida una altra vegada a la soledat eterna amb els seus pensaments. Hores senceres vetllant al costat de la llàntia macilenta i fumosa sense que els seus nervis, sempre tensos, s'aflueixen pel cansament. Després tira mà del cloral o qualsevol altre hipnòtic i així, a la força, s'adorm, s'adorm com les demés persones, com les persones que no pensen ni són perseguides pel dimoni."

Lou ens ha deixat un llibre sobre Nietzsche del que està treta aquesta xicoteta descripció de l'home Nietzsche:

"Sens dubte que a la primera topada en Nietzsche res en ella era revelador a l'observador superficial. Aquest home de mitjana estatura, d' aspecte tranquil i cabells negres pentinats cap a darrere, modestament vestit encara que molt acurat, podia perfectament passar desapercebut. Els trets fins i meravellosament expressius de la seva boca, estaven quasi totalment coberts pels metxons caiguts d'un espès bigoti. El riure en ell era lleu, i mai al parlar alçava la veu. La manera de caminar tenia quelcom de prudent i reflexiu, com si un pes li fera doblar l'esquena. Difícilment es pot imaginar a aquest home en mig d'una multitud; tot el seu ésser estava marcat pel signe particular que caracteritza als solitaris, -els que estan fets per a viure al marge dels homes. Les mans, en canvi, conquerien les mirades. Eren incomparablement boniques i fines, i el propi Nietzsche deia que revelaven el seu geni. En quant als ulls, aquests eren realment reveladors. Encara que els tenia mig cecs, de cap manera era llur mirada la mirada vacil·lant i involuntàriament escrutadora que caracteritza als miops. Més be pareixien guàrdies que vetllaven sobre els seus propis tresors, sentinelles que protegeixen l'accés a un misteri impenetrable"

A partir de Novembre, en Rapallo, Nietzsche escriu la primera part de "Així parlà Zaratustra", que serà l'obra fonamental del seu pensament. Mesos després, Febrer de 1883, a Venècia, mor Wagner. Al respecte Nietzsche li escriurà a Peter Gast (19/2/1883):

"He estat uns dies greument malalt, fins i tot vaig preocupar als que m'allotgen. Però vaig millorant i crec que la mort de Wagner ha sigut el respir més essencial que se me poguera proporcionar. Ha sigut molt dur tindre que ser durant sis anys adversari d'aquell a qui més sha venerat, i jo no tenia una constitució prou grossera per això. Darrerament era l'envellit Wagner contra qui tenia que defensar-me"

El tres de Gener de 1889 primera crisis a la Piazza Carlo Alberto de Torí. Buckhardt visita a Overbeck, ambdós havien rebut unes cartes molt estranyes, pròpies d'un al·lucinat, i aquest últim va a recollir-lo a Torí i és internat en una clínica psiquiàtrica. El diagnòstic parla d'una paràlisis progressiva. En poc de temps la mare s'emporta el malalt a sa casa. A la tardor torna la germana del Paraguai. Mor sa mare en 1897 i passa a ser atès per la germana. Nietzsche mor a Weimar el 25 d'Agost de 1900.

©Ximo Feliu. 2002

Home